In English (translated by Google) / En castellano (traducido por Google)
Que la República va ser un moment d’eclosió cultural a Catalunya i Espanya ho demostra el fet que, quan va esclatar la guerra de 1936-1939, la mobilització dels artistes en el bàndol republicà va ser total, amb tota mena d’iniciatives per donar suport al govern legítim amb totes les vies i eines a l’abast. Entre les propostes més destacades d’aquell període turbulent i efervescent, cal esmentar la llarguíssima llista d’exposicions col·lectives i concursos nacionals i internacionals pensats tant per sensibilitzar i conscienciar la població com per obtenir fons per a la guerra i per pal·liar-ne els efectes.
Una de les primeres propostes que es van idear, des de Catalunya estant, va ser una Exposició d’Art Català Modern al Jeu de Paume de París en benefici de les víctimes del feixisme i en remembrança de la gran Exposició d’Art Francès que s’havia fet a Barcelona el 1917. Menys d’un mes després del cop d’estat, doncs, l’acabat de néixer Sindicat d’Artistes Pintors i Escultors de Catalunya UGT, amb Francesc Domingo al capdavant, va començar a posar fil a l’agulla al projecte, amb l’objectiu d’inaugurar-lo a la tardor. Ben aviat s’hi va afegir, com a patrocinador principal, el Comissariat de Propaganda de la Generalitat, encapçalat per Jaume Miravitlles. La convocatòria precisava que seria una mostra de pintura, escultura i dibuix en benefici de les Milícies Antifeixistes i que hi podien concórrer “tots els dibuixants, pintors i escultors residents a Catalunya”, a més d’obres procedents de col·leccions particulars cedides pels seus propietaris. El mateix Pablo Picasso, llavors director del Museu del Prado, hi va donar suport i volia aportar-hi obra seva.
Tot indicava, doncs, que la primera exposició de la Generalitat i dels sindicats fora de les fronteres del país anava ben encarrilada, perquè a París la Maison de la Culture hi estava ben engrescada. Però, després de mesos d’ajornaments i notícies contradictòries a la premsa, no es va acabar celebrant per causes alienes a la voluntat dels impulsors, lligades al moment polític. La historiadora de l’art Natàlia Barenys filava més prim: tot indica que fou el govern espanyol qui va impedir finalment que es dugués a terme i sembla, fins i tot, que es va apropiar el concepte cultural i de propaganda de l’exposició per reproduir-lo l’estiu següent al Pavelló de la República a l’Exposició Internacional de París. El 7 de gener de 1937, esmenta Barenys, la Generalitat reconeixia que “per culpa d’uns tràmits a resoldre amb el Govern central, encara no es pot fixar la data de la celebració de l’Exposició d’Art Català a París”: “L’endemà, Picasso rep del Govern espanyol l’encàrrec de realitzar un mural per al Pavelló de la República, que serà el Guernica.”
Malgrat el cop baix, Jaume Miravitlles i Francesc Domingo no es van donar per vençuts i, en un intent de recuperar l’esperit de l’exposició frustrada, van decidir ràpidament organitzar-ne una altra a Mèxic, en benefici de les víctimes del feixisme. Formada per dues-centes obres, entre pintures i escultures, hi van participar no pas més de 120 artistes catalans, entre els quals hi havia noms com ara els dels escultors Apel·les Fenosa i Florensa (que hi va aportar el tríptic de coure cisellat Les tres gràcies) i Josep Clarà i Ayats (amb dos busts) i els dels pintors Pere Créixams i Picó, Ernest Maragall Noble, Josep Obiols i Palau, Antoni Vila i Arrufat, Enric Moneny i Noguera (autor del cartell de la mostra, juntament amb Antoni Clavé) i Ferran Teixidor i Guillem (autor de la coberta del catàleg), a més del mateix Domingo.
Ester Barón Borràs, en un article inclòs al volum Catalunya-Amèrica. L’art entre el viatge i l’exili (s. XIX i XX), comentava que “l’objectiu principal era enviar a Mèxic una important mostra del treball d’artistes catalans amb la finalitat de fer una subhasta pública de les seves obres i recaptar fons per lluitar contra el feixisme”. L’exposició comprenia peces de pintura, escultura, decoració, bells oficis, publicitat i arts gràfiques editades a Barcelona i propaganda de guerra, amb un total de cent vint-i-un artistes i al voltant de dues-centes obres, “una bona panoràmica de l’art català dels anys trenta”. A més, hi havia previstes activitats paral·leles, com ara un cicle de conferències d’art i concerts de música catalana, recitals de sardanes i la projecció de cinema de guerra sobre els fronts d’Aragó i Madrid. Una delegació d’artistes catalans es va traslladar a Mèxic per fer difusió de la mostra mentre les peces, embarcades discretament en un vaixell neerlandès noliejat pel Comissariat de Propaganda, tot just es feien a la mar.
