In English (translated by Google) / En castellano (traducido por Google)
El 21 de juny de 1999 és una data marcada en la història de la potent escena musical de Gibraltar. Aquell dia, un grup pop nascut quatre anys abans, Melon Diesel, va llançar el primer disc, La cuesta de Mister Bond, sense imaginar-se l’èxit fulgurant que suposaria no sols al penyal, sinó també a l’altra banda de la frontera i més enllà. A raó de gairebé un disc cada dos anys, fins a la separació el 2003 van publicar tres CD més i es van convertir, per mèrits propis, en un dels grans referents de la música gibraltarenca, juntament amb una de les bandes que van sorgir d’aquella escissió, Taxi, i d’un històric de la indústria britànica com Albert Hammond (1944), nascut circumstancialment a Londres durant l’evacuació del penyal a la Segona Guerra Mundial.
Gairebé en paral·lel al naixement, auge i separació de Melon Diesel, un altre grup de gibraltarencs va protagonitzar una trajectòria semblant des d’un altre terreny musical: el metal alternatiu. El 1996, Paul Isola, Danny Felice i Stuart Cavilla van coincidir a Londres i van plantar la llavor del que acabaria sent Breed 77. I va ser just aleshores que un català que corria per la capital anglesa, Pedro Caparrós López (1969), va conèixer la Gibraltarian Mafia, el malnom d’aquella colla de gibraltarencs a Anglaterra. “El director de la revista Heavy Rock, Vicente Romero, un personatge molt respectat del metal espanyol, va ser qui m’hi va posar en contacte quan va saber que havia anat a Londres”, explica el mateix Caparrós: “Va ser així com ens vam conèixer i ens vam fer amics.”
Però, què hi feia un músic de l’Hospitalet de Llobregat a Londres, a mitjan dècada de 1990? Pedro Caparrós, guitarrista autodidacte, havia creat amb Toni Alarcón, Jordi Bernat i Tete Cadena una banda anomenada Sweet Sister. “Cantàvem en anglès perquè el vocalista, en Tete, s’havia criat en bilingüe i tenia bon accent. A més, tots havíem mamat rock anglosaxó i, de fet, vam acabar signant per a una companyia de discos anglesa, Music for Nations. Crec que vam ser una de les primeres bandes d’aquí. I això em va portar a Londres cap al 1994”, recorda: “M’hi vaig estar un any sol i és quan vaig conèixer la gent de Gibraltar.” A la tornada a l’Hospitalet, les circumstàncies personals de cada membre de Sweet Sister havien canviat i van decidir deixar-ho córrer. Llavors va entrar a Ktulu, com a segon line-up, i es va estar amb la llegendària banda de heavy hospitalenca gairebé dos anys fent rondes sense parar i deixant enregistrat el so de la seva guitarra en un disc i un EP.
“Personalment, sempre m’he portat fenomenal amb ells, però en un moment determinat volien tirar musicalment cap a un costat i jo cap a un altre. A mi el flamenc i la guitarra clàssica m’havien atret molt sempre: més que el flamenc, l’instrument en qüestió; més que els estils, la sonoritat de la guitarra espanyola o clàssica”, comenta a l’hora d’explicar un distanciament progressiu de Ktulu que es va materialitzar al principi dels anys 2000, quan un dia va rebre una trucada inesperada dels gibraltarencs que havia conegut a Londres dient-li que buscaven un segon guitarrista i que havien pensat en ell. “No entrava en els meus plans tornar a Londres, perquè no parava amb Ktulu i, de fet, estava gestant un altre projecte amb un baixista i un bateria”, confessa: “Però em van enviar un CD i em van xocar les veus, la presència profunda de la melodia, cosa que sempre m’ha agradat en grups de metal més que no pas els crits i coses d’aquestes.” Enlluernat per la proposta, doncs, va agafar la motxilla i va tornar a tirar cap a Londres: “Quan hi vaig arribar em vaig trobar un panorama que no m’esperava. Venint de Ktulu a la cresta de l’onada, m’havia ficat en un grup a un nivell molt més humil. Tenien una companyia al darrere, sí, però era força desastre en aquells moments. Tot i això, vaig decidir d’apostar-hi i tirar endavant… fins ara!”
