Als Països Catalans podem trobar una desena de carrers i una plaça que porten el nom de Gibraltar. En comptem com a mínim set en municipis del País Valencià (Almussafes, Castelló de la Plana, Gandia, Orpesa, Port de Sagunt, Silla i València) i cinc més a Catalunya (Barcelona, Mataró, Premià de Mar, Sabadell i Vic). En la gran majoria dels casos, la presència d’aquest topònim en el nomenclàtor de carrers local segueix el mateix paràmetre que les desenes d’aparicions de Gibraltar en ciutats i pobles de tot Espanya: van començar a aparèixer a partir de la dècada de 1950, a redós de la intensificació de la disputa per la sobirania del penyal que va desencadenar el règim de Francisco Franco.
La reivindicació espanyola del penyal, fins aleshores, havia estat constant, però en general de més baixa intensitat. Així, abandonats els intents de prendre la plaça per la força de les armes ja a la darreria del segle XVIII, al llarg del XIX i el primer terç del XX la frontera en general va ser força fluida i hi va arribar a haver ininterrompudament consolats espanyols a Gibraltar (durant la guerra del 1936-1939, fins i tot dos: un de republicà i un de nacional). Tot això es va acabar el 1954, arran de la visita oficial de la jove reina Elisabet II d’Anglaterra al penyal just al tram final del seu llarg viatge de coronació pels nombrosos territoris britànics repartits pel món. El règim franquista, encara aïllat internacionalment, hi va respondre amb el tancament definitiu del consolat i es va agafar a la reivindicació del petit territori britànic, agitant l’anglofòbia, al crit de “¡Gibraltar español!” D’una banda, desviava l’atenció de la població espanyola respecte de les dificultats del dia a dia amb un enemic comú estranger i, de retruc, encenia el patriotisme just quan l’Espanya franquista es preparava per ser acceptada a les Nacions Unides (1955) i podia internacionalitzar la disputa diplomàtica amb Londres. Per exemple, elevant la qüestió al Comitè Especial de Descolonització, un organisme de l’ONU creat el 1961 per fer el seguiment i impulsar el procés de descolonització dels territoris no autònoms sota administració de potències colonials.
És en aquest context d’efervescència patriòtica induïda pel règim que cal incloure l’aparició d’una bona part dels noms de carrers i places que, per tota la Península, porten el nom de Gibraltar i, encara més significativament, el de Gibraltar Español, tal com es pot comprovar passejant pel centre d’Alcázar de San Juan, Almeria, Anchuras, Consuegra, Setenil de las Bodegas, Torredelcampo, Torre Pacheco i Torrijos. S’englobarien en aquesta mateixa línia les referències a Gibraltar als nomenclàtors de carrers del País Valencià, uns noms decretats previsiblement per les autoritats franquistes locals durant els anys 1950 i 1960 a l’hora de batejar noves vies en els primers anys de desenvolupisme urbanístic. A Catalunya, els casos de Sabadell i de Mataró també correspondrien a la mateixa lògica. A la cocapital del Vallès Occidental, per exemple, el ple consistorial va aprovar el nom del carrer el 24 de novembre de 1955. I a la capital del Maresme, Gibraltar designa una via curta prevista en el pla del 1957 de Rocafonda. Val a dir, amb tot, que el 1979 hi va haver un intent per canviar-ne el nom pel d’Albert Einstein, que no va prosperar.
El cas de la plaça de Gibraltar de Barcelona, al barri del Coll, és força paral·lel: fou designada així per acord municipal el 28 de gener de 1959 just al costat del carrer de Ceuta (aprovat el 1943). Però, a diferència del que va passar a Mataró el 1979, aprofitant una remodelació de l’espai l’any 2002 sí que va prosperar a la capital catalana una modificació del nom a petició d’unes quantes entitats veïnals. Com va recollir puntualment la capçalera local L’Independent de Gràcia (números 7 i 20), es va demanar al consell de districte la substitució de la referència al penyal per tal d’honorar el monjo Grau Miró (segle XI), que va cedir els terrenys on es va aixecar l’ermita del Coll o de la Font-rúbia (l’actual monestir de la Mare de Déu del Coll), cosa que es va aprovar el 18 de març de 2002. Ara, malgrat l’eliminació de Gibraltar del nomenclàtor oficial, en una cantonada de la plaça continua present (2023) la placa amb el topònim abandonat, com també en alguns senyals de l’entorn.
