A petició de l’assemblea general de les Nacions Unides, el 1966 el règim de Francisco Franco i el Regne Unit van obrir converses sobre l’espinosa qüestió de Gibraltar. En aquell context, el ministre d’Exteriors espanyol, Fernando María Castiella, va llançar una proposta formal per transferir la sobirania del penyal a Espanya. S’hi preveia la cancel·lació del tractat d’Utrecht, el manteniment de la presència de britànics a la base de la Royal Navy i la promesa d’atorgar un estatut personal per als gibraltarencs, sota els auspicis de l’ONU.
Arran d’aquell moviment diplomàtic, el ministre principal de Gibraltar, Sir Joshua Hassan, va decidir sotmetre a votació la proposta espanyola. El 10 de setembre de 1967, així, es va convocar el primer referèndum d’autodeterminació sobre la sobirania de Gibraltar, en què el 99,64% dels participants (12.138 vots) van optar per reforçar la vinculació amb el Regne Unit a través d’institucions locals democràtiques.
El rebuig de la proposta espanyola (que va obtenir únicament 44 vots) i la consegüent aprovació d’una nova constitució gibraltarenca el 1969 van generar crispació al règim franquista, que aquell mateix any va decidir tancar unilateralment la frontera per terra, mar i aire (i també les comunicacions telefòniques) amb el penyal. Un tancament que no s’aixecaria del tot fins al 1985, deu anys després de la mort del dictador.
La convocatòria d’aquell referèndum, ara fa mig segle, va atraure l’atenció de mig món. I també les simpaties de l’independentisme català a l’exili. N’és una mostra ben clara el pòster i el comunicat de suport a l’exercici d’autodeterminació dels gibraltarencs que unes denominades Forces d’Alliberament de Catalunya (Catalan Liberation Forces, a l’original) van enviar des de Suïssa al principal diari del penyal, el Gibraltar Chronicle. El pòster es va publicar a la portada del diari del 9 de setembre de 1967, el dia abans del referèndum, i el comunicat va aparèixer a la pàgina 4 del diari del dia 11 de setembre, l’endemà de la votació.
El pòster deia:
FRANCO’S GOVT.
wants to force Gibraltar into the Spanish gaol.
The Catalan people supports the desire of the population of Gibraltar to remain free.
CATALAN LIBERATION FORCES
I el comunicat deia:
Gibraltar situation provokes Catalan independence move
The Catalan Liberation Forces are petitioning the Committee of 24 on decolonisation in their cause of being a separate entity to Spain:
On August 22nd, Señor Jaime Piniés, representative of the Spanish government at the U.N. Decolonisation Committee, accused Her Majesty’s Government of deliberately blocking up the process of decolonisation of GIbraltar, thus infringing the resolution 1514 (XV) of the U.N. Charter. What is most vexing in Señor Piniés’s cynical intervention is the boastful tone with which he quoted the seven paragraphs composing the resolution, and especially the second one, which is dedicated to the right of all peoples to determine themselves. As he made that statement, he certainly tried and forgot that, in the North-Eastern part of the Peninsula, the Catalan countries are submitted to the arbitrariness of the colonialist policy of that Spanish government which Señor Piniés now so proudly represents.
In another part of his statement, the Spanish deputy accused the British Goverment of having raised some historical and juridical questions related to the Treaty of Utrecht (July 13th, 1713). The decolonisation process which Britain has been carrying out for many years to the benefit of her former colonies is an unmistakable evidence of the goodwill of her Government to apply the stipulations of the U.N. Charter.
But, if the Spanish Government considers as cancelled the treaty that gives Gibraltar to the British Crown for ever, then the people of Catalonia, sacrificed actor of the Utrecht tragedy, considers the “Decreto de la Nueva Planta” (January 16th, 1716) as being bare of any historical or juridical validity. That decree was dictated by King Philip V through the force of arms and changed the Catalans into Spaniards of the Castilian type, with the same laws, administration, justice and language as the Castilian provinces.
Accordingly, considering that the juridical standards applied against the Catalan countries are equivalent in their form and character to those of territories submitted to a colonial regime, we ask the U.N. Decolonization Committee to acknowledge the indomitable will of the Catalan people to return to the origins of its nationality, an aspiration which is in accordance with the word and spirit of the U.N. charter and of the Universal Declaration of Human Rights.
