In English (Gibraltar Heritage Journal 32) / En castellano (traducido por Google)
Som al 13 de novembre de 1854. A les 9 en punt del matí, després d’haver blocat tota la nit el port de Canton, al fons de la gran badia que tanquen a banda i banda les possessions de Macau (portuguesa) i Hong Kong (britànica), el jove tinent João Eduardo Scarnichia rep l’ordre de començar a disparar a discreció des del seu veler Amazona contra les posicions que els pirates que infesten aquestes aigües mantenen arran de mar en un intent de protegir el desembarcament dels soldats anglesos i nord-americans a bord dels vaixells Barracuda, Encounter, Styxe, Charles Forbes i Queen. Al cap d’una hora, el militar portuguès atura el foc i també desembarca a la riba, amb la resta de la tripulació. El resultat de l’operació llampec, segons les cròniques, sembla que fou prou reeixit: les forces anglo-americanes i portugueses van aconseguir expulsar els pirates cap a les muntanyes, van capturar vint-i-dues peces de gran calibre i van destruir una seixantena d’embarcacions de totes les mides i fins a quatre assentaments abandonats a correcuita. El cost humà del desembarcament es va saldar amb la mort de dos homes del Queen, l’únic vapor dels EUA que hi va participar.
Feia ben pocs mesos que havia arribat a Macau el jove tinent João Eduardo Scarnichia, nascut a Faro el 1832 en el si d’una família amb llarga tradició a la marina, i ja havia rebut el primer bateig de foc en la lluita contra la pirateria als mars de la Xina, un veritable maldecap per a les autoritats colonials de Macau i de Hong Kong entre el 1854 i el 1935: el 1899, sense anar més lluny, es calcula que a les aigües al voltant de les dues places actuaven no pas menys de 60.000 pirates. Scarnichia, doncs, en va ser un testimoni privilegiat i sobretot primerenc, perquè la crònica que va deixar d’aquella operació es va convertir, sense ni imaginar-s’ho, en el document més antic sobre pirateria a la zona. Gràcies a aquelles actuacions va rebre els elogis del comandant de l’esquadra britànica, el contraalmirall James Stirling, i ascensos immediats en la carrera militar. El 1861, ja amb el grau de tinent primer, deixava la primera línia per assumir més responsabilitats com la capitania del port de Macau i la comandància de la policia marítima de la plaça, de la qual va redactar el primer reglament. A Macau també va formar una família amb Maria Mikol Goulart, filla d’armadors de les Açores, amb qui va tenir tres fills, i va ocupar algunes responsabilitats temporals com la de governador interí i la de vocal del Consell de Govern. I, gràcies al seu paper en la negociació de les pautes duaneres amb el virrei de Canton, fou promogut a capità de mar i guerra per decret el 16 d’agost de 1876. L’any següent, amb tots aquests honors a la solapa, tornava a Portugal després de quasi un quart de segle de vida intensa a l’Extrem Orient.
A Lisboa, no es va oblidar ni un moment de la colònia i de fet hi va continuar treballant des del parlament portuguès, com a diputat per la circumscripció de Macau, del 13 d’octubre de 1878 fins al febrer de 1888, durant quatre legislatures, en les quals es va debatre el canvi d’aquell enclavament oriental i de la Guinea Portuguesa per algunes regions del Congo francès, que va merèixer la protesta vehement de Scarnichia. La seva tasca legislativa es va aturar el 26 de febrer de 1888 quan, a causa d’una congestió cerebral, es va morir. Per tots els serveis prestats a la marina, Scarnichia va arribar a assolir el grau de contraalmirall i es va emportar a la tomba nombroses medalles militars i unes quantes distincions nacionals i estrangeres. Tots aquests mèrits, condecoracions i graus en l’escalafó militar de João Eduardo Scarnichia no tenen parangó ni comparació amb la resta de militars enrolats a la marina portuguesa de la seva extensa família, com els seus germans, el seu fill, algun nebot i el seu pare, el gibraltarenc António Vicente Scarnichia, que no va passar de capità de mar i guerra a l’esquadra de Faro i que, curiosament, ja perseguia corsaris per l’Algarve trenta anys abans que el seu fill no s’estrenés en la persecució de pirates per Macau. L’únic amb qui va competir en mèrits i aventures a la mar, sens dubte, va ser amb el seu avi menorquí, Jaume Scarnichia Guivernau, un veritable llop de mar bregat en tota mena de batalles navals i instigador de la tradició familiar de servir l’armada reial portuguesa.
