In English (translated by Brian Porro) / En castellano (traducido por Google)
La presència duradora de menorquins al penyal ha deixat algunes traces al nomenclàtor local. Però sovint passa inadvertida perquè resten amagades en zones altes de la ciutat, com els Tudury Steps, o bé enterrades en designacions o formes del passat que han estat substituïdes per nous noms britànics, com el callejón de Seguí (Lime Kiln Steps) i l’escalera de Cardona (Paradise Ramp). L’exemple que trenca la regla és el Giro’s Passage, al bell mig de Main Street i davant mateix de la façana de l’església de Santa Maria la Coronada. Al rovell de l’ou de Gibraltar, vaja.
Tot i que d’entrada podríem sospitar que es tracta d’un nom vinculat a la important comunitat genovesa que va començar a arribar en massa a la plaça al llarg del segle XVIII, Giro no entra en la llista de cognoms lígurs presents al penyal que va publicar l’any 2000 l’enyorat Fiorenzo Toso. També podríem pensar, com va fer l’investigador Richard Garcia a la imprescindible trilogia sobre l’origen de la població civil a partir de 1704, que no sigui una mala transcripció del cognom gal Giraud, que els capellans i secretaris de Gibraltar al segle XIX van adaptar fonèticament en Giró o Giro, respectivament. I, és clar, també pot ser un llinatge menorquí trasplantat al penyal, tal com defensa Manolo Galliano al seu monumental estudi sobre els noms de lloc de Gibraltar. De fet, la clau de volta es troba entre el que diuen Garcia i Galliano.
A l’entrada “Giro’s Passage”, al llibre A Rocky Labyrinth: The History of our Streets, Lanes, Roads and Ramps (2022), Galliano comenta:
“The name first appears in the 1814 Register of Inhabitants when it is referred to as Giro’s Entrance and apparently became known as such in connection with properties owned in the area by a John Giro, an important local merchant, who had arrived on the Rock from Minorca in 1782. The archway entrance to Giro’s Passage has the peculiarity of displaying a corner stone with a frontal facing crowned lion’s face with flowing mane, carved in relief, with the date of 1751 engraved beneath.”
I al tercer volum d’In the shadow of the British fortress of Gibraltar (2021), Garcia explica:
“The assignment of a property from Jacob de Abram Attias to ‘John Girau’ was approved in August 1794 . The name was misspelt in the Civil Secretary’s Diary: he was described elsewhere in the Diary as John Girow or John Giro. The marriage records of St Mary the Crowned show that two years earlier ‘Juan Baptista Giró’ married Angela Maria Novella, who was born in Gibraltar. His father was French, and came from Languedoc. This suggests that his original name was Jean Baptiste Giraud, and that it was hispanicised by the priests to Juan Giró. The Civil Secretary’s Diary entry confirms how the name was pronounced.”
Un dels grans plaers de remenar arxius històrics i bibliografia especialitzada és que, de vegades, estirant el fil d’una pista que a primera vista pot semblar insignificant o intranscendent, s’obren de cop i volta tot d’històries curioses, entretingudes i fins i tot interrelacionades amb unes altres que no t’esperaves. Això em va passar, ni més ni menys, amb el nom del passatge esmentat.
Una família menorquina a Main Street
Probablement, la primera aparició documentada a Gibraltar dels Giró es pot trobar al cens de civils del 1791, on surt apuntat un serrador menorquí de 29 anys, John Gó [sic], que segons el funcionari de torn feia com a mínim set anys que residia a la plaça. Molt més clara és la segona referència, continguda al llibre de matrimonis de l’arxiu eclesiàstic gibraltarenc: el 21 de juliol de 1792 hi ha registrat el casament del menorquí Joan Baptista Giró amb una noia local, Angela Maria Morello. El mateix document –redactat en llatí– ens revela el nom i la procedència dels pares del nuvi: Joan Baptista Giró era del Llenguadoc i Magdalena Bonid [sic], de Menorca.
