In English (translated by Google) / En castellano (traducido por Google)
El Museu Nacional, amb els seus fons que abasten des de la rica prehistòria fins a la turbulenta edat contemporània de Gibraltar, és una de les atraccions turístiques principals del penyal. La visita també és recomanable per l’emplaçament, al tram central del Bomb House Lane, un carreró tranquil·líssim malgrat ser al rovell de l’ou de la ciutat que té una particularitat molt gibraltarenca: connecta directament, en pocs centenars de metres, les catedrals anglicana i catòlica, passant per la sinagoga principal. I, per als visitants dels Països Catalans, encara podríem afegir-hi un atractiu més: el museu es troba en una bonica casa, l’Ordnance House.
Més coneguda popularment com a Bomb House, en aquest edifici justament va néixer el 29 de setembre de 1752 Henry Stanyford Blanckley, fill de l’encarregat de magatzems de la Junta d’Artilleria i secretari de les drassanes de Gibraltar. El 1777, el jove HSB (com també és conegut) ja havia entrat a l’exèrcit britànic, com a alferes del 31è regiment d’infanteria, i havia estat enviat a Nord-amèrica; el 1780 fou ascendit a capità del 97è regiment d’infanteria, i el 6 d’abril de 1782, durant el Gran Setge de Gibraltar, va ser nomenat major de brigada. A banda la progressió en l’escalafó militar, Blanckley va rebre el 1790 l’encàrrec d’ocupar formalment el consolat britànic a Eivissa, Mallorca i Menorca. En aquesta última illa es va trobar unes condicions especialment dures per a la població local, atès que d’ençà del 1782 Menorca havia deixat de ser britànica i havia tornat a caure en mans espanyoles, amb represàlies en matèria d’impostos, comerç, llibertats i llengua. Les guerres napoleòniques de tombant de segle no van sinó empitjorar la situació, també per a Blanckley i la seva família: el governador espanyol a Menorca va emetre una ordre pública que prohibia als menorquins de visitar-los o comunicar-s’hi i, finalment, va imposar-li l’arrest domiciliari. Per acabar-ho d’adobar, la seva muller, Mary Rogers, es va encomanar de pesta l’estiu del 1797 i va acabar morint l’any següent.
El 1805, a la desesperada i amb moltes peripècies pel mig, Blanckley va aconseguir de deixar enrere les Illes amb la seva família i algunes pertinences. Un any després, era nomenat cònsol britànic a Alger, càrrec que va ocupar amb diligència fins al 1812. Una de les tasques principals a la regència algeriana va ser rescatar súbdits britànics (i també d’aliats portuguesos) capturats pels corsaris barbarescos. D’aquesta segona etapa consular, una mica més tranquil·la que no pas la primera a Menorca, en va resultar el llibre Six years residence in Algiers, escrit per la seva segona muller, Mary Richards, i una filla seva.
Quan va deixar la carrera diplomàtica, el 1812, Blanckley va anar a viure a Bath (Anglaterra), abans de començar un petit Grand Tour per Europa amb la família. L’oficial i cònsol britànic nascut a la seu actual del Museu Nacional de Gibraltar va deixar aquest món el 12 de maig de 1828 a Versalles. En una inscripció commemorativa al mateix palau francès, en testimoni de la seva carrera “honorable i immaculada”, es pot llegir:
“Dels setanta-cinc anys que va residir a la Terra, quaranta-set els va dedicar al servei del seu país. Va ser major de brigada al memorable setge de Gibraltar, va servir molts anys en la guerra nord-americana i posteriorment va ser agent i cònsol general de Sa Majestat Britànica a Alger i a les Illes Balears.”
Harry Blanckley, l’aventurer que parlava català
Nascut a Gibraltar, havent servit l’exèrcit a l’Amèrica del Nord com a soldat i a les Illes Balears i a Alger com a diplomàtic, retirat a Bath i mort a Versalles. El periple de HSB entre 1752 i 1828 és variat quant a tasques i quant a variació geogràfica i, per tant, semblaria difícil d’emular. Però el seu primer fill mascle, Henry Stanyford Blanckley júnior, nascut a Anglaterra el 1785, el va superar amb escreix. No en va, el seu principal biògraf, l’investigador Paul Thompson, considera que va signar un currículum “suficient per inspirar una sèrie de novel·les històriques”. I, tot plegat, amb una vida curta, però ben viscuda, de tan sols trenta-quatre anys.
