In English (translated by Google) / En castellano (traducido por Google)
Com a mínim des del segle XlII, amb l’expansió marítima de la Corona catalanoaragonesa per la Mediterrània occidental, la zona del Magrib i l’estret de Gibraltar van entrar en el punt de mira de Barcelona. Ceuta, en concret, interessava molt com a centre comercial important i nucli corsari actiu sota domini musulmà. Eloy Martín Corrales, a Catalans a Ceuta des del segle XIII al XIX: d’aliats conjunturals a veïns, explica que “la política seguida per la Corona d’Aragó envers Ceuta es va caracteritzar per cercar l’aliança amb aquells que la controlaven a fi d’afavorir l’activitat naviliera i mercantil dels seus súbdits i, alhora, per reduir la presència i la influència dels marins i comerciants de Gènova, el domini econòmic dels quals a la plaça era incontestable”.
Això significa que, en paral·lel a les expedicions comercials i els contactes mercantils per mar entre naus catalanes, valencianes i mallorquines amb Ceuta, de tant en tant les galeres catalanoaragoneses participaven en atacs i setges a la ciutat. Martín Corrales, per exemple, considera prou creïble que els catalans fossin al darrere de l’expedició naval llançada el 1234 contra el port de Ceuta, que es va saldar amb la crema de totes les naus genoveses que hi havia atracades.
Sí que està del tot documentada, en canvi, la participació activa de la flota catalanoaragonesa, per ordre de Jaume II, en la conquesta de Ceuta l’estiu de 1309, en el context de la llarga guerra entre els castellans i el regne nassarita de Granada. Les naus reials comandades per Jaspert V de Castellnou van ensenyorir-se de l’estret de Gibraltar mentre les del vicealmirall Eimeric de Bellveí atacaven la plaça, que va caure el 21 de juliol i fou restituïda al soldà del Marroc, de la dinastia amaziga dels benimerins, aliada dels catalans i rival dels nassarites granadins. Però al cap de ben poc, els benimerins van canviar de bàndol i, per impedir que poguessin auxiliar el Regne de Granada, el mateix Eimeric els va barrar el pas cap a la península Ibèrica. Per l’ardidesa mostrada en aquella acció, l’historiador Ferran Soldevila el va arribar a comparar a les pàgines d’Història de Catalunya amb el més famós i victoriós almirall de l’Armada Reial, Roger de Lloria.
Un detall curiós d’aquest episodi és que, malgrat els canvis d’aliances constants i de vegades imprevisibles, la guarnició de cavallers catalanoaragonesos establerta a la fortalesa de Ceuta el 1309, amb Bernat Seguí de governador, sembla que va restar a la plaça com a mínim fins al 1321, quan Jaume II va enviar un conseller al soldà Abu Said per demanar-li permís per deixar-los sortir de Ceuta i poder-los destinar, així, a l’expedició contra Sardenya. No és sinó una mostra més, segons Martín Corrales, del desig ferm de la Corona de mantenir bones relacions amb la ciutat magribina, independentment de qui la governés.
Trenta anys després d’aquella ocupació, un altre estol català va tornar a implicar-se en la llarga batalla per controlar l’Estret. L’almirall de l’Armada Reial Jofre Gilabert de Cruïlles sortia de Barcelona l’1 de juny de 1339 amb quatre galeres, a les quals se’n van unir sis més a València i una galiota, per plantar batalla davant de Ceuta i derrotar tretze galeres marroquines i una de genovesa. No va ser l’única victòria catalana a la zona, atès que poc després la flota de Cruïlles va enfonsar la marínida a la batalla del riu Palmones, a la badia de Gibraltar, i posteriorment va llançar un atac contra Algesires en què l’almirall català fou ferit de mort.
