In English (translated by Google) / En castellano (traducido por Google)
El trànsit del segle XVIII al segle XIX va comportar molts canvis radicals a Gibraltar. D’entrada, el fracàs del Gran Setge de 1779 a 1783 va representar la fi dels intents de recuperar per la força de les armes el penyal per part d’Espanya, que amb les guerres napoleòniques va passar a ser fins i tot aliada de la Gran Bretanya. A més, l’expansió comercial i militar britànica pel món va convertir Gibraltar en un port clau en les rutes marítimes. L’una cosa i l’altra van permetre que per primera vegada des de l’ocupació del 1704 el petit territori superés la xifra psicològica dels cinc mil habitants.
La fortalesa i ciutat de Gibraltar, amb tot, va haver de pagar un peatge ben car abans d’esdevenir un petit empori comercial: les epidèmies. El boom econòmic i demogràfic de la plaça coincidint amb el salt de segle, després de moltes dècades de penúries i setges, va comportar una degradació i degeneració de les condicions generals de salubritat, agreujades per les altes temperatures i la manca d’aigua durant els mesos d’estiu. Tot plegat va convertir la ciutat en una veritable olla de virus i malalties. Les defuncions per calentura (febre groga) i tabardillo (tifus) es van començar a constatar amb insistència als registres eclesiàstics a la primeria del XIX. De febre groga, seguint els estudis del màxim especialista de la qüestió, Larry Sawchuk, n’hi va haver passes els anys 1804, 1813-1814 i 1828.
És clar, la població menorquina present a la plaça no en va quedar al marge. Al llibre Els ‘minorkeens’ de Gibraltar, n’esmento alguns casos. El 22 d’abril de 1799, per exemple, va ser enterrat Diego Preto, maonès de seixanta-quatre anys, de calentura. Hi va coincidir amb l’edat, el lloc de naixement i la causa de la mort Thomas Alaw, enterrat un any i mig després. Tots dos tenien residència fixa a la plaça, és cert, però les malalties infeccioses també afectaven els passavolants. El mariner Miquel Prats, de “Villa Carlos”, en un viatge a Gibraltar el 1801 a bord del vaixell del capità maonès Joan Pau Mestres, «cayó enfermo al principio con dolor a una oreja y seguidamente pasó a mal de costado» i ja no se’n va sortir. En un expedient de viduïtat del juny del 1817 desat a l’Arxiu Diocesà de Ciutadella, la suplicant Joana Vila, veïna de Maó i de pares santfelipers, relatava “que en el tiempo del último gobierno inglés en esta isla contrajo matrimonio en faz de Nuestra Santa Madre Iglesia con Felix Rif [,] sargento del regimiento de suizos [del] general Steward, que se hallaba de guarnición en Villa Carlos: que a la llegada de las tropas españolas en esta isla que fue en 1802 la declarante con su marido se fueron con el citado regimiento en Gibraltar: que en la primera epidemia que se padeció de la fiebre amarilla en dicha plaza (lo que habrá de catorce o quince años), dicho su marido Felix Rif [que treballava a l’Arsenal] murió de la misma epidemia“.
Tots aquests casos anticipaven la primera gran epidèmia, la de l’any 1804, en què van perdre la vida per febre groga una tercera part dels habitants. En una ciutat ja del tot cosmopolita segons els paràmetres de l’època, rica en gent i cultures, l’efecte de la passa va ser devastador i sense precedents, i molts civils van optar per mirar de fugir-ne. Antoni Caules, un maonès que el 26 de juliol de 1804 havia decidit anar a la recerca de feina cap a Gibraltar, on va exercir “muchos días del oficio de zapatero“, va començar a patir aquell mateix estiu per “la peste que hacía muchos estragos en dicha plaza” i, amb alguns civils més, es va embarcar a la tartana Susanna del patró Pere Victori, que va sortir del port el 23 de setembre de 1804. Però ja havia fet tard i sis dies després es va morir a bord.
Un altre exemple interessant és el de la malaurada Magdalena Pax, que es trobava a Gibraltar “al tiempo que había allí la peste o fiebre amarilla“, fent de criada a la casa de la també menorquina Magdalena Guilon. La seva senyora “se embarcó para Mahón, dejando en su habitación que tenía en dicha plaza a la referida Madalena Pax, que ya estaba herida de dicha epidemia, habiéndole recomendado los muebles y demás efectos que dejó en la citada su casa“. No va sobreviure “de dicho contagio[,] habiendo sido tratada al Lazareto que al efecto se hizo, y fue sotorrado su cadáver al lugar acostumbrado“.
Curiosament, de l’última gran passa del 1828 ens n’ha arribat un altre testimoni nostrat, ben curiós quant al format, per mitjà de la col·lecció de fullets d’Isidre Bonsoms i Sicart (Barcelona, 1849-Valldemossa, 1922) conservada a la Biblioteca de Catalunya. Es tracta de la “Nueva canción en la que se manifiesta la gran desgracia y azote que causó la epidemia en la plaza de Gibraltar el año 1828”, un text rimat de trenta-dos versos amb què l’autor, desconegut, descriu els efectes devastadors de l’epidèmia i com “una familia honrada de catalanes” es va lliurar “del pestilencial contagio” gràcies a la invocació de la Mare de Déu del Roser.
