In English (translated by Brian Porro) / En castellano (traducido por Google)
Tenia coll avall, quan vaig acabar d’escriure el llibre Els ‘minorkeens’ de Gibraltar (PAMSA, 2018), com havia de ser la portada: hi havia d’aparèixer un element del Gibraltar actual que ens remetés a la comunitat menorquina que s’hi va establir entre mitjan segle XVIII i la primeria del XIX. No hi va haver cap dubte, doncs, que la placa de Tudury’s Steps, clavada en una façana pintada de color groguenc a la part alta del centre de la ciutat, era l’element que cercava. No en sabia gairebé res, dels Tudurí que han quedat immortalitzats en el nomenclàtor gibraltarenc, però sí que tenia ben clar que un llinatge així només podia provenir de Menorca.
Malgrat que en la recerca que vaig dur a terme sobre els menorquins al penyal apareixen individus amb aquest cognom de tant en tant, no va ser fins a la publicació del llibre A Rocky Labyrinth (2023) sobre la història dels carrers de Gibraltar, de l’investigador local Manolo Galliano, que no vaig aprofundir-hi una mica més. A l’entrada “Tudury’s Steps”, hi diu:
“This is a small cul-de-sac in the southern section of Prince Edward’s Road and is named thus because the property therein, House No. 17 in the 1814 Register of Inhabitants, was owned by a tailor, Anthony Tudury. Another later well-known member of this family was Temistio Tudury, the architect, who designed the Gothic style Church of the Sacred Heart in 1874 and the copper cupola of the Cathedral of St. Mary the Crowned in the early 1930s.”
A més del sastre que ja vivia a l’àrea el 1814, Galliano subratlla que al si de la família Tudurí també hi havia hagut un arquitecte prou destacat, en el context i les dimensions de Gibraltar, si tenim en compte que es va encarregar de dissenyar el projecte de l’església del Sagrat Cor de Jesús, la segona més important de la comunitat catòlica a la ciutat rere la catedral de Santa Maria la Coronada. Era prou motiu, segons el meu parer, per mirar d’estirar el fil d’un personatge, en Temistio, batejat amb un nom d’arrels grecollatines i de reminiscències filosòfiques.
L’església del Sagrat Cor de Jesús
L’augment exponencial de la població que va experimentar Gibraltar al llarg del segle XIX es va traduir en una pressió demogràfica creixent a l’àrea més alta de la ciutat, com també en problemes de capacitat a la catedral per poder acollir la nombrosa comunitat catòlica, majoritària al penyal. Tot plegat va empènyer el vicari apostòlic de Gibraltar, John Baptist Scandella (1857-1880), a promoure la construcció en aquesta zona d’un nou temple. Dit i fet, el 1872 el govern colonial va oferir una parcel·la a Castle Road i ràpidament es van començar a cercar fons per finançar la futura església.
Al projecte, s’hi va afegir entusiastament un jove arquitecte local, Temistio Tudury Sáenz, que vivia a quatre passos d’on s’havia d’emplaçar el temple. Tantes ganes tenia, de participar-hi, que sembla que va oferir els seus serveis de franc. I poc després d’haver rebut el vistiplau, ja posava damunt la taula dels impulsors de la iniciativa tres propostes ben variades: des d’una església estil poble anglès fins a un disseny més inspirat en el romànic, passant per un temple d’aires gòtics. La junta d’ancians encarregada dins la comunitat catòlica d’aquestes decisions es va decantar per l’última opció i va encarregar a Tudury de tirar endavant tant els plans del temple com els de l’escola adjacent. Va ser així com el 25 de març de 1874, amb la presència de Scandella i del bisbe de Cadis, Félix María Arrieta y Llano, a més d’un públic nombrós, es va col·locar la primera pedra de l’església.
La construcció es va allargar una mica més que no es preveia, atès que la benedicció del temple no es va celebrar fins al 1888. Durant tot aquell temps, desenes d’obrers majoritàriament maltesos hi van treballar de valent, sovint amb materials constructius provinents de Malta mateix. Cal recordar, en aquest sentit, que l’illa mediterrània havia quedat sota domini britànic al principi del segle XIX i, des d’aleshores, el flux de maltesos a la recerca de feina al penyal fou tan destacable com el de menorquins un segle abans. En el projecte original lliurat per Tudury, seguint els cànons de l’arquitectura gòtica, la façana era coronada per dos campanars idèntics, a semblança de la icònica catedral de Notre-Dame de París. Però problemes de finançament van obligar finalment a prescindir d’una de les torres.