Si en la mostra de París el govern espanyol va posar bastons a les rodes perquè descarrilés, en el cas de mexicana van ser les forces rebels del general Franco les encarregades d’impossibilitar-ne la materialització: un dia de maig de 1937, a la zona de l’estret de Gibraltar, el carregament fou interceptat per l’armada colpista, que començava a tenir el control de tot aquell sector marítim. Quan va arribar la notícia a Mèxic, detalla Barón, es va organitzar a la capital “un gran acte de protesta en el qual s’acusà les forces de Franco de pirates feixistes i enemics de tota cultura”. Aquests termes no anaven gens desencaminats, atès que les pintures i escultures foren confiscades com a botí de guerra i se’n va perdre el rastre gairebé durant quatre dècades llargues.
De l’Estret als magatzems de Burgos
Les obres confiscades a alta mar un dia de primavera de 1937 podrien haver corregut la mateixa sort que un naufragi: que haguessin desaparegut sota l’aigua i fossin introbables o que s’haguessin malmès. Però, coses de l’atzar, al començament de 1978, tres anys després de la mort del dictador Franco, el professor i historiador de l’art barceloní Xavier de Salas Bosch (1907-1982), com a director del Museu del Prado, va comentar a l’aleshores ministre de Cultura espanyol, Pío Cabanillas, la història d’aquell vaixell llogat per la Generalitat de Catalunya i carregat amb un important conjunt d’obres d’art destinades a una subhasta a Mèxic. De Salas tenia constància que el botí artístic havia arribat d’alguna manera a Burgos i va suggerir la conveniència d’investigar-ho.
La investigació es va encarregar a Juan Carlos Elorza, subdirector general de Museus en aquell temps, que ràpidament va descobrir a l’inventari d’objectes en dipòsit del Museu Provincial de Burgos la relació d’un centenar i mig de pintures i escultures sota l’epígraf “Obres artístiques incautades per un vaixell de l’Espanya Nacional”, amb data de 1945. A l’acta de dipòsit s’indicava que anteriorment havien estat custodiades a l’Audiència Territorial de Burgos, abans de passar al museu. Amb Javier Tusell, director general de Patrimoni, Elorza va continuar estirant el fil fins a trobar a l’arxiu de la secretaria de la sala de govern de l’Audiència Territorial, dins un expedient amb el títol de “Preses marítimes”, uns quants documents relatius a aquella confiscació.
Amb tot aquest material van poder reconstruir força fidelment el periple. Inicialment, van ser dipositades al “Guardamobles Nacional” situat als baixos de l’Audiència i el 1945, quan va caldre utilitzar aquell lloc, es van lliurar en lots a uns quants organismes oficials: un va anar al Museu Provincial; un altre es va cedir a l’Ajuntament de Burgos, que el va destinar al Palacio de La Isla, la residència de Franco a la ciutat; i una altra part va ser repartida en unes quantes dependències de la mateixa Audiència.
Aquestes últimes, amb el temps, es van acabar concentrant a la presidència i a la fiscalia d’aquell organisme. Per sort, tots els objectes duien una etiqueta en la qual s’indicava la destinació a Mèxic. I, també per sort, en aquell temps l’historiador barceloní Josep Maria Ainaud de Lasarte (1925-2012), interessat pel tema, conservava un catàleg fragmentat d’aquella exposició mexicana amb la llista dels participants. Va ser la peça determinant per poder localitzar quasi el 90% de les obres dels artistes ressenyats.
Per celebrar la redescoberta d’aquell llegat artístic amagat des de feia anys i panys, abans de retornar-lo cap a Catalunya, el febrer i març de 1980 es va recrear finalment a les sales del Palau d’Exposicions i Congressos de Madrid com podria haver estat l’exposició doblement fallida de 1936 a París i de 1937 a Mèxic: “Reconstruïda ara, ens presenta l’insòlit espectacle d’un panorama molt complet de l’art català en plena guerra civil”, escrivia Javier Tusell al pròleg del catàleg que es va editar aleshores i que detalla, fil per randa, aquella laboriosa investigació de fa quaranta-cinc anys i el destí final d’un petit tresor artístic de fa quasi un segle.
Article publicat el 6 de juny de 2025
Comments are closed