{"id":2788,"date":"2026-11-01T17:14:23","date_gmt":"2026-11-01T16:14:23","guid":{"rendered":"http:\/\/gibaltar.cat\/?p=2788"},"modified":"2026-11-01T17:35:27","modified_gmt":"2026-11-01T16:35:27","slug":"els-scarnichia-de-practicar-el-corsarisme-al-mediterrani-a-perseguir-la-pirateria-als-mars-de-la-xina","status":"publish","type":"post","link":"https:\/\/gibaltar.cat\/index.php\/2026\/11\/01\/els-scarnichia-de-practicar-el-corsarisme-al-mediterrani-a-perseguir-la-pirateria-als-mars-de-la-xina\/","title":{"rendered":"Els Scarnichia, de practicar el corsarisme al Mediterrani a perseguir la pirateria als mars de la Xina"},"content":{"rendered":"\n

In English<\/a> (Gibraltar Heritage Journal<\/em> 32) \/ En castellano<\/a> (traducido por Google)<\/strong><\/p>\n\n\n\n

<\/div>\n\n\n\n

Som al 13 de novembre de 1854. A les 9 en punt del mat\u00ed, despr\u00e9s d\u2019haver blocat tota la nit el port de Canton, al fons de la gran badia que tanquen a banda i banda les possessions de Macau (portuguesa) i Hong Kong (brit\u00e0nica), el jove tinent Jo\u00e3o Eduardo Scarnichia rep l\u2019ordre de comen\u00e7ar a disparar a discreci\u00f3 des del seu veler Amazona<\/em> contra les posicions que els pirates que infesten aquestes aig\u00fces mantenen arran de mar en un intent de protegir el desembarcament dels soldats anglesos i nord-americans a bord dels vaixells Barracuda<\/em>, Encounter<\/em>, Styxe<\/em>, Charles Forbes<\/em> i Queen<\/em>. Al cap d\u2019una hora, el militar portugu\u00e8s atura el foc i tamb\u00e9 desembarca a la riba, amb la resta de la tripulaci\u00f3. El resultat de l\u2019operaci\u00f3 llampec, segons les cr\u00f2niques, sembla que fou prou reeixit: les forces anglo-americanes i portugueses van aconseguir expulsar els pirates cap a les muntanyes, van capturar vint-i-dues peces de gran calibre i van destruir una seixantena d\u2019embarcacions de totes les mides i fins a quatre assentaments abandonats a correcuita. El cost hum\u00e0 del desembarcament es va saldar amb la mort de dos homes del Queen<\/em>, l\u2019\u00fanic vapor dels EUA que hi va participar.<\/p>\n\n\n\n

<\/div>\n\n\n\n
\"\"
Una embarcaci\u00f3 pirata xinesa, segons The Illustrated London News<\/em> (1857).<\/figcaption><\/figure>\n\n\n\n
<\/div>\n\n\n\n

Feia ben pocs mesos que havia arribat a Macau el jove tinent Jo\u00e3o Eduardo Scarnichia<\/a>, nascut a Faro el 1832 en el si d\u2019una fam\u00edlia amb llarga tradici\u00f3 a la marina, i ja havia rebut el primer bateig de foc en la lluita contra la pirateria als mars de la Xina, un veritable maldecap per a les autoritats colonials de Macau i de Hong Kong entre el 1854 i el 1935: el 1899, sense anar m\u00e9s lluny, es calcula que a les aig\u00fces al voltant de les dues places actuaven no pas menys de 60.000 pirates. Scarnichia, doncs, en va ser un testimoni privilegiat i sobretot primerenc, perqu\u00e8 la cr\u00f2nica que va deixar d\u2019aquella operaci\u00f3 es va convertir, sense ni imaginar-s\u2019ho, en el document m\u00e9s antic<\/a> sobre pirateria a la zona. Gr\u00e0cies a aquelles actuacions va rebre els elogis del comandant de l\u2019esquadra brit\u00e0nica, el contraalmirall James Stirling, i ascensos immediats en la carrera militar. El 1861, ja amb el grau de tinent primer, deixava la primera l\u00ednia per assumir m\u00e9s responsabilitats com la capitania del port de Macau i la comand\u00e0ncia de la policia mar\u00edtima de la pla\u00e7a, de la qual va redactar el primer reglament. A Macau tamb\u00e9 va formar una fam\u00edlia amb Maria Mikol Goulart, filla d\u2019armadors de les A\u00e7ores, amb qui va tenir tres fills, i va ocupar algunes responsabilitats temporals com la de governador inter\u00ed i la de vocal del Consell de Govern. I, gr\u00e0cies al seu paper en la negociaci\u00f3 de les pautes duaneres amb el virrei de Canton, fou promogut a capit\u00e0 de mar i guerra per decret el 16 d\u2019agost de 1876. L\u2019any seg\u00fcent, amb tots aquests honors a la solapa, tornava a Portugal despr\u00e9s de quasi un quart de segle de vida intensa a l\u2019Extrem Orient.<\/p>\n\n\n\n

