Durant el segle XVIII, l’illa de Menorca i el penyal de Gibraltar van compartir més de vuitanta anys de sobirania britànica. Com és lògic, entre les dues estratègiques places mediterrànies es va establir un vincle important, sobretot en el terreny militar i econòmic. Però també és ben documentat el trànsit, al llarg d’aquell segle, de centenars de menorquins cap a Gibraltar, a la recerca de millors condicions laborals. La família Messa, arribada d’Extremadura al Castell de Sant Felip a mitjan segle XVII i ben arrelada d’aleshores ençà a la boca del port de Maó, ofereix un exemple prototípic d’aquesta emigració menorquina cap a Gibraltar.
L’origen familiar
El primer esment de la presència de la família Messa a Menorca data de mitjan segle XVII. “Josep de Messi” [sic] es va casar a Maó amb Joana Coll, filla des Mercadal, el 24 de juny de 1643. Els pares d’ell, Joan i Anna Garcia, eren “de l’Extremadura del Regne de Castella”. “Vingué per servici del rei amb títol de [soldat] avantatjat” a la fortalesa de Sant Felip, aixecada inicialment al segle XVI per dissuadir els atacs turcs. El retard en el cobrament de les pagues i els migrats recursos de què disposaven els soldats d’aquella aïllada guarnició els empenyia sovint a treballar al camp i a tenir cura de les cases on vivien les seves nombroses famílies, l’anomenat Raval del Castell, just a tocar els murs. “Estas llegaron a ser tan numerosas que fue preciso establecer una parroquia, cuyo rector era denominado ‘el cura’ por sus feligreses castellanos”, explica la historiadora Micaela Mata.
En aquest context de “militares padeciendo gran miseria y desnudos” cal contextualitzar el matrimoni de Josep Messa i Joana Coll. Com la majoria de fills de soldats de la fortalesa, el primogènit de la parella, Joan Messa, va heretar l’ofici i va arribar a ser tinent. El 1685 es va casar al Raval mateix amb Joana Anna Basilis, amb qui va tenir uns quants descendents, entre els quals hi havia en Josep, en Joan i en Francesc. Aquest últim, que apareix a les confirmacions del 1695 a l’església de l’Assumpció del Castell de Sant Felip durant una visita de l’arquebisbe de Mallorca, se sap que el 1711 es va casar amb Joana Fàbregues. Enviduat prematurament, al cap de tres anys va tornar a contraure matrimoni en segones núpcies amb Margalida Pons.
La guerra de Successió era aleshores al final i Menorca estava a punt d’entrar en l’anomenat segle de les dominacions, arran del tractat d’Utrecht (1713) i la incorporació als territoris de la Gran Bretanya. El Castell de Sant Felip va canviar d’amo i la guarnició espanyola va ser substituïda per l’anglesa. Però això no va significar per als castellans i les seves famílies haver d’abandonar el Raval. L’article quart de la capitulació signada pel general anglès James Stanhope i el governador espanyol Diego Dávila, datada el 29 de setembre de 1708, especificava que “los soldados y oficiales del regimiento de la dotación del castillo que tuvieran bienes raíces en esta isla, se les concede cuatro meses de tiempo para poderlos vender, o beneficiar por sí o sus procuradores, y si alguno de los oficiales y soldados del referido regimiento se quisiera quedar, se les mantenga en sus casas y bienes sin permitir que sean molestados de persona”. Micaela Mata encara detalla: “Las familias vuelven al Arrabal y, sin excepción, los soldados de la dotación se acogen al artículo IV y regresan a sus hogares con sus mujeres e hijos. […] Disgregado el batallón y desposeídos sus componentes de privilegios y armas, mantienen, sin embargo, la propiedad de sus casas y bienes”.
La tercera generació de la família Messa, ja deslligada de les tasques militars a Sant Felip, es va saber adaptar a la nova situació. Es té constància que el 1715 en Josep era mostassaf del Raval i en Francesc sembla que va saber aprofitar-se del privilegi atorgat per les autoritats britàniques als habitants del Raval de proveir la nombrosa tropa anglesa en exclusiva: tenia vinyes “en terres de Trebeluge i de Trapucó”, un dels negocis lucratius de l’època a la zona del port de Maó. De la progressió econòmica de la família, en donen compte els enterraments: així com al segle XVII solien ser humils i sense testament ni obra pia, al XVIII la majoria de Messa difunts reposaven a la sepultura familiar dins l’església de la Mare de Déu del Roser del Raval de Sant Felip, davant la capella de la Puríssima, i deixaven misses pagades. Dels com a mínim vuit fills que van tenir Francesc Messa i Margalida Pons, en Joan (nascut el 1716) i en Josep (el 1731) és probable que treballessin inicialment amb el pare, atès que al testament d’aquest últim constaven com a hereus de les seves vinyes. En Rafel (1722) i en Francesc (1728), per la seva banda, es van dedicar a l’Església. El primer es va ordenar el 1741 i va exercir tant a la parròquia del Raval com al Socors de Ciutadella, mentre que el segon va fer la professió per entrar en aquest últim convent agustí el 1744.
Anna Messa Pons
Pel tractat d’Utrecht de l’11 d’abril de 1713, “tots els drets i ple domini” de la fortalesa de Gibraltar i de l’illa de Menorca van passar “per sempre” a la Gran Bretanya (articles X i XI, respectivament). Així com l’adverbi sempre s’ha mantingut ininterrompudament fins ara al penyal, a la Balear petita va caure definitivament el 1802. Això significa que durant bona part del segle XVIII, els dos territoris van compartir sobirania britànica i es van convertir, de la nit al dia, en els ports clau de la Royal Navy i els mercaders anglesos a la Mediterrània. No és difícil d’imaginar, doncs, que entre les dècades de 1720 i 1810, amb alguns alts i baixos deguts a vicissituds històriques locals (breus dominis francès i espanyol de Menorca, setges periòdics i restriccions d’accés a Gibraltar…), el trànsit de població entre les dues places fos intens. Es pot documentar perfectament fins ben entrat el segle XIX l’emigració de centenars d’illencs cap al penyal a la recerca de millors perspectives laborals, i tampoc no manquen referències (especialment en períodes turbulents) de corsaris menorquins establerts temporalment al minúscul enclavament britànic al sud de la península Ibèrica. A grans trets, una part important d’aquells emigrants provenien del Raval de Sant Felip, gens estrany si es tenen en compte les moltes similituds i els paral·lelismes que presentava amb Gibraltar. Compartien sobirania britànica i també un règim administratiu i de governadors militars semblant. Les dues places, a més, se sustentaven proveint la fortalesa corresponent i, alhora, als dos indrets les autoritats es van esforçar per atraure-hi gent de mar de tota la Mediterrània per mitjà de processos idèntics: la declaració de port franc i les possibilitats de fer negoci sota la protecció i els auspicis de la creixent potència naval britànica. És clar, amb poblacions força cosmopolites per a l’època, la vida hi era més relaxada que no en moltes altres parts. I en els dos casos, la població (d’uns tres mil habitants) va experimentar setges i destrucció en carn pròpia.
