“De Joans, Joseps i ases n’hi ha a totes les cases” (dita popular catalana)
In English (translated by Brian Porro) / En castellano (traducido por Google)
Qui estigui mínimament familiaritzat amb la qüestió de Gibraltar segur que ha sentit o ha llegit el concepte yanito o llanito aplicat als gibraltarencs. Com moltes vegades passa amb els gentilicis de caràcter col·loquial o popular, el seu origen es perd en el temps i, a manca d’una explicació sòlida, en circulen unes quantes que esperen el torn per poder ser confirmades i canonitzades. En aquest cas concret, la complicació ja salta a la vista d’entrada amb les dues opcions gràfiques d’un terme que també funciona, de vegades, sense el diminutiu.
D’hipòtesis sobre aquest apel·latiu dels gibraltarencs, és clar, en corren unes quantes, però n’hi ha tres que se solen esmentar habitualment. N’hi ha una que fa referència a un terme (potser amb to sorneguer o irònic) forjat a partir del segle XX per la gent de la comarca del camp de Gibraltar a l’hora de designar específicament els habitants del penyal, un terreny justament ben poc pla (llano). Hi ha una altra hipòtesi que defensa que podria derivar del nom propi Gianni (Giovanni), atesa la nombrosa comunitat genovesa que va omplir el buit dels habitants originaris de Gibraltar que van deixar la ciutat arran de l’ocupació angloneerlandesa de 1704. I encara una altra, en la mateixa línia de l’anterior, explicaria l’enigmàtic gentilici a partir del nom propi Johnny (John), molt comú en llengua anglesa i probablement un dels més habituals entre les tropes britàniques destinades a protegir la fortalesa.
Més enllà de la primera hipòtesi, entre les dues últimes hi ha elements que poden fer decantar la balança cap a una en concret. El traductor i lingüista gibraltarenc Brian Porro, en comunicació personal, troba poc convincent fer derivar jani (la grafia que defensa) de l’antropònim lígur perquè als censos britànics de Gibraltar al segle XVIII no apareixen, precisament, quantitats significatives de Giovanni/Gianni. N’aporta dades concretes l’investigador Neville Chipulina: “A quick check through the census of the population taken in 1777 reveals that not a single person of Italian descent –and there were many including a hell of a lot of Genoese– had Giovanni as a first name. By 1791 there were 13 and in 1878 only 10. During my research into my own genealogy, I came across the first names of literally hundreds of relatives and close friends all of whom were originally from Genoa. Not a single one of them was called Giovanni. In other words, there were simply not enough of us called Giovanni to make the name synonymous with an entire population.” Per tant, tot fa pensar que es pugui tractar més aviat d’una derivació del nom Johnnie, pronunciat en l’anglès de fa tres-cents anys.
Si el terme s’aplicava inicialment als soldats anglesos destinats a la fortalesa, això implica de retruc que devia ser encunyat per la població civil dins mateix del penyal o a l’altra banda de la frontera. Sembla indicar-ho, precisament, una citació recollida pel mateix Chipulina del llibre Scenes and Sports in Foreign Lands (1840), escrit pel major Edward Napier: “If at the last village we were annoyed by dogs, here we were equally so by a set of ragged urchins, offering their services to hold our horses whilst we refresh ourselves at the fonda, and assailing us with incessant cries of ‘Johnny, Johnny’ . . . the appellation bestowed near Gibraltar on every Englishman”.
Que alhora aquest mateix patró etimològic es reprodueixi en gentilicis d’unes altres latituds i en unes coordenades cronològiques semblants no fa sinó reforçar i privilegiar encara més aquesta tercera hipòtesi. A les illes Canàries, on el contacte amb mariners i soldats britànics va ser constant i intens durant els segles XIX i XX, és ben viu el terme choni, definit pel Diccionario Básico de Canarismos com el “turista anglosaxó i, per extensió, el procedent d’unes altres nacions del centre i nord d’Europa”. I la RAE, per la seva banda, parla del “turista estranger, especialment de parla anglesa”. La mateixa entrada especifica, al costat de l’origen col·loquial i local del mot, l’origen etimològic: “De l’anglès Johnny.”