A Lisboa, no es va oblidar ni un moment de la col\u00f2nia i de fet hi va continuar treballant des del parlament portugu\u00e8s, com a diputat per la circumscripci\u00f3 de Macau, del 13 d\u2019octubre de 1878 fins al febrer de 1888, durant quatre legislatures, en les quals es va debatre el canvi d\u2019aquell enclavament oriental i de la Guinea Portuguesa per algunes regions del Congo franc\u00e8s, que va mer\u00e8ixer la protesta vehement<\/a> de Scarnichia. La seva tasca legislativa es va aturar el 26 de febrer de 1888 quan, a causa d\u2019una congesti\u00f3 cerebral, es va morir. Per tots els serveis prestats a la marina, Scarnichia va arribar a assolir el grau de contraalmirall i es va emportar a la tomba nombroses medalles militars i unes quantes distincions nacionals i estrangeres. Tots aquests m\u00e8rits, condecoracions i graus en l\u2019escalaf\u00f3 militar de Jo\u00e3o Eduardo Scarnichia no tenen parang\u00f3 ni comparaci\u00f3 amb la resta de militars enrolats a la marina portuguesa de la seva extensa fam\u00edlia, com els seus germans, el seu fill, algun nebot i el seu pare, el gibraltarenc Ant\u00f3nio Vicente Scarnichia, que no va passar de capit\u00e0 de mar i guerra a l\u2019esquadra de Faro i que, curiosament, ja perseguia corsaris per l\u2019Algarve trenta anys abans que el seu fill no s\u2019estren\u00e9s en la persecuci\u00f3 de pirates per Macau. L\u2019\u00fanic amb qui va competir en m\u00e8rits i aventures a la mar, sens dubte, va ser amb el seu avi menorqu\u00ed, Jaume Scarnichia Guiverna<\/a>u<\/a>, un veritable llop de mar bregat en tota mena de batalles navals i instigador de la tradici\u00f3 familiar de servir l\u2019armada reial portuguesa.<\/p>\n\n\n\n

<\/div>\n\n\n\n

Els Scarnichia a Menorca<\/strong><\/p>\n\n\n\n

El segle XVIII, a Menorca, rep el nom del segle de les dominacions pels constants canvis de sobirania que va experimentar l\u2019illa. D\u2019en\u00e7\u00e0 del tractat d\u2019Utrecht del 1713, que posava preu a la participaci\u00f3 de la Gran Bretanya en la guerra de Successi\u00f3 al tron hisp\u00e0nic i era lliurada juntament amb Gibraltar a la Corona anglesa, hi va haver pres\u00e8ncia brit\u00e0nica en tres moments: el primer per\u00edode, el m\u00e9s llarg, va del 1713 al 1756; el segon, despr\u00e9s d\u2019un par\u00e8ntesi de domini franc\u00e8s, va del 1763 al 1782; i el tercer, despr\u00e9s d\u2019un altre par\u00e8ntesi de setze anys sota l\u2019\u00f2rbita de Madrid, va tan sols del 1798 al 1802, at\u00e8s que amb el tractat d\u2019Amiens signat aquell \u00faltim any l\u2019illa va deixar de passar d\u2019unes mans a unes altres i va restar sota sobirania espanyola.<\/p>\n\n\n\n

En aquest segle mogut, especialment en els per\u00edodes de dominaci\u00f3 brit\u00e0nica Menorca va esdevenir una pla\u00e7a atractiva i de primer ordre a la Mediterr\u00e0nia, amb una activitat mercant i militar important gr\u00e0cies al fabul\u00f3s port de Ma\u00f3. Com a base comercial, fou declarat zona franca i a m\u00e9s era una bona entrada de productes per proveir la poblaci\u00f3 local i la nombrosa guarnici\u00f3 que es va establir al castell de Sant Felip<\/a>. I, com a base militar, la import\u00e0ncia per a l\u2019armada brit\u00e0nica va ser t\u00e8cnica i geoestrat\u00e8gica alhora: s\u2019hi va instal\u00b7lar un arsenal i la Royal Navy hi podia fer aiguada a l\u2019hivern, sense haver de tornar a la Gran Bretanya; i, a m\u00e9s, la situaci\u00f3 geogr\u00e0fica de l\u2019illa permetia als brit\u00e0nics controlar de prop el principal port franc\u00e8s a la Mediterr\u00e0nia, el de Tol\u00f3 (Proven\u00e7a).<\/p>\n\n\n\n

<\/div>\n\n\n\n
\"\"
Una refer\u00e8ncia a Pasqual Escarnitxi [sic], de Gaeta, a l’Arxiu Dioces\u00e0 de Ciutadella de Menorca.<\/figcaption><\/figure>\n\n\n\n
<\/div>\n\n\n\n