Alguns membres de la família Messa ofereixen un exemple força prototípic del procés migratori santfeliper cap al penyal. Segons el cens gibraltarenc del 1777, el fuster Josep Serra, de quaranta-un any, havia arribat a la plaça forta el 1765. La seva muller, Anna Messa, de trenta-nou anys i filla de Francesc Messa i Margalida Pons, s’hi va desplaçar una mica després, el 1770, també provinent del Raval del Castell de Sant Felip, on s’havien casat dues dècades abans (el 15 d’abril de 1752) en una cerimònia oficiada pel germà gran d’ella, el reverend Rafel Messa.
El 9 de març de 1759, en plena ocupació francesa de Menorca, se sap que Josep Serra va deixar entenent a través d’un escrit per un litigi econòmic que mantenia amb un patró ben conegut al Raval i a Gibraltar, el napolità Pasqual Escarnitxi, que era fora de l’illa o que tenia previst d’anar-se’n. En el document donava tot el poder al seu cunyat, Pere Pau Quebedo, “para que por mí, en mi nombre y representando mi propia persona pueda haber y cobrar, haya reciba y cobre todas y cualesquier cantidades de dinero que me está deviendo el patrón Pasqual Escarnix hallado en Alicante, así de lo que estoy condenado a pagar por él a Pasqual de la Rosa”.
El 10 de juny de 1763, quatre mesos després de la marxa de les tropes franceses de Menorca i al començament del segon domini britànic a l’illa, es torna a trobar la pista de la parella en la documentació notarial de l’Arxiu Municipal de Maó. Josep Serra i Anna Messa, “cònjuges naturals de l’Arraval del Castell de Sant Felip i habitadors de Maó”, van confessar que devien a Benet Costa de Marsella, “empresari que fonch de la llenya per la tropa de la Magestat Cristianíssima en esta isla de Menorca”, set-centes noranta-set pessetes, “les quals nos prestà dit Costa graciosament i sense ningun interès, i les mateixes li prometem […] dins el termini de dos anys comptadors d’avui dia present en avant sense rèplica ni dilació. Per lo que obligam los nostres béns mobles i immobles renunciant totes les lleis a nostre favor introduïdes, i la general en forma. I especialment jo dita Anna Messa, per major seguretat de dita solució, obligo mon dot […] per especial hipoteca”. La situació econòmica poc folgada, segurament, va ser un dels detonants perquè la família provés sort a Gibraltar. Josep Serra s’hi va traslladar el 1765 i, cinc anys després, van ser Anna Messa i la seva filla Àgata les qui van emprendre els quatre dies de viatge cap al penyal. Les acompanyava un germà seu, el capellà Rafel Messa, sol·licitat pel governador de la plaça per fer-se càrrec de la parròquia gibraltarenca.
Rafel Messa Pons
Al penyal i a Menorca, els governadors britànics van posar en pràctica una política idèntica i paral·lela encaminada a diluir l’últim aspecte que lligava aquests territoris amb Espanya: la sobirania eclesiàstica. Tot i l’esment específic en el tractat d’Utrecht del respecte al “lliure ús de la religió catòlica romana”, les autoritats anglicanes van intentar des de bon principi separar les comunitats catòliques menorquina i gibraltarenca de les respectives diòcesis seculars (Mallorca i Cadis). El pla implicava, entre més punts, la prohibició d’exercir en aquestes places a capellans que no fossin súbdits dels dominis de sa majestat britànica. Ateses les especials limitacions geogràfiques i demogràfiques, en el cas gibraltarenc l’aplicació d’aquesta política, concebuda probablement a mitjan dècada de 1720 quan Richard Kane va governar alternativament Gibraltar i Menorca, es va traduir en una notable presència al capdavant de la parròquia de Santa Maria la Coronada de capellans d’origen menorquí, aprofitant la seva doble condició de catòlics i britànics. Van ser, de fet, la punta de l’iceberg d’una comunitat d’illencs qualificada elogiosament per l’historiador H. W. Howes: “Les xifres no són un criteri per avaluar la contribució d’un element racial particular en la vida d’un indret tan cosmopolita com era Gibraltar. Els menorquins es van destacar com a fusters altament qualificats, i aquells menestrals van desenvolupar una important consciència cívica”.
Des del 1751, després d’una moguda primera etapa de vicaris menorquins al penyal (amb les rectories de Francesc Ignasi Ximenes entre 1735 i 1743, d’Antoni Fontcuberta entre 1747 i 1749 i del polèmic Joan Febrer entre 1749 i 1750), de la singular parròquia se n’havia fet càrrec interinament fra Francisco Hinojosa de San Miguel, provinent de Meknès. I s’hi va mantenir, sense grans sobresalts, fins al 1770. Aquell any, ja gran, va anar a l’hospital de San Roque, a l’altra banda de la frontera. El governador espanyol del Camp de Gibraltar, Joaquín de Mendoza Pacheco, va informar per escrit el 19 de novembre al seu homòleg de Gibraltar, Robert Boyd, que el capellà ja no tornaria a creuar el pas fronterer i proposava com a successor el frare Pedro Vejarano de San Antonio, assistent seu durant molts anys a la plaça forta. El general Boyd, convençut que Hinojosa era retingut a la força, va recordar a Pacheco que a Gibraltar el costum era de suplir, com a mínim des de la dècada de 1730, les vacants eclesiàstiques amb súbdits britànics. Pocs dies després hi arribava un jove clergue, Pietro Raymundo, nascut al penyal, però que estudiava al bisbat d’Albenga (Ligúria), on l’havien ordenat sacerdot. Amb un tinent de vicari genovès desembarcat tot just a la plaça i esperant l’arribada imminent d’un capellà menorquí, Boyd ja va tenir les mans lliures per expulsar Vejarano, que acabava de rebre el títol de “teniente vicario y cura” del bisbe de Cadis. En un document del 31 de gener de 1771, el santfeliper Rafel Messa va demanar llicències al mateix bisbe i també facultats per al seu assistent Raymundo, de qui deia que “ni miro muy lego en materias morales, y espero se hará más diestro haciéndole yo una conferencia moral”. Però reconeixia que un capellà de llengua genovesa, en una plaça amb majoria de població lígur, li aniria molt bé per a la Quaresma. I això que ell, assegurava, dominava “las lenguas española, francesa, italiana, latina y cathelana [sic]”.
Com la majoria d’arribades de capellans nouvinguts a la microsocietat gibraltarenca, la de l’agustí Rafel Messa tampoc no va ser del tot planera. D’entrada, no va agradar a una part de la comunitat catòlica, acostumada a gairebé dues dècades de ministeri d’Hinojosa i de Vejarano. I, de fet, es van arribar a formar “dos parcialidades”: la d’alguns “individuos mahoneses en favor del eclesiástico de esta nación que trajo el anterior gobernador” (a la qual es van afegir uns quants veïns de la plaça); i la “que va por el camino verdadero”, més nombrosa, en contra de les disposicions “extravagants” d’aquell “religiós intrús” menorquí. La desafecció d’aquesta majoria de catòlics, que es justificaven dient que Messa s’havia fet càrrec de la vicaria “por la violencia y no por el libre y espontáneo nombramiento” del bisbe gadità Tomás del Valle, va comportar que molts fidels deixessin de confessar-se i que alguns fins i tot busquessin mitjans per fer-ho a les poblacions veïnes del Camp de Gibraltar. A més de friccions amb els partidaris de l’antic rector expulsat, Rafel Messa també tenia relacions tibants amb el jove Raymundo, que considerava de poca ajuda en les tasques de l’església i de formació molt baixa. Algunes de les picabaralles entre tots dos van acabar amb revoltes escandaloses i violentes dins mateix de l’església de Santa Maria la Coronada.