I més enllà de les Canàries, a l’altra riba de l’Atlàntic, no és cert que en un procés paral·lel els nord-americans reben l’apel·latiu (sovint connotat pejorativament) de yankees? Amb ianqui (l’adaptació normativa en català), les coses són igual de poc clares que amb yani/llani/jani, però al capdavall totes les anàlisis que es fan sobre l’origen del terme van a parar al mateix nom propi: Joan. En aquest cas, en la forma Janke (diminutiu de Jan), pròpia de molts dels colons neerlandesos presents al segle XVIII a la zona de Nova Anglaterra.
Però potser no cal anar tan lluny ni navegar oceà enllà per buscar arguments que ajudin a desentrellar una mica la qüestió yanita. De fet, si tornem cap a la Mediterrània i, més concretament, a la Menorca del segle XVIII, entre els nombrosos anglicismes que durant els vuitanta anys de dominació britànica van entrar al català de l’illa n’hi ha un de ben clar i evident: jan. En menorquí, efectivament, aquest mot gairebé s’ha mantingut viu fins als nostres dies, sobretot en algunes expressions fossilitzades que fan referència inequívoca als anglesos, com “en temps dels jans”. El Diccionari Alcover-Moll en recull algunes més: “Qui té que vendre an els jans | haurà caigut bé” (codolada menorquina); “Vermell com un jan” (molt vermell de cara); “Quatre jans i un boi” (poca gent, quatre gats). La definició que aporta la mateixa entrada és nítida i diàfana: “Soldat o mariner anglès.” Aquest mateix sentit de jan el trobem també en un port de Catalunya, Tarragona, on des de la guerra de Successió al tron hispànic al principi del segle XVIII hi ha l’anomenat cementiri dels Jans, destinat als britànics i protestants de la ciutat d’aleshores ençà. Adolfo Alegret, al volum Tarragona a través del siglo XIX (1924), ens diu que el fossar era destinat a l’enterrament de “pilots, mariners i altre gent estranjera, als qui vulgarment s’anomena a Tarragona jans, o sia homes de mar vinguts de llunyanes terres i que viuen fora de la comunió catòlica”.
Significativament, una de les primeres tombes del fossar dels Jans, com també és conegut el cementiri tarragoní, és del fatídic 1714 i correspon a un cirurgià militar anomenat, ni més ni menys, John Jones. Això ens remet directament a l’origen etimològic de jan, del qual ens parla l’eminent filòleg Joan Coromines al seu magne Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana: “Prové de l’anglès John, nom de fonts tan corrent entre ells, i que en aquella llengua sona amb una o molt oberta.”
L’apreciació fonètica final de Coromines no és gens sobrera ni anecdòtica. Un altre lingüista de renom, el professor David Crystal, afirmava en una consulta adreçada per l’esmentat Brian Porro una cosa molt semblant: “Certainly the vowel used in Johnny had a more open articulation in the 17th century, as evidenced by alternative spellings of o and a in certain words. And of course it is this more open pronunciation that we hear in American English today, where hot sounds more like hat to British ears.” Porro afegeix que és una pronunciació que també es pot sentir en l’anglès del West Country.
Amb tot això, no és estrany que el periodista Miguel Vermehren, en un article publicat el novembre del 2018, es preguntés si el jan menorquí no podria tenir alguna cosa a veure amb l’origen del yanito: “Una altra aportació sorprenent des de Menorca podria ser l’origen, o com a mínim un dels possibles orígens, del terme llanito o yanito. Aquest apel·latiu, que es fa servir per denominar els gibraltarencs i la seva llengua, se sol explicar com una corrupció dels noms John o Gianni, freqüents entre els pobladors del penyal a l’època. En el català de Menorca, als anglesos se’ls solia anomenar jan (amb origen semblant), una paraula que podria haver arribat a Gibraltar per passar a denominar els seus habitants.”
Per mitjà de llibres, articles i fins i tot exposicions ja ha quedat ben demostrat que els menorquins que durant quasi un segle, entre 1730 i 1830, van anar a cercar una vida millor a Gibraltar van contribuir, juntament amb els anglesos i els andalusos, els genovesos, els jueus sefardites, els maltesos i els portuguesos, a formar una identitat pròpia que defineix els gibraltarencs. Qui sap, doncs, si aquells mateixos mariners i menestrals arribats al sud de la península Ibèrica des de la boca del port de Maó també van contribuir, directament o indirectament, a identificar i designar els janis.
Article publicat el 14 d’octubre de 2024
Comments are closed