El 2021 s’han celebrat els dos-cents cinquanta anys de la fundació del municipi des Castell. El 4 de febrer de 1771 el governador britànic de Menorca, John Mostyn, va publicar un decret en què ordenava la demolició del Raval (o Arraval) del Castell de Sant Felip i el trasllat de la població a un nou emplaçament entre Cales Fonts i Cala Corb que primer rebria el nom de Georgetown (o Vila Jordi), després Real Villa de San Carlos, posteriorment Villacarlos i, des del 1985, es Castell.
Abans del 1771, els habitants de la zona havien viscut a recer (i a rebuf) de la fortalesa de Sant Felip, aixecada a l’entrada de l’estratègic port de Maó a mitjan segle XVI. Era l’anomenada Arraval Vella, que va ser substituïda per un altre Raval a partir del tractat d’Utrecht de 1713, quan Menorca i Gibraltar van passar oficialment a la corona britànica. I tant el raval menorquí com la ciutat sota l’ombra del penyal van viure tota mena de vicissituds –i també moltes similituds– a causa del conflicte bèl·lic quasi permament al llarg del segle XVIII amb les forces hispano-franceses.
S’Arraval Vella i Nova
El primer Raval del Castell de Sant Felip va sorgir el segle XVII, gairebé espontàniament, al costat mateix de la fortalesa. Eren quatre cases mal comptades, on vivien les famílies dels militars castellans. Va ser al XVIII quan l’Arraval va viure l’eclosió i, també, l’extinció.
En general, el segle de les dominacions i els canvis constants de sobirania va afectar tota l’illa: Ciutadella va perdre pes específic i l’estratègic port de Maó va ser premiat amb la capitalitat, però va ser la boca de la seva rada on es van viure transformacions més radicals. D’entrada, a partir del tractat d’Utrecht hi va haver una favorable conjuntura econòmica, atès que els santfelipers de l’Arraval es van constituir en població independent i amb usos i privilegis propis: només podien ser jutjats per les seves autoritats electes o pel governador militar, i tenien l’exclusivitat del proveïment de la guarnició britànica.
Les informacions demogràfiques de la primera meitat del segle XVIII indiquen que, en tot just trenta anys, el Raval va arribar a tenir tres mil dos-cents habitants (una xifra semblant a la dels civils a Gibraltar). El substrat humà era format per gent amb orígens culturals i sociològics diferents (com a Gibraltar), que alguns autors consideren la causa d’una certa relaxació vital i d’un cert llibertinatge de la població, en contrast amb la resta de municipis de l’illa. Hi havia menorquins (molts dels quals d’origen castellà, descendents de l’antiga guarnició espanyola) i els soldats britànics, però també s’hi van establir immediatament després del 1713 grups de comerciants i negociants grecs, jueus, genovesos i italians atrets per les possibilitats que oferien tant la franquícia comercial del port com el proveïment de la fortalesa (com a Gibraltar), fent tasques de comissionistes, transportistes i redistribuïdors de mercaderies, o directament de contractistes dels regiments i la Royal Navy.
La proximitat i dependència respecte del Castell de Sant Felip van marcar enormement les ocupacions dels habitants. Constructors, picapedrers i fusters eren els oficis més comuns, gràcies a les constants obres de manteniment, reforç i ampliació de les fortificacions. Però la menestralia també constava de mestres d’aixa i calafats, sabaters i teixidors. És evident, amb tot, que el comerç marítim (inclòs el corsarisme) va ser l’activitat que va donar feina a més gent i de la qual es van obtenir més beneficis. Tampoc no cal oblidar la pagesia. Un dels privilegis de la població era el dret de subministrar aliments a la guarnició militar (que de mitjana constava de dos mil soldats a tres mil) i també a les esquadres que visitaven el port. I, tot plegat, sense estar obligada a pagar taxes o jurisdiccions al terme de Maó, perquè els terrenys i les cases del Raval no es consideraven part d’aquell municipi. Els voltants, doncs, es van omplir d’horts, amb què es produïa abundant verdura i fruita. Tanmateix, el negoci més lucratiu va ser la venda de vi i aiguardent als soldats i mariners britànics, productes molt sol·licitats i que van convertir algunes famílies locals en llinatges rics i influents dins aquella microsocietat.
La intensa activitat al castell i al port va generar una puixança econòmica i un boom demogràfic al poble, però en un segle de salts de domini constants com va ser el XVIII, la proximitat respecte a la fortalesa de Sant Felip va tenir el seu revers en forma de transformacions i canvis de situació que de vegades van resultar molt traumàtics. Efectivament, el Raval es va haver de demolir periòdicament per raons de seguretat militar. Amb la substitució de la guarnició castellana del castell per les tropes angleses, el 1708, i la consegüent ampliació de les defenses, ja s’havien enderrocat força habitatges i la mateixa església parroquial. I l’any 1756, les tropes assetjadores franceses van treure molt profit de la proximitat de les cases adossades als murs de la fortalesa britànica, on van poder emplaçar canons, morters i soldats.