Els Scarnichia a Menorca
El segle XVIII, a Menorca, rep el nom del segle de les dominacions pels constants canvis de sobirania que va experimentar l’illa. D’ençà del tractat d’Utrecht del 1713, que posava preu a la participació de la Gran Bretanya en la guerra de Successió al tron hispànic i era lliurada juntament amb Gibraltar a la Corona anglesa, hi va haver presència britànica en tres moments: el primer període, el més llarg, va del 1713 al 1756; el segon, després d’un parèntesi de domini francès, va del 1763 al 1782; i el tercer, després d’un altre parèntesi de setze anys sota l’òrbita de Madrid, va tan sols del 1798 al 1802, atès que amb el tractat d’Amiens signat aquell últim any l’illa va deixar de passar d’unes mans a unes altres i va restar sota sobirania espanyola.
En aquest segle mogut, especialment en els períodes de dominació britànica Menorca va esdevenir una plaça atractiva i de primer ordre a la Mediterrània, amb una activitat mercant i militar important gràcies al fabulós port de Maó. Com a base comercial, fou declarat zona franca i a més era una bona entrada de productes per proveir la població local i la nombrosa guarnició que es va establir al castell de Sant Felip. I, com a base militar, la importància per a l’armada britànica va ser tècnica i geoestratègica alhora: s’hi va instal·lar un arsenal i la Royal Navy hi podia fer aiguada a l’hivern, sense haver de tornar a la Gran Bretanya; i, a més, la situació geogràfica de l’illa permetia als britànics controlar de prop el principal port francès a la Mediterrània, el de Toló (Provença).
Tot plegat va representar un revulsiu per a l’activitat marinera a Menorca i, fins i tot, va generar un efecte crida gens negligible entre nombrosos mariners de fora, que es van sentir atrets per les possibilitats de negoci de la plaça. Fins a Maó i el Raval del castell de Sant Felip, sobretot, s’hi van desplaçar durant els primers períodes britànics des de genovesos i napolitans fins a grecs i ragusans. N’hi va haver força que van acabar establint-se a la Balear petita i, en paral·lel als negocis, hi van fer créixer també famílies casant-se amb menorquines.
Un cas paradigmàtic és el del patró Pasqual Scarnichi Adorno, un acabalat navilier nascut a Gaeta, una localitat costanera a la frontera entre el Regne de Nàpols i els Estats Pontificis. Es va establir com a negociant a la Menorca britànica, amb la intenció d’aprofitar les possibilitats comercials que oferia el port de Maó sota domini anglès. Al Raval del castell de Sant Felip, a més de casar-se el 3 d’abril de 1748 amb una noia local, Magdalena Guivernau, va forjar també un capital considerable. Se li atribueix, de fet, la propietat de fins a tres fragates. Però amb l’esclat de la guerra el 1756 entre la Gran Bretanya i França i el pas temporal de l’illa a sobirania francesa, es va veure empès a traslladar-se a l’altra plaça britànica a la Mediterrània també cedida per la Corona espanyola amb el tractat d’Utrecht. La fugida a Gibraltar, amb la dona i els primers fills del matrimoni (en Jaume, en Francesc Rafel, en Francesc Jaume i en Pasqual), va acabar sent una oportunitat per recuperar-se de les nombroses pèrdues que li va ocasionar l’ocupació francesa de Menorca i, alhora, un trampolí per tornar a prosperar.
Els Scarnichia a Gibraltar
D’ençà del 1756, doncs, el gros de la família Scarnichia es va refugiar al penyal, que va passar aviat a ser la seva segona pàtria i el lloc de naixement de molts dels seus descendents. Els registres parroquials gibraltarencs així ho corroboren: Pasqual Scarnichi “mayor”, a més dels quatre fills que havia tingut a Menorca, va continuar ampliant la prole a Gibraltar amb tres filles entre el 1763 i el 1774. El seu fill gran, Jaume Scarnichia Guivernau, casat el 1771 a l’església de Santa Maria la Coronada amb Vicenta Picardo Mayor (amb arrels genoveses i alacantines), va tenir entre més fills en Pasqual Antonio Escaritxe (1774), l’Antonio Vicente Scharnichie (1786) i en Vicente Scarnichia (1789). L’arrelament a Gibraltar també es pot confirmar amb les relacions i els llaços que van establir tots ells amb la creixent comunitat catòlica de la plaça i, en concret, amb els menorquins que cada vegada hi afluïen més a la recerca d’oportunitats laborals o fugint de les ocupacions i restitucions periòdiques de l’illa.
