In English (translated by Google) / En castellano (traducido por Google)
La història del protestantisme als Països Catalans té molts episodis des de l’edat mitjana, però realment fins a la segona meitat del segle XIX no va començar a implantar-s’hi i, en certa manera, a normalitzar-s’hi. En aquesta primera presència evangèlica ben organitzada a casa nostra fa més de cent cinquanta anys, hi van tenir un pes molt important al principi alguns ciutadans que, per contacte amb persones estrangeres dins el país o a fora, es van acabar convertint al protestantisme.
El primer nom que cal esmentar, seguint el relat del màxim expert en la matèria al país, Josep-Lluís Carod-Rovira, és el del barceloní Francesc de Paula Ruet (1826-1878). Fill d’un coronel de l’exèrcit, cantant d’òpera i apassionat pel teatre, el 1852, en una estada de perfeccionament de cant a Torí (Piemont), es va convertir a l’Església valdesa de la mà de l’exsacerdot catòlic Luigi Desanctis. Dos anys més tard, arran de la revolució progressista de 1854, va tornar a Barcelona i va començar la seva tasca evangelitzadora amb conferències públiques i articles al periòdic El Eco de la Actualidad.
La seva actuació a Barcelona és considerada la primera missió protestant no estrangera a l’Espanya contemporània. Però la fi de l’anomenat Bienni Progressista (1854-1856) va comportar que, per les seves activitats de proselitisme, les autoritats l’empresonessin unes quantes vegades i, per la reincidència, el 18 de setembre de 1856 el condemnessin a l’exili perpetu, sota l’acusació d’apostasia. Es va refugiar a l’únic indret de la Península on el protestantisme era legal: Gibraltar.
Al penyal, Ruet va connectar ràpidament amb ambients presbiterians escocesos i el 18 d’octubre de 1858, un cop superat l’examen preceptiu dut a terme per una comissió de l’Església valdesa, fou ordenat pastor i no va trigar a establir l’embrió de l’Església Reformada Espanyola, cridada a projectar-se inicialment sobre Andalusia, el País Valencià i Catalunya amb suport financer de la Spanish Evangelization Society (SES) d’Edimburg.
A Gibraltar va desplegar una intensa campanya de proselitisme evangèlic entre els exiliats de l’estat espanyol i també per tota la geografia peninsular amb mètodes d’entrada sorprenents, tal com detalla Carod-Rovira al llibre Història del protestantisme als Països Catalans (2016): “La muller d’aquest, María Barrios, contribuirà a la penetració clandestina de literatura protestant cosint llibres a l’interior de la roba de persones que viatjaven de Gibraltar cap a Andalusia, i que passen la frontera sense aixecar sospites.” A més de les tasques d’evangelització local (dient missa per a un públic creixent), amb el suport de la SES i de la Societat Bíblica de Londres també va impulsar i dirigir una impremta per publicar i difondre llibres i textos dirigits específicament a l’incipient protestantisme hispànic.
La presència de Ruet al petit territori britànic també va tenir un efecte imant entre conversos com ell per establir-s’hi. És el cas de Joaquim Maria Nin, promotor del diari barceloní El Eco de la Actualidad, clausurat justament per les autoritats per haver-se fet ressò de les activitats de Ruet a Catalunya. Al penyal també va convertir el jove andalús Manuel Matamoros, posteriorment líder principal de l’incipient moviment reformista espanyol. I hi va atraure personatges tan destacats com ell mateix a l’hora d’introduir el protestantisme als Països Catalans. Parlem, per exemple, del vallenc Antoni Vallespinosa i Català (1832-1887), que havia estudiat als seminaris de Tarragona, Barcelona, Vic i Tortosa i fou ordenat sotsdiaca el 1861, just el mateix any en què va començar a expressar dubtes sobre certs aspectes del catolicisme i es va traslladar a Gibraltar al costat de Ruet. De Vallespinosa, cal destacar que més tard va ser al darrere de la primera publicació protestant a casa nostra, el setmanari El Eco Protestante, aparegut a Barcelona el 10 de juny de 1869.
Un altre nom important que passa aquells anys per Gibraltar és el de Joan Baptista Cabrera i Ivars (1837-1916), de Benissa (Marina Alta), educat als escolapis de València i ordenat diaca pel bisbe de Sogorb el 1861 i prevere l’any següent per l’arquebisbe de València. El 1863 es va refugiar voluntàriament a Gibraltar, trasbalsat pel procés contra Manuel Matamoros i altres protestants espanyols, i va entrar en contacte amb Ruet i la comunitat d’evangèlics exiliats. S’hi va estar cinc anys, treballant com a professor i fent traduccions d’anglès, i el 22 de setembre de 1863 hi va contraure matrimoni amb Josefa Latorre, que havia conegut a Gandia. Molt influït per l’anglicanisme en el seu pas per Gibraltar, el 1867 va publicar Exposición histórica y doctrinal de los 39 artículos de la Iglesia Anglicana, partint de l’obra del bisbe anglès Harold Browne. I l’any següent, amb uns altres evangèlics refugiats al penyal, va redactar la Confessió de Fe Reformada i es va posar al capdavant de la congregació integrada per exiliats de l’estat espanyol, amb el nom de Consistori General de l’Església Reformada Espanyola.
Cabrera, que es va acabar convertint en el primer bisbe autòcton, va ser un dels protestants que es va entrevistar amb el general reusenc Joan Prim i Prats, cap de la revolució liberal del setembre de 1868, que va proclamar la llibertat religiosa. Amb el missatge esperançador de tolerància quant a l’expansió de creences, la majoria dels protestants refugiats a Gibraltar van decidir deixar enrere l’exili i es van escampar per tota la geografia peninsular. Cal dir, en aquest aspecte, que Ruet ja n’havia sortit una mica abans, del Penyal (1863), per anar de missioner a Algèria entre la nombrosa colònia catalanoparlant a l’aleshores possessió francesa al nord de l’Àfrica. Durant prop de cinc anys va oferir servei religiós als milers de valencians, menorquins i rossellonesos establerts a la zona de Blida i Orà, on tot indica que dirigia els cultes en català. De la congregació gibraltarenca, entre 1863 i 1868, se’n va fer càrrec un deixeble seu, Vallespinosa.
Amb la Septembrina de 1868, Ruet va posar fi a l’etapa nord-africana i va fixar la residència a Madrid, on es va convertir en el primer pastor a predicar-hi. Amb Antonio Carrasco i més propagandistes protestants, va formar un Comitè d’Evangelització i va veure com el 1870 el codi penal espanyol introduïa modificacions per no diferenciar entre catòlics i protestants i protegir els creients de les diverses confessions religioses. A més, va establir i regentar unes quantes esglésies i escoles al Madrid popular (al carrer Madera Baja, la plaça del Limón…) i va dirigir el temple actual del carrer Calatrava (església de Jesús). Hi feu centenars de conversions entre elements obrers i populars, tal com va quedar demostrat quan es va morir prematurament el 28 de novembre de 1878: el pastor presbiterià català fou enterrat al Cementiri Civil de Madrid amb una nombrosa presència de fidels.
Article publicat el 2 de desembre de 2024
Comments are closed