In English (translated by Google) / En castellano (traducido por Google)
Una simple passejada pel centre de la ciutat de Gibraltar deixa ben clar que, arquitectònicament, les diferències són més importants que no pas les semblances respecte a les poblacions de l’altra banda de la frontera. Hi tenen a veure, d’una banda, els nombrosos setges que ha experimentat la fortalesa i ciutat de Gibraltar des de fa segles, que han deixat sense vestigis antics la plaça. I també hi té a veure, sobretot al centre urbà, la influència estilística que hi han imprès les comunitats nacionals que han anat poblant aquest racó de la Mediterrània especialment d’ençà de l’ocupació britànica, al principi del segle XVIII.
Només a Main Street, el carrer principal, podem trobar l’un al costat de l’altre edificis de ressonàncies andaluses, sí, però també d’estil morisc, portuguès, genovès, gòtic i britànic. Claire Montado, directora del Gibraltar Heritage Trust, definia perfectament en aquest article la cruïlla també arquitectònica que representa Gibraltar: “Les portes d’arc d’estil militar, el relleu d’estuc italià, les persianes genoveses, els balcons de ferro de la regència anglesa, els vitralls espanyols i les finestres de guillotina i abatibles d’estil georgià s’uneixen per reflectir una comunitat multicultural amb arrels molt esteses.”
L’historiador Richard J.M. Garcia, a la monumental trilogia sobre el Gibraltar civil del segle XVIII, conclou encertadament que el 1805, l’any de la batalla de Trafalgar, aquest racó de la Mediterrània era un lloc molt diferent de la ciutat ocupada el 1704:
“Superficialment, semblava diferent. Ja no era com un poble blanc espanyol, d’ençà de l’ordre del 18 de juliol de 1758 que obligava a pintar les façanes de totes les cases. També havia començat a desenvolupar un llenguatge arquitectònic vernacle del tot diferent de les ciutats espanyoles. Hi havia dues influències paral·leles: d’una banda, hi havia l’estament militar, que havia construït casernes i quarters d’oficials, un hospital naval, magatzems i equipaments auxiliars per sobre de les obres de defensa; i, d’una altra, també hi va haver l’impacte en l’arquitectura civil de la nova generació de constructors, exemplificada sobretot per Giovanni Maria Boschetti, originari de Milà. Les cases van començar a combinar característiques de la regència britànica, com ara finestres de guillotina i balcons de ferro amb persianes italianes i files de finestres i portes d’arc.”
L’arquitectura de Gibraltar, doncs, amb la seva barreja d’influències, aporta la visió d’una història rica i diversa. Com unes càpsules del temps arquitectòniques, cada edifici explica una història de les persones i cultures que han deixat empremta en aquesta ciutat singular i única. A l’article “Gibraltar’s Architecture”, publicat per l’antic urbanista municipal Mario L. Sanguinetti al primer número del Gibraltar Heritage Journal (1993), afirmava en aquest sentit:
“Entre les característiques de l’arquitectura pròpia de Gibraltar hi ha les finestres de guillotina de fusta de l’era georgiana, persianes genoveses, balcons de ferro colat regència, teulades andaluses, teulades planes ‘a la catalana’ i claus de volta i portes d’arc que recorden les dels edificis militars de l’Ordnance, que encara es poden veure a la ciutat de Gibraltar i en uns altres llocs. Aquesta arquitectura vernacla i el caràcter combinat de ciutat fortalesa dins de muralles defensives, juntament amb l’espectacular expansió pels vessants escarpats del penyal, han donat a Gibraltar una imatge urbana única, que serveix com a recordatori de la seva història i dels orígens mixtos de la seva població.”
Les curioses teulades catalanes que esmentava Sanguinetti no són, amb tot, ni l’única ni principal vinculació arquitectònica que podríem trobar entre el nostre país i el penyal. Les mateixes persianes genoveses (o de llibret) de color verd fosc i les finestres de guillotina típiques de les cases georgianes i victorianes són també molt comunes en bona part del nucli històric de Maó, la capital menorquina des de l’ocupació britànica del segle XVIII, com també a la veïna localitat des Castell, l’antic Arraval de Sant Felip que tantes similituds guardava amb el penyal en el passat.
L’arquitecte menorquí Joan J. Gomila, en un deliciós article del 2013, feia una exaltació (i toc d’alerta) de la perfecció de la finestra de guillotina especialment a Maó:
“[…] pens que la sash window que els britànics van portar a Menorca, per primera vegada a principis del segle XVIII, és una finestra genial i, molt més, quan està contrapesada. Els britànics embarcaven finestres de guillotina als vaixells que venien cap a Menorca (hi ha llistats de mercaderies on apareixen les primeres finestres, que ho certifiquen) i hem de suposar que després els fusters locals les ajustaven en obra i hi afegien les persianes, primes i lleugeres, d’una fusta ben envellida, completant un element de fusteria que devia evolucionar amb el temps. La finestra de guillotina es va estendre ràpidament per totes les façanes del centre de la ciutat, deixant el sistema de vidrieres a la francesa (aquelles vidrieres que s’obren en dues mitges a banda i banda) per als porxos, alguns boínders i per a obertures més petites o de manco importància. La sash window és una finestra amb dues vidrieres molt primes, normalment quadriculades amb sis vidres petits, que pugen i baixen passant l’una davant l’altra, lliscant per unes guies creades al mateix marc de fusta i delimitades per tapetes de clavades en puntes petites. Les dues posicions que tenen quan s’obren permeten mantenir una ventilació tant per baix com per dalt, en poder quedar quarts oberts en cada posició. A Menorca, la vidriera s’ha completat amb unes persianes venecianes, en alguns casos amb porticons interiors, que permeten tancar la finestra i, a la vegada, ventilar l’habitació.”
Sigui per la forma i el color de les persianes, sigui per les finestres de guillotina, és molt evident que sovint, passejant per certs racons de Maó o de Gibraltar, costa de discernir a simple vista si som a l’illa balear o a l’istme del sud peninsular. El carrer del Sol i Governor’s Street, per exemple. I només cal topar, ací i allà, amb alguns edificis singulars de l’estil arquitectònic georgià, desenvolupat durant el regnat dels quatre monarques britànics anomenats Jordi (George) entre 1720 i 1840, per acabar de reforçar aquest vincle llunyà, però ben present, entre les dues places fortes britàniques ara fa tres segles. O no ens transmeten sensacions semblants edificacions tan emblemàtiques com la seu actual del Parlament de Gibraltar (que es va construir al principi del setge XIX com una biblioteca mercantil per als comerciants locals no admesos a l’exclusiva Garrison Library) i l’antic palau de la família Mercadal, que acull actualment la Biblioteca Pública i l’Arxiu Històric de Maó? I caminant per sa Rovellada de Dalt, molt a prop de l’Esplanada, la façana de l’Ateneu Científic, Literari i Artístic de Maó no us transporta pas a Gibraltar?
Article publicat el 22 d’abril de 2025
Comments are closed