NUEVA CANCION EN LA QUE SE MANIFIESTA LA GRAN DESGRACIA Y AZOTE QUE CAUSÓ LA EPIDEMIA EN LA PLAZA DE GIBRALTAR EL AÑO 1828
O Dios de cielos y tierra
gobernador soberano,
vos que lo disponeis todo
y todo está en vuestra mano.
Vos sois el que da la vida
y la muerte cuando os place,
y el que envia los castigos
y en fin por vos todo se hace.
Atencion oyentes mios
escuchad con gran cuydado,
y ohireis las aflicciones
que en Gibraltar han pasado.
Cúbrase toda la tierra
de pasmo y luto sin tasa,
al ver las tribulaciones
sucedidas en tal plaza.
El año mil ocho cientos
veinte y ocho, en el verano,
la epidemia acometió
esa Ciudad tan Gallarda.
Empieza la calentura
han de meterse á la cama,
aqui el dolor de cabeza
y el vómito se declara.
Crece la malignidad,
acomete la desgana:
yo me muero clama el uno
y en breve entrega su alma.
Allí se ve un morimundo
y otro que está palpitando,
este con ancias de muerte
aquel que muere temblando.
Todo son suspiros, gritos,
ayes, gemidos y llantos,
dolores y tabardillos,
penas, congojas y espantos.
Allí el joven perecía
como el viejo y el anciano,
el muchacho y la muger
ay que me muero temprano.
Sin respetar á ninguno
la parca fiera y tamaña,
corta el hilo de la vida
á todos con su guadaña.
En aquel campo florido
estiende su voz cortante,
y arranca de los pensiles
la flor mas bella y brillante.
Las niñas y las doncellas
tiernas finas y constantes,
pasan á la eternidad
lo propio que sus amantes.
El marido ve la esposa
puesta ya en mortales ansias,
mas la muerte llega á él
y en breve se lleva á entrambos.
El padre viendo morir
su amado hijo en sus brazos,
todo es llorar y gemir
dándole tiernos abrazos.
Los hijos viendo los padres
sin remedio agonizantes,
lloran; mas ellos tambien
mueren en pocos instantes.
Que lástima y desconsuelo
el no poder ayudarse
el uno al otro, porqué
morian al acercarse!
¡Que triste situacion!
¡Jesus que fatal naufragio!
causaba en tal poblacion
el pestilencial contagio.
Muere el grande, muere el chico,
muere el tendero, el mareante,
muere el pobre, muere el rico
artesano y comerciante.
Tanta gente se murió
que es imposible nombrarla,
si digo catorce mil
aun creo que no iguala.
Parecía un cementerio
mejor diré un campo santo,
poblacion tan numerosa
al verla causaba espanto.
Aquellas tiendas tan ricas,
aquellas hermosas plazas,
aquellas calles tan bellas
y con adornos las casas.
En hospital convertidas
y en cadaveres trocadas,
tanta multitud de gentes
esqueletos son ya tantas.
Hasta los niños de teta
son víctimas de la parca,
dando sus almas á Dios
en los pechos de sus madres.
Los amigos ven morir
á sus deudos mas cercanos,
y sin poderse asistir
mueren los primos y hermanos.
Benignísimo Jesus
no nos deis tantos trabajos,
pues sois Dios de Compasion
líbranos de estos atajos.
Mas irritado el Señor
no cuydó de aliviarlos,
sino por la intercesion
de su Madre soberana.
Solamente se libró
del pestilencial contagio,
una casa que invocó
á la Virgen del Rosario.
Esta casa supe yo
que era una familia honrada
de catalanes, que Dios
libró á ruego de su Madre.
Y asi, oyentes queridos,
sed devotos del rosario;
y llevad con devocion
del Carmen escapulario.
Imitando las virtudes
de la Vírgen y los Santos,
seremos libres de peste
de epidemia y de contagio.
Sírviendo á nuestro Señor
y guardando los mandatos
de Dios, en aquesta vida
en la otra seremos salvos.
La combinació letal de manca de salubritat i superpoblació va causar nombroses epidèmies de febre groga i de còlera entre 1804 i 1865, que es van endur milers d’habitants (i soldats) de Gibraltar. Però si, d’una banda, les baixes eren ràpidament cobertes per noves onades d’emigrants (i reclutes), d’una altra les mesures sanitàries i de salut pública introduïdes pel general George Don (1756-1832) com a governador a partir de 1814 (és al darrere dels jardins de l’Alameda i del primer hospital civil) van ser cada vegada més efectives. Don, que va començar a servir l’exèrcit de sa majestat a la Menorca britànica (1770-1782) i va passar també per l’illa de Jersey, és reconegut com un dels grans governadors del penyal: un bust seu, de fet, presideix la façana del parlament local.
Article publicat el 13 de novembre de 2024
Comments are closed