Tot plegat va representar un revulsiu per a l\u2019activitat marinera a Menorca i, fins i tot, va generar un efecte crida gens negligible entre nombrosos mariners de fora, que es van sentir atrets per les possibilitats de negoci de la pla\u00e7a. Fins a Ma\u00f3 i el Raval<\/a> del castell de Sant Felip, sobretot, s\u2019hi van despla\u00e7ar durant els primers per\u00edodes brit\u00e0nics des de genovesos i napolitans fins a grecs i ragusans. N\u2019hi va haver for\u00e7a que van acabar establint-se a la Balear petita i, en paral\u00b7lel als negocis, hi van fer cr\u00e9ixer tamb\u00e9 fam\u00edlies casant-se amb menorquines.<\/p>\n\n\n\n

Un cas paradigm\u00e0tic \u00e9s el del patr\u00f3 Pasqual Scarnichi Adorno<\/a>, un acabalat navilier nascut a Gaeta, una localitat costanera a la frontera entre el Regne de N\u00e0pols i els Estats Pontificis. Es va establir com a negociant a la Menorca brit\u00e0nica, amb la intenci\u00f3 d\u2019aprofitar les possibilitats comercials que oferia el port de Ma\u00f3 sota domini angl\u00e8s. Al Raval del castell de Sant Felip, a m\u00e9s de casar-se el 3 d\u2019abril de 1748 amb una noia local, Magdalena Guivernau, va forjar tamb\u00e9 un capital considerable. Se li atribueix, de fet, la propietat de fins a tres fragates. Per\u00f2 amb l\u2019esclat de la guerra el 1756 entre la Gran Bretanya i Fran\u00e7a i el pas temporal de l\u2019illa a sobirania francesa, es va veure emp\u00e8s a traslladar-se a l\u2019altra pla\u00e7a brit\u00e0nica a la Mediterr\u00e0nia tamb\u00e9 cedida per la Corona espanyola amb el tractat d\u2019Utrecht. La fugida a Gibraltar, amb la dona i els primers fills del matrimoni (en Jaume<\/a>, en Francesc Rafel<\/a>, en Francesc Jaume<\/a> i en Pasqual<\/a>), va acabar sent una oportunitat per recuperar-se de les nombroses p\u00e8rdues que li va ocasionar l\u2019ocupaci\u00f3 francesa de Menorca i, alhora, un trampol\u00ed per tornar a prosperar.<\/p>\n\n\n\n

<\/div>\n\n\n\n

Els Scarnichia a Gibraltar<\/strong><\/p>\n\n\n\n

D\u2019en\u00e7\u00e0 del 1756, doncs, el gros de la fam\u00edlia Scarnichia es va refugiar al penyal, que va passar aviat a ser la seva segona p\u00e0tria i el lloc de naixement de molts dels seus descendents. Els registres parroquials gibraltarencs aix\u00ed ho corroboren: Pasqual Scarnichi \u201cmayor<\/em>\u201d, a m\u00e9s dels quatre fills que havia tingut a Menorca, va continuar ampliant la prole a Gibraltar amb tres filles entre el 1763 i el 1774. El seu fill gran, Jaume Scarnichia Guivernau, casat el 1771 a l\u2019esgl\u00e9sia de Santa Maria la Coronada amb Vicenta Picardo Mayor (amb arrels genoveses i alacantines), va tenir entre m\u00e9s fills en Pasqual Antonio Escaritxe (1774), l\u2019Antonio Vicente Scharnichie (1786) i en Vicente Scarnichia (1789). L\u2019arrelament a Gibraltar tamb\u00e9 es pot confirmar amb les relacions i els lla\u00e7os que van establir tots ells amb la creixent comunitat cat\u00f2lica de la pla\u00e7a i, en concret, amb els menorquins que cada vegada hi aflu\u00efen m\u00e9s a la recerca d\u2019oportunitats laborals o fugint de les ocupacions i restitucions peri\u00f2diques de l\u2019illa.<\/p>\n\n\n\n

Per\u00f2, a la pla\u00e7a brit\u00e0nica enclavada al sud de la pen\u00ednsula Ib\u00e8rica, la fam\u00edlia no sols va augmentar en descend\u00e8ncia. Gibraltar tamb\u00e9 es va convertir r\u00e0pidament en la nova base d\u2019operacions mar\u00edtimes de l\u2019experimentat i emprenedor patr\u00f3 napolit\u00e0 i dels seus fills Jaume i Pasqual, els continuadors principals de l\u2019activitat del pare. Per recuperar-se econ\u00f2micament i mirar d\u2019augmentar la riquesa perduda, quan Menorca no era ocupada per Fran\u00e7a ni Espanya, els Scarnichia aprofitaven l\u2019escletxa per estendre-hi la seva activitat naviliera i mercant. \u00c9s aix\u00ed com, entre el 1763 i el 1782, durant el segon per\u00edode brit\u00e0nic de l\u2019illa, la fam\u00edlia es va moure \u00e0gilment per les dues places. Des de Ma\u00f3, per exemple, hi ha documentada l\u2019activitat dels seus vaixells per una bona part de la Mediterr\u00e0nia occidental, d\u2019Alacant i Cadis a Palerm i G\u00e8nova, una ciutat que de tant en tant es va convertir tamb\u00e9 en el tercer v\u00e8rtex (i refugi) del triangle vital i comercial de la fam\u00edlia. I, des del port de Gibraltar, no eren estranys els viatges dels patrons Scarnichia cap a Lisboa, com un del desembre del 1777.<\/p>\n\n\n\n