Entre la col·locació de la primera pedra el 1874 i l’obertura de portes, el 15 de juliol de 1888, es va morir el promotor principal del temple, John Baptist Scandella. Però, conscient que el Sagrat Cor era la gran obra material i espiritual que llegava al penyal, va deixar escrit el desig que, quan s’acabés la construcció, les seves restes hi fossin enterrades. Ironies de la vida, el vicari apostòlic d’origen genovès que durant el seu mandat al capdavant de l’Església catòlica gibraltarenca es va destacar per l’oposició frontal i les crítiques furibundes a la presència d’immigrants maltesos, va acabar reposant eternament en un edifici aixecat per maltesos i regit durant molts anys, ja més cap aquí, per l’amic i bisbe de Gibraltar entre 1998 i 2010, Charles Caruana, descendent també de maltesos.
Els Tudury a Gibraltar
Els cent cinquanta anys justos del començament de la construcció de l’església del Sagrat Cor de Jesús a Castle Road són una magnífica ocasió per mirar de descobrir més detalls de Temistio Tudury Sáenz, un arquitecte amb passat menorquí i un pes específic a Gibraltar que, sorprenentment, no va néixer ni a l’illa ni tampoc al penyal, sinó en un arxipèlag a quasi dos mil quilòmetres enmig de l’Atlàntic.
El començament d’aquesta història arrenca a Menorca, cap al final del primer període de domini britànic (1713-1756). Pels volts de 1747 neix a Maó, principal base i arsenal dels anglesos a l’illa, Josep Tudurí Triay, fill del mestre d’aixa Sebastià Tudurí i de Catalina Triay. Durant la segona ocupació britànica (1763-1792), ja exercint la professió del seu pare, es va casar amb una altra maonesa de la seva edat, Maria Taltavull Moll, i poc després de l’enllaç, atrets per les perspectives laborals que oferia el penyal, van decidir com moltíssims menorquins més de fer cap a l’altra plaça mediterrània sota l’òrbita de Londres des del tractat d’Utrecht de 1713. En la decisió de traslladar-s’hi, hi va tenir un pes específic l’experiència d’un altre mestre d’aixa de la família, Sebastià Tudurí Mus, un jove nebot seu que el 1785 havia rebut l’autorització del general George Augustus Eliott per entrar a la plaça i exercir la seva professió a les drassanes.
Esperonats, doncs, per les possibilitats de feina al petit territori enclavat al sud de la península Ibèrica, en Josep i la Maria van posar-hi rumb amb com a mínim cinc fills: en Sebastià, la Catalina, en Josep, la Joana i l’Antoni. De manera ben poc habitual, com destaca l’historiador Richard Garcia a The Phoenix rises (1783-1805), Josep Tudurí va ser un dels poquíssims habitants d’aquell moment que, treballant per a la marina britànica, va rebre permís del governador per construir-se una casa al districte sud de la ciutat, a prop de la vinya i l’hort d’en Picardo i a tocar mateix de les drassanes on treballava.
A la família Tudurí, com es pot comprovar, la professió de mestre d’aixa es passava quasi de pares a fills. Des del primer cas documentat a l’arsenal de Maó a mitjan segle XVIII, cada generació té un membre o més dedicat a fer feina en la construcció i reparació d’embarcacions. No és estrany, així, que el fill més gran d’en Josep, Sebastià Tudurí Taltavull, nascut a Maó el 29 de novembre de 1770, també en fos, tal com deixa clar el cens d’habitants de Gibraltar del 1791. A la mateixa llista surt, per cert, un altre fill d’en Josep i la Maria, l’Antoni de dotze anys, el mateix que esmenta Manolo Galliano al seu llibre ja convertit en sastre a Prince Edward’s Road el 1814.
En una mostra més de la dinàmica de la comunitat menorquina al penyal, el jove mestre d’aixa Sebastià Tudurí Taltavull es va casar a la plaça, el 5 d’octubre de 1793, amb una altra maonesa emigrada, Joana Pons Pons, set anys més jove que ell i amb qui va tenir com a mínim quatre fills: en Josep (1796), la Joana (1800), en Sebastià (1805) i la Catalina (1809).