Un any després d’haver desembarcat a Gibraltar, el 4 de gener de 1772, continuaven plovent dures queixes (anònimes) contra el religiós menorquí. Se l’acusava de ser xerraire i xafarder i, especialment, de ventilar des del púlpit les confessions dels feligresos (“Si por casualidad confiesa alguna pobre doncella, o casada, es tanta su imprudencia que luego sobre la confesión misma hace una plática, o arenga en el altar o púlpito”): se l’arribava a descriure com “un lobo que nos gobierna para el camino de infierno […] sin letras, sin doctrina, sin ciencia y sin conciencia”. No manquen textos que defineixen la seva conducta d’extravagant, “fuera de aquel método a que están acostumbrados aquellos católicos, y así muchos actos de los divinos oficios y otros serios se vuelven irrisorios, y dan asiento a una general sonrisa aun de los mismos protestantes”. Tot i l’allau de crítiques, Messa no es va estar de defensar-se amb les urpes esmolades davant el bisbe de Cadis:
“Ni yo experimento semejante ojeriza de todos, ni aun de la sinquentana [sic] parte, pero me alabo de experimentarla de gente tan villana, de gente tan perdida y de gente tan baja, teniendo en mi favor la justicia, humana y divina, la gente de mayor calidad y religión. Cuatro camalos o tragineros de garrotes, cuatro hortelanos genoveses seducidos por su capataz y escribano, los dos perdidos, y aun más seducidos de la embición [sic], de un carbonero, un hornero y un tabarnero [sic], mire VS qué gente para darles el nombre de todos. […] Si los colores que le tengo subministrado para formar un retrato verdadero de mi porte y de mi conducta, no merecen los afectos del retrato de SS Padre Benedicto Decimocuarto, y con el desengaño la original carta de estos atrevidos, fórmeme causa para justificarme cuando no clamare hasta los cielos, y tentare hasta la Corte de Roma en donde no me faltan agentes, y aun en la misma Corte de Madrid o Inglaterra para mi crédito y punto, que como español descendiente de Castilla la Vieja han de saber los genoveses que no saben vivir los castellanos sin honra.”
En aquesta viva defensa personal esmentava la Cort de Roma. El que pot semblar una simple amenaça infundada es converteix, de fet, en un avís primerenc de la futura independència eclesiàstica de Gibraltar. En el cas del penyal, ja hi ha esments ferms de la intenció de tallar relacions amb el bisbe gadità i buscar un altre superior per als capellans de la parròquia a la Cúria Romana el 6 d’abril de 1771. I Messa s’hi va veure implicat directament:
“El excmo. señor don Ricardo [sic] Boyd, coronel teniente en los Reales ejércitos de la Majestad Británica y comandante en jefe de la Fortificación de Gibraltar, por grave y justos motivos políticos que expondrá a su Santidad por medio del embajador [de] su Majestad, desea cerrar todas las puertas a toda comunicación con la España, así en tiempo de paz, como y aun con mayor vigilancia en tiempo de guerra. Por este efecto suplica a su Santidad el Papa quiera dignarse asumirse así propio el gobierno espiritual inmediato de la iglesia católica que hay en esta plaza, a cuyo fin expida su Santidad las bulas necesarias para que desde al presente el muy reverendo Rafael Messa, presbítero, maestro en artes, doctor en sagrada teología, predicador y confesor en todo de la Diócesi en Mallorca, hijo de Menorca y personalmente rollado en esta plaza de Gibraltar, pueda dirigir y gobernar dicha iglesia como propio párroco, y vicedelegado apostólico de su Santidad, concediéndole todos los poderes para absolver no solo los pecados reservados sino darle si también de los reservados a su Santidad […] pues siempre en esta plaza y difícil el recurso sin intervención del obispo de Cádiz, ni de otro más que su Santidad y sus notas pues así cerradas y prohibidas todas comunicaciones con la España se quitan todos los motivos de sospechas que puedan odiar las personas de los habitantes en una fortaleza tan zelada.”
Des del punt de vista espanyol, la qüestió posava en perill el dret del lliure ús de la religió catòlica romana i, per tant, s’hi va donar una resposta diplomàtica d’alt nivell. Rafel Messa, tanmateix, no va veure amb els seus propis ulls com es va tancar el conflicte tot just obert, atès que el febrer del 1773 “se halla este gravemente accidentado y en peligro de acabar con su enfermedad […] y hay muchos días que no dice misa”. En efecte, el 13 d’aquell mes l’assistent de vicari Pietro Raymundo va fer constar al llibre de defuncions de Gibraltar la mort, dos dies abans, del “cura y vicario de esta iglesia, doctor en artes y en sagrada teología, juez ordinario, notario y protonotario apostólico electo”. El capellà santfeliper va ser enterrat “con pompa y solemnidad pública”.
Francesc Messa Pons
Gibraltar no es va quedar gaire temps sense rector. El mes de març el bisbe gadità Tomás del Valle va rebre una carta provinent de la díscola parròquia. Deia així:
“Después de haber besado humildemente de su ilustrísima debo exponerle que yo, el padre jubilado fr. Francisco Messa, religioso augustino del convento de Nuestra Señora del Socorro de Ciudadela en la isla de Menorca, fui llamado por mi hermano el V. Dr. Raphael Messa (que Dios haya) por orden y con permiso del excelentísimo Sr. Lord de Cornwallis gobernador de esta plaza de Gibraltar para a élla, para asistencia, consuelo y ayuda del dicho mi hermano.”
El germà petit de Rafel Messa (i d’Anna Messa, que continuava a la plaça) va rebre permís dels seus superiors agustins i del governador a Menorca, James Johnston, per abandonar el convent del Socors de Ciutadella i passar urgentment a Gibraltar. Quan hi va arribar, ja va trobar difunt el seu germà, però aprofitant l’avinentesa el governador Edward Cornwallis li va oferir regir l’església amb Raymundo, “con tal pero que yo fuese superior”. Francesc Messa es mostrava força desconcertat per la situació que se li plantejava:
“Yo, que nada sabía de las cosas de esta plaza, hice mis cumplimientos y me despedí [del governador] para después cabalmente informarme. Esto pasó el lunes inmediatamente después de haberme desembarcado. El martes me informé y hallé que el gobernador había constituido una junta de católicos de los mejores de esta plaza para que se mantuviese con debido respecto y celo esta iglesia y el carácter sacerdotal.”
