In English (translated by Google) / En castellano (traducido por Google)
Novel·lista, autor de teatre, biògraf, historiador, periodista, publicista, guionista, productor i activista són alguns dels conceptes que lliguen amb Josep Carner i Ribalta (Balaguer, 1898 – Simi Valley, Califòrnia, 1988), un personatge polifacètic i polièdric que va desenvolupar un paper important des de l’exili als EUA en favor del moviment independentista català. A totes aquestes activitats, encara n’hi podem afegir una altra, la de poeta, amb algunes obres dignes d’esment com ara L’alegre vianant. Geopoemes, publicat el 1969 per Rafael Dalmau Editor a Barcelona.
Deixem a l’escriptor i polític Rafael Tasis i Marca (Barcelona, 1906 – París, 1966) que comenti l’autor i el poemari: “Josep Carner-Ribalta, o el viatger apassionat. Fa prop de trenta anys que guaita Catalunya amb els ulls de l’enyor, de la vora del Pacífic o de les ribes del Potomac; en fa més de quaranta que recorria les terres d’Europa com a exiliat polític, acompanyant Francesc Macià. I de tots aquells espectacles renovats que la seva retina registra, de tots aquells escenaris naturals que componen l’ampla terra per on el duen els seus ideals i el seu neguit, en treu líriques estampes, clixés acolorits o desdibuixats per la boira. […] Són poemes que descriuen paisatges –cosa, fet i fet, bastant natural en el conjunt de la nostra lírica–, però que posen a aquestes evocacions, precises i gairebé sempre breus, sense arribar gairebé mai a la concisió de l’epigrama, un títol precís, un marc determinat, que pot ésser un poble, una gran ciutat, una font, una estació de tren. Paisatges de Catalunya, concrets i detallats com una postal, però també postals forasteres, de la profunda Espanya –que deien els nostres clàssics– com de França, de diverses terres prestigioses d’Europa, fins a arribar a les Antilles, a Mèxic i als Estats Units. En els seus viatges –perquè sovint es tracta de carnets de viatges, amb estacions i parades concretes–, el poeta us presenta paisatges poc freqüents a les lletres catalanes, com aquells de Rússia, amb al·lusió a un singular ‘arcàngel de la Txeca’ o els que us passegen a ritme sacsejat pels estats de la gran Unió nord-americana. Hi ha moments de contemplació i d’encís, ràpides passades d’avió o d’exprés; la visió d’aquelles terres o d’aquells edificis, d’aquells boscos o d’aquelles guinguetes és de vegades sentimental, elegíaca, i d’altres presenten unes imatges pretèrites, uns ressons intel·lectuals, unes al·lusions a moments i persones que tenen un lloc a la nostra Història.”
A L’alegre vianant, doncs, trobem geopoemes dedicats a València ciutat, Hostalric, Pollença i Formentor, el Pla d’Urgell, Cambrils o l’Havana. Pel lloc i l’època de publicació, la Barcelona del 1969, el franquisme va aplicar la censura al llibre i alguns poemes foren suprimits o mutilats pels funcionaris del règim, com ara el dedicat a El Escorial i el que va escriure sobre Gibraltar. Per sort, la revista argentina Ressorgiment –publicada en llengua catalana entre els anys 1916 i 1972 a Buenos Aires– va incloure a les pàgines d’un dels últims números (agost de 1972) aquests dos geopoemes descartats per la “Censura” [sic]. Reproduïm, tot seguit, el que porta per títol “Gibraltar”:
“Àdhuc el clima és britànic
a l’ombra d’eix roc titànic.
A les cinc, hora del te.
El lleó amb posat de be
s’adorm al toc de trompetes.
Carrers i cases tan netes
que un hom se sent un garrí.
Comprem joiells de platí
i seda de Filipines,
tabac ros i blondes fines,
catifes d’Afganistan
i creus d’argent d’Abissínia,
que en retornar a La Línia
passarem de contraban.
Pilar d’Hèrcules truncat…
La creu d’Albió hi oneja,
mentre Espanya es mor d’enveja
amb son honor calcigat.
Si es creu neta de pecat,
giri els ulls vers terra llunya:
a expenses de Catalunya
a Utrecht signà vil tractat.”
Els tòpics sobre Gibraltar esmentats per aquest exiliat amb vida de cinema als dos primers paràgrafs ja ens podem imaginar que no devien generar rebuig als censors, però l’últim sí que els devia tocar el voraviu… just l’any en què Francisco Franco va decidir de tancar la frontera del penyal com a càstig general.
Article publicat el 14 d’agost de 2024
Comments are closed