In English (translated by Google) / En castellano (traducido por Google)
Per pura casualitat, el Gibraltar National Day es commemora cada any el 10 de setembre, un dia abans de la Diada Nacional de Catalunya. La curiosa proximitat en el temps no és l’únic element que uneix, poc o molt, les dues dates marcades al calendari festiu dels dos territoris: el nostre Onze de Setembre està íntimament lligat al tractat d’Utrecht del 1713, pel qual Gibraltar va passar a ésser britànic (article X) i Catalunya va ser abandonada (article XIII) pels aliats austriacistes a la seva (dis)sort. Les semblances, ara sí, es podrien aturar aquí, perquè la diada de Gibraltar, relativament nova, no pren com a referència una derrota, sinó una victòria: la del primer referèndum d’autodeterminació al penyal, convocat pel primer ministre principal, Sir Joshua Hassan, el 10 de setembre de 1967. El resultat inapel·lable de la consulta (12.138 vots a favor de mantenir la sobirania britànica amb institucions d’autogovern ampliades i sols 44 vots partidaris de l’opció d’integrar Gibraltar a l’Espanya franquista amb un estatus especial) esperonaria la promulgació, dos anys després, de la primera constitució gibraltarenca, que va acabar configurant l’estatus polític i el sistema parlamentari local fins als nostres dies.
En la línia de punts de contacte més o menys directes entre les diades de Gibraltar i Catalunya, encara hi podríem afegir un element tangencial més: la invitació, durant les primeres edicions del National Day, dels principals dirigents d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). Per explicar-ne la presència, cal anar a l’origen de la festa gibraltarenca, l’any 1992, quan el discurs de reivindicació autodeterminista del ministre principal de l’època, Joe Bossano, a la seu de les Nacions Unides a Nova York va inspirar, al penyal, la formació del Self Determination for Gibraltar Group (SDGG), un col·lectiu format per ciutadans d’opcions polítiques diverses en favor de donar més altaveu als gibraltarencs en el debat sobre l’estatus polític d’aquell bocí de territori britànic. “Mai abans no s’havia pensat que calgués una diada nacional”, afirmava en un article que vaig publicar el 2017 Denis Matthews, cofundador del SDGG juntament amb John Gomez, William Serfaty i Fortunato Azzopardi. “Des que es va crear el SDGG es va instal·lar la idea d’escollir un dia específic per a la commemoració: el vint-i-cinquè aniversari del referèndum del 1967 es va considerar el més idoni”, afegia Gomez, casat des de fa un quart de segle amb la catalana Maite Garsaball.
“El primer referèndum –continuava Matthews– va tenir una importància transcendental per a tots els qui sempre ens hem interessat per temes com la democràcia, l’autodeterminació i la descolonització, perquè va ser el primer reconeixement del govern britànic que els ciutadans de Gibraltar teníem el dret de decidir el futur del nostre poble. I, és clar, el plebiscit també va ser important pel resultat: va ser una demostració quasi unànime que Gibraltar volia continuar sent britànic.” Aquell mateix 1992, doncs, ja es va convocar una primera concentració el 10 de setembre a John Mackintosh Square, la Piazza on hi ha actualment l’ajuntament i el parlament, amb la idea d’explicitar la identitat gibraltarenca –“Som britànics, però no anglesos”, puntualitzen– i el clam d’un poble a favor del dret innegable a decidir el seu futur lliurement i democràticament.