Mentre esperava instruccions de Cadis, va rebre la notícia que tant el tinent de governador com l’esmentada Junta d’Avis (un singular consell de seglars actiu des de 1727 que, amb el vistiplau de les autoritats de la plaça, tenia l’encàrrec específic d’ajudar el vicari en tasques de manteniment de les temporalitats de l’església i, alhora, proposar candidats al governador cada vegada que hi havia una vacant a l’església) li havien atorgat el 10 de març de 1773 les claus de la parròquia. Dos mesos després, el lector jubilat Messa obtenia el beneplàcit del bisbe Tomás del Valle (molt forçat pels esdeveniments) com a “vicario y cura de nuestra iglesia parroquial de San Bernardo de la ciudad de Gibraltar de nuestra diócesi”. Amb un informe a les mans favorable sobre la conducta de Messa redactat pel prior del convent ciutadellenc, fra Antoni Martínez, el general Robert Boyd havia vist amb bons ulls el nou vicari des del principi. Francesc Messa, tal com consta a l’apèndix del cens gibraltarenc de 1777, es va instal·lar a College Lane núm. 203, juntament amb la seva germana, cunyat i nebots. Repassant únicament les anotacions del secretari del governador als diaris d’ocurrències de 1777-1778, és notable el ritme de familiars i amics menorquins que passaven per casa seva: el 13 de febrer de 1778, Joan Messa va rebre permís per trepitjar el penyal i estar-s’hi un mes, sota la responsabilitat del seu oncle; el 29 d’octubre de 1778, el patró Isidre Fàbregas va demanar permís perquè el seu fill Sebastià, de professió perruquer, es pogués estar un any a casa del vicari; i el 23 de juny de 1778, hi ha anotada la visita fugaç d’un jove religiós franciscà des Castell que residia a la veïna localitat de San Roque, a l’altra banda de la frontera. Es tracta de Francesc Messa Preto, un dels sis fills que el seu germà Josep Messa va tenir amb Clara Preto Robert a Menorca. Durant l’estada breu, amb permís del governador, van tenir el privilegi, oncle i nebot, de fer un tomb fins a la punta d’Europa, a l’extrem sud fora muralles del penyal.
Però la vida no era tan plàcida com sembla per a Francesc Messa. Va heretar del seu germà les friccions amb Raymundo, especialment per qüestions pecuniàries. Per tallar de soca-rel la disputa, les autoritats britàniques van establir que els emoluments que el rei ordenava pagar al capellà es repartissin entre tots dos, segons les seves responsabilitats i tasques. I també va heretar del seu germà Rafel el progressiu distanciament i refredament de relacions amb el bisbe gadità, sobretot des que el governador va decidir supervisar tota la correspondència eclesiàstica que hi mantingués. A través d’un interessant document dins la secció Spanish Church Files de l’Arxiu del Govern de Gibraltar, queda constància que Francesc Messa es va convertir en el primer capellà per a qui es va demanar la dependència diocesana directa de Roma. És, juntament amb la petició anterior de Boyd al Vaticà per al seu germà Rafel, un indici inequívoc que des de la plaça britànica s’intentava traçar un full de ruta de separació formal de la parròquia respecte del bisbat de Cadis. El 28 de setembre de 1775 el cardenal Castelli, prefecte de la Congregació de Propaganda Fide, confirmava la petició quan va demanar al bisbe un informe sobre “cierta pretensión” que Francesc Messa, vicari de Gibraltar, havia fet al papa per “ganar diferentes facultades”. En una llarga resposta del bisbe, del 6 de novembre, quedaven ben clares les sospites que tenia respecte de les intencions de Messa i les autoritats britàniques.
La “política menorquina” a l’església de Gibraltar, que situava al capdavant de la parròquia vicaris menorquins “que a nadie tienen que dar cuenta”, era per al bisbe gadità qüestió d’estat (amb representacions i queixes elevades a Madrid) i, alhora, la raó principal del “deplorable estado” de l’Església catòlica en aquell indret. L’11 de novembre de 1777, Tomás del Valle exposava:
“Se ha observado en la serie de dichos vicarios puestos por los ingleses, que por viciosos, ignorantes o inclinados a la contemplación y obsequio de los mismos jefes de la plaza para conservarse más absolutos, han escandalizado a los fieles teniendo estos que sacar a sus hijos a bautizarlos a otros lugares por parecerles que con el vicario de la expresada plaza no quedaban bautizados por verle entregado siempre a la embriaguez. Otras veces ha sucedido que pasan años sin ocurrir por los óleos añadiendo al antiguo otro no consagrado, y exponiendo a que tan repetida mixtión haga defectuosa la materia, e inválido el sacramento de la extremaunción. Y finalmente se nota que por parte de los ingleses se pone un grande conato en que el vicario de dicha plaza, sea como quiera, no tenga correspondencia con el obispo de Cádiz, contra cuya autoridad no permiten el que se visite aquella iglesia como no lo pudo conseguir mi inmediato antecesor, ni por sí, ni por medio del visitador que nombró para este efecto, pues ni a uno, ni a otro le dejaron entrar, siendo así que en el año de 18 [en veritat, 1717] se permitió entrar, y hacer dicha visita, a Lorenzo Armengual de la Mota, obispo que fue de esta iglesia de Cádiz.”
En el cas de Francesc Messa, les queixes del bisbe es concretaven gràcies a les “proves” incloses en un informe molt desfavorable que el prevere diocesà de Gènova Carlos Mallerini, “teniente de cura” de Gibraltar durant una mica més d’un any, li va fer arribar d’amagat. L’1 de juny de 1779 li explicava per carta que “ha conocido y experimentado en la persona del fray Francisco Messa religioso agustino cura de la misma iglesia, en procedimiento del todo irregular y absolutamente contrario a todos los principios de la católica religión, no solamente porque reusa la debida obediencia a usted del cual se declara en todo independiente como publico y manifiesto, mas también en lo que toca el punto más delicado de la mencionada religión, en particular la administración de los sacramentos dejando de conferir a los enfermos los que le corresponden, por cuyo motivo muchos se han muerto sin éllos y otros administrándola a los ‘plus offerentinus’ y en particular el sacramento del matrimonio como claramente se conoce de sus propios recibos”.
Amb aquest text demolidor a les mans, el bisbe va escriure a Messa per recriminar-li la manca de notícies sobre l’església gibraltarenca, a les quals deia que no es podia oposar el governador britànic perquè es tractava d’un afer espiritual inclòs en el tractat d’Utrecht. La resposta, contundent, que en va obtenir va ser l’expulsió de Carlos Mallerini, a qui havia encarregat secretament posar remei a la situació. La incomunicació del vicari gibraltarenc respecte de la diòcesi de Cadis va anar convencent Roma, lentament, de la solució proposada per les autoritats britàniques: prescindir de la jurisdicció gaditana i dependre, mentre no es creés un bisbat propi, directament del Vaticà.
L’arxiver gadità Pablo Antón Solé resumeix la situació de la llibertat de culte dels catòlics gibraltarencs al segle XVIII, “atacada por las autoridades inglesas de múltiples maneras”, en tres etapes:
“La primera hasta la muerte del cura Juan Romero de Figueroa, en que fue posible la visita pastoral del obispo Lorenzo Armengual en 1717; la segunda con la preocupación de un sustituto desde 1720 hasta los ataques más fuertes a la plaza en los años ochenta, en que se produjeron las agresiones más descaradas contra la libertad religiosa [període d’arribada de capellans menorquins] en el largo pontificado de Tomás del Valle y en los tres relativamente cortos de Juan Bta. Servera, José Escalzo y Antonio Martínez Plaza, cuando se cortó prácticamente la comunicación del vicario gibraltareño con el obispo de Cádiz; y la tercera correspondería a la búsqueda de una solución definitiva por la Santa Sede con el nombramiento de un vicario apostólico sin dependencia jurisdiccional del prelado gaditano a partir de 1806.”
