In English (translated by Google) / En castellano (traducido por Google)
A les jornades d’història que l’Instituto de Estudios Campogibraltareños va organitzar a la Garrison Library al principi d’abril de 2025 vaig coincidir amb l’escriptor Juan Manuel Ballesta Gómez, marí mercant jubilat de La Línea de la Concepción, i la seva dona osonenca, la Laura. Abans de començar les sessions, en Juan Manuel se’m va acostar per preguntar-me si en sabia res, d’un bergantí català anomenat Bravo de mitjan segle XIX. Com que li vaig respondre que no em sonava de res, no va trigar a explicar-me una història que fa anys que investiga. La seva obsessió per descobrir tots els detalls del Bravo, em confessava, va néixer quan, remenant paperassa antiga de la zona, va topar amb una anotació al llibre de difunts de la parròquia de San Roque amb el nom de la vintena de catalans que van perdre la vida a les costes del Camp de Gibraltar a causa del naufragi d’aquell bergantí amb matrícula de Palamós a la darreria de 1855. Intrigat pel poc rastre que havia deixat aquella tragèdia en la memòria col·lectiva de la comarca, va decidir desenterrar-ne la història (quasi literalment) a través d’uns quants articles en revistes locals i fins i tot conferències.
Un vaixell malastruc
El bergantí Bravo, de 101 peus de Burgos d’eslora i 216 tones de pes, fou construït el 1853 pel gran mestre d’aixa Josep Bosch i Anglada (àlies Pep Bassó) a la platja de Sant Feliu de Guíxols, per encàrrec de Daniel Mauri, per la quantitat de 5.000 duros. El cost va ser sufragat pels parçoners següents: el mateix Daniel Mauri, com a comandant del bergantí, amb 4/16; Agustí Robert, comerciant de Barcelona, amb 3/16; Josep Samà, comerciant de l’Havana, amb 2/16, i Magí Puig, comerciant de Nova Orleans, amb 2/16. També hi van participar els comerciants de Sant Feliu de Guíxols Carles Pla i Pla, amb 1/16; Nicolau Bofill, amb 1/16; Josep Pla i Pla, amb 1/32; Jaume Lloveras i Rivas, amb 1/32; Antoni Carreras, amb 1/32; Nicolau Morera, amb 1/32; Francesc Bofill, amb 1/32, i Ernest Vidal, amb 1/32.
Josep Auladell Payró, tècnic de l’Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols, detalla que el 12 d’octubre de 1853, a dos quarts de dotze del matí, el Bravo va ser llançat a la mar a Sant Feliu amb tanta mala sort, que a l’instant sotsobrà i va quedar pràcticament capgirat. Gran part del poble va ajudar a mirar de redreçar el vaixell, però tots els intents foren inútils fins que, tres dies després, un vapor mercant el va remolcar fins a Barcelona per poder ser reparat. “Semblava que aquell mal començament només seria un incident, una petita taca en la història del bergantí –escriu Auladell–, però ben aviat quedaria en evidència que el Bravo era un veritable vaixell sense sort.”
Ja amb els desperfectes arreglats, el 5 de desembre de 1855 sortia amb les veles ben desplegades del port de Barcelona en el seu primer viatge cap a Amèrica. A bord, hi anaven seixanta persones: quinze membres de la tripulació, amb el capità Daniel Mauri i el pilot Pau Ricomà al comandament, i quaranta-cinc passatgers –força “de categoria i bona posició”– amb destinació a la capital cubana, l’Havana, fos per raons familiars o per interessos econòmics. A les bodegues també hi anava una bona càrrega de vi, sabó, calçat, pells, oli, paper i uns quants cofres amb diners en metàl·lic del passatge. Quan feia sis dies que havia salpat, el viatge tranquil fins aleshores es va convertir, de cop i volta, en un veritable malson. La Gaceta de Madrid descrivia sense embuts la tragèdia que l’11 de desembre a la matinada es va abatre sobre el Bravo:
“Con tiempo bonancible, llegó el buque hasta el cabo de Gata: aquí les empezó el temporal. Con distintas variaciones, y sufriendo grandes penalidades, consiguió la víspera de la catástrofe dar vista al Estrecho: mas, desarrollada por completo la tempestad, rodeados de una oscuridad espantosa, y con vientos encontrados, el buque perdió el rumbo, y se entregó a merced de las olas. A media noche había arreciado la tormenta, el cielo parecía querer desgajarse, la lluvia era inmensa, y una mar embravecida amenaza destruir cuanto a su ímpetu se le oponía. El capitán D. Miguel Maury tomó las debidas disposiciones para combatir el peligro, mas inútilmente. La una seria, cuando, de repente, un estremecimiento violento advirtió que el buque había encallado. Efectivamente, en su derrota había ido a estrellarse sobre la costa de Carboneras, al S. E. de esta ciudad.