Just aquell mateix any, amb l\u2019esclat de la Revoluci\u00f3 nord-americana i la declaraci\u00f3 de guerra entre la Gran Bretanya i Fran\u00e7a, es va produir un tomb de gui\u00f3 important: la nissaga de navegants, malgrat algunes incursions del cap de fam\u00edlia a mitjan segle XVIII, apareix ja del tot vinculada a l\u2019activitat cors\u00e0ria, amb un peu a cada base anglesa a la Mediterr\u00e0nia. L\u2019historiador Tito Benady calcula<\/a> que durant la guerra, a Gibraltar es van arribar a armar set naus cors\u00e0ries, una opci\u00f3 molt lucrativa per als finan\u00e7adors i les tripulacions, per\u00f2 no exempta de risc. Els Scarnichia, sigui com a armadors, sigui com a patrons, els trobem implicats entre el 1778 i el 1779 com a m\u00ednim en dos vaixells corsaris al penyal: la goleta Revenge<\/em> i el Success<\/em>. I, portant el tim\u00f3 del corsari Hare<\/em>, Pasqual Scarnichia pare tamb\u00e9 va interceptar l\u201911 de setembre de 1779 un vaixell neerland\u00e8s carregat de blat que va ser molt ben rebut a Gibraltar, ja sotm\u00e8s al Gran Setge<\/a> hispano-franc\u00e8s del 1779-1783.<\/p>\n\n\n\n

<\/div>\n\n\n\n
\"\"
Gibraltar Relieved by Sir George Rodney<\/em> (1780), pintura de Dominic Serres.<\/figcaption><\/figure>\n\n\n\n
<\/div>\n\n\n\n

En paral\u00b7lel a l\u2019activitat cors\u00e0ria a l\u2019Estret, Menorca tamb\u00e9 va viure en aquell moment un auge del corsarisme. El per\u00edode entre el 1778 i el 1782 va ser, de fet, l\u2019\u00e8poca d’or del cors menorqu\u00ed, convertit en tot un fenomen de massa pels beneficis que oferia tant a qui el practicava com a la corona que concedia les patents. Com recorda l’expert principal en el tema Marc Pallicer<\/a>, autor del llibre de refer\u00e8ncia Els corsaris de Menorca al servei de la Gran Bretanya (1778-1782)<\/em><\/a>, es van armar en aquell per\u00edode fins a noranta-quatre naus cors\u00e0ries, a les quals no era estranya la participaci\u00f3 de genovesos, napolitans, venecians i grecs, a m\u00e9s de portuguesos i nord-africans. Al pic d\u2019activitat, es calcula que hi podria haver hagut fins a 2.947 corsaris a l\u2019illa, un aut\u00e8ntic ex\u00e8rcit.<\/p>\n\n\n\n

En aquest esclat del corsarisme a la Balear petita, la fam\u00edlia Scarnichia tamb\u00e9 hi va tenir un paper destacat, en aquest cas per mitj\u00e0 dels germans Jaume i Pasqual, iniciats com hem dit en l\u2019art de navegar a les embarcacions del seu pare amb viatges fins a les costes italianes. Cap al 1778, autoritzat l\u2019armament en cors contra els francesos a l\u2019illa, van comen\u00e7ar a apar\u00e8ixer, junts o separats, al tim\u00f3 de dos vaixells amb bandera brit\u00e0nica: el xabec Royal Hibernian<\/em>, la nau cors\u00e0ria menorquina de m\u00e9s tonatge documentada, amb vint-i-quatre canons i cent quaranta-nou tripulants; i la goleta The Enterprice<\/em>, de dotze canons i cinquanta menorquins i genovesos a bord.<\/p>\n\n\n\n

El Royal Hibernian<\/em>, una veritable nau de guerra \u2013en termes de Pallicer\u2013 per dimensions, dotaci\u00f3 d\u2019homes i nombre d\u2019armes, va entrar en acci\u00f3 el 15 de maig de 1779 i, uns quants mesos despr\u00e9s, la goleta Enterprice<\/em> li agafava el relleu: es va fer a la mar, en el seu cas, el 19 de novembre amb en Jaume de capit\u00e0. Les captures en aquestes primeres campanyes van ser en general modestes. El Royal Hibernian<\/em> va protagonitzar una segona campanya amb nom nou, Earl Cowper<\/em>, ara ja sota les ordres del capit\u00e0 Pasqual Scarnichia Guivernau. Va sortir del port de Ma\u00f3 el 31 de mar\u00e7 de 1780 amb si fa no fa el mateix armament i dotaci\u00f3 d\u2019homes que en l\u2019etapa anterior, per\u00f2 al cap de vint dies alguns dels mariners van tornar a Menorca a bord d\u2019un mercant i van explicar que havien estat abordats pels francesos a les costes del Regne de Savoia. L\u2019atac, que quasi va comportar la p\u00e8rdua definitiva de l\u2019embarcaci\u00f3, es va considerar il\u00b7legal perqu\u00e8 s\u2019havia produ\u00eft en territori mar\u00edtim neutral. Els agents de l\u2019Earl Cowper,<\/em> doncs, van guanyar el plet i van recuperar el xabec, que va retornar a Ma\u00f3, el 26 de desembre de 1780, amb la resta de la tripulaci\u00f3.<\/p>\n\n\n\n