Quasi al mateix temps que Carlos Mallerini escrivia al bisbe l’informe sobre les “males arts” de Francesc Messa al capdavant de la parròquia, a l’altra banda de les línies de contraval·lació, en territori espanyol, ja començava el tràfec per preparar el darrer intent francoespanyol de capturar per la força de les armes el penyal. La tensió entre la Gran Bretanya i Espanya, en l’època dels germans Messa, no va parar d’augmentar. El general Robert Boyd, previsorament, ja des de 1773 havia ordenat reparar casernes, incrementar les fortificacions i començar a aixecar l’imponent bastió reial. Per mantenir aquesta frenètica activitat, amb tot, Gibraltar necessitava tant materials com mà d’obra. És en aquesta època, justament, quan es detecten increments importants de menorquins, molts dels quals enrolats en les tasques de construcció defensiva. El 16 de juny de 1779, amb una Gran Bretanya dedicada en cos i ànima al conflicte obert amb les colònies independentistes d’Amèrica del Nord, Madrid va veure la gran oportunitat de declarar la guerra a una afeblida Londres. Era la data de partida de l’anomenat Gran Setge, gairebé quatre anys de malson per als militars i civils assetjats al penyal.
El tram més dur del conflicte va començar el maig del 1781, amb divuit mesos de bombardeig continu sobre la ciutat. La població va haver de trobar refugi en un campament obert a la zona sud (Black Town), prop de la muntanya, on es va estar durant un any i mig en condicions terribles. La pluja de desenes de milers de projectils va ser tan sols la targeta de presentació de la gran acció. L’estiu del 1782, esperonades per la caiguda dos mesos abans de Menorca, les tropes francoespanyoles van convertir el simple blocatge mantingut sobre Gibraltar fins aleshores en un setge en tota regla, amb constants intents d’assalt. Sobre el paper, la superioritat dels assetjants era aclaparadora: 34.000 soldats entre infanteria, cavalleria, artilleria i enginyers respecte als 7.000 militars a les ordres del governador escocès George Augustus Eliott. Però la peculiar situació de Gibraltar s’escapava de la lògica habitual a l’hora d’establir setges. I això que es van utilitzar totes les estratègies a l’abast, des del bombardeig indiscriminat contra la ciutat i el miler d’habitants no evacuats (indispensables per a la defensa i el funcionament de la fortalesa) fins a innovacions bèl·liques com ara les bateries flotants de l’enginyer francès Jean Le Michaud d’Arçon, principal carta (i esperança) jugada pels aliats. Aquesta estratègia naval, comandada pel brigadier de marina Buenaventura Moreno, que ja l’havia aplicat amb èxit al setge anterior de Maó, tenia dos suports fonamentals: l’auxili de l’esquadra combinada hispanofrancesa del tinent general Luis de Córdova i la protecció de l’atac de les bateries flotants de D’Arçon amb les llanxes canoneres d’Antoni Barceló i Pont de la Terra. Les llanxes canoneres i bombarderes, inventades pel famós cap d’esquadra mallorquí, van participar activament en el setge naval del 1782, però no van poder fer res per evitar el solemne fracàs del gran atac, el 13 de setembre d’aquell mateix any. Hi va haver, evidentment, motius estrictament militars per explicar el setge fallit, però també se’n troben alguns d’altres ordres, especialment l’humà, segons José Luis Terrón Ponce: l’esforç i la moral dels assetjats, les miraculoses operacions d’aprovisionament per mar angleses, la fèrria disciplina imposada pel governador Eliott i algunes accions de guerra arriscades com la famosa sortie del 27 de novembre de 1781, en què els britànics van destruir les línies avançades del camp francoespanyol i van fer uns quants presoners. Entre aquests hi havia el baró de Helmstatt, subtinent de la Guàrdia Valona, que es va morir al cap de poc de les ferides i va rebre un enterrament d’honor i solemne, amb la participació directa del vicari Messa.
El 12 de març de 1783 es va aixecar el Gran Setge. Enrere quedaven centenars de milers de bales i projectils disparats i 333 morts a la guarnició britànica, 138 ferits greus i 536 defuncions per malaltia. No hi ha recompte de baixes entre la població civil gibraltarenca, com tampoc del camp francoespanyol. Però, en aquest últim cas, l’historiador Ernle Bradford calculava que únicament el dia del gran assalt podien haver perdut la vida dos mil homes a la mar. Les proclamacions dels governadors per encoratjar els habitants del districte d’Irish Town a enderrocar les restes de les seves cases donen una idea de l’estat de devastació de la ciutat.
Si el segle XVIII va ser el de l’assetjament constant sobre Gibraltar, el Gran Setge va representar sens dubte el punt culminant (i el fracàs) d’aquesta estratègia. Van ser gairebé quatre anys (de juny de 1779 a març de 1783) de duríssim blocatge terrestre i marítim, amb pluja constant de projectils, destrucció gairebé total de la ciutat i condicions de vida inhumanes per als soldats i, encara més, per al miler de civils que s’hi van quedar. L’experiència traumàtica del setge en una població fins aleshores d’al·luvió, d’orígens molt diversos (genovesos i andalusos, jueus sefardites i britànics…), segurament va ajudar a concebre un embrió de comunitat amb mentalitat i consciència pròpies. El trauma comú d’una població que, cal no oblidar-ho, compartia majoritàriament l’origen mediterrani i la religió catòlica són elements a tenir en compte a l’hora d’establir els primers passos d’una identitat gibraltarenya que es començava a gestar al darrer tram del segle XVIII. I va ser justament en aquest context, en aquesta època, quan el component poblacional menorquí, que havia estat temporal i discontinu fins aleshores, va començar a tenir un paper destacat dins el gresol de nacions que acabarien formant el pòsit de la identitat llanita.
El Gran Setge, experiència col·lectiva de primera magnitud per explicar el germen de la consciència local gibraltarenca, es pot rememorar per mitjà de dietaris militars de l’època provinents dels dos bàndols, i també n’hi ha algunes cròniques d’oficials contemporanis. En tots els casos, s’hi detallen els fets bèl·lics i la situació al camp de batalla, però no hi solen tenir espai les referències als centenars de civils que es van quedar a l’interior de la ciutat de Gibraltar, com a auxiliars per cobrir les necessitats de la fortalesa. Només n’hi ha un diari civil, escrit justament pel capellà santfeliper Francesc Messa. En les “Notas de lo sucedido durante el sitio de esta plaza del año de 1779”, descobertes a les darreres pàgines d’un llibre de defuncions d’infants de l’època pel bisbe gibraltarenc Charles Caruana, s’hi relaten, apuntades esquemàticament i amb catalanades lèxiques i fonètiques pròpies de bona part dels capellans felipets que van passar per la vicaria de Gibraltar al XVIII, les penúries que la població va viure de 1779 a 1783. Concebut principalment com una crònica en primera persona de les vicissituds que va passar el capellà i la seva església, el diari de Francesc Messa també dona detalls dels principals esdeveniments dels llargs anys de setge (accions bèl·liques, arribada de combois de provisions, preu dels aliments, construcció de campaments…). S’hi pot llegir, per exemple, que una part de l’església de Santa Maria la Coronada va esdevenir magatzem i l’ordre del general Eliott de rebaixar la torre del campanar, perquè era un blanc massa fàcil per a les bateries que disparaven des de La Línea o des de la badia. I dona pistes sobre la població civil, amb l’esment directe d’una dotzena de famílies (la majoria, de cognom genovès). Parla de la presència a la plaça de sis-cents habitants catòlics en ple bombardeig de 1781, entre els quals hi havia “algunos marineros menorquines” que el van ajudar a muntar una tenda de campanya a la muntanya.
