Del setge i l’ocupació austriacista de Gibraltar de l’agost del 1704, en disposem d’una font de primera mà esplèndida i, alhora, força oblidada. El garrotxí Francesc de Casamitjana i de Rupidera, com a secretari del príncep Jordi de Hessen-Darmstadt –al capdavant de l’expedició naval anglo-neerlandesa i primer governador de Gibraltar en nom de Carles d’Àustria–, va escriure un detalladíssim diari dels fets ocorreguts durant la guerra de Successió al tron hispànic entre el 1704 i el 1707. S’hi inclou de ple, per tant, la sorpresa de Gibraltar de l’estiu del 1704 i també la posterior ocupació, ara sí reeixida, del Regne de València i de Barcelona l’any següent.
El manuscrit de Casamitjana, custodiat a la Biblioteca Nacional d’Àustria a Viena i consultable únicament amb imatges digitalitzades, l’he transcrit íntegrament en format text durant la primavera del 2021 per facilitar-ne la consulta i poder-hi fer recerques internes.
Considero que és un text de gran importància per a historiadors i investigadors interessants en:
–l’ocupació de Gibraltar del 1704 i la defensa de la plaça per les forces austriacistes i aliades durant el primer any;
–la marxa de l’estol del príncep Jordi cap al Principat i la captura, de passada, d’algunes places valencianes a mans de Joan Baptista Basset i Ramos;
–el segon setge austriacista de Barcelona, reeixit;
–i l’arribada i presència de l’arxiduc Carles d’Àustria a la ciutat, amb el jurament de les autoritats catalanes inclòs.
El text transcrit i digitalitzat, el podeu consultar per capítols o bé descarregar-lo sencer en aquesta pàgina.
Breu esbós biogràfic de Francesc de Casamitjana i de Rupidera
Segons l’Enciclopèdia Catalana, el capità d’infanteria Francesc de Casamitjana va ser el primer militar català que va prendre les armes a favor de l’arxiduc Carles d’Àustria en la guerra de Successió al tron hispànic. De detalls biogràfics, en tenim ben pocs, fins al punt que no se’n sap ni la data de naixement (al llarg del segle XVII, probablement a Besalú) ni la data de mort (durant el segle XVIII, a l’exili). Si de la seva vida no en sabem gairebé res, dels seus passos durant els primers compassos del conflicte bèl·lic sí que en tenim moltíssimes dades, gràcies precisament a ell mateix: de la seva mà i ploma, ens ha arribat un relat escrit en primera persona dels principals fets d’armes des del maig del 1704 fins al juny del 1706 –el setge i l’ocupació de Gibraltar, primer, i de Barcelona, després–, les Empresas y sucesos gloriosos que consiguieron las armas de Carlos VI en Alemania, que es van convertir en una de les fonts utilitzades per l’historiador Francesc de Castellví per a les seves capitals Narraciones históricas sobre aquell període.
Els Casamitjana, segons que sembla, van donar uns quants notaris en el triangle territorial comprès entre Vic, Ripoll i Olot, i d’aquesta família provenia segurament Rafel Casamitjana i d’Erill (1609-1653), militar i conseller en cap de Barcelona des del novembre del 1651 fins al 30 de març del 1653, just després d’haver signat la rendició de la capital catalana de Felip IV en el tram final de la guerra dels Segadors i poques setmanes abans de morir al seu palau gòtic del carrer dels Mercaders, 25. L’edifici, per cert, arran de l’obertura de la Via Laietana el 1931 fou desmuntat, traslladat i reconstruït a la plaça del Rei, i des del 1943 és la seu del Museu d’Història de Barcelona, amb el nom de Casa Padellàs.
Segons Castellví, Francesc Casamitjana era d’Olot, però una llista coetània d’exiliats catalans a Viena l’esmentava com a natural de Besalú (Don Francisco Casamitjana, catalán, de Besalú). Això sí, consta que el 1711 disposava d’una casa a Olot, “qual la té per servey de ell y sa família”. També hi tenia casa, davant el convent del Carme, el seu germà Jaume Casamitjana. No en gaudirien més, d’aquelles possessions, després de la guerra, atès que com a implicats en la causa austriacista es van haver d’exiliar cap a Viena i les terres de l’emperador Carles. El 1714, en Francesc ja apareixia “solo” (és a dir, sense família) en una enumeració d’exiliats elaborada a Viena. I el 1721, en un document dels arxius olotins, se certificava que la casa de Jaume Casamitjana, “natural de Besalú y hallándose en el Imperio se halla dicha casa sequestrada y puesta en los reales sequestros”.
Ja a l’exili, els noms dels dos germans van apareixent en les llistes de persones provinents de la península Ibèrica que cobraven pensió a l’Imperi: en el cas d’en Francesc, el seu nom s’hi esmenta fins al 30 de novembre de 1736; i en el cas d’en Jaume, el trobem en uns quants documents fins al 22 de setembre de 1747. I en un paper datat a Viena el 12 de febrer de 1744, també apareix un tal Carl Casamytiana, del qual no se sap si té cap vinculació amb els dos germans, però alguna font el considera fill d’en Francesc. En una altra anotació en la paperassa imperial de Viena, el 6 de novembre de 1725, se’ns dona més informació del nostre personatge: “Don Francisco Casamitjana fue official de Estado en Barcelona. Declara que en agosto de 1705 formó en título de coronel de infantería con exercicio a favor suyo, el qual dice este official que ha perdido. Llegó a esta corte el año 1716 y al presente está en Génova.”