Els dos Gibraltars catalans restants, en canvi, presenten unes casuístiques singulars que mereixen explicacions a part. A Premià de Mar, de manera excepcional, el carrer en si no és una via de creació relativament recent, sinó una artèria del nucli antic, paral·lela a la mar, que va des de l’església de Sant Cristòfol fins a la riera. Segons un mapa del 1861, en aquella època es deia carrer Nou de l’Església. Amb l’adveniment de la República i els canvis consegüents en el nomenclàtor, va passar a anomenar-se Francesc Layret, en record del polític i advocat obrerista català. I amb la victòria feixista i la dictadura franquista, malgrat el que podríem pensar, encara no va rebre el nom de Gibraltar (o la variant Gibraltar Español), sinó el de José Antonio, en honor al fundador de la Falange Española. Com s’explica, doncs, que un dels carrers més bonics i evocadors del poble hagi acabat anomenant-se Gibraltar? Ho explica el mateix ajuntament en aquest apunt i també la comissió de patrimoni cultural de la Diputació de Barcelona amb aquestes paraules:
“Durant el període en què molts premianencs eren mariners que feien la carrera d’Amèrica, una de les possibilitats d’anar seguint el transcurs de la travessia per part dels seus parents, en una època en què no hi havia telefonia mòbil, era la llista de vaixells que publicava el Diari de Barcelona (o Brusi) segons si havien travessat l’estret de Gibraltar. A Premià arribava un exemplar d’aquest diari a la farmàcia Fontrodona, situada fins fa pocs anys, precisament, al carrer de Gibraltar. Hi anaven molts premianencs per consultar-hi el diari.”
També és un carrer ben antic, just al darrere de la catedral, el de Gibaltar de Vic. Sí, sense la R interior, com es deia en català antic. Una vella designació, doncs, que ens podria remetre directament a la guerra de Successió, quan l’agost del 1704 un estol anglo-neerlandès, amb tres-cents soldats i voluntaris catalans a bord, va ocupar Gibraltar en nom de l’arxiduc Carles d’Àustria. En aquella guerra, el principal nucli austriacista català fou el dels anomenats Vigatans, una companyia de miquelets d’Osona que el 1705 va entrar de ple en el conflicte ajudant el mateix estol aliat, estacionat llavors davant la costa de Barcelona, a prendre la capital del Principat de les mans del virrei borbònic. Però, segons el nomenclàtor de Vic publicat per l’arxiver municipal Francesc de Rocafiguera i Garcia, aquesta vinculació seria, en toc cas, indirecta. El carrer de Gibaltar, com resumia El Nou 9 en aquesta peça, constituiria més aviat un exemple clar de com la llengua popular va transformant certs noms de lloc:
“En realitat, ens caldrà remuntar a l’edat mitjana, quan hi havia l’església de la Rodona. El carrer que passava per darrere l’altar d’aquesta església tenia el nom de jus altar, que significava ‘sota l’altar’. Recordem que existeix en català antic la preposició jus, amb el sentit de ‘la part baixa’, ‘sota’. La llengua popular va transformar aquest jus altar en ‘jubaltar’ i després, des del segle XVIII, atès que el significat s’havia perdut, el carrer va passar a dir-se Gibraltar, tot i que no tenia res a veure amb l’estret d’aquest nom.”
En aquest apunt, ja us en deveu haver adonat, no hem fet referència a les Balears i Pitiüses perquè ni a Eivissa, ni a Mallorca ni a Menorca no hi ha cap carrer de Gibraltar. I això que, per la intensíssima relació que va mantenir aquesta última illa amb el penyal durant una bona part del segle XVIII i el primer terç del XIX, seria ben lògic i fins i tot encertat que alguna via o plaça de Maó (com passa amb l’avinguda de Fort de l’Eau en relació amb els lligams amb l’Algèria colonial francesa) i especialment des Castell fos dedicat a Gibaltar, la forma recurrent d’anomenar el penyal en la documentació menorquina de fa tres segles.
Article publicat el 21 d’octubre de 2023
Comments are closed