In English (translated by Google) / En castellano (traducido por Google)
El nom de Josep Campo i Pérez (València, 22 de maig de 1814 – Madrid, 19 d’agost de 1889) potser no sona gaire fora de València ciutat, de la qual va ser batlle entre 1843 i 1847 i que li va retre un homenatge pòstum amb un gran monument a la plaça de Cánovas del Castillo. Però aquest fill de comerciants d’espècies amb botiga a la plaça del Mercat va saber aprofitar les oportunitats de la vida i va acabar consolidant una carrera política notable –també fou diputat conservador al Congrés per la circumscripció d’Énguera de 1857 a 1863 i per la de València de 1863 a 1865, a més de senador vitalici– i, sobretot, una fortuna incalculable.
Com a punta de llança de la burgesia valenciana, Campo va participar en la fundació de la Societat Valenciana de Crèdit i Foment, la Societat Central Espanyola de Crèdit, la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de València i el Banc Peninsular Ultramarí; va fundar a València el diari La Opinión (dirigit per Teodor Llorente), i va promoure negocis de transport marítim amb les Filipines i les colònies espanyoles d’Amèrica, a més de desenvolupar les primeres línies de tren al País Valencià.
No és estrany, doncs, que el primer títol nobiliari que va concedir el rei Alfons XII, l’any 1874, fos per a Josep Campo, en agraïment a l’hostilitat mostrada contra la República i per la contribució política i econòmica a la restauració borbònica. Com a flamant marquès de Campo, una de les iniciatives més cridaneres que va impulsar fa referència a Gibraltar i s’inclou en la llarguíssima llista d’intents espanyols –més o menys bel·licosos– per recuperar la plaça que va caure en mans britàniques al principi del segle XVIII. En el seu cas, l’intent es pot afegir al sac dels més imaginatius o extravagants, atès que va impulsar una subscripció popular per recaptar diners i comprar el penyal a Londres. Com a promotor de la iniciativa –i per donar exemple–, el potentat valencià es va gratar la butxaca i va aportar una quantitat inicial de 20 milions de rals.
Concepción Anguita Olmedo, a la seva tesi doctoral centrada en les propostes de restitució de Gibraltar, comenta sobre aquest pla forassenyat: “¿Cómo podría España llegar a alcanzar las grandes sumas de dinero que se requerirían en caso de que Gran Bretaña estuviera dispuesta a venderla?, que no lo estaba. España estaba empobrecida, no sólo necesitaba de capital extranjero para poder mantener la industrialización que habla iniciado a mediados de siglo, sino que además adeudaba los préstamos y sus intereses, la mayoría a Gran Bretaña. Si ésta exigiera el pago de esa deuda, el Estado español se vería en un serio aprieto, cercano a la bancarrota. Por otro lado, si en vez de dinero Gran Bretaña prefiriera otro territorio, España sólo habla estado hasta entonces dispuesta a ceder Ceuta, y eso con las reservas que ya mostraron en su día Merry y Colom y el propio O’Donell. Plantear la cuestión de Gibraltar era una vez más demostrar la impotencia de España y su falta de recursos.”
El fracàs anunciat del pla de compra no va desviar el marquès de Campo del seu objectiu final, la recuperació de Gibraltar, i per això pocs mesos després va finançar, de la seva butxaca, el llibre Las llaves del Estrecho, un estudi sobre “la reconquesta de Gibraltar” del militar, poeta, novel·lista i diputat republicà José Navarrete Vela-Hidalgo (1836-1901). Era, de fet, un recull d’articles per lliuraments que Navarrete havia publicat anònimament al diari madrileny El Globo el 1881 i que, arran del rebombori aixecat dins i fora de les fronteres peninsulars, es va acabar publicant en format llibre el 20 de juny de 1882 en una edició de luxe pagada per Josep Campo, que simpatitzava amb la idea general que exposava l’autor, malgrat no veure amb bons ulls l’ús de la força.
A les primeres pàgines del llibre es reprodueix la carta en què el mateix Campo s’oferia a Navarrete per publicar-lo: “Como yo, llevado de patriótico entusiasmo, ofrecí un día al Gobierno lo que V. quizá sepa, sin haber obtenido ni el acuse del recibo, como si se tratara de la oferta de dos reales para un objeto baladí, al tener noticia de que V., que persigue el mismo ideal, aunque por distinto camino, trata de dar á luz aquellos admirables escritos en un libro dedicado al General López Domínguez, que merece todas mis simpatías, deseo contribuir en algo á dicho objeto.”
No cal dir que el desig de Josep Campos de veure el penyal una altra vegada sota sobirania espanyola, de grat o per força, no es va complir.
Article publicat el 24 d’octubre de 2025
Comments are closed