In English (translated by Google) / En castellano (traducido por Google)
La introducció del futbol a la península Ibèrica té molt a veure amb mariners, soldats, empresaris i treballadors britànics que hi passaven o hi vivien temporalment al tombant del segle XIX i XX. Per això, no és gens estrany que a Catalunya, per exemple, l’entrada de l’esport rei fos sobretot a través de la presència d’anglesos i escocesos a les colònies i fàbriques tèxtils. I tampoc no pot sorprendre que, a Andalusia, la passió per xutar una pilota es difongués principalment des del port de Gibraltar. Al penyal, efectivament, la presència de les forces armades britàniques va introduir-hi el foot-ball al final del XIX: hi ha documentació d’un partit disputat el desembre de 1893 entre els equips Garrison i Royal Navy. Poc després, el 1895, ja es va crear la Gibraltar Civilian Football Association, l’embrió de l’actual Gibraltar Football Association (GFA): això significa cinc anys abans de la fundació de la Federació Catalana de Futbol (FCF) i quinze anys abans del que és ara la Real Federación Española de Fútbol (RFEF).
La fal·lera pel futbol, doncs, ve de lluny a Gibraltar i clava les arrels ben endins de la roca, tal com es va poder comprovar també amb la lluita aferrissada que la GFA va portar a terme al començament del segle XXI per aconseguir el reconeixement internacional a les principals instàncies del futbol mundial. Malgrat els nombrosos bastons a les rodes que hi va intentar posar Espanya (com ara la imposició d’algunes condicions de caràcter estrictament polític al reglament), Gibraltar és des de 2013 membre de ple dret de la UEFA i des de 2016 de la FIFA, amb la qual cosa els equips de la lliga local poden participar (igual que Andorra) en les fases qualificadores de la Champions League, per exemple, i la selecció gibraltarenca pot disputar les fases prèvies dels europeus i els mundials.
Més enllà de la lliga domèstica, tradicionalment la població de Gibraltar ha seguit i segueix sobretot la Premier League anglesa: els anys 70, el Leeds United va tenir moltíssima afició i més tard també l’Arsenal i el Manchester United. Però des que a la darreria del segle XX el futbol s’ha convertit en un esport del tot globalitzat gràcies a la televisió i el negoci al voltant seu, l’interès per la lliga espanyola també hi ha anat creixent, malgrat el recel natural que encara aixeca en una part prou significativa de la població local qualsevol cosa que vingui de l’altra banda de la frontera. En aquest sentit, el Barça, probablement per allò de ser “més que un club”, té un predicament singular a Gibraltar, justificat sovint per l’històric caràcter antifranquista del club, pel sentiment catalanista respecte de Madrid de l’afició blaugrana i fins i tot pel caràcter bilingüe de la societat catalana, un mirall per als gibraltarencs. Sigui com sigui, el barcelonisme ha estat un fenomen força únic al penyal, especialment en èpoques de vaques grasses quant a joc i títols com la del Dream Team o la de Guardiola a la banqueta i Messi al camp, fins al punt que llibres acadèmics dedicats a la identitat yanita com ara Gibraltar, Identity and Empire (Routledge, 2006), d’E.G. Archer, inclouen afirmacions del tipus: “English victories over Spain are special occasions for celebration in Gibraltar although this does not prevent the existence of a strong Barcelona supporter’s club.”
Sobre aquest “Barcelona Supporters Club” esmentat per Archer, m’hi vaig interessar ja el 2004, quan vaig assistir a l’estiu a Gibraltar a la commemoració del tricentenari de l’ocupació angloneerlandesa del penyal. D’aquella experiència, en vaig escriure un ampli reportatge de nou pàgines que va ser el tema de portada de la revista El Temps número 1053, amb el títol genèric “El nostre Gibraltar”. Entre moltes altres qüestions, hi parlava de l’afició pel Barça de nombrosos gibraltarencs a través d’una entrevista amb Pepe Moreno, director gerent d’una empresa d’instal·lació d’antenes i barcelonista de cap a peus: “Dels que perden la gana amb les derrotes blaugranes”, em va confessar.
