In English (translated by Google) / En castellano (traducido por Google)
Al final de la introducció d’Els ‘minorkeens’ de Gibraltar (2018), deixava clara la intenció del llibre i de la recerca que, des del començament del segle XXI, he dut a terme al voltant d’uns quants aspectes de la història del penyal: “A partir de l’anàlisi ordenada de tot aquest bagatge bibliogràfic i del buidatge de les principals fonts documentals que s’han conservat als arxius locals de Menorca, Gibraltar i també Cadis […], Els ‘minorkeens’ de Gibraltar pretén aplegar i aportar elements per reivindicar el pes gens negligible que la comunitat menorquina arribada al penyal va exercir en els estadis formatius d’aquest especialíssim territori sota administració britànica.” Amb el llibre, doncs, hi havia la voluntat d’aflorar la contribució dels centenars de menorquins que durant gairebé un segle (entre 1730 i 1830, aproximadament) van establir-se temporalment o definitivament a Gibraltar, aprofitant l’avinentesa que les dues places mediterrànies van ser cedides a la Gran Bretanya amb el tractat d’Utrecht de 1713, que tancava en fals la guerra de Successió al tron hispànic.
Per això, quan es va anunciar l’estiu del 2024 la realització de la primera gran exposició sobre la cultura i llengua gibraltarenques, Llanito. Past, present, future, no vaig poder estar-me de visitar-la i comprovar in situ quin pes hi adquiria el component menorquí. I la sorpresa va ser majúscula, des del principi fins al final de la mostra. Perquè la curadora, Laura Wright, del departament de llengua anglesa de la Universitat de Cambridge, ha centrat la recerca sobre la confluència de comunitats culturals i lingüístiques al penyal precisament durant el primer segle d’ocupació britànica a través de l’anàlisi de la documentació del XVIII gestionada per Gerard Wood als Arxius Nacionals de Gibraltar.
La mostra (oberta del 27 d’agost al 13 de setembre de 2024) es dividia en quatre grans seccions, cadascuna dedicada a tractar aspectes clau en la formació de la identitat gibraltarenca actual: la història de la població civil de Gibraltar des de l’ocupació britànica fa més de tres segles; la formació i definició del yanito; l’ús de la llengua, i les possibilitats de supervivència. És en la primera part, doncs, on més esments apareixen a la indiscutible aportació menorquina al pòsit lingüístic i cultural del penyal.
L’aproximació empírica aplicada per Wright deixa ben clara la influència directa, primerenca i intensa de la comunitat genovesa, ja present abans de 1704 a les costes d’Andalusia i principal contingent civil de la població de Gibraltar quan el petit territori va passar a domini britànic, tal com va deixar ben establert el lingüista genovès Francesco Toso. A l’exposició també tenen un lloc especial i específic els jueus que van començar a establir-se a la ciutat al principi del segle XVIII, en la primera tornada dels sefardites a la península Ibèrica després dels pogroms del segle XIII i de l’expulsió definitiva el 1492.
A banda aquests dos components mediterranis i de l’omnipresent aportació andalusa, és grat comprovar que els comissaris de Llanito no menystenen gens la contribució menorquina (i en grau més baix, catalana) en la forja incipient d’una identitat gibraltarenca, que s’anirà modelant al llarg del segle XIX (amb l’arribada dels maltesos, per exemple) i s’enfortirà del tot al XX, amb episodis tan traumàtics com unificadors com ara l’evacuació de la població civil durant la Segona Guerra Mundial i el tancament unilateral de la frontera per part del règim franquista (i el primer govern socialista espanyol).
Es pot comprovar perfectament en un dels primers gràfics de la mostra, basat en l’origen dels 1.113 civils residents oficials a la fortalesa el 1725: Wright i Wood destaquen que hi podem trobar parlants d’anglès, castellà, català (18%), genovès, francès, neerlandès, àrab i haketia. I en un altre cartell, que parteix de les dades del cens del 1777, s’especifica que un 2% dels habitants hi constaven com a menorquins.
Tot plegat permet concloure que, a partir de la base de l’andalús i l’anglès, el yanito també va ser fruit de les llengües aportades per uns quants pobles de la Mediterrània occidental, entre les quals la catalana, ben present sens dubte a la fortalesa. Ens ho demostra, encara més, un altre panell de l’exposició on s’analitzen cinquanta-cinc noms de carrers històrics de Gibraltar i s’hi detecten cognoms britànics, genovesos, sefardites i espanyols, portuguesos i catalans/menorquins (el 12% del total), entre els quals s’esmenten el Carreras Passage i el Callejón de Seguí.
I ja cap al final de la mostra, last but not least, hi ha potser una de les troballes més emotives personalment. En una vitrina on hi ha exposats documents exhumats dels Arxius Nacionals de Gibraltar que posen de manifest el multiligüisme imperant al penyal als segles XVIII i XIX, es destaca el volum núm. 16 de l’anomenat Civil Court Minute, corresponent als anys 1798-1802. Al costat de l’anglès –llengua oficial de l’administració–, hi ha passatges redactats també en castellà, italià, francès i fins i tot en català. En concret, a la pàgina 326 es pot llegir un text ben ric en detalls signat el 3 de setembre de 1799 a Gibeltar [sic] pel menorquí Joan Albis, patró d’un bricbarca anomenat El Príncep del port de Maó.
Una petita perla lingüística, plena de trets del català del segle XVIII de Menorca, enterrada entre la nombrosa documentació britànica als arxius de Gibraltar.
Article publicat l’1 d’octubre de 2024
Comments are closed