Com tots els civils, Messa també va viure l’horror de la pluja de bombes contra la ciutat, que va empènyer els pocs habitants a refugiar-se a l’extrem meridional del penyal, a Windmill Hill i Black Town. Cap a les coves i campaments es va endur algunes relíquies i tresors de la parròquia, a punt de ser devorats pel foc, com la imatge de Nostra Senyora d’Europa, coneguda popularment com la Virgen de los Genoveses pel seu origen lígur. I fins i tot va deixar escrits els maldecaps que li va causar el seu cunyat, el fuster Josep Serra, turmentat per la guerra, per les penúries econòmiques i per la separació de la seva muller, Anna Messa, que va seguir el consell del governador i l’1 de maig de 1781 va pujar en un comboi cap a Menorca amb les criatures. Qui també va partir de Gibraltar, al mateix comboi, va ser l’assistent del vicari, Pietro Raymundo. Gràcies a una sol·licitud de matrimoni d’una germana seva a Ciutadella es pot saber que la família Raymundo (mare i germans) es va refugiar a Maó aquell any.
La fi de les hostilitats i l’aixecament del setge franco-espanyol va exposar Gibraltar a una època de canvis, especialment econòmics i demogràfics. D’entrada, va suposar la tornada de molts dels evacuats arran del conflicte. L’estiu de 1783 hi ha constància de vaixells amb passatgers provinents d’Anglaterra, la Ligúria, Menorca i Portugal, a més de la veïna Andalusia. L’arribada dels exiliats va coincidir amb la crida de les autoritats britàniques de mà d’obra qualificada. Desenes de treballadors especialitzats, provinents de tota la Mediterrània, van anar cap a la fortalesa, on es van dedicar a executar les enormes tasques de reconstrucció que requeria la ciutat. Tant al grup de retornats com al de treballadors, no s’hi troben a faltar menorquins. De fet, Howes no dubta a incloure el component illenc dins els grups nacionals que van aportar quotes més significatives a la població postsetge, al costat de genovesos, jueus, portuguesos i andalusos.
Va haver de passar gairebé una dècada per disposar de la primera llista oficial d’habitants després del setge. Si el 1777 s’havien comptat 3.201 civils a Gibraltar (3.386 l’any 1787), la majoria catòlics, al cens de 1791 la xifra va davallar lleugerament, fins a 2.948. Entre els menorquins que constaven al cens de 1791 (i que representaven aproximadament el 10% de la població catòlica de la plaça) hi havia Anna Messa, que amb cinquanta-dos anys ja havia tornat de l’exili a causa del Gran Setge. Deixada una dècada abans del fuster Josep Serra (sepultat amb enterrament major a Gibraltar pel seu cunyat Francesc Messa), vivia al penyal amb tres fills seus: na Margarida (de divuit anys), en Rafel (de disset) i en Pere (de tretze). Anna Messa va aguantar quatre anys més a Gibraltar, fins a l’octubre de 1796, quan just després del començament de les guerres napoleòniques a la península Ibèrica va seguir la crida a l’evacuació del governador O’Hara i va demanar permís per anar-se’n sis mesos a Portugal amb els seus fills.
També hi apareixia, al cens, el reverend Francesc Messa, de seixanta-tres anys, que continuava exercint de vicari. La vida del capellà havia canviat dràsticament amb la guerra. Per començar, just abans de la fi de les hostilitats, i per si no havia experimentat prou patiments durant el setge, les autoritats britàniques el van sotmetre uns quants dies sota arrest domiciliari, amb un soldat fent guàrdia a la porta i tot, per haver mantingut contacte amb presoners de guerra espanyols a la zona de Windmill Hill. Superat el darrer tràngol, Messa va posar fil a l’agulla, en matèria eclesiàstica, per reactivar ràpidament la comunitat catòlica i afrontar els nombrosos desafiaments que tenia al davant. Ja amb la Junta d’Avis reconstituïda i renovada, el vicari menorquí va entomar de cara el problema que plantejava el general Eliott respecte a limitar enormement els enterraments a Santa Maria la Coronada, el lloc principal de repòs de les ànimes catòliques a la ciutat fins aleshores. Amb quatre membres de la junta, Messa va obtenir permís el 3 d’agost de 1787 per recórrer durant quatre dies l’istme a la recerca d’un possible tros de terreny que fos apte com a cementiri, segons l’historiador Richard Garcia: “On the following day, Juan Carló – a member of the Junta of Elders – and a small workforce were allowed to go to the new cemetery to build railings round it. Two masons and two labourers did the job in under a fortnight. A carter took the materials to the site on his cart.” El primer enterrament catòlic documentat a l’actual North Front Cemetery va tenir lloc el dia 15 d’aquell mateix mes.
Una altra qüestió que calia resoldre urgentment era la de l’educació. La Junta d’Avis i Messa, veient que els jueus de la plaça feia temps que tenien una escola, van decidir d’actuar i sol·licitar permís al governador Boyd per obrir-ne una de catòlica. Seguint l’exemple de la que ja hi havia hagut a l’església a la dècada del 1720, el nou centre va obrir la porta l’agost del 1791 amb Bernardo Martínez de mestre: Richard Garcia detalla que era un desertor espanyol que havia fugit a Gibraltar al final del 1787.
Amb la reconstrucció espiritual de la comunitat catòlica ja encarrilada, ara calia encarar també la reconstrucció material de l’església, convertida en un munt de runa a causa del llarg setge. La reconstrucció de l’església, de fet, quedava lluny de les prioritats de les autoritats britàniques (no es va enllestir fins al 1810), però sí que hi va haver presses per recuperar els béns eclesiàstics que, com havia anotat en el seu diari personal, Messa mateix havia salvat de la més que probable destrucció amagant-los a la muntanya. Va ser la junta d’avis qui els hi va reclamar i, arran de la negativa del capellà menorquí, el cas es va traslladar al governador, que el 1787 va obligar el “vell i malalt” Messa a quedar una altra vegada sota arrest domiciliari a la rectoria fins que no lliurés “els seus tresors”. No hi devia ajudar gaire, aquesta situació, a la feble salut del capellà, que va rebre la visita en algun moment d’un nebot seu que residia a la veïna San Roque, Francesc Messa Preto, el fill franciscà del seu germà Josep. Des de l’estiu de 1790, el seu assistent Pietro Raymundo va començar a signar personalment molts papers eclesiàstics “por estar enfermo el muy reverendo padre fray Francisco Messa”. I el 3 de juny de 1792, el mateix assistent genovès va deixar escrita la seva defunció:
“Di sepultura eclesiástica con solemnísimas honras al muy reverendo padre fray Francisco Messa, religioso agustino, doctor teólogo, cura de esta parroquia de Santa María la Coronada y vicario de los católicos romanos de esta plaza y ciudad de Gibraltar. […] Recibió los santos óleos, porque la enfermedad no dio más tiempo, que fue de aire perlático; y fue enterrado con toda pompa y solemnidad pública. Los gastos funerales se pagaron de la iglesia. Gobernó esta parroquia de Nuestra Señora la Coronada 19 años y 2 meses, y murió de edad de sesenta y cuatro años.”
