In English (translated by Google) / En castellano (traducido por Google)
Que hi ha una sintonia especial entre Gibraltar i Catalunya és incontestable: plana en l’ambient. Ha quedat ben clar i contrastat, de fet, en cada episodi en què els gibraltarencs han sortit en massa a reivindicar els seus drets com a subjecte polític: sempre hi ha hagut una resposta directa i un suport explícit, en una mostra d’amistat permanent, dels catalans amb el poble de Gibraltar.
En el primer referèndum d’autodeterminació que el ministre principal del penyal, Sir Joshua Hassan, va convocar el 10 de setembre de 1967, per exemple, unes denominades Forces d’Alliberament de Catalunya van fer arribar des de Suïssa un llarg i misteriós comunicat al Gibraltar Chronicle, que fou reproduït parcialment a la portada del diari el dia abans i també l’endemà del plebiscit, en què es mostrava “el suport del poble català al desig de la població de Gibraltar de preservar la seva llibertat”.
Així mateix, quan el 1992 un grup de gibraltarencs aplegats en el Self Determination for Gibraltar Group (SDGG) van convocar precisament el 10 de setembre un acte pels vint-i-cinc anys del referèndum esmentat i que es va convertir en la llavor de la Diada Nacional celebrada anualment, alguns parlamentaris catalans hi van fer acte de presència durant aquells primers anys, com ara Josep-Lluís Carod-Rovira d’ERC.
I el desembre de 2002, en ocasió del segon referèndum d’autodeterminació convocat pel ministre principal Peter Caruana enmig de les discussions entre Espanya i el Regne Unit per explorar una solució a la disputa per Gibraltar a l’estil de l’acord de cosobirania a Hong Kong, una delegació de l’Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana (IPECC) va organitzar una visita al penyal sota l’impuls del president de l’entitat, Enric Garriga i Trullols. Durant aquelles jornades es va lliurar una gran bandera catalana al ministre de Cultura d’aleshores, Bernard Linares.
Arran de l’èxit d’aquella visita, se’n va organitzar una altra dos anys més tard (del 30 d’octubre a l’1 de novembre de 2004), en ocasió de la gran celebració del tricentenari de la captura de Gibraltar durant la guerra de Successió (1704). A més de contactes i recepcions amb les principals autoritats polítiques i culturals del penyal, la trentena de catalans de la delegació encapçalada per Garriga i Trullols van lliurar al govern una placa de bronze (de 30 kg i 68 x 53 cm) en record de la participació de 350 militars i voluntaris catalans, amb el príncep Jordi de Hessen-Darmstadt al capdavant, en l’ocupació del 1704 i la posterior defensa de la plaça fins a la seva marxa cap al setge reeixit de Barcelona, un any després.
En el discurs de lliurament, Garriga i Trullols va voler posar èmfasi en el fet que “la placa de bronze consistent i perdurable” donava fe de dos sentiments catalans: “El primer, recordar la nostra història participativa i compartida en la conquesta de Gibraltar, el 1704. El segon, oferir una mostra permanent de l’amistat catalana vers el poble de Gibraltar, que ha sabut guardar la seva història i la seva sobirania de poble lliure.” I afegia: “Aquesta placa segella de manera moral i material l’amistat entre Gibraltar i Catalunya. Tenim una història que lliga els nostres destins. El 1704 Gibraltar naixia. El 1714 Catalunya perdia la seva sobirania en el decurs de la mateixa guerra de Successió entre els Àustries i els Borbons.” Va acabar el discurs amb un anhel i prec alhora: “Desitgem sincerament que Gibraltar conservi i enforteixi la seva llibertat, perquè això és l’exemple que Catalunya vol imitar.”
En nom del govern, va rebre la placa Joe Desoisa, director de l’entitat Gibraltar Heritage Trust (GHT), que va afirmar que s’instal·laria previsiblement en un edifici aleshores en restauració, l’anomenat Main Guard, si no es trobava en el futur un lloc millor. En una trobada l’endemà amb l’exministre principal Joe Bossano, el cap de l’oposició gibraltarenca es va comprometre a demanar al govern que digués on, com i quan es posaria la placa.
Malauradament, la instal·lació no es va efectuar immediatament i aquell símbol d’amistat recíproca es va anar traslladant d’un despatx a un altre, tal com vaig poder comprovar personalment en visites posteriors al penyal. El 2007, per exemple, me la van ensenyar a la Main Guard, convertida ja en la flamant seu del Gibraltar Heritage Trust. I el 2013, per al programa Afers exteriors de Miquel Calçada dedicat a Gibraltar (vídeo), fou exposada a la sala noble de l’ajuntament.
L’abril de 2023, en un viatge llampec a Gibraltar amb una petita delegació de l’IPECC, vam sol·licitar de tornar-la a veure i la resposta va ser sorprenent: s’havia perdut. Fins a dos ministeris i el GHT van estar cercant-la a les seves dependències, sense èxit, i al final, gràcies a la insistència i l’entestament d’un gibraltarenc fill de català, Joe Brugada, el govern va donar el vistiplau a demanar-ne una rèplica al dissenyador Anselmo Torres, inspirant-se en l’original.
Just un any després, el 19 d’abril de 2024, una nova delegació de l’IPECC, juntament amb Joe Brugada, va tornar a lliurar la placa a les autoritats, en un acte formal amb la presència de la batllessa de la ciutat, Carmen Gomez. En aquesta ocasió, per evitar disgustos, es va presentar ja instal·lada en un emplaçament definitiu, molt escaient i altament simbòlic: en una paret de Catalan Bay, la platja i llogaret al vessant de llevant del penyal que recorda amb el nom, per a alguns, els voluntaris catalans de 1704 i, per a uns altres, els pescadors de les nostres costes que hi anaven a pescar durant temporades la tonyina i la sardina.
La placa, tal com van deixar clars els discursos llegits durant l’acte de presentació a la platja i també en la recepció oficial posterior a l’ajuntament, és la màxima expressió, en un lloc visitable i ben visible, dels vincles històrics entre Catalunya i Gibraltar des que el penyal va entrar en l’òrbita britànica i, alhora, de les simpaties i la complicitat en el terreny polític entre catalans i gibraltarencs cada vegada que han expressat el seu desig d’exercir el dret d’autodeterminació.
Epíleg: Quan ja semblava que el capítol de la placa perduda s’havia resolt i tancat amb la reproducció d’Anselmo Torres, als arxius de l’IPECC dipositats en un magatzem de la Verneda es va localitzar, casualment i amb un cert astorament, una rèplica exacta de l’original. Podem afirmar, doncs, que es redobla literalment el vincle d’amistat i empatia entre els dos territoris.
Sobre els voluntaris i la placa instal·lada a Catalan Bay, en podeu llegir també aquest article en català publicat a VilaWeb i aquest altre en anglès publicat al Gibraltar Chronicle, el dia 19 d’abril de 2024.
Article publicat el 2 de maig de 2024
Comments are closed