Però, a la plaça britànica enclavada al sud de la península Ibèrica, la família no sols va augmentar en descendència. Gibraltar també es va convertir ràpidament en la nova base d’operacions marítimes de l’experimentat i emprenedor patró napolità i dels seus fills Jaume i Pasqual, els continuadors principals de l’activitat del pare. Per recuperar-se econòmicament i mirar d’augmentar la riquesa perduda, quan Menorca no era ocupada per França ni Espanya, els Scarnichia aprofitaven l’escletxa per estendre-hi la seva activitat naviliera i mercant. És així com, entre el 1763 i el 1782, durant el segon període britànic de l’illa, la família es va moure àgilment per les dues places. Des de Maó, per exemple, hi ha documentada l’activitat dels seus vaixells per una bona part de la Mediterrània occidental, d’Alacant i Cadis a Palerm i Gènova, una ciutat que de tant en tant es va convertir també en el tercer vèrtex (i refugi) del triangle vital i comercial de la família. I, des del port de Gibraltar, no eren estranys els viatges dels patrons Scarnichia cap a Lisboa, com un del desembre del 1777.
Just aquell mateix any, amb l’esclat de la Revolució nord-americana i la declaració de guerra entre la Gran Bretanya i França, es va produir un tomb de guió important: la nissaga de navegants, malgrat algunes incursions del cap de família a mitjan segle XVIII, apareix ja del tot vinculada a l’activitat corsària, amb un peu a cada base anglesa a la Mediterrània. L’historiador Tito Benady calcula que durant la guerra, a Gibraltar es van arribar a armar set naus corsàries, una opció molt lucrativa per als finançadors i les tripulacions, però no exempta de risc. Els Scarnichia, sigui com a armadors, sigui com a patrons, els trobem implicats entre el 1778 i el 1779 com a mínim en dos vaixells corsaris al penyal: la goleta Revenge i el Success. I, portant el timó del corsari Hare, Pasqual Scarnichia pare també va interceptar l’11 de setembre de 1779 un vaixell neerlandès carregat de blat que va ser molt ben rebut a Gibraltar, ja sotmès al Gran Setge hispano-francès del 1779-1783.
En paral·lel a l’activitat corsària a l’Estret, Menorca també va viure en aquell moment un auge del corsarisme. El període entre el 1778 i el 1782 va ser, de fet, l’època d’or del cors menorquí, convertit en tot un fenomen de massa pels beneficis que oferia tant a qui el practicava com a la corona que concedia les patents. Com recorda l’expert principal en el tema Marc Pallicer, autor del llibre de referència Els corsaris de Menorca al servei de la Gran Bretanya (1778-1782), es van armar en aquell període fins a noranta-quatre naus corsàries, a les quals no era estranya la participació de genovesos, napolitans, venecians i grecs, a més de portuguesos i nord-africans. Al pic d’activitat, es calcula que hi podria haver hagut fins a 2.947 corsaris a l’illa, un autèntic exèrcit.
En aquest esclat del corsarisme a la Balear petita, la família Scarnichia també hi va tenir un paper destacat, en aquest cas per mitjà dels germans Jaume i Pasqual, iniciats com hem dit en l’art de navegar a les embarcacions del seu pare amb viatges fins a les costes italianes. Cap al 1778, autoritzat l’armament en cors contra els francesos a l’illa, van començar a aparèixer, junts o separats, al timó de dos vaixells amb bandera britànica: el xabec Royal Hibernian, la nau corsària menorquina de més tonatge documentada, amb vint-i-quatre canons i cent quaranta-nou tripulants; i la goleta The Enterprice, de dotze canons i cinquanta menorquins i genovesos a bord.