Dotze dies despr\u00e9s, el 9 de gener de 1781, el corsari tornava a sarpar per continuar aquella agitada i poc reeixida fins aleshores segona expedici\u00f3. Continuava amb un nombre semblant de canons i homes, per\u00f2 canviava de capit\u00e0: en Pasqual era substitu\u00eft pel seu germ\u00e0 Jaume. I el 5 d\u2019abril ja va tornar amb un bastiment capturat d\u2019origen cors. Poc despr\u00e9s de l\u2019arribada, el governador James Murray li va encarregar una missi\u00f3 d\u2019import\u00e0ncia vital: havia de partir, formant estol amb cinc fragates de guerra (Brillant<\/em>, Enterprice<\/em>, Porcupine<\/em>, Minorca<\/em> i Lady Emerit<\/em>) i tres corsaris m\u00e9s (Fortune<\/em>, El Temor de les Ones<\/em> i Maidstone)<\/em>, per protegir una quinzena de naus mercants amb queviures que volien trencar el blocatge mar\u00edtim espanyol sobre Gibraltar. La missi\u00f3 va ser un \u00e8xit: el 27 d\u2019abril van aconseguir descarregar provisions a la pla\u00e7a sense entrebancs i van tornar poc despr\u00e9s cap a Ma\u00f3 carregats de munici\u00f3 per a la tropa de Menorca, mercaderies i entre 500 i 600 habitants del penyal, molts d\u2019ells jueus i alguns menorquins, que fugien dels estralls del Gran Setge.<\/p>\n\n\n\n

La brillant expedici\u00f3 de socors a Gibraltar \u00e9s l\u2019\u00faltima not\u00edcia que tenim del xabec perqu\u00e8 tres mesos despr\u00e9s, el 19 d\u2019agost de 1781, desembarcava un poder\u00f3s ex\u00e8rcit espanyol d\u2019uns 10.000 homes comandats pel duc de Crillon per conquerir l\u2019illa en nom del rei Carles III d\u2019Espanya. Els ports van quedar blocats i probablement l\u2019Earl Cowper<\/em> va formar part de la desena llarga de corsaris menorquins que no van tenir temps de sortir de Ma\u00f3 i Ciutadella. A partir d\u2019aquella data, a m\u00e9s, comen\u00e7ava el setge de la fortalesa de Sant Felip, on es va refugiar tota la guarnici\u00f3 brit\u00e0nica de l\u2019illa.<\/p>\n\n\n\n

<\/div>\n\n\n\n
\"\"
Prise de Port-Mahon sur l’\u00eele de Minorque<\/em>, pintura de Jean-Baptiste Martin le jeune.<\/figcaption><\/figure>\n\n\n\n
<\/div>\n\n\n\n

S\u2019acabava una de les hist\u00f2ries de corsaris menorquins m\u00e9s apassionants, com descriu Pallicer, per\u00f2 quedava un ep\u00edleg min\u00fascul, protagonitzat en part pels germans Scarnichia. Perqu\u00e8 encara hi havia una dotzena de naus menorquines armades que, com que no eren als seus ports durant el comen\u00e7ament del blocatge mar\u00edtim, van poder continuar navegant pel Mediterrani, amb l\u2019esperan\u00e7a que l\u2019ocupaci\u00f3 espanyola s\u2019acabaria gr\u00e0cies a una anhelada expedici\u00f3 de socors enviada des d\u2019Anglaterra. Durant un temps, doncs, encara van continuar entrant a la cala de Sant Esteve, l\u2019\u00fanica sortida al mar dels assetjats del castell de Sant Felip. Fora de l\u2019illa, els ports segurs que utilitzaven aquelles embarcacions eren els de Ni\u00e7a, C\u00e0ller, G\u00e8nova i Liorna, a m\u00e9s dels africans d\u2019Alger i de Tr\u00edpoli. I aix\u00f2 que eren perseguits pels espanyols, amb edictes i amenaces si no es rendien: entre el setembre i l\u2019octubre del 1781, de fet, la majoria es van comen\u00e7ar a desarmar i els seus mariners foren repatriats progressivament cap a Menorca. Sols una petita x\u00e0vega anomenada Mosca<\/a>,<\/em> amb Pasqual Scarnichia Guivernau al capdavant, es va negar a plegar veles fins a la rendici\u00f3 definitiva de la guarnici\u00f3, el 4 de febrer de 1782. \u00c9s la data que va posar fi, tamb\u00e9, a l\u2019esplendor dels corsaris menorquins al servei de la Corona brit\u00e0nica.<\/p>\n\n\n\n