We also submit to the consideration of the Decolonization Committee the fact that the present Spanish Government, originated from international fascism, does not legally represent the Spanish people, since it has not been democratically elected, which is in opposition to the ideal of the U.N. Charter.
We shoul like to add that the physical, cultural and economical murder deliberately perpetrated against the Catalan countries is an unmistakeable evidence of the inability of the present Spanish dictatorial government to protect and promote the normal and progressive development of communities that differ in language, national character and political opinion.
Meanwhile the United Nations has been dealing with the Spanish possessions in Northe Africa.
At Thursday’s meeting Sr. De Piniés rejected the attempts of the Monalige petitioner to discredit the autonomous Government of Equatorial Guinea. He called on the petitioners to rejoin their territory’s free political life.
Mr Malecela (Chairman, Tanzania) interrupted to say that the Spanish reply should be confined to factual comments and refrain from personal attacks on the petitioners, De Piniés denied that his remarks were an attack. The autonomous regime had been approved by popular vote.
Sr. Nava Carrillo (Venezuela) regretted Spain’s failure to implement U.N. resolutions on Spanish Sahara and Ifni. He hoped a U.N. Mission to Sahara could soon be arranged. The U.N. had recognised equatorial Guinea’s desire for independence by next year, and Venezuela deplored the delay in action by Spain to implement the U.N. resolution and to set dates for the promised conference and for independence.
Mr Shakhov (USSR) said Spain had long undertaken to grant independence to Equatorial Guinea. The U.N. visiting Mission had confirmed that the people of the territory wanted independence.
At Friday’s meeting Foum (Tanzania) regretted Spain’s uncooperative attitude to implementation of the Assembly Resolution on Equatorial Guinea, whose people demanded independence without delay. Spain was intimidating local leaders and discouraging political party activity. It was deplorable that Spain tried to claim against all the evidence that the autonomous Government was genuinely representative.
Spain had not decolonized a single African territory. It would be to Spain’s interest to allow peaceful decolonisation. The people of Equatorial Guinea would use all available means of getting independence including the proposed Conference. He rejected Spain’s explanations of the delay struggle for National liberation a bitter one. Let Spain stop dilly-dallying and fix a date for a conference to decide on independence by July 1968.
Sr. Huneens (Chile) supported implementation of the general assembly recommendations on Equatorial Guinea thus permitting self-determination and independence. There had been some developments but these were insufficient. A conference was urgently necessary.
He welcomed the lifting of political restrictions and return of opposition leaders the failure to establish universal suffrage as required by general assembly Resolution 2230 (XXI).
He could not accept the petitioner’s demand that the Conference should be confined to setting an independence date. An adequate constitution and electoral system were also needed.
Mr Diakite (Mali) said Spain had been the first colonial power ever to invite a U.N. organ to send a Mission designed to help in the achievement of independence. The lack of progress since last year was all the more surprising. Spain had not originally objected to the visiting Mission’s proposal of Independence by early 1968. He assured the territory’s people of Mali’s solidarity in their independence struggle.
Sr. Berro (Uruguay) recalled Spain’s justifications for not implementing the U.N. Resolution on Equatorial Guinea. Political restrictions had been removed: Exiles had returned, as others had recognised. The important thing now was to set an early independence date.
L’única pista que tenim del comunicat i del pòster és que es van rebre a la redacció del Chronicle el 8 de setembre des d’algun indret de Suïssa. Partint d’aquesta dada, i analitzant l’exili català de l’època, es pot arribar a la conclusió que al darrere d’aquella acció propagandística rebuda amb curiositat i agraïment al penyal hi havia un nom: Joan Lucas i Masjoan (1924-2001).
Membre a l’exili del Consell Nacional Català (CNC), fundat l’any 1953 a Mèxic pel Dr. Josep Maria Batista i Roca, des de Suïssa Joan Lucas i Masjoan dirigia les relacions internacionals de l’entitat, des d’on va contactar amb uns quants governs i institucions internacionals per informar-los de la causa catalana i denunciar el règim franquista. En els temps més durs de la repressió va dur a terme nombroses accions clandestines des de Suïssa i l’interior, moltes vegades utilitzant el pseudònim de Joan Lluc. Cal destacar-ne el primer homenatge a Francesc d’Assís Vidal i Barraquer (Cambrils, 1868 – Friburg, Suïssa, 1943), l’11 de setembre de 1966, quan el dictador Franco havia prohibit qualsevol esment a l’il·lustre cardenal defensor de Catalunya.