Pietro Raymundo, ara sí, obtenia la parròquia de Santa Maria la Coronada. Era la primera vegada, des del llunyà 1720, que hi havia un capellà nascut a Gibraltar al capdavant de l’església. I amb ell al càrrec, quasi dues dècades després de la primera petició, es va rebre resposta satisfactòria de la Cúria romana respecte a la demanda que el governador britànic, en nom de Francesc Messa, havia fet al papa per independitzar-se de la diòcesi de Cadis. En efecte, va ser Raymundo qui va obtenir de Roma aquell mateix estiu de 1792, per decret de Pius VI i no de Cadis, el títol de vicari general i protonotari apostòlic de la Santa Seu a Gibraltar. Ja no es van haver de demanar mai més facultats a Cadis per assistir els fidels. Començava més d’un segle de dependència romana i de vicariat apostòlic, que no es va tancar formalment fins al 10 de novembre de 1916, quan el papa Pius X va decretar la creació de la nova diòcesi de Gibraltar.
Amb la mort de Francesc Messa el 3 de juny de 1792, després de gairebé vint anys portant les regnes de la vicaria, es va posar fi a un període de set dècades en què bona part dels capellans encarregats de dirigir l’església de Gibraltar van ser d’origen menorquí, seguint la directriu dictada per les autoritats d’acceptar només al capdavant de la parròquia súbdits dels dominis de Sa Majestat britànica. Francesc Ignasi Ximenes (al penyal entre 1735 i 1743), Antoni Fontcuberta (1747-1749), Joan Febrer (1749-1750) i els germans Rafel Messa (1771-1773) i Francesc Messa (1773-1792), tots íntimament lligats al Raval i amb vincles d’amistat o familiars entre si, van ser la plasmació d’una política entre bastidors de Londres i Gibraltar, durant el segle XVIII, per intentar impedir l’entrada a la petita plaça fortificada de religiosos espanyols designats directament pel bisbe de Cadis. Aquell 1792, en què es va apagar Francesc Messa (acompanyat, probablement, per dos nebots seus, el “religioso observante del orden de San Francisco de Asís” Francesc Messa i el frare agustí del convent de la Mare de Déu del Socors Francesc Neto i Messa, aleshores assistents a Gibraltar), les coses havien canviat massa perquè es mantingués el vell recurs als capellans menorquins. D’una banda, la parròquia ja havia passat a dependre directament de Roma, i no de Cadis. I, d’una altra banda, els menorquins ja feia deu anys que no eren súbdits britànics (de 1782 a 1798, Menorca va caure sota sobirania espanyola). Tot empenyia a extingir “la tradició” establerta quan Francesc Ignasi Ximenes va trepitjar el penyal, el 1735.
Francesc Neto Messa
Francesc Messa no va ser, exactament, l’últim menorquí amb hàbit que va exercir a la parròquia de Gibraltar. Un nebot seu, Francesc Neto Messa, va fer acte de presència durant sis anys al penyal (del 1791 al 1797), com a assistent del vicari Pietro Raymundo. Fill del metge Joan Neto (al seu torn, fill del magistrat Josep Neto) i de Joana Messa (casats el 28 de maig de 1757 al Raval), per mitjà dels llibres de bateigs de Sant Felip es pot saber que Francesc Neto Messa va tenir uns quants germans, molts dels quals batejats o apadrinats pels seus oncles Rafel i Francesc Messa: en Josep, el 1757; l’Anna Maria, el 1761; en Joan, el 1763; l’Anna, el 1765; en Joan, el 1767; en Maties, el 1775; en Rafel, el 1777… Gràcies al testament en vida del seu pare es pot saber que la primavera del 1772 en Francesc ja havia fet passos cap a la vida religiosa: els manumissors de les seves últimes voluntats eren “ma caríssima esposa la senyora Joana Messa, i mos fills Josep Neto i fra Francesc Neto, religiós corista del pare sant Agustí”. Li va deixar diners per a la seva professió, que va arribar quatre anys després, el 14 de desembre de 1776. Francesc Neto hi constava com a frare agustí del convent de Nostra Senyora del Socors de Ciutadella, on fins feia ben pocs anys hi havia hagut els seus dos oncles. A la dècada del 1780, el seu nom apareix en l’autoria d’un parell d’opuscles, i a mitjan 1791 ja es té constància de la seva presència a Gibraltar: al segon i tercer llibres de casaments de Santa Maria la Coronada apareix “el padre lector en filosofía y sagrada teología fray Francisco Neto, agustino”. És, doncs, prou lícit suposar que Neto va ser al costat del seu oncle quan aquest últim es va morir (1792), i va passar a ser assistent de Pietro Raymundo, vicari general ja designat per Roma.
Sobre l’arribada al penyal, Richard Garcia en dona més pistes: el governador Boyd, probablement aconsellat per la Junta d’Avis, va ordenar al seu secretari, John Raleigh, d’escriure a Francesc Neto a Menorca oferint-li la possibilitat de fer costat a Raymundo en els afers espirituals del penyal. La petició de Boyd és curiosa perquè trencava la premissa establerta des de feia dècades segons la qual els capellans catòlics que exercien a Gibraltar havien de ser súbdits britànics. Cal recordar, en aquest sentit, que des del 1791 Menorca tornava a ser sota sobirania espanyola i, per tant, Neto no complia el requisit. Però, en el seu cas, el vincle familiar amb el vicari anterior, Francesc Messa, va ser suficient per saltar-se aquella norma no escrita i permetre-li d’oficiar missa en aquell bocí de l’imperi britànic.
L’estada de Francesc Neto al penyal es pot delimitar entre 1791 i 1797. Va ser prou temps perquè li passessin fets que li canviarien radicalment la vida. Al final del llibre de casaments del 1751-1795 de la catedral, per exemple, se’n troba un de decisiu: el 5 de novembre de 1794 “el reverendo padre fray Francisco Neto, lector actual confirmado en filosofía y sagrada teología, y cura de la parroquia católica romana de la plaza de Gibraltar”, va casar el sergent local Miguel Biale, en nom del tinent del regiment d’infanteria suís de Betschart Luis Kenel, resident a Maó i impedit de traslladar-se al penyal, amb Anna Neto i Messa, germana seva i domiciliada aleshores a Gibraltar.
Amb aquest curiós document de casament per procuració queda constància, d’entrada, que dos germans seus que hi feien de testimonis, en Joan i en Maties, com també la seva germana Anna, s’estaven a Gibraltar. I també dona pistes cap on s’encaminaran els passos del jove Francesc Neto. El lligam matrimonial entre la seva germana Anna i el tinent Luis Kenel, del regiment de mercenaris suís del coronel Tadeo Betschart, marcaria definitivament el seu futur lluny del penyal, a partir del 1797. Però abans, el lector jubilat encara va tenir tres anys per exercir d’assistent de Pietro Raymundo i deixar algunes anotacions [inèdites fins ara, vegeu l’apèndix 4] de notable importància respecte al funcionament d’aquella església. Les més interessants són les Notas sobre la iglesia de Gibraltar, en què es consignen els costums que s’hi seguien durant les principals celebracions anuals. Uns rituals que, en alguns aspectes, diferien dels que s’observaven a l’altra banda de la frontera. A la part final d’aquest mateix document manuscrit hi ha unes altres notes tan inèdites i curioses com les anteriors. Francesc Neto hi comentava, amb tot detall, la cerimònia de confirmació que es va fer durant els primers vuit dies d’agost del 1796. Cal recordar que des del 1717, amb l’última visita pastoral d’un bisbe gadità a la parròquia gibraltarenca, no s’havien pogut administrar més confirmacions al penyal. Se’n va encarregar el vicari Pietro Raymundo, gràcies a un breu del Papa de Roma, datat el 7 de març de 1796, que li concedia la facultat de confirmar a Gibraltar “con tal que el crisma sea bendecido y consagrado por un obispo católico”, i també gràcies al permís indispensable del “Papa” de la plaça: el governador Charles O’Hara.