<\/div>\n\n\n\n
\"\"
Patent de sanitat anglesa per al xabec Mosca<\/em>, del capit\u00e0 Pasqual Scarnichia, el 8 de mar\u00e7 de 1781. Col\u00b7lecci\u00f3 del Museu de Menorca<\/figcaption><\/figure>\n\n\n\n
<\/div>\n\n\n\n

Els Scarnichia a Portugal<\/strong><\/p>\n\n\n\n

Si amb l\u2019ocupaci\u00f3 francesa de Menorca del 1756 el patr\u00f3 de Gaeta Pasqual Scarnichia havia decidit traslladar la fam\u00edlia a Gibraltar, amb la caiguda de l\u2019illa en mans espanyoles el 1782 i el penyal comen\u00e7ant a sortir tot just del Gran Setge va aconsellar al primog\u00e8nit, Jaume Scarnichia Guivernau, que es pos\u00e9s al servei de la flota de la Corona portuguesa, que sovint s\u2019aturava al port i amb la qual ell ja feia uns quants anys que col\u00b7laborava com a pilot. El consell era savi no sols perqu\u00e8 l\u2019esquadra portuguesa patrullava sovint per l\u2019Estret i feia estades t\u00e8cniques a Gibraltar, sin\u00f3 tamb\u00e9 perqu\u00e8 Portugal era un pa\u00eds relativament petit amb un imperi immens, necessitat de vaixells i capitans, per la qual cosa la seva marina cercava<\/a> amb deler mariners experimentats de totes bandes.<\/p>\n\n\n\n

Amb la reforma administrativa del 1763 i la creaci\u00f3 de la Secretaria d\u2019Estat dels Negocis de Marina i Dominis Ultramarins, Portugal havia engegat un ampli proc\u00e9s de reorganitzaci\u00f3 i modernitzaci\u00f3 de l\u2019armada i va comen\u00e7ar a contractar oficials estrangers, sobretot anglesos, per comandar alguns dels seus vaixells i aprofitar la seva experi\u00e8ncia, alhora, per millorar les compet\u00e8ncies operatives i t\u00e8cniques de les tripulacions portugueses. En paral\u00b7lel, tamb\u00e9 es va renovar la flota per disposar de tres equadres permanents: la de l\u2019estret de Gibraltar, la de guardacostes i la de les A\u00e7ores. La de l\u2019Estret, en concret, tenia base a Gibraltar o Algesires i la doble missi\u00f3 de mantenir lliure de corsaris barbarescos el Mediterrani occidental i d\u2019impedir-los el pas a l\u2019Atl\u00e0ntic.<\/p>\n\n\n\n

El capit\u00e0 Jaume Scarnichia Guivernau, amb una \u00e0mplia experi\u00e8ncia naval tant en el vessant civil (amb els vaixells del seu pare) com militar (com a capit\u00e0 corsari a Menorca), no s\u2019ho va rumiar dues vegades i va ingressar com a pilot pr\u00e0ctic al servei de la jove marina reial de Portugal, en la qual es va destacar ben aviat formant part de l\u2019estol d\u2019aquest pa\u00eds que va participar en la tercera i \u00faltima expedici\u00f3 contra la badia i pla\u00e7a d\u2019Alger, el 1784, comandada pel tinent general de l\u2019armada espanyola Antoni Barcel\u00f3. Pels m\u00e8rits demostrats, en poc temps va ascendir al grau d\u2019alferes (1788), tinent de mar (1789), capit\u00e0 tinent (1791) i tinent de fragata (1792).<\/p>\n\n\n\n

Tot i l\u2019afebliment evident de la pirateria barbaresca amb aquella expedici\u00f3 de c\u00e0stig ordida i impulsada des de la pen\u00ednsula Ib\u00e8rica, encara hi va haver algunes escaramusses m\u00e9s amb Alger fins al final del segle XVIII, en les quals James Scarnichia (com va ser conegut a Portugal) va tenir for\u00e7a coses a dir. Ja promogut a capit\u00e0 de navili de guerra, per exemple, va aconseguir enfonsar un poder\u00f3s xabec algeri\u00e0, la tripulaci\u00f3 del qual va conduir captiva a Lisboa, via Gibraltar. I com a comandant<\/a> de la fragata Minerva<\/a><\/em>, l\u2019estiu del 1797 va capturar<\/a> el corsari franc\u00e8s \u00c9pervier<\/em>. Dos anys m\u00e9s tard, el trobem al capdavant d\u2019un vaixell i dues fragates que escortaven una rica esquadra portuguesa que comerciava amb Liorna i Ven\u00e8cia. I el 26 de novembre de 1800, el ja \u201ccapit\u00e0 de mar i guerra\u201d Scarnichia va rendir sense entrar en combat una escuna algeriana de dinou peces: tota la tripulaci\u00f3, de setenta-tres homes, fou capturada.<\/p>\n\n\n\n

<\/div>\n\n\n\n
\"\"
Signatura de James Scarnichia en un document portugu\u00e8s.<\/figcaption><\/figure>\n\n\n\n
<\/div>\n\n\n\n