Un element que fa pensar en Lucas i Masjoan com a autor del text i pòster rebuts a Gibraltar és el seu profund coneixement i interès per la qüestió del tractat d’Utrecht. De fet, defensava que si Espanya obtenia Gibraltar segons el que s’estipulava a l’article X del tractat, Catalunya havia de recuperar automàticament les seves llibertats perdudes segons l’article XII del mateix tractat. Aquesta teoria, la va plasmar amb tot detall –com a secretari de relacions exteriors del Consell Nacional Català a l’exili– en un opuscle titulat precisament Plantejament Històrico-Jurídic entorn del Tractat d’Utrecht (assaig sobre la reivindicació per a Catalunya del seu status jurídic anterior a la guerra de Successió. 1713), publicat la primavera del 1977 i reeditat i ampliat el setembre del 1997.
Entre més coses, hi deia:
“L’any 1967 el govern espanyol, d’acord amb els principis proclamats per la Carta de les Nacions Unides, va plantejar al govern britànic la reivindicació de Gibraltar presentant als organismes internacionals competents un expedient de denúncia del tractat d’Utrecht, però referint-se solament al text de l’article 10, en virtut del qual Espanya feia donació a perpetuïtat de Gibraltar a la Gran Bretanya.
Espanya basava la seva denúncia en l’argument que el tractat havia estat signat sota la força de circumstàncies que havien canviat radicalment des d’aleshores i que per tant la seva signatura havia perdut tot valor jurídic.
En matèria de dret internacional la tesi de denúncia del tractat d’Utrecht, acceptada pels organismes internacionals (O.N.U. i el seu Comitè de Descolonització) pot ésser aplicada, amb la mateixa validesa jurídica, pels catalans per exigir de l’Estat espanyol la restitució de la constitució i llibertats nacionals brutalment abolides pel primer rei Borbó Felip V durant la Guerra de Successió, ja que l’annexió de Catalunya a l’Estat espanyol fou consumada per l’article 13 de l’esmentat tractat.”
PLANTEJAMENT JURÍDIC DE CATALUNYA EN RELACIÓ A ESPANYA I AL TRACTAT D’UTRECHT
1.- El govern espanyol lliura oficialment als organismes internacionals competents un expedient reivindicatiu de la possessió britànica de Gibraltar, considerant-la com a part integrant de la sobirania espanyola, per jutjar anacrònic el tractat d’Utrecht.
2.- La reivindicació del govern espanyol provoca un acalorat debat a la ONU. El Comitè de Seguretat i el Comitè de Descolonització inviten els dos governs en litigi a iniciar negociacions per tal d’arribar a un acord i resoldre aquest problema escabrós.
3.- La reclamació oficial del govern espanyol exigint d’Anglaterra la restitució de Gibraltar a la sobirania espanyola, reclamació basada en la Carta de les Nacions Unides, és una denúncia clara i convincent del tractat d’Utrecht.
4.- Per denunciar-lo, el poble català, doncs, també pot fer ús de la clàusula rebus sic stantibus. Aquesta clàusula i el pes específic de la història de Catalunya habiliten aquest país a requerir l’anul·lació d’aquest tractat. La seva denúncia fa ipso facto il·legal l’autoritat de l’Estat unitarista espanyol a Catalunya, qualsevol que sigui el seu règim. El poble català pot doncs exigir la restitució de la constitució i de les llibertats nacionals d’abans de la signatura del tractat d’Utrecht.
La clàusula rebus sic stantibus és implícita en tots els tractats. En virtut d’aquesta, quan les circumstàncies o naturalesa político-jurídica d’un tractat, per raons geopolítiques, han perdut la seva efectivitat, l’esmentada clàusula permet la possibilitat de revisió del tractat.”
Joan Lucas i Masjoan va fer arribar l’opuscle, des de la bústia postal 66 de Wettingen (Suïssa), tant a l’ONU com a la Casa Blanca, aleshores presidida pel demòcrata Jimmy Carter.
A la mort de Batista i Roca, el 1978, Lucas i Masjoan va passar a presidir el CNC, centrat a dur a terme campanyes d’afirmació nacional i gestions internacionals per aconseguir un referèndum d’autodeterminació. Es va morir a Barcelona, a setanta-set anys, el 22 de febrer de 2001.
Article publicat el 10 de setembre de 2021
Comments are closed