In English (translated by Google) / En castellano (traducido por Google)
Amb l’ingrés a l’ONU, el 14 de desembre de 1955, l’Espanya franquista va aconseguir la victòria diplomàtica més important del règim: posar fi a l’aïllament internacional. D’aleshores ençà, Franco va anar perdent gradualment la por d’expressar reivindicacions fins aleshores circumscrites a les seves fronteres, com per exemple la sobirania de Gibraltar, a la tribuna de les Nacions Unides. I a la dècada del 1960, en plena homologació del règim a l’Occident anticomunista, uns quants funcionaris de l’estat van començar a greixar l’argumentari de Madrid per dur la qüestió al Comitè de Descolonització de l’ONU (1961), on continua encallada i enrocada.
El recurs a l’ONU va comportar una florida de publicacions –més matusseres o menys– sobre les arrels jurídiques i històriques de la disputa, sobre la legitimitat o no de la població gibraltarenca de decidir el seu futur i, és clar, sobre el sentiment espanyol respecte del “penyal usurpat” el 1704 pels austriacistes i cedit el 1713 “per sempre” a la corona britànica. Una de les obres que van sortir de la ploma dels joves diplomàtics sota les ordres de Fernando María Castiella, ministre d’Afers Exteriors entre 1957 i 1969, és Los españoles y Gibraltar (1964), un recull de més de set-centes pàgines sobre la història de la reivindicació espanyola del penyal, plena de citacions i noms il·lustres.
És signat pel barceloní Gil Armangué Rius (1928-2011), aleshores universitari i secretari d’ambaixada i que, posteriorment, es convertiria en diplomàtic i fins i tot ambaixador d’Espanya a Síria i Xipre, entre el 1990 i el 1993. Com a curiositat, va néixer en plena Rambla de Catalunya de la capital catalana el 30 d’agost de 1928, en el si d’una família ben posicionada que va patir durament les conseqüències del cop d’estat de Franco: un oncle seu va morir en un camp de concentració nazi i el seu pare, el biòleg Manuel Armangué i Feliu (1901-1985), es va traslladar a Suïssa amb l’esclat de la guerra del 1936-1939, on va assolir una carrera reeixida en la indústria farmacèutica i ja no en va tornar mai més.
Sigui com sigui, la dècada del 1960 Gil Armangué formava part de l’Equip Castiella i elaborava informes sobre la qüestió gibraltarenca. Aprofitant que remenava tota mena de llibres i documentació d’arxius, el text més destacat que va sortir de les seves mans va ser Los españoles y Gibraltar, un buidatge prou exhaustiu d’hemeroteques i de bibliografia amb referències a dos centenars i mig de personalitats polítiques, militars, mediàtiques i culturals de l’estat espanyol que demostraven, segons la seva tesi, la continuïtat immutable dels pensadors espanyols en favor de la recuperació del penyal, “desde el siglo XVIIII hasta nuestros días”.
El llibre, de fet, s’obre amb unes paraules en aquesta línia pronunciades pel mateix ministre Castiella a la XVIII assemblea de l’ONU, el 24 de setembre de 1963: “Todos los españoles desde el siglo XVIII a nuestros días, desde el Gobierno y desde la oposición, desde la derecha y desde la izquierda, monarcas reinantes o dirigentes obreros, grandes pensadores o sencillos hombres de la ciudad o de la aldea, formando una nómina impresionante de figuras destacadas en nuestra Historia que ahora es ocioso citar, han propugnado y pedido incansablemente la devolución a España del Peñón.”
Els arguments esgrimits a les pàgines del volum són plens d’expressions ampul·loses i barroques, amb esments constants a conceptes com ara amputació, cicatriu, ferida, rapte o bufetada permanent per referir-se a la pèrdua del penyal. I l’autor afirma, amb to solemne: “La reivindicació espanyola de Gibraltar, que és un anhel sorgit immediatament després de la pèrdua del penyal i mantingut de manera ferma i permanent fins al dia d’avui, és també una reivindicació de totes les províncies espanyoles i de tot espanyol de dins i fora d’Espanya.”
Però, en veient la llista dels més de dos-cents cinquanta noms de tota mena que hi apareixen referenciats, una qüestió crida poderosament l’atenció: deixant de banda la quasi inexistència de dones, no es tractaria més aviat d’una reivindicació quasi exclusivament castellana, en compte d’espanyola? Perquè, en efecte, així com les veus de l’àmbit castellà hi són molt majoritàries –incloses les dels liberals i progressistes del segle XIX i les dels republicans d’esquerres del segle XX–, les d’unes altres contrades de la Península hi són proporcionalment escasses.
En el cas de Catalunya, específicament, més enllà de la transcripció d’una cançó popular “en llengua vernacla” de mitjan segle XIX que idealitzava l’atac amb les llanxes canoneres de l’almirall mallorquí Antoni Barceló durant el Gran Setge de Gibraltar del 1779-1783, les referències a autors catalans no passen de mitja dotzena, cosa que representa un percentatge insignificant respecte del total. Són el filòsof i teòleg Jaume Balmes i Urpià, el militar i polític reusenc Joan Prim i Prats i el president de la Primera República, Estanislau Figueras i Moragas, a més de l’escriptor i filòsof Eugeni d’Ors i Rovira, que amb la guerra del 1936-39 no va dubtar a passar al bàndol franquista, i el periodista també afecte al règim Carles Sentís.
Si ampliem el focus a tots els territoris de parla catalana, amb noms com els mallorquins Antoni Barceló i Antoni Maura, els valencians Antoni Aparici i Vicent Blasco Ibáñez o el franjolí Joaquim Maurín, arribem a tot estirar a la quinzena. I no cal dir que, en la majoria d’aquests casos, les citacions referides a la qüestió de Gibraltar disten moltíssim de les proclames enceses i sentides dels autors castellans ressenyats per Armangué. Per tot plegat, el llibre del jove diplomàtic franquista barceloní –que sembla que fou l’últim difunt enterrat al panteó Fabra del cementiri de Sant Andreu de Palomar, el 2011– acaba demostrant que, en una llista com la seva, és tan significatiu qui hi apareix com qui no: és a dir, hi són tan importants les presències com les absències. Ras i curt, els silencis.
Potser no anava tan desencaminat Manuel Fraga Iribarne, ministre d’Informació i Turisme amb Franco, quan va etzibar el 1963, en resposta a la famosa i polèmica entrevista que l’abat Aureli Maria Escarré de Montserrat va concedir a Le Monde: “España tiene dos Gibraltares: uno al sur [el penyal] y el otro al norte [Montserrat].”
Article publicat el 26 de febrer de 2026
Comments are closed