Per\u00f2 no tot van ser \u00e8xits. Pel mig, la inexperta marina portuguesa tamb\u00e9 va rebre cops durs dels corsaris magribins, com els que van representar les sonades i doloroses captures<\/a> del bergant\u00ed Lebre Pequeno<\/em> i de la fragata Cisne<\/em>. En el primer cas, el vaixell formava part d\u2019una for\u00e7a naval que havia sortit de Lisboa el 16 de febrer de 1799, sota el comandament de James Scarnichia, constitu\u00efda per una nau, una fragata, una corbeta i el Lebre Pequeno<\/em>. La for\u00e7a donava comboi a uns quants vaixells mercants que es dirigien a diversos ports mediterranis. El 29 de mar\u00e7 van fondejar a Ma\u00f3 i dues setmanes despr\u00e9s navegaven cap a Barcelona quan el Lebre Pequeno<\/em> va ser escom\u00e8s per un xabec algeri\u00e0 comandat pel rais Hadj Muhammad Tabah. Atesa la difer\u00e8ncia de forces, el bergant\u00ed portugu\u00e8s va acabar essent abordat i transportat a Alger, juntament amb els setanta tripulants.<\/p>\n\n\n\n

En el cas de la fragata Cisne<\/em>, de quaranta-quatre peces, havia sortit de la badia de Gibraltar el 5 de maig de 1802 i tres dies despr\u00e9s, davant d\u2019Estepona, una altra fragata algeriana \u2013amb bandera nord-americana\u2013 va sorgir de la banda de sobrevent i va capturar-la. El Cisne<\/em>, reparat conventientment i modificat lleugerament, es va acabar integrant a la flota cors\u00e0ria algeriana i la tripulaci\u00f3 \u2013m\u00e9s de tres-cents mariners\u2013 va passar a engrossir les files de captius portuguesos al nord de l\u2019\u00c0frica. La captura va posar de manifest moltes de les defici\u00e8ncies organitzatives i operacionals de l\u2019armada portuguesa, a m\u00e9s de grans mancances respecte a la capacitat de combat.<\/p>\n\n\n\n

En tot aquest context, James Scarnichia, alehores al tim\u00f3 de la nau Vasco da Gama<\/em> de l\u2019esquadra de l\u2019Estret, va rebre una missi\u00f3 de despatxos delicada i d\u2019alt\u00edssima responsabilitat: la d\u2019anar a negociar a Alger el rescat<\/a> dels centenars de portuguesos captius, d\u2019una banda, i la pau definitiva amb aquella reg\u00e8ncia, d\u2019una altra. La tasca encomanada pel pr\u00edncep regent Joan VI<\/a> (1767-1826) no fou f\u00e0cil perqu\u00e8 va coincidir amb la invasi\u00f3 napole\u00f2nica de Portugal, amb el trasllat de la cort al Brasil i, de retruc, amb una important escassetat de recursos financers. Tot plegat va emp\u00e8nyer Portugal a sol\u00b7licitar ajuda a Anglaterra, la seva pot\u00e8ncia aliada tradicional. El 1809, Scarnichia va tenir un paper destacat, per mitj\u00e0 del governador del penyal, a l\u2019hora de sensibilitzar el c\u00f2nsol brit\u00e0nic a Alger, el gibraltarenc Henry Stanyford Blanckley<\/a>, per implicar-se en les negociacions. La petici\u00f3 va ser acceptada i l\u2019ajuda es va concretar amb la integraci\u00f3 dels diplom\u00e0tics Louis Duncan Casamajor i William \u00e0 Court a la delegaci\u00f3 portuguesa, una intervenci\u00f3 decisiva per moderar les exig\u00e8ncies d\u2019Alger en la negociaci\u00f3 del rescat de captius, d\u2019entrada, i del tractat de pau i amistat, posteriorment.<\/p>\n\n\n\n

Entre 1810 i 1812, hi va haver tres redempcions d\u2019esclaus portuguesos, totes supervisades per Scarnichia com a cap de la missi\u00f3, amb plens poders de la monarquia i viatges constants a Alger malgrat una salut que ja flaquejava: l\u2019estiu del 1810, en tornava cap a Lisboa amb 40 captius; el desembre del 1811, amb 183 m\u00e9s, i el juny del 1812, amb els 185 restants. En aquesta tercera missi\u00f3, els negociadors portuguesos, amb l\u2019ajuda de la diplom\u00e0cia brit\u00e0nica, van aconseguir tamb\u00e9 negociar una pr\u00f2rroga d\u2019un any de la treva amb la reg\u00e8ncia algeriana. Amb el rescat completat satisfact\u00f2riament i tots els captius sans i estalvis a Portugal, la maquin\u00e0ria negociadora es va concentrar en l\u2019assoliment d\u2019un tractat de pau i amistat definitiu entre el pr\u00edncep regent portugu\u00e8s i el bei d\u2019Alger, signat finalment el 14 de juny de 1813.<\/p>\n\n\n\n