A Breed, un grup de nu metal, Caparrós s’hi va afegir amb la guitarra flamenca i la fusió al cap: “Ells ja tenien el deix, la manera… No m’ho vull atribuir, però tenia molt clar que les meves aportacions a la banda tindrien aquest element perquè forma part de mi. I ells suposo que van estar encantats, perquè tenien la visió aquesta del toc mig andalús, tot encaixava. De fet, en cap moment al nostre estil hem forçat res, tot ha anat sorgint amb fluïdesa.” Tirar cap a la guitarra clàssica i el flamenc, de fet, ja era present en el projecte més personal que havia començat en paral·lel a Ktulu a Barcelona, assegura: “Va ser una coincidència que em truquessin en aquell precís moment… i un i un fan dos!”
Malgrat els primers temps d’acoblament musical i cultural amb els nous companys gibraltarencs i el poc cas que els feia tant la seva companyia editorial, Albert and Son Publishing (amb AC/DC al catàleg), com la seva companyia de discos d’aleshores, Infernal Records, un dia en una fira discogràfica el primer CD de Breed va captar l’atenció de la firma de management que portava els Mötley Crüe… “I el cap d’Albert and Son Publishing, que no ens deia ni bon dia, torna del cap de setmana convertit en el nostre millor amic i ens posa damunt la taula un contracte! Aquell tio era James Cassidy, que va proposar amb l’aprovació d’Albert Productions d’Austràlia de fitxar Breed i va estar molts anys amb nosaltres. De la nit al dia, doncs, comencem a tenir inversió de diners, a fer vídeos i a vendre discos, a més de ploure’ns rondes internacionals a Anglaterra, Europa, els EUA, el Japó, Austràlia, Sud-amèrica… I aquesta és l’aventura de la nostra vida des del 2000 fins al 2016, quinze anys sense parar ni un moment. Per això aleshores vam decidir fer un stop, però no per desmuntar el grup, sinó per fer un break.
En Pedro, cul inquiet de mena, va aprofitar el parèntesi “per muntar un nou grup de rock progressiu a la seva mida, amb gent que l’envoltava i amb la guitarra elèctrica i flamenca al centre de tot. Un grup de sonoritats que portava ben a dins no podia dir-se sinó L’Anima, que és com va batejar la criatura de Londres estant el 2019. El mateix any ja van enregistrar i publicar el primer disc, van fer una petita ronda de concerts i van rebre crítiques magnífiques de Jerry Ewing, director de la mítica revista Prog, la gran publicació de rock progressiu de distribució mundial. Però el març del 2020, la pandèmia de covid va tallar la progressió sorprenentment reeixida d’un “experiment total”, com el defineix Caparrós: “L’Anima no tenia res a veure amb Breed, no era metal, el públic anterior no s’hi podia veure gens reflectit. A més, cal tenir en compte que jo no tenia un passat vinculat a aquest estil musical, el prog-rock, però volia fer exactament allò i ho vaig fer.”
A més d’un desafiament personal en termes creatius, L’Anima també va representar un challenge total en coneixements i aprenentatges tècnics: “No tenia ni un duro i, com que era un projecte personal meu, no veia just demanar a ningú fer-me el disc i no poder pagar. Va ser així com m’ho vaig haver de fer tot jo sol: les mescles, el mastering… tot! Per pura necessitat. Em va suposar molt de patiment, però també molta alegria, i, de fet, em va portar a guanyar-me la vida més en això, que no pas de rockstar, que no ho he estat mai. Vaig entrar en el món de la producció musical, de la qual treballo molt ara, gràcies a tirar endavant L’Anima. En vaig aprendre moltíssim i em va donar molta confiança.”
Quatre anys després del confinament, i amb tot aquest bagatge acumulat, el 2024 torna a ser intens de debò: “Estem preparant el segon disc de L’Anima a distància, perquè cadascun dels membres viu quasi en un continent diferent: jo a Anglaterra, el guitarrista a Washington i el bateria a Txèquia. També estic treballant en material instrumental meu, amb guitarra espanyola i de soroll. I amb Breed, després d’un parèntesi de quasi deu anys, ens hem retrobat per enllestir el setè disc d’estudi i tornar a fer rondes i concerts, com el del 13 de juny de 2024 al festival Z! Live de Zamora.” I, enmig de tota aquesta activitat, Caparrós confessa que hi ha una qüestió que ja comença a entreveure no gaire lluny a l’horitzó: després de més de dues dècades a Londres –“massa temps”– i amb els maldecaps sobrevinguts del Brexit –per a ell i tots els gibraltarencs–, potser ja toca començar a pensar de tornar cap a casa.
Article publicat el 5 de juny de 2024
Comments are closed