In English (translated by Google) / En castellano (traducido por Google)
Les circumstàncies històriques que envolten l’imponent penyal de Gibraltar, ben sovint, fan ombra a moltes històries que amaguen la resta de poblacions de la comarca. En el terreny que ens ocupa en aquest bloc, el dels vincles en el temps entre els Països Catalans i aquest racó peculiar del sud de la península Ibèrica, és ben evident que l’atracció per la presència qualitativa de catalans i valencians en un episodi tan transcendental com és ara l’ocupació de Gibraltar del 1704 ha eclipsat, per exemple, la presència quantitativament significativa de catalans i valencians en les dues grans repoblacions d’Algesires, a l’altra banda de la gran badia, dels segles XIV i XVIII.
Catalans en la repoblació del segle XIV
Amb el nom d’Al-Jazira al-Hadra (‘l’illa o península Verda’), Algesires és considerada la primera ciutat fundada per les hosts musulmanes que van passar l’estret de Gibraltar l’any 711 dC. Des d’aquella data, fou destruïda i reconstruïda un bon nombre de vegades, arran d’atacs successius de normands, amazics i castellans. Una de les dates importants de la història de la ciutat és la del 29 de març de 1344 quan, després de quasi dos anys de setge, Alfons XI de Castella va ocupar-la als sarraïns. En la presa d’Algesires, de fet, va tenir un paper fonamental un estol de galeres catalanes comandades primer per Pere de Montcada i de Lloria i després pel valencià Mateu Mercer. Per això, sembla que l’entrada a la ciutat es va fer amb els penons reials de Castella-Lleó i de Catalunya-Aragó. I el rei Pere III el Cerimoniós va arribar a dir que, sense els seus vaixells, “Algesires d’Alfadra jamés no fóra presa”.
Sigui com sigui, amb l’ocupació de 1344 calia atraure ràpidament a la ciutat repobladors per defensar la plaça, assegurar el manteniment i la reparació del recinte emmurallat i reactivar-hi l’activitat econòmica. S’hi van desplaçar castellans, és clar, però també alguns portuguesos i, sobretot, gent provinent de Gènova i de la Corona catalanoaragonesa, atreta sobretot per les possibilitats comercials de l’emplaçament. Ens en parla Diego J. Martín Gutiérrez i sobretot Antonio Torremocha Silva, que amb l’article “Catalanes y genoveses en la Algeciras cristiana (1344-1369)” va estudiar amb profunditat la gens negligible presència de mercaders catalanoaragonesos entre 1344 i 1369 a la ciutat. De fet, just després de la conquesta cristiana van obrir un consolat de mar i tot, amb Jaume Tolsa al capdavant, “conseller dels cathalans en Algecira d’Alfadre”.
Exhumant documentació d’arxius de Barcelona i de València, Torremocha va arribar a descriure els productes més comercialitzats pels mercaders catalans, valencians i mallorquins a la zona de l’estret de Gibraltar: en els viatges d’anada a Algesires i la veïna Tarifa duien sobretot fusta, vi, arròs, mel, vaixelles de vidre, pebre, ceràmica de taula de Paterna, farina, draps, ganivets i tisores; i a la tornada transportaven dins les seves naus sobretot tonyina o moixama i pells del Magrib. Al Museu Municipal d’Agesires es conserven, precisament, més d’un centenar de fragments –i algunes peces completes– de ceràmica valenciana datada entre mitjan segle XIV i principi del XV.
El procés de repoblació, amb tot, fou massa lent i, per aquest motiu, els nassarites van poder recuperar Algesires ben aviat, cap al 1369. Des d’aquell moment, la ciutat va entrar en un procés imparable d’abandonament i de destrucció que gairebé no s’aturaria fins ben entrat el segle XVIII.