Moreno era l’ànima del FC Barcelona Supporters Club, una de les penyes de futbol local més veteranes del penyal, nascuda una dècada enrere. No era l’única a Gibraltar, reconeixia aquest exjugador de la modesta selecció de Gibraltar, però sí la més important en nombre de socis –va arribar a tenir-ne gairebé dos centenars– i simpatitzants: “També n’hi ha del Bilbao, el Newcastle, el Manchester United i fins i tot del Reial Madrid.”
Totes aquestes informacions, més un parell de fotografies d’en Pepe i del local de la penya a Victualling Lane i una bona anècdota (em va explicar, inflat d’orgull, que un net seu, quan va fer la comunió, a la família li va costar mans i mànigues fer-li entendre que s’havia de vestir de blanc…), van ser tot el que en vaig poder treure, aleshores, d’un grup de seguidors blaugranes a l’extrem sud de la península Ibèrica que va constar oficialment al banc de dades del Departament de Penyes de FC Barcelona de la temporada 1994-95 a la 2008-09.
Vint anys i escaig després, l’abril de 2025, vaig poder contactar amb Joe Moreno, el fill gran d’en Pepe, que manté ben viva la flama blaugrana a la família després de la mort del seu pare. Amb la mateixa passió, em comença posant en situació sobre el seu sentiment barcelonista, forjat des de la infantesa, en un territori marcat des de fa tres segles per una intensa disputa per la sobirania i on expressar sentiments favorables a qualsevol cosa provinent de l’altra banda de l’istme és lògic que generi suspicàcies i faci arrufar el nas a més d’un. I encara més en períodes de tensió disparada com va ser el tram final de la dictadura franquista i el principi de la transició espanyola (de 1969 a 1985), en què la frontera va quedar segellada pel nord durant una quinzena d’anys ben bons.
Però amb l’obertura progressiva del pas fronterer, a partir de febrer de 1985, també es van anar aixecant les barreres físiques i mentals, tal com demostra una altra anècdota de la família Moreno: “Quan es va obrir la frontera –em comenta en Joe–, jo tenia vint-i-un any i per a alguns de nosaltres, que no havíem conduït mai per carretera, era una cosa molt nova. Recordo que la primera vegada que em vaig atrevir a conduir seriosament fora de Gibraltar, vaig decidir de portar el meu pare i el meu germà petit a Barcelona. Vam conduir durant tretze hores per anar a veure el Barça contra el Juventus, un partit històric en què Julio Alberto va marcar un gol al minut 82.”
Una penya al penyal
A la dècada del 1980, a l’estadi de futbol de Gibraltar, el Victoria Stadium, hi havia un bar de la família Téllez, molt culer: “Sobretot l’Eduardo Téllez, un fanàtic del Barça de cap a peus.” “Jo, com a jugador –afegeix en Joe–, sempre m’hi trobava amb amics i ens passàvem moltes hores parlant de futbol, especialment del Barça. L’Eduardo tenia molt bons contactes i organitzava desplaçaments amb autobús a Sevilla, Màlaga i Cadis per veure el nostre estimat Barça.” I amb aquestes, la temporada 1991-92, el Barça va arribar a la final de la Copa d’Europa i, entre uns quants gibraltarencs (com l’Eduardo Téllez i el Pepe Moreno) i amb una mica d’ajuda de l’Associació Anglesa de Futbol (FA), es va organitzar un viatge a Wembley amb un centenar d’aficionats, la majoria culers: “El que vam viure aquell dia és una cosa difícil de descriure amb paraules… ja érem campions d’Europa!” Era el 20 de maig de 1992 i el 7 de juny va caure la primera lliga de Tenerife. “Després de la desfeta madridista, vam anar al bar de l’estadi a celebrar-ho amb molta gent i mai no s’havien vist tantes banderes del Barça a Gibraltar”, assegura.