Per arribar al nostre Temistio, dels quatre noms anteriors ens n’interessa el penúltim, Sebastià Tudurí Pons, nascut l’1 de juny de 1805 a Gibraltar mateix. Com a curiositat, cal dir que a la seva partida de bateig als registres de la catedral hi ha escrita una nota al marge –precisament del vicari apostòlic John Baptist Scandella– que ordena de corregir tots els Tudurí que apareguin d’aleshores ençà a la documentació per Tudury. I és que, fins aquell moment, a la paperassa eclesiàstica local aquest llinatge apareixia, des d’un primer esment el 1785, amb tota mena de formes i grafies, algunes de les quals ben enrevessades: Todorí, Tuduri, Tudury, Tudory, Tudoy, Tudry, Tudrey…
Doncs bé, aquest altre Sebastià Tudury [sic], de qui no hem pogut saber l’ocupació, es va casar el 22 d’octubre de 1831 a l’església de Santa Maria la Coronada amb Maria del Pilar Hassan [sic], “soltera, natural de Cadis, filla de Don Manuel, natural de Tànger, i de Maria Riambao, natural de Madrid”. Per alguna raó que també ens és desconeguda, el matrimoni es va traslladar a viure a la dècada de 1830 ni més ni menys que a les Açores. Concretament, es van establir al municipi de Ponta Delgada de l’illa de São Miguel. Pels retalls i detalls que podem trobar ací i allà, deduïm que en Sebastià es va moure en cercles culturals i intel·lectuals de l’illa, atès que va col·laborar com a corresponsal com a mínim amb dues publicacions editades a Lisboa. D’una banda, amb la Revista Universal Lisbonense, un setmanari de caràcter generalista publicat entre 1841 i 1853 i que duia per subtítol “jornal dos interesses physicos, moraes e litterarios por uma sociedade estudiosa”. I, d’una altra, també va mantenir durant un temps la corresponsalia del periòdic lisboeta O Panorama: Jornal Literario e Instructivo, publicat entre 1837 i 1864 per la Sociedade Propagadora dos Conhecimentos Úteis. Aquesta associació “fou el reflex de l’ambient propens a la divulgació cultural i al foment de la cultura científica i tecnològica que hi va haver a Portugal els anys immediatament posterior a la victòria liberal en la guerra civil portuguesa de 1828-1834”.
Seguint els passos d’en Temistio
El fet més destacable d’aquesta etapa ben lluny de Gibraltar va ser un altre: el matrimoni hi va tenir quatre fills. A més de l’Adelaida (1832), l’Eloisa (1836) i la Carolina, el 27 de maig de 1838, tal com consta als registres de baptismes del barri de São Sebastião de Ponta Delgada, va néixer el nostre arquitecte, Themistio [sic] Tudury.
A mitjan segle XIX, el buit d’informació sobre la família és total i, de fet, no en tornem a trobar traces documentals fins al cens del 1871 de Gibraltar, que ens revela unes quantes coses interessants. D’una banda, ens diu que Sebastià Tudury pare ja és mort, probablement fora del penyal. I, també, que tant la mare com tres dels fills nascuts a les Açores (l’Eloisa, la Carolina i en Themistio), viuen a l’immoble familiar de Prince Edward’s Road, 19. I alguna cosa més: del Temistio, concretament, ja s’especifica que és arquitecte, tal com demostrarà tres anys després proposant-se voluntàriament per aixecar el Sagrat Cor de Jesús en un solar a pocs metres de casa seva.
En Temistio, “superintendent of works”, es va casar el 14 de juny de 1879 amb una madrilenya amb dots musicals dotze anys més jove que ell, Amelia Henriqueta Suárez, amb qui es va traslladar a viure a la part baixa de la ciutat, a Irish Town, 4. Al mateix immoble, sabem que hi vivien també les dues germanes solteres de l’arquitecte, l’Eloisa i la Carolina. I un any i mig després del casament (17 d’octubre de 1880), naixia la primera filla del matrimoni, batejada com a Maria Pilar Margarita Tudury. Malauradament, el seu nom surt inscrit, quasi quatre anys després (22 de juliol de 1884), a les llistes oficials de “pàrvuls difunts”.