En aquellos instantes entró entre la tripulación y pasajeros la mayor confusión: el buque empezó a hacer agua, y de allí a poco se dividió la quilla, invadiendo las enfurecidas olas todos sus departamentos. Empieza la obra de destrucción. Las señoras, que estaban en sus camarotes, salen a cubierta medio desnudas; los pasajeros piden socorro a gritos. Empero el ruido de la borrasca apaga aquellos desgarradores alaridos.
Esta lucha suprema se prolongó hasta el amanecer. Entonces ya el buque estaba medio destruído; los marineros se arrojaron al agua, y llegaron con mil trabajos a la costa, distante un tiro corto de fusil. No así los desgraciados pasajeros. Muchos de ellos reciben profundas heridas; otros son aplastados por los maderos, pipas y efectos que las ondas arrojan contra ellos; se lanzan al agua cansados de tanto sufrir. Algunos llegan a la playa, mas allí mueren víctimas de sus heridas y del desamparo en que se hallan. Una señora, casada, con tres hijos, perece casi al tocar la ribera: un tablón le divide el cráneo. Otras quedan aún en el buque enredadas entre las jarcias, maderamen y efectos. El piloto abandona el buque a las doce y media de la mañana, el capitán a la una del día.
Prolóngase el drama todo el día, unos perecen a las dos, otros a las cuatro. A las cinco, la joven doña Carmen Serra, que todavía permanecía en el barco, es arrebatada exánime por la resaca. Afortunadamente un carabinero puede salvarla.
Llega la noche y aún continúa el temporal: la tripulación y algunos pasajeros encuentran acogida en un puesto de carabineros allí cercano. Amanece el siguiente día, y los ojos atónitos de aquellos infelices contemplan la playa sembrada de efectos, y de los mutilados cuerpos de sus semejantes. El buque estaba completamente destrozado: de repente óyese entre sus restos el tañido de la campana, socorro… alguien existe aún allí: acércase una lancha del resguardo marítimo, y hallan a María Carreras, que, en su agonía, agitaba fuertemente la cuerda de la campana. Transportada a tierra, reconocen ha perdido el juicio… se ha vuelto demente.
Para colmo de la desgracia, los náufragos no hallaron la debida protección en los habitantes de la costa. Los náufragos fueron inhumanamente robados. Hubo alguno a quien se le arrebataron de las manos sus efectos, dejándolo perecer, conducta propia de caribes, y no de pueblos que se precian de civilizados.
Los santos fueros de la justicia reclaman un severo castigo de los delincuentes, y no dudamos que las autoridades harán las investigaciones necesarias sobre estos hechos escandalosos e inauditos.”
Quan es va haver calmat el temporal i les forces d’ordre i els pescadors de la zona van poder reconèixer aquell tram de costa, es van recuperar molts cossos sense vida, tots de passatgers. La mateixa Gaceta de Madrid en comptava vint-i-tres: Félix Monner, Juan Taules, Juan Servià, Manuela Mas, Mauricio Oliu, Pedro Playe, Juan Nogués, Pedro Famadas, Damián Garrigó, Juan Quintana, María Testa, Juan Oriol, Blas Iben, Antonia Costa i tres filles seves, Juan Pell, Plácido Franis, Vito Montaner, Pedro Bruguera, Martin Comabellas i Miguel Surís y Bas. En canvi, segons els papers parroquials de l’església de San Roque, se’n van recuperar vint-i-dos: Juan Nogués, Pedro Playa, Juan Tauler, Plácido Burril, Sito Montaner, Pedro Bugueras, Juan Quintana, Miguel Surís y Bas, Martín Comovillas, José Pell, Pedro Famadas, Damián Garrigas, José Oriol, Mauricio Olivé, Manuela Mas, Maria Camps, Antonia Costa i les seves filles Rita, Ana i Antonia, María Testagorda i Félix Monner.
