In English (translated by Google) / En castellano (traducido por Google)
Des del llunyà 1869, amb un primer projecte de l’enginyer francès Charles de Villedeuil, els plans per unir les costes de l’Àfrica i Europa a través d’un pont o d’un túnel submarí per l’estret de Gibraltar han estat força constants. Sense anar més lluny, actualment hi ha dues societats a banda i banda de l’estret, l’espanyola Sociedad de Estudios para la Comunicación Fija a través del Estrecho de Gibraltar (SECEGSA) i la marroquina Societé Nationale d’Etudes du Detroit (SNED), que estudien el terreny i analitzen la viabilitat d’una empresa d’aquestes dimensions, comparable a Europa amb el túnel sota el canal de la Mànega que uneix França amb la Gran Bretanya des de fa dècades.
Però, com dèiem, entre 1869 i l’actualitat, de propostes per unir per carretera i ferrocarril els catorze quilòmetres escassos que separen els dos continents, n’hi ha hagut un bon grapat. I, fent-ne una repassada, és bastant cridaner el nombre d’enginyers d’origen català rere uns quants d’aquests projectes. De fet, tan sols catorze anys després de la idea llançada per Charles de Villedeuil, el 1883 l’enginyer militar, científic i inventor Andreu Avel·lí Comerma i Batalla (1842-1917), fill de Valls (Alt Camp), es va inspirar en els primers projectes de túnel sota el canal de la Mànega per plantejar la idea de construir-ne un entre Europa i l’Àfrica per al ferrocarril, de 19 quilòmetres de llargada, amb un cost previst de 300 milions de pessetes. Però la proposta no va prosperar.
El primer terç del segle XX va tornar a ser prolífic en projectes de túnels submarins, com el de l’enginyer barceloní Pere Garcia Fària (1858-1927), amb un parell de propostes llançades el 1905 i el 1906, o el del reusenc Marià Rubió i Bellver (1862-1938), que juntament amb Henri Bressler va dissenyar plans el 1916, 1918 i 1919. Un altre enginyer militar, nascut a Madrid però de pare barceloní, Carlos Ibáñez de Ibero Grandchamp (1888-1966), va ser l’autor d’un altre pla presentat el 1927 a través del llibre Un túnel bajo el estrecho de Gibraltar. Totes aquestes iniciatives van acabar convencent el ministeri de Foment espanyol de constituir, la primavera de 1928, una Comissió d’Estudis del Túnel Submarí de l’Estret de Gibraltar (CETSEG), integrada dins l’Institut Miner i Geològic d’Espanya.
Aquesta comissió interministerial es va encarregar de dur a terme estudis tècnics i geològics preliminars a la zona. Però la proclamació de la República, el 1931, va aturar la seva tasca perquè la CETSEG va ser vista inicialment com una iniciativa massa vinculada a la monarquia, acabada d’expulsar. Va ser gràcies a un Comitè de Protecció del Túnel Submarí, presidit pel ministre d’Estat Alejandro Lerroux, que va poder reprendre l’activitat sota el paraigua del ministeri de Comunicacions i amb un nom nou: Comissió d’Estudi del Túnel Hispanoafricà Submarí sota l’Estret de Gibraltar (CETHASEG).
Que se’n tornava a parlar, de la idea, en dona fe la carta que les filles d’Andreu Comerma van enviar des del Ferrol el 7 de març de 1932 a les corts constituents perquè reconeguessin que “la prioritat del projecte del túnel sota l’estret de Gibraltar correspon a l’enginyer Andreu Avel·lí Comerma i Batalla”: “Va concebre la idea, va mirar de posar-la en pràctica d’acord amb els governs de la seva època i, per això, la pàtria li deu gratitud”, concloïen. A més de les filles del general Comerma, la carta duia els segells oficials de la Generalitat de Catalunya i dels ajuntaments de Valls i del Ferrol, entre més institucions. Sembla que l’Ajuntament de Barcelona també es va adherir a la petició de reconeixement.
Tot i començar amb mal peu, durant l’etapa republicana la comissió va acabar agafant embranzida, amb molta activitat geològica i oceanogràfica i una campanya submarina i geofísica a l’estret. De fet, al principi de l’estiu del 1936 ja gairebé estava tot llest per presentar l’informe definitiu sobre la possibilitat o no de construir el túnel, però va ser massa tard: amb l’esclat de la guerra del 1936-1939, tot es va aturar i desar en un calaix fins al cap de tres dècades. En efecte, no va ser fins al 1972, encara amb Franco viu, que no es va crear una Comissió per a l’Estudi Previ sobre la Viabilitat d’una Comunicació Permanent entre Espanya i l’Àfrica a través de l’Estret de Gibraltar. I de resultes de l’acord entre el govern espanyol i el regne del Marroc del 24 de octubre de 1980, es van constituir dues societats estatals, la SECEGSA i la SNED, que continuen explorant el possible enllaç intercontinental.
Mentre esperem la decisió sobre el gran pont o túnel submarí entre l’Àfrica i Europa, com a premi de consolació sempre podem experimentar, a petita escala, la sensació de travessar un pont penjant amb vistes impressionants de l’Estret. Des del 22 de juny de 2016, en el context de la reforma i millora de la reserva natural a la part alta del penyal de Gibraltar, hi ha en un congost al vessant de ponent el pont suspès de Windsor, de 80 metres de llargada, concebut, fabricat i instal·lat per l’empresa especialitzada iMuntanya de Castellnou de Seana (Pla d’Urgell). El pont, del model Pirineus, fou inaugurat pel ministre principal, Fabian Picardo, i l’aleshores ministra de Turisme, Samantha Sacramento, per qui la construcció d’aquesta atracció innovadora permetia de revaloritzar el conjunt de senders adequats per a totes les edats i d’obrir al públic noves àrees d’interès històric.
Article publicat el 4 d’octubre
Comments are closed