De la campanya ‘Girona, i punt!’ al domini Ajuntament.gi

In English (translated by Google) / En castellano (traducido por Google)

El novembre de 1975, amb el cos del dictador Francisco Franco com qui diu encara al llit mortuori, Òmnium Cultural va engegar una campanya en favor del canvi de nom de Gerona per Girona. Un any després, el 2 d’octubre de 1976, el mateix ple de l’Ajuntament de Girona ja l’havia aprovat, però no va ser fins al 1979, gràcies al diputat Francesc Ferrer i Gironès, que no es va traslladar directament una petició al govern espanyol de restitució oficial del nom català de la ciutat, un procés que es va allargar més d’una dècada. De fet, no es va accelerar fins al 18 d’abril de 1991, quan la Generalitat va aprovar un decret que obligava a utilitzar els topònims en català.

Va ser en aquest precís moment quan el diari El Punt va activar, l’11 d’octubre de 1991, una enginyosa campanya, Girona, i punt! –sota l’impuls d’un periodista de la redacció anomenat Carles Puigdemont…–, amb la intenció de tirar pel dret i catalanitzar manualment les matrícules dels vehicles gironins, que encara lluïen el distintiu GE, tot regalant als lectors milers d’adhesius amb el GI. La iniciativa, que va rebre moltíssimes adhesions, va tenir una acceptació extraordinària i va desembocar, el 27 de febrer de 1992, amb l’aprovació d’una llei que obligava a dur el GI als vehicles. La norma va entrar en vigor l’1 d’abril següent i es va mantenir fins al 2000, quan es va adoptar el nou sistema de matriculació estatal únic amb el distintiu E per a tots els vehicles, al costat de les dotze estrelles de la Unió Europea.

El GI, doncs, va imprimir-se a les matrícules de la demarcació gironina menys de vuit anys, però va ser prou temps per generar un parell de derivades ben curioses i dignes d’esment. La primera es va produir 950 quilòmetres cap a l’est, a Astúries, quan un nombre gens negligent de conductors de Gijón van començar a adquirir cotxes de primera o segona mà matriculats a Girona per no haver de dur el distintiu O de la capital asturiana, la veïna i arxirival Oviedo. La segona derivada tenia a veure amb un territori britànic situat 1.200 quilòmetres al sud de Girona, Gibraltar.

El domini gibraltarenc

En aquest segon cas, ens hem de situar al moment de l’arribada d’internet al nostre país, a mitjan dècada de 1990. El 1994, a la Universitat Jaume I de Castelló de la Plana, s’havia activat el primer servidor connectat a la xarxa mundial des dels Països Catalans i l’any següent, arran d’una experiència prèvia amb la revista valenciana El Temps, els periodistes Vicent Partal i Assumpció Maresma van posar en marxa la Infopista (llavor del diari VilaWeb), un primer experiment de cercador i directori de recursos de la incipient internet nostrada.

Quan es va fer pública la Infopista, el 8 de juny de 1995, hi apareixien un centenar llarg de webs de tot el país, classificades sota vuit grans epígrafs. Dins l’apartat de política i govern, per exemple, al costat de dues pàgines d’Andorra, el Gopher de la Generalitat Valenciana i una web anomenada Informació Catalunya, sols apareixia un únic portal municipal, el de l’Ajuntament de Barcelona, amb una adreça prou enrevessada vista amb perspectiva: http://www.bcn.bcnet.ajbarna.es

No va ser fins un parell d’anys després, de fet, que els serveis informàtics de Girona no van posar fil a l’agulla a la creació de la seva pròpia web ciutadana. Paco Berta, l’actual cap de sistemes municipal, ja treballava al departament d’informàtica del consistori quan el 1997 un proveïdor local d’internet amb qui tenia contacte, GRN Serveis Telemàtics, va proposar a l’alcaldia encapçalada per Joaquim Nadal de desenvolupar una pàgina de l’ajuntament: “Recordo que hi va haver la proposta d’hostatjar aquesta web als sistemes municipals, però ho vaig descartar perquè en aquells moments no teníem els mitjans per fer-ho (connexió permanent a internet, servidors, tallafocs…) i hauria estat molt car. Per tant, la web es va hostatjar als sistemes de GRN, que sí que disposaven de connexió de banda ampla i tots els altres mitjans necessaris”, explica Berta.