<\/div>\n\n\n\n
\"\"
Detall d’un gravat del bombardament d’Alger al final del segle XVIII.<\/figcaption><\/figure>\n\n\n\n
<\/div>\n\n\n\n

En reconeixement dels serveis diplom\u00e0tics decisius perqu\u00e8 els tractats arribessin a bon port, uns quants oficials portuguesos van ser promoguts ja al comen\u00e7ament del proc\u00e9s negociador pel Suprem Govern del Regne de Portugal com a caps de divisi\u00f3 de l\u2019armada, amb augment de sou corresponent. Entre aquests hi havia, \u00e9s clar, James Scarnichia, que va mantenir aquest alt c\u00e0rrec fins a la mort, ocorreguda al seu domicili de la Rua dos Romulares<\/a> de Lisboa, el 20 de setembre de 1813. Com a \u00faltima recompensa quasi p\u00f2stuma, l\u2019estat portugu\u00e8s va concedir una pensi\u00f3 de 240.000 rals anuals a la seva muller, Vicenta Picardo.<\/p>\n\n\n\n

Alguns autors menorquins del principi del segle XX van fer circular la possibilitat que l\u2019ascens fulgurant dins l\u2019escalaf\u00f3 de la marina portuguesa de James Scarnichia, passant d\u2019alferes de fragata a cap de divisi\u00f3, va culminar amb una suposada promoci\u00f3 final, el 1808, a almirall de la flota portuguesa. Per\u00f2 la veritat \u00e9s que al seu full de serveis oficial conservat a l\u2019Arxiu General de la Marina, a Lisboa, no hi surt cap m\u00e9s nomenament que els esmentats anteriorment.<\/p>\n\n\n\n

Ell, per tant, no va assolir el c\u00e0rrec d\u2019almirall, per\u00f2 gr\u00e0cies a la seva brillant traject\u00f2ria va obrir la porta de l\u2019armada de Portugal a uns quants descendents seus (fills, nets\u2026), que van continuar vinculant i engrandint el cognom Scarnichia dins l\u2019ex\u00e8rcit reial fins a arribar, un d\u2019ells, al grau de contraalmirall. Parlem, \u00e9s clar, del seu net Jo\u00e3o Eduardo Scarnichia, destinat a mitjan segle XIX a combatre a la llunyana pla\u00e7a de Macau la pirateria que havia practicat el seu avi, en aig\u00fces de Menorca i de Gibraltar, durant la seva joventut.<\/p>\n\n\n\n

<\/div>\n\n\n\n

Article publicat el primer de novembre de 2026<\/strong><\/p>\n\n\n\n

Una versi\u00f3 en angl\u00e8s es pot trobar al Gibraltar Heritage Journal<\/em><\/a> n\u00fam. 32 (novembre del 2026<\/strong>)<\/p>\n","protected":false},"excerpt":{"rendered":"

Seguint el deixant d\u2019una fam\u00edlia de navegants de Ma\u00f3 fins a Macau, passant per Gibraltar<\/p>\n","protected":false},"author":1,"featured_media":2799,"comment_status":"closed","ping_status":"open","sticky":false,"template":"","format":"standard","meta":[],"categories":[38,36,6],"tags":[],"_links":{"self":[{"href":"https:\/\/gibaltar.cat\/index.php\/wp-json\/wp\/v2\/posts\/2788"}],"collection":[{"href":"https:\/\/gibaltar.cat\/index.php\/wp-json\/wp\/v2\/posts"}],"about":[{"href":"https:\/\/gibaltar.cat\/index.php\/wp-json\/wp\/v2\/types\/post"}],"author":[{"embeddable":true,"href":"https:\/\/gibaltar.cat\/index.php\/wp-json\/wp\/v2\/users\/1"}],"replies":[{"embeddable":true,"href":"https:\/\/gibaltar.cat\/index.php\/wp-json\/wp\/v2\/comments?post=2788"}],"version-history":[{"count":10,"href":"https:\/\/gibaltar.cat\/index.php\/wp-json\/wp\/v2\/posts\/2788\/revisions"}],"predecessor-version":[{"id":2807,"href":"https:\/\/gibaltar.cat\/index.php\/wp-json\/wp\/v2\/posts\/2788\/revisions\/2807"}],"wp:featuredmedia":[{"embeddable":true,"href":"https:\/\/gibaltar.cat\/index.php\/wp-json\/wp\/v2\/media\/2799"}],"wp:attachment":[{"href":"https:\/\/gibaltar.cat\/index.php\/wp-json\/wp\/v2\/media?parent=2788"}],"wp:term":[{"taxonomy":"category","embeddable":true,"href":"https:\/\/gibaltar.cat\/index.php\/wp-json\/wp\/v2\/categories?post=2788"},{"taxonomy":"post_tag","embeddable":true,"href":"https:\/\/gibaltar.cat\/index.php\/wp-json\/wp\/v2\/tags?post=2788"}],"curies":[{"name":"wp","href":"https:\/\/api.w.org\/{rel}","templated":true}]}}