Les seves restes foren soterrades en un bonic sarcòfag al convent de framenors de Girona, exposat actualment al Museu d’Art de Girona. Val a dir que el rei Pere IV va recompensar el seu fill amb la tinença del castell de Viladesglésies a Sardenya, que sembla que ja tenia el seu pare. Qui sap, doncs, si aquesta relació entre els Cruïlles i Sardenya podria explicar, directament o indirectament, la curiosa presència de dos caps de moro (com els presents a la bandera sarda, d’origen catalanoaragonès) a l’escut d’armes de l’Algesires cristiana medieval?
El 1415, Ceuta va passar a ser la primera gran plaça ocupada per l’incipient expansionisme de Portugal, del qual va formar part fins al 1640, any en què la ciutat no va seguir els passos de Lisboa en la guerra de secessió respecte de la monarquia hispànica i va optar per mantenir-se sota sobirania de Felip IV de Castella. Això sí, va conservar les armes de Portugal a l’escut i la bandera fins al dia d’avui.
Als episodis protagonitzats per les flotes catalanoaragoneses a Ceuta, encara caldria afegir-hi una altra data important, superat el parèntesi portuguès: al principi d’agost de 1704, en el context de la guerra de Successió al tron hispànic, una esquadra angloneerlandesa, amb alguns centenars de voluntaris austriacistes catalans i valencians encapçalada pel príncep Jordi de Hessen-Darmstadt, va aconseguir ocupar Gibraltar, a l’altra banda de l’estret, i foragitar-ne el governador flilipista, Diego de Salinas, i les seves escasses tropes. Pocs dies després, el príncep Jordi va enviar a Ceuta la seva mà dreta, el coronel valencià Joan Baptista Basset i Ramos, amb una carta adreçada al governador de la plaça, el català Josep d’Agulló i Pinós, primer marquès de Gironella, perquè també lliurés la ciutat a l’arxiduc.
Al detallat dietari que va escriure el capità Francesc de Casamitjana, com a secretari del príncep Jordi, sobre la campanya a l’estret de Gibraltar, es pot llegir: “[…] he tenido por conveniente enviar a vuestra excelencia (como lo hago) la persona del general de batalla don Juan Bauptista Baset y Ramos para que, conferenciando con vuestra excelencia el modo de la entrega de esse antemural de la christiandad [Ceuta], se adquiera vuestra excelencia la gloria de acto tan correspondiente a su sangre y conforme a la razón, con la seguridad de que esta heroica acción será la más apreciable de su magestad y perpetuo en su real memoria.”
El marquès de Gironella, considerat per Eloy Martín Corrales un dels militars catalans més importants destinats a Ceuta, va rebutjar les insistents peticions de Jordi de Hessen-Darmstadt de lliurar la plaça: “Poseido Gibraltar por nuestros enemigos, despacharon en 7 de agosto de 1704 a Baset Ramos, ya marqués de Cullera, en escuadra de navíos una carta para el governador y Ciudad de Ceuta, para que diesen obediencia al rey Carlos tercero. El marqués enbió a su bordo al juez de la ciudad, don Juan de Guebara y Mendoza, número 676, y al sargento maior de la plaza, don Pedro Ximénez, número 736, y enterado Baset de la firme resolución de nuestro governador, Ciudad y guarnición de mantenerse en el serbicio y obedicencia del señor rey don Felipe, se retiró desconfiado de que aprovechasen sus eficaces persuasiones.” El 4 d’octubre de 1704, pocs dies després de la seva última negativa, Josep Agulló i Pinós es va morir a conseqüència d’una malaltia.
Com a curiositat, cal esmentar que tant el príncep Jordi de Hessen-Darmstadt, com a lloctinent de Catalunya, com els governadors filipistes de Gibraltar (Diego de Salinas) i de Ceuta (el marquès de Gironella), havien lluitat braç a braç, tan sols set anys abans, en la defensa de Barcelona davant l’avanç de les tropes franceses del duc de Vendôme.
Article publicat el 13 de març de 2025
Comments are closed