I va ser al si d’aquesta empresa local, que aleshores tenia la seu a la plaça de l’Assumpció i ara –ironies de la vida– al carrer Oviedo, que va sorgir la idea de recórrer al domini territorial de primer nivell de Gibraltar, el .gi, per identificar la pàgina de l’Ajuntament de Girona. En aquells moments ja existia el domini espanyol, el .es, però plantejava dos problemes importants: per registrar-ne un requeria molta paperassa burocràtica i el preu, a més, era força car (12.000 pessetes). Com que aleshores la creixent reivindicació d’un domini identificatiu de Catalunya (el .ct) topava amb traves a Madrid i la via del .cat encara no s’havia ni explorat, alguns usuaris catalans aguditzaven l’astúcia i recorrien a argúcies com ara la compra de dominis amb la terminació .ca, corresponent al Canadà, per a les seves webs.

En aquest context concret, la descoberta a la llista de dominis de la IANA del .gi gibraltarenc va esperonar la imaginació d’alguns. Ho descriu Berta mateix: “La proposta del nom de domini ajuntament.gi crec que va venir d’en Lluís Maria Recasens Peras, un dels socis de GRN.” El mateix Recasens ho confirma: “La idea va sorgir, sí, en una conversa amb els nostres sysadmins de l’època, en Jordi Bruguera, l’Adrià García i en Jordi Fàbregas, tot recordant la campanya perquè les matrícules dels vehicles de Girona fossin GI.”

En contrast amb els problemes i reticències que comportava l’ús del domini .es a Girona, recórrer al .gi semblava que només portava avantatges: a més de coincidir amb l’identificatiu de les matrícules tan reivindicat, aleshores era de registre gratuït i a més s’administrava tècnicament des de l’Aragó. Això últim es deu al fet que, a les beceroles de la popularització d’internet, l’operadora GibNet –responsable del domini gibraltarenc– no disposava de servidors DNS propis ni de node directe a la xarxa i hi accedia per mitjà d’una línia contractada a l’empresa saragossana Encomix.

El periodista d’El Punt Antoni Dalmau, encuriosit pel joc que donava el domini .gi a Girona (i Gijón), va publicar un article el 15 d’abril de 1997 sobre la qüestió (“Registren a Gibraltar planes d’Internet de Girona i Gijón per poder portar la .gi”) i recollia declaracions de l’administrador principal d’Encomix, Ramón Martínez, àlies Rampa: “Moltes de les peticions no provenen de Gibraltar, sinó de Girona, de Gijón i de fora de l’estat espanyol. Ara hi ha unes quatre-centes webs amb el domini .gi, però ben poques són de Gibraltar”, hi afirmava. I atribuïa el degoteig constant de peticions gironines i asturianes a la voluntat dels responsables de les webs de tenir una adreça “representativa del seu territori”, tal com havia passat pocs anys abans amb les matrícules dels cotxes.

“Davant d’aquesta possibilitat, i sabent que els nostres sysadmins eren els responsables del domini de Gibraltar en aquell moment, en vam parlar amb en Paco Berta i vam tirar endavant la idea”, recorda Recasens. La jugada no es va limitar a l’Ajuntament.gi: unes altres institucions de l’àrea de Girona (i sembla que també asturianes) van replicar entusiastament l’estratègia, com ara la Cambra de Comerç gironina (www.cambra.gi) i les pàgines turístiques del municipi de Tossa de Mar (www.tossa.gi). En el cas del portal de l’Ajuntament de Girona, l’ús del sufix gibraltarenc es va mantenir fins a la consecució efectiva del domini representatiu de la comunitat cultural catalana, l’any 2006, quan es van començar a substituir progressivament tant el .gi de les webs municipals com el .org dels correus electrònics pel .cat.

La relació digital entre Girona i Gibraltar, nascuda en una conversa informal entre uns administradors de sistemes enginyosos, va expirar el 2017 quan Ajuntament.gi va deixar de redirigir definitivament cap a Girona.cat.

Article publicat el 23 de maig de 2024