El Royal Hibernian, una veritable nau de guerra –en termes de Pallicer– per dimensions, dotació d’homes i nombre d’armes, va entrar en acció el 15 de maig de 1779 i, uns quants mesos després, la goleta Enterprice li agafava el relleu: es va fer a la mar, en el seu cas, el 19 de novembre amb en Jaume de capità. Les captures en aquestes primeres campanyes van ser en general modestes. El Royal Hibernian va protagonitzar una segona campanya amb nom nou, Earl Cowper, ara ja sota les ordres del capità Pasqual Scarnichia Guivernau. Va sortir del port de Maó el 31 de març de 1780 amb si fa no fa el mateix armament i dotació d’homes que en l’etapa anterior, però al cap de vint dies alguns dels mariners van tornar a Menorca a bord d’un mercant i van explicar que havien estat abordats pels francesos a les costes del Regne de Savoia. L’atac, que quasi va comportar la pèrdua definitiva de l’embarcació, es va considerar il·legal perquè s’havia produït en territori marítim neutral. Els agents de l’Earl Cowper, doncs, van guanyar el plet i van recuperar el xabec, que va retornar a Maó, el 26 de desembre de 1780, amb la resta de la tripulació.
Dotze dies després, el 9 de gener de 1781, el corsari tornava a sarpar per continuar aquella agitada i poc reeixida fins aleshores segona expedició. Continuava amb un nombre semblant de canons i homes, però canviava de capità: en Pasqual era substituït pel seu germà Jaume. I el 5 d’abril ja va tornar amb un bastiment capturat d’origen cors. Poc després de l’arribada, el governador James Murray li va encarregar una missió d’importància vital: havia de partir, formant estol amb cinc fragates de guerra (Brillant, Enterprice, Porcupine, Minorca i Lady Emerit) i tres corsaris més (Fortune, El Temor de les Ones i Maidstone), per protegir una quinzena de naus mercants amb queviures que volien trencar el blocatge marítim espanyol sobre Gibraltar. La missió va ser un èxit: el 27 d’abril van aconseguir descarregar provisions a la plaça sense entrebancs i van tornar poc després cap a Maó carregats de munició per a la tropa de Menorca, mercaderies i entre 500 i 600 habitants del penyal, molts d’ells jueus i alguns menorquins, que fugien dels estralls del Gran Setge.
La brillant expedició de socors a Gibraltar és l’última notícia que tenim del xabec perquè tres mesos després, el 19 d’agost de 1781, desembarcava un poderós exèrcit espanyol d’uns 10.000 homes comandats pel duc de Crillon per conquerir l’illa en nom del rei Carles III d’Espanya. Els ports van quedar blocats i probablement l’Earl Cowper va formar part de la desena llarga de corsaris menorquins que no van tenir temps de sortir de Maó i Ciutadella. A partir d’aquella data, a més, començava el setge de la fortalesa de Sant Felip, on es va refugiar tota la guarnició britànica de l’illa.
S’acabava una de les històries de corsaris menorquins més apassionants, com descriu Pallicer, però quedava un epíleg minúscul, protagonitzat en part pels germans Scarnichia. Perquè encara hi havia una dotzena de naus menorquines armades que, com que no eren als seus ports durant el començament del blocatge marítim, van poder continuar navegant pel Mediterrani, amb l’esperança que l’ocupació espanyola s’acabaria gràcies a una anhelada expedició de socors enviada des d’Anglaterra. Durant un temps, doncs, encara van continuar entrant a la cala de Sant Esteve, l’única sortida al mar dels assetjats del castell de Sant Felip. Fora de l’illa, els ports segurs que utilitzaven aquelles embarcacions eren els de Niça, Càller, Gènova i Liorna, a més dels africans d’Alger i de Trípoli. I això que eren perseguits pels espanyols, amb edictes i amenaces si no es rendien: entre el setembre i l’octubre del 1781, de fet, la majoria es van començar a desarmar i els seus mariners foren repatriats progressivament cap a Menorca. Sols una petita xàvega anomenada Mosca, amb Pasqual Scarnichia Guivernau al capdavant, es va negar a plegar veles fins a la rendició definitiva de la guarnició, el 4 de febrer de 1782. És la data que va posar fi, també, a l’esplendor dels corsaris menorquins al servei de la Corona britànica.