Pel to del text, es pot ensumar que la relació entre Neto i el vicari general Raymundo no devia ser, a l’època, especialment bona. Per Richard Garcia, es va descobrir massa tard el caràcter dominant i insubordinat de Neto. I, de fet, en un document custodiat a l’Arxiu del Govern de Gibraltar es confirma el trencament absolut entre tots dos. Neto, sense previ avís, va deixar Gibraltar poc abans de la quaresma del 1797 i es va traslladar a Cadis. Al cap d’uns quants mesos s’ho va repensar i va sol·licitar el permís a les autoritats i a l’església per tornar a la plaça. La Junta d’Avis en ple, cansada, va elevar un contundent memorial al governador on argumentava detalladament el seu rebuig a la sol·licitud de readmissió de Neto com a coadjutor. Els motius de la negativa anaven des de la seva conducta insolent amb el vicari, especialment en temes relatius a ingressos econòmics, fins al seu comportament dins la comunitat catòlica, esperonant la creació de capelletes en interès privat seu, passant pel menyspreu i el mínim respecte que mostrava per la mateixa junta. La carta també considerava greu que Neto hagués deixat la parròquia, sense consultar ni avisar ningú, just abans d’un període de molta feina com era la quaresma. La resposta del governador O’Hara no es va fer esperar: “In consequence of the foregoing report, I shall not readmit fryar Neto into the office of curate of the Roman Catholic Church in this garrison, which is to remain vacant until my further orders.”
Amb les portes tancades de Gibraltar, el següent que se sap de Francesc Neto és que, segurament per mitjà del seu cunyat Luis Kenel, va passar a ser capellà castrense del regiment suís de Betschart i el 15 de maig de 1802 va arribar a Madrid per prendre possessió de la capellania d’aquest cos de mercenaris. Repassant les seves notes personals es pot saber que al cap d’un any va començar a rebre classes d’alemany i el 1806, traslladat amb el regiment a la Ciutat de Mallorca, ja va fer-hi un sermó. De fet, en l’etapa de capellà del regiment i de l’exèrcit espanyol, que es va allargar com a mínim fins al 1829, la mà del copista Neto es detecta en diccionaris i vocabularis de veus de milícia, i en traduccions de textos i sermons com el Libro de ayudar á bien morir en francés, alemán, ytaliano, castellano é ynglés; Método que se ha de observar con un reo condenado a la muerte desde intimada la sentencia hasta que es muerto, y todo quanto ha de hacer el sacerdote con él, punto por punto, y aunque esto es para los alemanes, puede servir para qualquiera otra nación traduciéndola al idioma del reo…
Josep Messa Pons
En aquesta repassada de la família Messa i la seva relació amb Gibraltar, no podem deixar de parlar de Josep Messa, germà de l’Anna, en Rafel i en Francesc, pare de Francesc Messa Preto i oncle de Francesc Neto Messa. Com hem dit al principi, va heretar amb el seu germà Joan les vinyes paternes al voltant del Raval de Sant Felip, però sembla que no va ser la seva única ocupació. Per mitjà del famós diari maonès de Joan Roca Vinent podem saber que es va dedicar a pilotar vaixells mercants com a capità, una altra activitat en voga durant les dominacions britàniques a la boca del port de Maó. En un segle ple de conflictes armats a la Mediterrània i canvis de sobirania a Menorca (tres de britàniques, una de francesa i una altra d’espanyola), no és gens estrany que com molts altres homes de mar aprofités l’avinentesa per implicar-se en empreses corsàries. L’arxiver i historiador ciutadellenc Marc Pallicer, als seus llibres dedicats als corsaris menorquins del segle XVIII, situa Josep Messa Pons al capdavant com a mínim de dos vaixells: la Maria i el Sant Lluís de Gonçaga.
La Maria, detalla Pallicer, era “un petit xabec armat amb quatre peces de canó, dotze pedrers i tripulat per cinquanta-quatre homes” i, segons el seu recompte, va ser el setzè corsari que es va fer a la mar a l’illa sota domini britànic, el 5 de desembre de 1778. En poc més d’un mes, ja tornava al port de Maó amb “un bricbarca francès carregat de cafè, cafè de moca, teles, safrans, sal moniac i cotó filat blanc”, un botí que ja feia més que rendible l’expedició amb tan sols una sortida. Joan Messa encara va capitanejar una segona captura, “una tartana francesa carregada de barrella i arrels de tenyir”. La Maria continuaria navegant, amb alts i baixos, fins al 15 de juliol de 1781, quan fou capturada per dos corsaris enemics pilotats pels germans catalans Martí i Constantí Badia. Messa ja no n’era el capità, perquè des de mitjan 1779, al capdavant d’un corsari molt més potent, el Sant Lluís de Gonçaga, armava una expedició amb deu peces de canó, setze pedrers i setanta-cinc homes. Va sortir de Maó el 29 de febrer de 1780 i fins al maig va capturar un petit xabec mallorquí gairebé buit, un petit pinc espanyol carregat de garroves i un bastiment holandès més carregat, però que ni tan sols fou jutjat pel vicealmirallat perquè els mateixos agents del corsari menorquí el van alliberar. El Sant Lluís de Gonçaga va tornar a salpar del port de Maó i no se’n va saber res més fins al 5 de juny, quan va arribar la notícia que un grup de xabecs espanyols l’havien capturat i n’havia empresonat la tripulació. El mateix capità Messa, alliberat dos anys després, va deixar explicat el captiveri: el 29 d’abril de 1780, quan tornaven cap a Maó amb una presa, entre Mallorca i Menorca l’esquadra de xabecs espanyols de Francisco de Vera va caure sobre seu. El 3 de maig, els tripulants del corsari menorquí eren desembarcats a Salou per tornar a pujar a una altra embarcació amb destinació a Cartagena, des d’on els van traslladar a l’interior fins a Ronda. S’hi van estar fins al final de la guerra de les Tretze Colònies a Europa i alguns homes de Messa hi van perdre la vida a causa de complicacions de salut i malalties. Ell va aconseguir sobreviure al captiveri, però el 18 de desembre de 1782, cinc mesos després d’haver tornat a la seva llar al carrer Bonaire de Maó, va deixar aquest món.
Enrere quedaven unes quantes aventures per la Mediterrània, de les costes de Mallorca a les de Sardenya i de la Provença. I, amb tota seguretat, també devia trepitjar en algun moment una destinació força habitual dels corsaris menorquins al segle XVIII: el penyal de Gibraltar.
Aquest text, publicat l’1 d’agost de 2023, és una ampliació de l’article del mateix títol aparegut al tom 91 de Revista de Menorca (2012).
Comments are closed