Sembla que no gaire lluny de Gènova, a la ciutat llombarda de Màntua, Francesc de Casamitjana va escriure el 1713 les Empresas y sucesos gloriosos que consiguieron las armas del emperador y rey nuestro señor Carlos Sexto en Alemania y terzero en España y de sus altos aliados en los Reynos de Andaluzía sobre las costas del de Granada y Corona de Aragón, desde mayo de 1704 en que se principió la guerra en aquella parte asta el de 1706. Això posa, si més no, a les primeres pàgines del manuscrit conservat a la Biblioteca Imperial de Viena, i transcrit íntegrament tot seguit, malgrat que la inscripció del lloc i la data és barrat i, més endavant en el text, al final de la presentació de l’obra, apareix una altra localització i datació: Viena, 7 de maig de 1713. Sigui com sigui, aquest volum escrit a mà de 511 pàgines representa una font de primer ordre d’uns fets clau en el conflicte successori sorgit a la cort de Madrid arran de la mort sense descendència de Carles II: la formació de l’aliança de la Gran Bretanya, els Estats Generals dels Països Baixos, Portugal i Savoia per ajudar l’arxiduc Carles d’Àustria a assolir el tron hispànic en detriment del candidat borbònic Felip d’Anjou; la captura de Gibraltar el 1704 després d’un primer atac fallit sobre Barcelona; la defensa del penyal del primer setge hispanofrancès; el segon atac reeixit sobre Barcelona el 1705 i l’aixecament del Regne de València i el Principat; la defensa de la capital catalana amb Carles d’Àustria al capdavant, i la victòria final.
El relat, passada la introducció obligatòria, arrenca de ple amb les vicissituds de Casamitjana durant el conflicte. Després del fracassat intent d’assalt aliat de Barcelona, el 1704, el virrei borbònic Velasco va desencadenar una repressió contra els qui considerava que havien conspirat amb els austriacistes des de dins de la ciutat. Va dictar ordres de detenció o desterrament contra Antoni de Peguera (que es va exiliar a Gènova), Domènec Parera, Narcís Feliu de la Peña (autor del Fénix de Cataluña i els Anales de Cataluña), Ramon de Vilana Perlas (que acabaria essent secretari d’estat i del despatx universal de l’emperador Carles VI i l’home més poderós de l’austracisme peninsular), Amador Dalmau, Sebastià Dalmau, Josep Mas de Roda i alguns eclesiàstics, a més de Francesc Casamitjana. Alguns es van poder escapar, com és el cas del capità Casamitjana, i es van embarcar voluntàriament amb l’esquadra angloneerlandesa que comandava el príncep Jordi de Hessen-Darmstadt i que tot seguit s’encaminaria cap a Gibraltar. Feliu de la Peña, als Anales, ho resumia així:
“Día 31 [17XX]. Embarcado el príncipe, y sus tropas, partió la armada azia la buelta de Italia, con desconsuelo universal y muy particular gusto de los afectos al duque de Anjou. Quitosse la máscara Velasco, juntó a los ministros y resolvieron prender a D. Antonio de Paguera y Aymerich, el qual tenía prevenidos los sugetos de más séquito de toda la provincia y más afectos a la augustíssima casa, para la ocasión de llegar las fuerças que se esperavan, para que toda Cataluña pudiesse lograr dar promptamente el Principado la devida obediencia a su legítimo rey y señor Carlos Tercero.
También determinaron prender a Pedro Careny, a Iayme Carreras, a Rafael Anès, a Gerónimo Ribas, al Doctor Miguel Ruaix y al Doctor Ioseph Duran, que después murió de una bala sirviendo de voluntario en el exército de Portugal, inclinados a prender a otros, pero los más avían salido de Barcelona, para assistir al príncipe y servir a su legítimo rey, como lo executaron con gran valor en la conquista y defensa de Gibraltar, como veremos.
Embarcosse también en la Armada Inglesa, siguiendo al Príncipe, y las armas de los aliados el capitán Francisco de Casamitjana, que se halló en el assedio de Gibraltar, sirviendo con grande satisfación en quanto fué comandado, y en el exercicio de secretario del príncipe, viniendo después con el rey a Barcelona, donde está continuando sus servicios.”
Des de l’anada cap a Gibraltar, en efecte, Casamitjana esdevindria el secretari del príncep Jordi i, per tant, tots els oficis despatxats per aquest últim portaven la signatura del primer. Però amb la mort de Jordi de Hessen-Darmstadt, el 14 de setembre de 1705 durant l’assalt a Montjuïc, va passar a ser oficial de la Secretaria del Reial Segell i Registres i, a les acaballes de la guerra, va formar part de la llarga llista de catalans que van emprendre el camí de l’exili a Viena, amb pensió vitalícia atorgada per l’emperador:
“Don Francisco Casamitjana fue official de estado en Barcelona, declara que en agosto de 1705 formó en título de coronel de infantería con exercicio a favor suyo, el qual dice este official, que ha perdido llegó a esta corte el año 1716, y al presente está en Génova.”
A l’exili, on també trobem un Jaume de Casamitjana, va escriure les interessants Empresas y sucesos gloriosos que consiguieron las armas de Carlos VI en Alemania, amb tota seguretat utilitzades per l’historiador Francesc de Castellví per a les seves Narraciones históricas desde el año 1700 al 1725, també escrites des de l’exili vienès i considerades la principal font austriacista del llarg conflicte successori.
Article publicat l’11 de setembre de 2021
Comments are closed