Els Scarnichia a Portugal
Si amb l’ocupació francesa de Menorca del 1756 el patró de Gaeta Pasqual Scarnichia havia decidit traslladar la família a Gibraltar, amb la caiguda de l’illa en mans espanyoles el 1782 i el penyal començant a sortir tot just del Gran Setge va aconsellar al primogènit, Jaume Scarnichia Guivernau, que es posés al servei de la flota de la Corona portuguesa, que sovint s’aturava al port i amb la qual ell ja feia uns quants anys que col·laborava com a pilot. El consell era savi no sols perquè l’esquadra portuguesa patrullava sovint per l’Estret i feia estades tècniques a Gibraltar, sinó també perquè Portugal era un país relativament petit amb un imperi immens, necessitat de vaixells i capitans, per la qual cosa la seva marina cercava amb deler mariners experimentats de totes bandes.
Amb la reforma administrativa del 1763 i la creació de la Secretaria d’Estat dels Negocis de Marina i Dominis Ultramarins, Portugal havia engegat un ampli procés de reorganització i modernització de l’armada i va començar a contractar oficials estrangers, sobretot anglesos, per comandar alguns dels seus vaixells i aprofitar la seva experiència, alhora, per millorar les competències operatives i tècniques de les tripulacions portugueses. En paral·lel, també es va renovar la flota per disposar de tres equadres permanents: la de l’estret de Gibraltar, la de guardacostes i la de les Açores. La de l’Estret, en concret, tenia base a Gibraltar o Algesires i la doble missió de mantenir lliure de corsaris barbarescos el Mediterrani occidental i d’impedir-los el pas a l’Atlàntic.
El capità Jaume Scarnichia Guivernau, amb una àmplia experiència naval tant en el vessant civil (amb els vaixells del seu pare) com militar (com a capità corsari a Menorca), no s’ho va rumiar dues vegades i va ingressar com a pilot pràctic al servei de la jove marina reial de Portugal, en la qual es va destacar ben aviat formant part de l’estol d’aquest país que va participar en la tercera i última expedició contra la badia i plaça d’Alger, el 1784, comandada pel tinent general de l’armada espanyola Antoni Barceló. Pels mèrits demostrats, en poc temps va ascendir al grau d’alferes (1788), tinent de mar (1789), capità tinent (1791) i tinent de fragata (1792).
Tot i l’afebliment evident de la pirateria barbaresca amb aquella expedició de càstig ordida i impulsada des de la península Ibèrica, encara hi va haver algunes escaramusses més amb Alger fins al final del segle XVIII, en les quals James Scarnichia (com va ser conegut a Portugal) va tenir força coses a dir. Ja promogut a capità de navili de guerra, per exemple, va aconseguir enfonsar un poderós xabec algerià, la tripulació del qual va conduir captiva a Lisboa, via Gibraltar. I com a comandant de la fragata Minerva, l’estiu del 1797 va capturar el corsari francès Épervier. Dos anys més tard, el trobem al capdavant d’un vaixell i dues fragates que escortaven una rica esquadra portuguesa que comerciava amb Liorna i Venècia. I el 26 de novembre de 1800, el ja “capità de mar i guerra” Scarnichia va rendir sense entrar en combat una escuna algeriana de dinou peces: tota la tripulació, de setenta-tres homes, fou capturada.
Però no tot van ser èxits. Pel mig, la inexperta marina portuguesa també va rebre cops durs dels corsaris magribins, com els que van representar les sonades i doloroses captures del bergantí Lebre Pequeno i de la fragata Cisne. En el primer cas, el vaixell formava part d’una força naval que havia sortit de Lisboa el 16 de febrer de 1799, sota el comandament de James Scarnichia, constituïda per una nau, una fragata, una corbeta i el Lebre Pequeno. La força donava comboi a uns quants vaixells mercants que es dirigien a diversos ports mediterranis. El 29 de març van fondejar a Maó i dues setmanes després navegaven cap a Barcelona quan el Lebre Pequeno va ser escomès per un xabec algerià comandat pel rais Hadj Muhammad Tabah. Atesa la diferència de forces, el bergantí portuguès va acabar essent abordat i transportat a Alger, juntament amb els setanta tripulants.
En el cas de la fragata Cisne, de quaranta-quatre peces, havia sortit de la badia de Gibraltar el 5 de maig de 1802 i tres dies després, davant d’Estepona, una altra fragata algeriana –amb bandera nord-americana– va sorgir de la banda de sobrevent i va capturar-la. El Cisne, reparat conventientment i modificat lleugerament, es va acabar integrant a la flota corsària algeriana i la tripulació –més de tres-cents mariners– va passar a engrossir les files de captius portuguesos al nord de l’Àfrica. La captura va posar de manifest moltes de les deficiències organitzatives i operacionals de l’armada portuguesa, a més de grans mancances respecte a la capacitat de combat.