De les víctimes mortals d’aquell terrible naufragi, en tenim els noms –encara que amb petites variacions–, però no pas els cossos, atès que es van anar enterrant en un indret indeterminat de la platja de Carboneras o Torre Carbonera, a causa de “l’estat llastimós que presentaven”, a mesura que la mar els tornava cap a la costa. Sota l’aigua i la sorra de l’estret de Gibraltar, doncs, van quedar submergits i enterrats els béns i somnis dels passatgers del Bravo, el bergantí malastruc de Sant Feliu de Guíxols.
Pere Playa, l’únic enterrat a Gibraltar
De tots els cossos recuperats, n’hi va haver només un que va rebre sepultura digna i oficial, Pere Playa i Mauri. Aquest home de 35 anys, natural de Palamós, fou trobat el 16 de desembre, cinc dies després del naufragi, i quan se’n va saber la identitat uns parents seus, que casualment vivien a Gibraltar, van reclamar-ne el cos per poder-lo enterrar al cementiri de catòlics de la plaça. Al llibre de difunts de Santa Maria la Coronada de Gibraltar, efectivament, podem descobrir que era fill de Sebastià Playa [segurament Plaja] i Brígida Mauri i estava casat amb una tal Gràcia Ponjuán [segurament Ponsjoan].
Per mitjà dels arxius civils i religiosos de Gibraltar podem filar més prim respecte als parents de Pere Playa al penyal. Al cens de 1817, per exemple, ja apareix un comerciant anomenat José Plaja, de 38 anys i resident a la plaça des d’en feia 23, i un José Playa, master mariner de 26 anys, amb 13 anys de residència a la plaça. Els dos cognoms són presents als registres gibraltarencs al llarg de tot el segle XIX, però amb tota probabilitat el difunt Pere Playa estava emparentat amb el segon, que en el cens de 1834 vivia a Irish Town, 7, amb la seva dona Teresa Acame, quatre fills i alguns parents. En les partides de bateig de les seves filles Elena (nascuda el 1818) i Teresa (1820), per exemple, es diu clarament que Joseph Playa era fill de Palamós. Sabem, també, que treballava a les ordres d’un altre català, Francesc Patxot i Sentí (Sant Feliu de Guíxols, 1798), relacionat amb el negoci de la comercialització de suro al Camp de Gibraltar i amb domicili i oficina a Irish Town, 11. Val a dir que tant Patxot com Josep Santacana i Aloy (Reus, 1790), un altre comerciant català destacat a Gibraltar, van contribuir econòmicament a proveir els supervivents abans no tornessin a casa, la majoria, amb el vapor Balear des d’Algesires.
Continuant amb els Plaja, al registre de 1871 ens apareix el fill d’en José, el comerciant Joseph Playa, de 46 anys, vivint amb la seva dona Rosa, dos fills i una germana a Waterport Street, 6. Fins al 1891 no es detecten canvis importants: aquell any, el funcionari del cens va anotar que en Joseph ja s’havia retirat amb 65 anys i vivia “pels seus propis mitjans”. També es pot deduir que el seu fill Manuel, de 36 anys i general merchant de professió, havia agafat el testimoni de l’ofici a la família. Però amb el canvi de segle, misteriosament, tant els Playa com els Plaja de Gibraltar desapareixen gairebé del tot dels censos i només en resten els noms a les làpides del cementiri. Com la del dissortat palamosí Pere Playa, a qui la vida se li va estroncar, massa aviat, als peus del penyal.
Article publicat el 18 de desembre de 2025
Comments are closed