Catalans en la repoblació del segle XVIII
El renaixement d’Algesires al segle XVIII, després de tres segles i mig de despoblament i oblit, està íntimament lligat a la caiguda de la ciutat de Gibraltar, just a l’altra banda de la badia, el 4 d’agost de 1704, enmig de la guerra de Successió al tron hispànic. La fugida dels quatre milers d’habitants que es calcula que vivien sota el penyal arran de l’ocupació austriacista de la plaça no sols va ser l’esperó de la revitalització posterior d’Algesires, sinó també del naixement de les poblacions actuals de San Roque i Los Barrios. Ras i curt, de la comarca del Camp de Gibraltar. Tota aquesta població desplaçada, que inicialment pensava que podria tornar a casa ben aviat, va veure com s’esvaïen les il·lusions amb el pas de Gibraltar a sobirania britànica pel tractat d’Utrecht de 1713. Començava, aleshores sí, la consolidació d’aquells primers assentaments provisionals al voltant de l’ermita de San Roque, l’oratori de San Isidro (Los Barrios) i la capella d’Europa (Algesires) en veritables nuclis urbans.
En el cas d’Algesires, a més d’antics habitants de Gibraltar i gent provinent de la resta d’Andalusia, a poc a poc s’hi van anar sumant repobladors d’uns altres indrets de la Península i de més enllà, en una emigració de caràcter preponderantment espontani atreta per les activitats marítimes i comercials, l’incipient contraban amb Gibraltar i l’activitat corsària en aigües de l’Estret contra els enemics de la Corona hispànica. No va ser, doncs, un repoblament planificat com el de les Nuevas Poblaciones d’Andalusia i Sierra Morena… protagonitzat, per cert, per un gran nombre de colons catalans i valencians.
Els estudis sobre els nous pobladors d’Algesires que s’han fet d’ençà dels anys 2000 demostren, sense marge d’equivocació, una afluència molt notable de catalans. Així, a partir del llibre Repoblación y repobladores en la Algeciras del siglo XVIII, basat en els testaments fets al lloc entre 1728 i 1799, Mario Luis Ocaña Torres va poder establir l’origen de 995 repobladors, la gran majoria dels quals eren d’origen andalús (73,3%), seguits de catalans (4,2%), a més de valencians (0,6%), mallorquins (0,4%) i aragonesos (1,3%). Entre les professions dels catalans constaven la de calderers, flequers i pastissers, sabaters, manobres, assaonadors, ferrers, mariners, militars i botiguers.
El mateix Mario Luis Ocaña Torres, posteriorment, va ampliar amb dades dels registres parroquials la xifra de repobladors documentats fins a 2.991 durant la primera meitat del segle XVIII (1.524 homes i 1.467 dones). I, quant a l’origen, els percentatges es mantenien sense grans variacions: els catalans representaven el 4,1% del total (129 homes i dones, inclosa una parella de rossellonesos); els valencians, el 0,9% (28); els balears, el 0,36% (11), i els aragonesos, l’1,3% (31). Pablo Mª. Martín Moncada, per la seva banda, ens dona notícia de molts d’ells a “Los nuevos pobladores de Algeciras en el sigle XVIII“, com ara el barceloní Ignacio Salvador Gatel, que el 1732 tenia 29 anys i s’havia establert a Algesires “desde el año 27 aviendo pasado a ella con su padre y otros diferentes vecinos de ella que se vinieron a vivir a esta ciudad; y que cuando salió de Barcelona con sus padres y su abuela se vinieron en derechura a Gibraltar donde ha permanecido sin ausencia notable desde 1710”. També ens parla del cadet Juan Baltasar Conejo, natural de San Felipe, “alias Jativa del reyno de Valencia”; d’un tal Joseph Barceló Barceló, de Sant Vicenç de Sarrià, i del sabater Joseph Dolced Cubelles, de Fraga, a la Franja de Ponent.
No és estrany, doncs, que ja a la creixent Algesires del segle XVIII es constituís a l’església local una confraria de Nostra Senyora de Montserrat. Com tampoc no ens pot sobtar, a la vista de tots aquests testimonis històrics, que encara avui, en el nomenclàtor de la ciutat, hi hagi un carrer del Catalans, o que entre cognoms il·lustres d’Algesires hi hagi Puyol, Argelés i Escrich, Fenoy o Verdeguer.
Per cert, sobre el segle XVIII d’Algesires i la badia de Gibraltar, és interessant de visitar l’exposició permanent instal·lada des del gener de 2025 a la Capilla del Santo Cristo de la Alameda.
Article publicat el 27 de febrer de 2025
Comments are closed