La temporada següent, uns quants dels que s’havien desplaçat a Wembley van organitzar un sopar de record que es va convertir en l’espurna de la penya: “Va ser aleshores quan vaig començar a valorar la idea de crear una penya del Barça a Gibraltar, cosa que semblava que seria molt difícil perquè podia topar amb l’oposició de molta gent local per la disputa amb Espanya. Vull deixar clar que no ens sentíem espanyols, sinó britànics seguidors del Barça.” “Vaig trucar al meu pare per explicar-li la idea i, a més de donar-me suport, em va suggerir que parlés amb l’Eduardo, que segur que també hi estaria interessat. Vam fer nombroses reunions per planificar el procés i recollir tota la informació necessària i, ja cap al final de la segona lliga de Tenerife, l’eufòria es va desbordar i el Barcelona ja s’havia convertit en una cosa molt grossa a Gibraltar. Immediatament, vam convocar una reunió amb tots els interessats al bar de l’estadi, a la qual es van presentar molts aficionats i hi vam elegir el primer comitè encarregat de posar en marxa la penya.”
El 3 de desembre de 1993, en una reunió al John Macintosh Hall, es va fundar oficialment la penya Football Club Barcelona Supporters Club Gibraltar (FCBSCG), amb Eduardo Téllez de primer president. Quan es va morir, Joseph Luis (Pepe) Moreno en va assumir la presidència i posteriorment el seu fill Joe va agafar-ne el testimoni. La primera seu va ser a The Cabin a Cornwall’s Parade, on van instal·lar una pantalla gegant i van celebrar la quarta lliga del Dream Team, la del Deportivo. Després es van traslladar al Trafalgar Bar i, al cap d’alguns anys, a l’Old Fellows de Victualling Lane.
A banda les trobades al local per veure partits, la penya va organitzar molts viatges amb autobús a ciutats pròximes i també volava a Barcelona per a certs partits durant la temporada. “En una ocasió fins i tot vam organitzar un partit de futbol contra la penya de Coma-ruga i n’hem visitat unes quantes més, inclosa la de Londres”, detalla en Joe. L’FCBSCG també organitzava sopars, jocs de tablita, torneigs de futbol amb la PlayStation i més activitats per recaptar una mica de calés per mantenir-se. Durant les quinze temporades com a penya oficial al registre del Barça, el club va arribar a tenir fins a 180 socis constants: “Entre els que deixaven de ser socis i els que s’hi afegien, hem superat els 380 barcelonistes”, detalla Moreno, que no s’està de destacar el paper molt important d’un company seu, Robert Santos, com a secretari i relacions públiques de la penya entre 1994 i 2009.
L’augment d’opcions per veure els partits des de casa, indiscutiblement, va fer minvar l’assistència al visionat col·lectiu de partits i va acabar obligant la penya a despendre’s de la seu pròpia. El College Cosmos Club, un local de futbol i dards, va passar a ser d’aleshores ençà l’epicentre per seguir en grup tots els partits del Barça en pantalla grossa: “La penya va desaparèixer el 2009, però oficiosament encara continua viva a petita escala amb una base d’uns vint-i-cinc amics, expenyistes tots.” Sobre la desaparició oficial del Football Club Barcelona Supporters Club Gibraltar, Moreno deixa clar que es va produir no tant per la pèrdua d’interès o de socis, com pels nous requisits del Barça ja sota la presidència de Sandro Rosell (2010-2014): “Ens exigien certs paràmetres que no vam poder complir, especialment per ser una penya estrangera.”
Qui sap si ara, amb el segon mandat de Joan Laporta i un equip jove i il·lusionant amb Hansi Flick al capdavant, tornen a augmentar tant la passió blaugrana al penyal com les facilitats per reactivar la penya.
Article publicat el 18 de maig de 2025
Comments are closed