In English (translated by Brian Porro) / En castellano (traducido por Google)
Passejant pel sector nord de la capital maltesa, La Valletta, poca gent es fixa en un edifici d’estil barroc situat al carrer de Marsamxett a l’altura del número 33. Ni per l’emplaçament ni per les dimensions no crida gaire l’atenció, però una inscripció ben visible a la façana fa que com a mínim als catalans que passen per aquell racó de la ciutat encarat a mar els piqui la curiositat. A la llinda de la porta principal hi posa, amb lletres ben grosses, “House of Catalunya”.
La sorprenent referència catalana a l’edifici que acull actualment la seu del secretariat parlamentari de Fons Europeus del govern de Malta té una explicació, sí, que va lligada amb la història del país més petit de la Unió Europea: durant una mica més d’un segle, aquest conjunt de tres cossos va acollir els cavallers de l’Orde de Sant Joan provinents del Priorat de Catalunya. Més concretament, des que es va construir (entre els anys 1692 i 1694) fins a la invasió napoleònica de Malta (1798). Abans de la construcció d’aquesta Casa de Catalunya, els cavallers hospitalers catalans, juntament amb els aragonesos i els navarresos, s’allotjaven a l’anomenat Alberg d’Aragó, un gran palau just a tocar.
El casal de la llengua (o capítol) d’Aragó, Catalunya i Navarra es va començar a construir poc després de la fundació de La Valletta, el 1556, seguint el disseny del gran arquitecte i enginyer militar maltès Girolamo Cassar. De fet, Cassar també va projectar els albergs d’Alvèrnia, de Castella, d’Anglaterra i Baviera, de França, d’Itàlia, d’Alemanya i de Provença, en cadascun dels quals es podien allotjar els cavallers provinents de tots aquests territoris que passaven per l’illa temporalment o que hi feien estada i no disposaven de casa pròpia. Val a dir que, de tots aquests albergs de La Valletta, el d’Aragó és el més antic i l’únic que ha conservat el disseny manierista original de Cassar fins als nostres dies.
Amb l’ocupació francesa de l’illa al final del segle XVIII, durant la campanya egípcia de Napoleó Bonaparte, l’orde de Sant Joan va haver de deixar l’illa, en l’enèsim exili dels cavallers hospitalers, i es va instal·lar a Roma, on continua tenint la seu i gaudint d’estatus d’extraterritorialitat. El període francès, amb tot, va durar ben poc, tan sols dos anys, quan Malta es va convertir en un protectorat britànic. Sota l’òrbita de Londres, l’antic Alberg d’Aragó va passar a adoptar tota mena d’usos més o menys oficials: des de convertir-se en la seu de la impremta (de 1822 a 1824) fins a ser l’oficina oficial del primer ministre maltès, ja ben entrat el segle XX, quan les autoritats colonials van concedir l’autogovern a l’illa. Però una mica abans, a mitjan segle XIX, el vell palau va assumir una funció religiosa que el va vincular, temporalment, a Gibraltar.
En efecte, el 1842 l’Església anglicana va decidir de crear una diòcesi responsable de les comunitats de fidels que s’estenien des de Portugal fins a la mar Càspia, a més d’una bona part de l’Europa continental. La seu de la diòcesi, la més extensa de l’Església d’Anglaterra, es va establir a la flamant catedral de la Santíssima Trinitat de Gibraltar, començada a construir el 1825 en un estil arquitectònic peculiar, d’aires moriscs, segons que sembla per evocar la captura musulmana del penyal l’any 711 dC.
El 24 d’agost de 1842, a l’abadia de Westminster de Londres, l’anglès George Tomlinson (1794-1863) fou nomenat primer bisbe de la nova diòcesi anglicana, amb la responsabilitat inicial de servir les congregacions de Gibraltar i de Malta. Però, ja des de bon començament, Tomlinson va preferir de passar més temps a l’illa mediterrània que no pas a l’istme del sud de la península Ibèrica.
A La Valletta, doncs, el nou bisbe va haver de cercar una residència i, d’acord amb les autoritats britàniques, va optar per llogar l’antic Alberg d’Aragó, que automàticament va passar a ser conegut amb el nom de Gibraltar House. Es dona la circumstància que just durant aquell període sembla que es va dur a terme a l’edifici l’única modificació arquitectònica important: l’afegiment d’un pòrtic dòric davant la porta principal, que dona a la plaça de la Independència. Tomlinson va ocupar el càrrec –i la residència– fins a la seva mort, el 9 de febrer de 1863 a Gibraltar. I, com no podia ser d’una altra manera, les seves preferències en vida es van mantenir en la mort: no fou enterrat a la catedral de la Santíssima Trinitat de Gibraltar, sinó a la procatedral de La Valletta.
El 1980, la diòcesi de Gibraltar es va fusionar amb les jurisdiccions anglicanes de l’Europa del nord i central i va adoptar el nom de diòcesi a Europa, amb la catedral gibraltarenca com a seu principal i dues procatedrals: la de Sant Pau a La Valletta i la de la Santíssima Trinitat de Brussel·les, on sol residir el bisbe. D’aquesta macrodiòcesi europea depenen, és clar, les esglésies i congregacions anglicanes dels Països Catalans, des de la de Menorca i les de Mallorca i Eivissa fins a la del Vernet (Catalunya Nord) i la d’Andorra, passant per la de Barcelona i les del País Valencià.
Article publicat el 20 de setembre de 2024
Comments are closed