Georgetown o Vila Jordi
Acabat el període d’ocupació francesa de l’illa (1756-1763), Londres va tenir ben clar que calia allunyar el problemàtic assentament per evitar que, en futurs setges, els seus edificis i carrers es poguessin tornar a convertir en excel·lents parapets per a les forces enemigues. La decisió adoptada aleshores va ser demolir el Raval de Sant Felip del seu emplaçament i traslladar-lo entre Cales Font i Cala Corb, seguint un pla urbanístic encarregat al coronel enginyer escocès Patrick MacKellar. El 1771, quan es va començar a executar aquest pla, a la “funesta Arraval” hi havia 1.047 habitatges (105 dels quals en estat de ruïna) i quatre mil persones, una xifra similar a la de la veïna capital de l’illa, Maó. Per convèncer els habitants, les autoritats britàniques van mantenir els avantatges fiscals i jurisdiccionals del vell Raval. És a dir, que les seves cases i terres no estarien subjectes a impostos o reclamacions imposades pels magistrats de Maó.
Mentre va durar la demolició (1771-1777), MacKellar va traçar una nova població lluny del recinte, Georgetown o Vila Jordi (en memòria del monarca britànic). Però, casualitats de la història, una decisió estratègica va convertir pocs anys després en inútil el costós trasllat (econòmicament i socialment). Ocupada l’illa per les tropes hispano-franceses comandades pel duc de Crillon el 1782, abans de tornar-la a mans de la Gran Bretanya, el 1798, el comte de Floridablanca va preferir destruir el Castell de Sant Felip per evitar que s’hi poguessin fer forts els nous ocupants. Al llibre Sa Raval des Castell: la història d’un poble a través del material arqueològic (2006), de Cristina Andreu i Francesc Isbert, es descriu perfectament:
“La demolició del conjunt defensiu de Sant Felip ofereix una tràgica paradoxa de la història. La llarga i penosa tasca que va suposar traslladar tota una vila per salvar una illa mancava de qualsevol sentit tan sols cinc anys després de finalitzada. Nascuts i crescuts a l’uníson, el castell tot just va sobreviure l’absència del seu raval. Després del trasllat del raval i de la voladura del fort per la precipitada decisió hispana, el paratge de la bocana del celebrat port va quedar irrecognoscible en tot just onze anys. Sense fortalesa i sense poble, el que abans fou un formiguer de gent i comerç es va convertir, per obra i gràcia de la política internacional, en un paratge erm i desolat.”
Real Villa de San Carlos o Villacarlos
L’ocupació espanyola del 1782 va marcar el declivi de la prosperitat de l’aleshores Real Villa de San Carlos. Perquè amb la voladura de la fortalesa de Sant Felip havien desaparegut, consegüentment, els privilegis dels seus habitants i la raó de la seva principal sustentació: el proveïment de la tropa i el manteniment del sistema defensiu. Manobres, menestrals i cultivadors en van ser les principals víctimes, juntament amb els mariners, obligats a formalitzar la matriculació forçosa de les seves embarcacions amb les noves autoritats. Va aparèixer amb força a la zona del port de Maó, i especialment entre la població de Villacarlos, el fenomen de l’emigració.
I, al darrer tram del XVIII, una de les destinacions preferides va ser Gibraltar, una plaça a primer cop d’ull inhòspita per a un emigrant, però no per a una família o un mariner de l’antic Raval. Les similituds i paral·lelismes entre totes dues poblacions, al llarg del segle, saltaven a la vista. D’entrada, des del tractat d’Utrecht del 1713 estaven sota la sobirania britànica, amb un règim administratiu i de governadors militars semblant. Totes dues places, a més, es dedicaven a proveir la fortalesa corresponent i, alhora, en tots dos indrets les autoritats es van esforçar per atraure-hi gent de mar de tota la Mediterrània per mitjà de processos idèntics: la declaració de port franc i les possibilitats de fer negoci sota la protecció i els auspicis de la creixent potència naval britànica. És clar, amb poblacions força cosmopolites per l’època, la vida hi era més relaxada que en moltes altres parts. I en tots dos casos la població havia experimentat setges i destrucció en carn pròpia.
Una part gens negligible dels centenars de menorquins que van fer cap a Gibraltar el darrer terç del segle XVIII i el primer del XIX eren, doncs, d’origen santfeliper, tal com demostra una passejada pel cementiri de Gibraltar, on apareixen nombrosos llinatges ben presents a la boca del port de Maó. Un exemple pòstum de dos pobles germans durant quasi tot un segle que ben bé es podrien agermanar.
Més informació
Al final del 2021, l’investigador i professor F. Xavier Martín Martínez ha publicat el llibre més extens, aprofundit i recomanable sobre la turbulenta història d’aquest poble menorquí amb tants vincles amb Gibraltar: Història des Castell. De la fundació de Georgetown a inicis del segle XX (IME, 2021).
Article publicat el 6 de desembre de 2021
Comments are closed