Si a Gibraltar el cognom de Joan Giró hem vist que apareixia amb tota mena de variants (Gó, Giró i Giro, Girau, Girow…), al seu lloc de naixement, Menorca, el ball de grafies no és menys destacable. Sense anar més lluny, al llibre de bateigs de Ciutadella el mateix personatge consta inscrit el 28 de gener de 1763 com a Joan Guirau. Els seus pares, Joan Guirau i Magdalena Bonnín, s’havien enllaçat en una data indeterminada entre 1761 i 1763, tal com es pot deduir d’un informe sobre llibertat per casar-se d’estrangers i forasters datat el 9 de desembre de 1760: “Joan Guiraud [sic], fill llegítim y natural de Joan difunt y de Guillelma Robertina vivent, natural de Peyran [Peirens] y baptisat en la parròquia de la mateixa vila de la diòcesi de St. Papoul [Sant Pàpol] de la província de Languedoch en Francia, desitja contraure matrimoni ab Magdalena Bonnin y Piña, donzella natural y llegítima de Miquel diffunt y de Eleonor Piña de esta parròquia de Ciutadella”.
Sense deixar els arxius eclesiàstics menorquins, en un altre informe del 18 de novembre de 1768 el mateix Joan Giraud [sic] afirma com a testimoni que havia arribat a Menorca amb l’esquadra francesa durant l’ocupació de l’illa del 1756, integrat en el regiment de Vermandois. Queda clar, doncs, que com uns quants soldats francesos més, quan Menorca va tornar a mans britàniques el 1763 van decidir de quedar-s’hi amb oficis allunyats de les armes i fins i tot emparellats amb noies locals. Però una altra conquesta de l’illa, l’espanyola del 1782, sembla que va empènyer com a mínim el primer fill que va tenir amb la Magdalena, Joan Giró Bonnín, a buscar feina a Gibraltar, una fortalesa que tot just deixava enrere el Gran Setge i es preparava per a la reconstrucció i la reactivació econòmica amb el canvi de segle. Arran del seu casament ja al penyal amb Angela Maria Morello, una dècada més tard, el serrador ciutadellenc va formar una família prou extensa i va acabar entrant, tot ho indica, en la florent burgesia comercial local al principi del segle XIX: “He became a principal merchant –comenta Richard Garcia–, and Giro’s Passage –opposite the Cathedral of St Mary the Crowned– is named after him. His house was on the north-east corner of Giro’s Passage and facing the church.”
De fet, el primogènit del matrimoni Giró-Morello, el “Juan Enrique”, fou batejat a la catedral (a pocs passos, doncs, del domicili familiar) el 14 de febrer de 1796 amb el “consul d’Animarca” [sic], Enrique Linchi, com a padrí. Més endavant, aquest mateix jove gibraltarenc de pare menorquí i avi llenguadocià va optar per continuar vinculat al sector del comerç i va ser, de fet, qui es va endur –en sentit figurat i també físic– la fama de gran empresari a la família. Se la va guanyar, en efecte, una mica més al nord de Gibraltar, a Màlaga, ciutat on es va establir pels volts del 1825. Abans, com comenta la historiadora de l’art Julia de la Torre Fazio en un article al Boletín de Arte de la Universitat de Màlaga, havia passat per Cadis, on el 1824 s’havia casat amb María Manuela de Aramburu Rodríguez, una hisendada d’origen peruà.
Juan Giró, un patró gibraltarenc a Màlaga
Amb liquiditat a la butxaca i olfacte emprenedor, Juan Giró Morello (com fou conegut a Andalusia) va ser un dels socis fundadors de la Ferrería La Concepción, un establiment industrial de tipus anglès constituït a la zona alta de Marbella el 1826 i que s’abastia de minerals de dues mines pròximes a cel obert anomenades, ves per on, el Peñón i el Peñoncillo. Poc després va adquirir una participació important en la Sociedad y Empresa de Herrería El Ángel, a la zona baixa de Marbella, un dels primers alts forns civils amb cara i ulls de la península Ibèrica, i com a mínim des del 1841 en fou el director. Va ser decisió seva, per exemple, la construcció d’una extensió d’El Ángel a Màlaga, en uns terrenys del barri de La Malagueta.