La celebració va sorprendre per la capacitat de convocatòria i es va convertir, ràpidament, en l’embrió del National Day, convocat ja oficialment l’any següent pel mateix govern de Gibraltar de bracet amb el SDGG. El 10 de setembre de 1993, a més, l’acte ja es va traslladar a un espai més ampli, a Casemates Square, i va comptar amb la presència d’alguns convidats de fora i tot. És el cas de l’aleshores diputat d’ERC al Parlament de Catalunya Josep-Lluís Carod-Rovira, que va intervenir en l’acte polític amb el ministre principal Joe Bossano per retre suport a l’anomenada Declaració de Casemates, favorable a l’autodeterminació del penyal. La relació formal entre ERC i Gibraltar, val a dir, s’havia establert com a mínim dos mesos abans, el 16 de juliol, quan l’escriptora i periodista Pilar Rahola, com a flamant diputada republicana al Congrés espanyol, va visitar el territori convidada pel mateix SDGG en senyal d’agraïment per la sensibilitat que havia demostrat per la causa del penyal. El punt al programa electoral d’ERC de l’època que esmentava la concessió del dret d’autodeterminació a Gibraltar també hi va ajudar, a forjar la relació. Segons informacions d’hemeroteca, Rahola va dinar amb Bossano (líder del Partit Socialista Laborista, GSLP) i també es va reunir amb el cap de l’oposició Peter Caruana (del Partit Socialdemòcrata de Gibraltar, GSD) i amb Joseph Garcia (dirigent del Partit Nacional de Gibraltar). Des de Madrid, posteriorment, Rahola va presentar unes quantes iniciatives sobre la qüestió de Gibraltar.
La diada següent, el 10 de setembre de 1994, va comptar amb una delegació encara més destacada d’ERC. El secretari general del partit, Àngel Colom, va obrir de fet l’acte polític –al costat de Bossano– juntament amb Carod-Rovira. Tal com detallava un article a l’Avui, la seva presència s’inscrivia “en una campanya internacional ‘pels drets del poble de Gibraltar’ per decidir lliurement el seu estatus polític futur, per sobre del que consideren pretensions annexionistes de l’Estat espanyol i de la seva actual condició de colònia del Regne Unit”. A més dels dirigents independentistes catalans, hi van assistir parlamentaris de la Gran Bretanya, dels Països Baixos i de Portugal. El mateix article destacava que Colom i Carod-Rovira es van reunir durant dues hores amb Bossano a la seu del govern i “li van sol·licitar suport per a la causa independentista catalana que defensa ERC”.
El 1995, els ponents favorables a les tesis de l’autodeterminació de Gibraltar van canviar lleugerament. Al costat de parlamentaris britànics i de Pedro Caballero, del Partit Nacionalista Basc (PNB), l’actual membre d’ERC Carles Campuzano hi va assistir aleshores com a diputat de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) i president de la Joventut Nacionalista de Catalunya (JNC). El diari El País va recollir algunes de les frases que va pronunciar, ben sorprès, davant de milers de gibraltarencs vestits amb els colors de la bandera local. “Des de Barcelona, no em podia imaginar que aquest seria un poble en marxa lluitant per la seva llibertat […] Molts són els pobles d’Europa que estan construint la seva llibertat i aconseguint la independència. Ara també us toca a vosaltres i no hi ha cap ministeri d’Afers Estrangers que us pugui aturar! Visca Gibraltar lliure!”
“La data del 10 de setembre s’ha establert en l’ADN col·lectiu del nostre poble i no hi ha hagut govern que no l’hagi commemorat d’aleshores ençà”, assegura John Gomez. Però cal introduir-hi un petit matís: amb la victòria del candidat opositor Peter Caruana, el 1996, el Gibraltar National Day es va anar decantant per un to més festiu i menys reivindicatiu. Així, com explicava en una crònica el periodista Juan José Téllez, l’activitat central va tornar a la Piazza i a la tribuna solia pujar l’alcalde de la ciutat –un càrrec quasi simbòlic– per homenatjar algun gibraltarenc il·lustre i donava l’ordre de deixar anar cap al cel centenars de globus blancs i vermells, els colors de la bandera. Una hora abans, els socialistes, els liberals, el PDP i el SDGG fixaven un altre acte de marcat caràcter polític. En les diades de perfil reivindicatiu baix, hi va tenir molt a veure l’establiment de l’anomenat Fòrum Trilateral de Diàleg durant l’etapa del socialista José Luis Rodríguez Zapatero al govern de Madrid, en què la vida dels habitants de tot el camp de Gibraltar va millorar notablement amb una relaxació de la frontera, la mancomunació d’alguns serveis i la utilització conjunta de l’aeroport, entre més mesures d’aproximació sota el paraigua de la UE.