La història trepidant d’en Harry, com se’l coneixia dins de la família, va començar a Menorca, seguint el seu pare quan va ser nomenat cònsol britànic a les Illes. El 1805, en una situació familiar insostenible arran de l’hostilitat manifesta i creixent del governador espanyol a l’illa, es va enrolar a la Royal Navy a Malta i va participar, ben d’hora, en el setge de Copenhaguen del 1807. Dos anys després va prendre part en la captura de l’illa caribenca de Martinica com a tinent d’una companyia de granaders. I, posteriorment, el trobem destinat a Halifax, com a ajudant de camp del tinent governador de la província de Nova Escòcia. Però Blanckley ja aleshores tenia uns altres plans al cap: va demanar de ser destinat a la península Ibèrica, immersa en les guerres napoleòniques.
La petició no va ser acceptada inicialment, però per caramboles hi va acabar essent traslladat. I va demostrar als seus superiors que havia estat una decisió encertada perquè, amb energia i ganes de servir, es va destacar en el camp de batalla com a oficial, però també a la rereguarda com a espia: com que sabia català i castellà de l’etapa menorquina, es va convertir en un bon aportador d’informacions d’intel·ligència per al duc de Wellington, el mariscal al capdavant de les tropes britàniques a la Península. El seu full de serveis en aquell gran conflicte d’abast mundial s’estén també a Waterloo, la batalla final contra Napoleó, en qualitat d’ajudant general adjunt del tinent general Sir Edward Barnes.
El 21 de juny de 1818 li van concedir el rang de major a l’exèrcit i es va traslladar al 23è regiment d’infanteria a Cork (Irlanda). Però el novembre del mateix any va demanar de passar al regiment de cavalleria, amb el rang de capità, amb l’argument que “l’Índia sembla l’única destinació actualment per a un militar”. El seu regiment, en efecte, es va embarcar cap a Madràs el febrer del 1819. Però l’experiència al sud-est de l’Índia va ser efímera, atès que el 2 de novembre de 1819 va sucumbir a una afecció del fetge que probablement havia contret durant els seus serveis a la Península.
Edward Blanckley, el descendent menorquí de la nissaga
En l’etapa menorquina de Henry Stanyford Blanckley pare, malgrat que pugui semblar el contrari, no tot van ser desgràcies. A Maó, de fet, hi van néixer alguns dels seus fills, com és el cas d’Edward Blanckley (1790-1845). Com el seu germà gran Harry, el 1805 –just abans de la fugida de la família de l’illa– va entrar a la Royal Navy, en el seu cas com a guardiamarina, i va passar nou anys navegant per la Mediterrània occidental a bord d’uns quants vaixells.
L’estiu del 1814, l’Edward va canviar la Mediterrània per les mars de les Hèbrides Exteriors a bord del vaixell Glasgow, i un any després va ser ascendit al rang de tinent. En la primera guerra anglo-birmana (1824-1826), hi va participar activament a bord de l’Alligator, i cap al 1825 va ser nomenat comandant interí del Sophie. El 1826, quan va tornar a Anglaterra, fou ascendit a comandant de la Royal Navy. L’activitat a la marina no es va reprendre fins al 1831, quan es va embarcar com a comandant al Pylades amb destinació a Sud-amèrica. L’objectiu de la missió, que es va allargar fins al 1834, era combatre l’esclavitud il·legal i protegir els interessos britànics al con sud. En la circumnavegació del continent sud-americà, també es dedicar a explorar illes i territoris poc coneguts a Europa. De resultes d’això, va escriure alguns articles en revistes com ara The Journal of the Royal Geographical Society de Londres.
La vida del capità Edward Blanckley es va acabar a Londres el 4 de maig de 1845, a cinquanta-cinc anys, arran d’una inflamació generalitzada de la pell causada, probablement, per una malària contreta durant la seva expedició amb el Pylades. Fou enterrat als Westwell Gardens Burial Grounds de l’església de Sant Andreu a Plymouth, però amb el trasllat posterior de totes les restes d’aquest cementiri al d’Efford, sembla que la seva tomba es va perdre. Amb tot, alguns descendents seus hi van erigir fa relativament poc una placa en record de l’oficial anglomenorquí.
Article publicat el 22 de gener de 2026
Comments are closed