A la Guía del viajero en Málaga (1861), Benito Vilá en deia: “El Señor D. Juan Giró, de nuestro comercio, acertó á dar á la obra emprendida el vigoroso impulso y la recta y constante marcha que bien pronto produjeron los naturales resultados en beneficio de un progresivo crédito, siendo hoy este establecimiento uno de los mejores que, de su especie, cuenta nuestro pais. La esquisita calidad de sus hierros, debida en gran parte á la asidua atención con que en él se procura el perfeccionamiento de los trabajos, los hace muy eslimados en la mayor parte de nuestras ciudades consumidoras; y aun en las exposiciones universales celebradas últimamente en Lóndres y París se han concedido medallas y distintivos honoríficos para premiar las inmejorables condiciones de los hierros del Ángel.”
Val a dir que a la dècada del 1840, el 72% de tota l’activitat de fosa espanyola es concentrava en aquesta petita zona de la costa mediterrània. Durant aquells anys de puixança industrial, Giró va participar també en el capital de l’empresa tèxtil cotonera La Industria Malagueña, fundada el 1846 per les famílies Heredia i Larios, i el 1851 va formar part de l’asseguradora Lloyd’s de Màlaga.
Com a personatge molt notable a Màlaga (va arribar a ser Comanador del Reial Orde de Carles III i membre fundador i numerari de l’Academia de Bellas Artes de San Telmo), l’empresari d’origen gibraltarenc va adquirir el 1854 una finca prop de La Malagueta per aixecar-hi el seu domicili particular, l’anomenada Hacienda Giró, en un racó de la ciutat que, com a mínim en qüestió de noms, presenta ressonàncies cridaneres amb el seu Gibraltar natal: la Cañada de los Ingleses, al costat mateix de l’històric cementiri protestant de la ciutat, als peus de Gibralfaro i amb vistes a La Alameda i la platja de la Caleta. La sumptuosa vil·la disposava de grans sales amb pintures als sostres i acollia dins seu una de les millors col·leccions d’art de Màlaga, amb obres de Murillo, Ticià, Mengs, Giordano i Ribera, a més d’uns jardins de referència entre la burgesia local adornats amb fonts de marbre i fins i tot unes notables estàtues italianes del segle XVIII adquirides en una subhasta de materials recuperats d’un naufragi a la costa de Benalmádena.
Amb la mort de Juan Giró Morello a causa d’úlceres hipostàtiques, el juny de 1872, i poc després la del seu únic fill, Juan Giró Aramburu, de verola, el desembre de 1874, la vídua va decidir de vendre’s l’hacienda el 1888. Des d’aleshores es va convertir primer en la Pensión Cooper; durant la guerra del 1936-1939 l’edifici va ser ocupat per les tropes franquistes i la Legió Cóndor com a hospital; a la postguerra va esdevenir l’Hotel Belaire, i el 1959 es va transformar en un col·legi religiós i una residència d’estudiants de les teresianes, abans de ser enderrocat a la dècada del 1970. L’antic jardí ara és ocupat per les instal·lacions esportives de la Fundación Almar i, de la finca original, només en queda el mur de contenció que dona al Paseo de Sancha i la històrica font de Reding.
Epíleg. Com a derivada curiosa d’aquesta història que començava al principi del segle XIX a la plaça de Santa Maria la Coronada de Gibraltar, cal esmentar que a l’antiga foneria de La Malagueta, no gaire lluny d’on hi havia la imponent Hacienda Giró, durant els primers anys del franquisme s’hi van aixecar uns blocs d’edificis que reben un nom de reminiscències catalanes, les Cases de Cantó, en record de l’arquitecte que els va projectar, Pablo Cantó Iniesta. I en una altra operació especuladora encara més gran, als terrenys que va ocupar al segle XIX la Ferreria El Ángel de Marbella, a l’empara de la Llei de Centres i Zones d’Interès Turístic de 1963 es va començar a desenvolupar un gran projecte urbanístic anomenat Nueva Andalucía. Se’n va encarregar un empresari fidel al règim, Josep Banús i Masdeu (la Masó, 1906 – Madrid, 1984), que tot just acabava de construir els accessos al Valle de Los Caídos i que també protagonitzaria una intensa activitat constructora als barris perifèrics de Madrid. En aquest districte concret de Marbella, l’any 1970, va néixer el port esportiu més emblemàtic i luxós de la Costa del Sol, Puerto Banús, presidit per una escultura del seu promotor català.
Article publicat el 10 de juliol de 2024
Comments are closed