Entre el naixement i la mort de la petita Pilar, en Temistio i l’Amelia havien tingut una altra nena, Emmanuela Anna Tudury (27 de juliol de 1882), que té vuit anys en el cens de 1891 i viu amb els pares en una nova adreça: Gunner’s Lane, 17. I amb el canvi de segle, encara hi ha un enèsim trasllat de domicili: la família torna a viure a Prince Edward’s Road, 19. Al mateix registre del 1901, per cert, la llar familiar és constituïda pels pares, la seva filla Manuela [sic] –que ja ha fet els divuit anys– i una altra adolescent, Adelaida Tudury, de setze anys i nascuda a Saragossa. A la inscripció d’empadronament no apareix com a filla, sinó com a single.
El detall és important: si en fem cas i considerem, per tant, que l’Adelaida no era filla seva, sinó una possible neboda acollida, aleshores se’ns obre una porta que ens obliga a retrocedir en el temps fins a l’època de les Açores. Com hem dit anteriorment, a l’illa de São Miguel en Sebastià Tudury i la Pilar Sáenz van tenir quatre fills: l’Adelaida, l’Eloisa, la Carolina i en Temistio. Quan es va tancar l’estada a les illes atlàntiques, els tres últims van tornar a Gibraltar. Però la germana gran, l’Adelaida, no va emprendre inicialment el mateix camí, atès que el 1865 va contraure matrimoni a Madrid amb un aragonès de Ricla (Saragossa) que aparentment estava ben posicionat socialment: Don Joaquín Peyrona Sanz Cebollero Vidal Carabantes y Urrea (1843-1893). El 26 de juny de 1886, en aquest sentit, el papa Lleó XIII li va concedir el títol pontifici, amb caràcter hereditari, de marquès d’Urrea. Els títols nobiliaris pontificis, val a dir, eren atorgats tradicionalment pel Vaticà a homes o dones que es considerava que s’havien destacat extraordinàriament en el servei a l’Església, a la fe catòlica o al mateix papat.
Quan Joaquín Peyrona es va morir el 1893 a Sant Sebastià, el marquesat va passar –amb el preceptiu pagament dels drets de successió– a un dels fills que havia tingut amb l’Adelaida, Joaquín Temistio Agustín Peyrona Tudury, nascut el 28 d’agost de 1869 a Gibraltar i batejat a l’església de Santa Maria la Coronada per Narciso Pallarés, un capellà justament aragonès que va tenir, per cert, un tràgic final al mateix temple el 4 de febrer de 1885… El segon marquès d’Urrea també va ser més endavant senador electe per la província de Terol. En concret, del 1905 al 1907 va representar a Madrid la circumscripció de Móra de Rubiols, a la comarca de Gúdar-Javalambre.
Tancat el parèntesi dels marquesos d’Urrea i tornant a la trajectòria biogràfica de Temistio Tudury, cal esmentar també un altre vessant en què es va destacar dins la petita societat gibraltarenca. En paral·lel a l’activitat principal com a arquitecte, va exercir un rol important en el si de la Comissió Sanitària local, instituïda per promoure i millorar les condicions higièniques i de salubritat de la plaça, sempre en perill de caure sota l’efecte mortífer de passes i brots epidèmics com els del principi del segle XIX, a causa de la convergència de factors com la superboblació, el clima i la densitat de la trama urbana. “La seva contribució a la institució sanitària va ser remarcable i valuosa”, em confirmava l’investigador Richard Garcia en comunicació directa. El 1887, sense anar més lluny, va rebre un encàrrec relacionat amb el condicionament del Teatre Reial de Gibraltar, en qualitat d’enginyer en cap de l’esmentada Comissió Sanitària.
Amb l’entrada del segle XX, ja retirat professionalment, Temistio Tudury encara va poder veure i viure el casament de la seva filla Manuela, el 8 de novembre de 1909, amb el comerciant local Humbert Podesta. I cinc anys més tard, eI 17 de juny de 1914 –una setmana abans de l’esclat de la Primera Guerra Mundial–, amb setanta-sis anys, el vell arquitecte nascut a les Açores i d’ascendència menorquina va deixar aquest món al seu domicili de Prince Edward’s Road, just a tocar de les Tudury’s Steps i de l’església del Sagrat Cor, la principal herència que va deixar al seu Gibraltar.
Article publicat el 25 de març de 2024
Va aparèixer, en anglès, al Gibraltar Chronicle del 6 de març de 2024
Comments are closed