En tot aquest context, James Scarnichia, alehores al timó de la nau Vasco da Gama de l’esquadra de l’Estret, va rebre una missió de despatxos delicada i d’altíssima responsabilitat: la d’anar a negociar a Alger el rescat dels centenars de portuguesos captius, d’una banda, i la pau definitiva amb aquella regència, d’una altra. La tasca encomanada pel príncep regent Joan VI (1767-1826) no fou fàcil perquè va coincidir amb la invasió napoleònica de Portugal, amb el trasllat de la cort al Brasil i, de retruc, amb una important escassetat de recursos financers. Tot plegat va empènyer Portugal a sol·licitar ajuda a Anglaterra, la seva potència aliada tradicional. El 1809, Scarnichia va tenir un paper destacat, per mitjà del governador del penyal, a l’hora de sensibilitzar el cònsol britànic a Alger, el gibraltarenc Henry Stanyford Blanckley, per implicar-se en les negociacions. La petició va ser acceptada i l’ajuda es va concretar amb la integració dels diplomàtics Louis Duncan Casamajor i William à Court a la delegació portuguesa, una intervenció decisiva per moderar les exigències d’Alger en la negociació del rescat de captius, d’entrada, i del tractat de pau i amistat, posteriorment.
Entre 1810 i 1812, hi va haver tres redempcions d’esclaus portuguesos, totes supervisades per Scarnichia com a cap de la missió, amb plens poders de la monarquia i viatges constants a Alger malgrat una salut que ja flaquejava: l’estiu del 1810, en tornava cap a Lisboa amb 40 captius; el desembre del 1811, amb 183 més, i el juny del 1812, amb els 185 restants. En aquesta tercera missió, els negociadors portuguesos, amb l’ajuda de la diplomàcia britànica, van aconseguir també negociar una pròrroga d’un any de la treva amb la regència algeriana. Amb el rescat completat satisfactòriament i tots els captius sans i estalvis a Portugal, la maquinària negociadora es va concentrar en l’assoliment d’un tractat de pau i amistat definitiu entre el príncep regent portuguès i el bei d’Alger, signat finalment el 14 de juny de 1813.
En reconeixement dels serveis diplomàtics decisius perquè els tractats arribessin a bon port, uns quants oficials portuguesos van ser promoguts ja al començament del procés negociador pel Suprem Govern del Regne de Portugal com a caps de divisió de l’armada, amb augment de sou corresponent. Entre aquests hi havia, és clar, James Scarnichia, que va mantenir aquest alt càrrec fins a la mort, ocorreguda al seu domicili de la Rua dos Romulares de Lisboa, el 20 de setembre de 1813. Com a última recompensa quasi pòstuma, l’estat portuguès va concedir una pensió de 240.000 rals anuals a la seva muller, Vicenta Picardo.
Alguns autors menorquins del principi del segle XX van fer circular la possibilitat que l’ascens fulgurant dins l’escalafó de la marina portuguesa de James Scarnichia, passant d’alferes de fragata a cap de divisió, va culminar amb una suposada promoció final, el 1808, a almirall de la flota portuguesa. Però la veritat és que al seu full de serveis oficial conservat a l’Arxiu General de la Marina, a Lisboa, no hi surt cap més nomenament que els esmentats anteriorment.
Ell, per tant, no va assolir el càrrec d’almirall, però gràcies a la seva brillant trajectòria va obrir la porta de l’armada de Portugal a uns quants descendents seus (fills, nets…), que van continuar vinculant i engrandint el cognom Scarnichia dins l’exèrcit reial fins a arribar, un d’ells, al grau de contraalmirall. Parlem, és clar, del seu net João Eduardo Scarnichia, destinat a mitjan segle XIX a combatre a la llunyana plaça de Macau la pirateria que havia practicat el seu avi, en aigües de Menorca i de Gibraltar, durant la seva joventut.
Article publicat el primer de novembre de 2026
Una versió en anglès es pot trobar al Gibraltar Heritage Journal núm. 32 (novembre del 2026)
Comments are closed