Amb la fi brusca d’aquell moment de distensió el 2012, arran del canvi polític a Madrid –amb la victòria del PP de Mariano Rajoy– i a Gibraltar –amb la tornada al poder del GSLP, de la mà de Fabian Picardo–, el to polític va tornar a impregnar la diada del 10 de setembre, que va reunificar els dos actes principals en una sola convocatòria oficial conjunta i en un lloc amb més espai, l’esplanada de Casemates Square. El nou context tens amb Madrid també va fer tornar a pujar a l’estrada convidats de fora, en aquest cas de partits britànics i nord-irlandesos, a més del Partit Nacionalista Escocès (SNP).
No consta més presència oficial d’ERC a les diades nacionals de Gibraltar posteriors a la del 1994, però el posicionament clar del partit respecte al conflicte diplomàtic ha estat constant des de l’establiment de la primera relació, ara fa tres dècades. El 19 de novembre de 2001, per exemple, el president d’ERC, Jordi Carbonell, i el portaveu parlamentari, Josep Huguet, es van reunir durant mitja hora amb el cònsol general britànic a Barcelona, Dick Thompson, i li van lliurar una carta en què s’explicava que si es revisava la situació de Gibraltar vinculant-la al Tractat d’Utrecht, caldria revisar amb la mateixa base el cas de Catalunya, seguint les tesis defensades des mitjan segle XX per Josep Maria Batista i Roca i el Consell Nacional Català. L’endemà mateix, una cinquantena de militants es van manifestar davant la seu del govern civil de Barcelona, mentre s’hi feia una reunió entre els ministres d’Afers Estrangers dels executius de Tony Blair i José María Aznar, amb una pancarta en anglès ben explícita: “Utrecht va vendre Gibraltar al Regne Unit i Catalunya a Espanya. Devolució!”
D’aquella reunió a Barcelona, precisament, en va sortir l’anunci de Madrid i Londres d’avançar cap a una sobirania compartida a l’estil de Hong Kong. La resposta de Gibraltar no es va fer esperar: el ministre principal, Peter Caruana, va convocar un segon plebiscit llampec, el 7 de novembre de 2002, amb un resultat pràcticament calcat al del 1967: 17.900 vots en contra de la cosobirania i 187 a favor. ERC, és clar, va aplaudir la convocatòria de la consulta per boca del seu portaveu, Joan Ridao, i ja amb els resultats a la mà va felicitar efusivament Caruana en una carta firmada pel secretari general, Josep-Lluís Carod-Rovira. Entre més coses, hi deia: “ERC manifesta la seva simpatia total i absoluta pel poble gibraltareny i defensa el seu dret a escollir els objectius polítics que consideri legítims, sense cap limitació en relació amb la solució política que consideri més adequada, però també sense ingerències d’altres estats. L’únic que té dret a determinar la sobirania de Gibraltar és el poble gibraltareny.”
Unes simpaties que es van tornar a expressar el 2013, en ple tensionament de la qüestió de Gibraltar per part del govern del PP a Madrid, amb una altra carta signada per Alfred Bosch i adreçada a Fabian Picardo. Escrita en anglès i català, l’aleshores diputat republicà al Congrés feia arribar al flamant ministre principal “el sentiment d’amistat i solidaritat amb els gibraltarenys […] i la condemna dels mètodes usats pel poder espanyol”: “L’única solució a la qüestió del penyal, així com a la qüestió de Catalunya, passa pel diàleg, les urnes i el principi d’autodeterminació. Cap litigi no hauria de ser gestionat sense consultar la població afectada.’ I reblava: “La vostra llibertat és la nostra llibertat.”
Article publicat el 8 de setembre de 2024
Comments are closed