In English (translated by Google) / En castellano (traducido por Google)
La zona sud de l’istme de Gibraltar, escassament habitada al llarg del segle XVIII perquè quedava massa desprotegida dels setges, es va començar a poblar al XIX primer amb la pacificació de la frontera, després amb el pas de fortalesa a colònia comercial i finalment amb la creació de les drassanes a la zona. Arran de l’incipient creixement poblacional del districte sud o Punta d’Europa, el segon bisbe catòlic de Gibraltar, Henry Hughes (1788-1860), es va començar a plantejar de cercar algun terreny per edificar-hi una nova església i escola religiosa. I qui el va trobar, una mica de carambola, va ser un noi local, Gabriel Femenias, fill del propietari d’un hotel a Rosia Parade. El 1854 es va assabentar que l’empresari per a qui treballava, Antonio Mateos, estava disposat a cedir unes terres que tenia a la zona per construir-hi un temple que cobrís les necessitats dels fidels i ho va comunicar al bisbe.
Però qui era aquest Gabriel Femenias que va establir (literalment) les bases de l’església de Sant Josep a Gibraltar? Doncs, com el nom indica, un descendent més de menorquins al penyal. En concret, de Gabriel Faminias [sic] i Catalina Tudurí, que ja el 1791 eren presents a la plaça amb 27 i 22 anys, respectivament. Tots dos, nascuts a Maó, van tenir el 22 d’octubre de 1801 Pedro Antonio Lorenzo Feminias, que es va casar el 2 de maig de 1829 amb Maria Bernard Coll. I pocs mesos després, el 12 de gener de 1830, van tenir el primer fill, a qui van posar el nom de l’avi, Gabriel.
Una vida dedicada a l’església
Les obres de l’església de Sant Josep, tal com s’explica amb detall en aquesta entrada publicada a la web del Ministery for Heritage (en la qual es basa bona part d’aquest article), van començar amb treballadors voluntaris i no es van aturar quan el bisbe Hugues es va morir, en el seu retir a Irlanda, el 12 d’octubre de 1860. El seu successor, Juan Bautista Scandella, va mantenir la construcció de la nova església, que es veia molt sovint alentida per la manca de fons. En contrast amb la lentitud de les obres, Scandella sí que es va afanyar a nomenar Gabriel Femenias –que havia estat ordenat sacerdot el 1860– com a nou pastor de l’església el 1863, el qual va accelerar la finalització dels primers treballs amb peticions de subscripcions públiques i privades.
El 1867, Femenias va emprendre una segona fase de la construcció, amb tots els recursos de què disposava, que va incloure la substitució de la coberta de xapa de l’església, la conclusió del campanar d’espadanya arrodonit i la instal·lació d’un altar de fusta, beneït pel bisbe mateix. Gràcies a la generositat d’alguns benefactors, també va poder anar embellint l’església: el 1871, per exemple, Juan Carlos i Martín Larios van donar els dos altars de marbre a banda i banda de l’altar major.
A l’últim tram del segle XIX, el nou temple catòlic al districte meridional es va començar a omplir de devots maltesos, arribats a Gibraltar per treballar sobretot en la construcció de les drassanes. Una gran majoria de la comunitat maltesa, quantificada aleshores en un miler de persones, s’havia establert en aquella zona i molts d’ells van col·laborar precisament en la construcció del temple. Això no va impedir, malauradament, que fossin acusats sense fonament com els propagadors de l’epidèmia de còlera que va afectar el penyal a la dècada del 1870. El bisbe Scandella, de fet, va ser un dels principals instigadors de l’onada d’injúries contra els immigrants maltesos.
El 13 de febrer de 1885, el nou bisbe de Gibraltar després de la mort de Scandella, Gonzalo Canilla, va atorgar a Sant Josep la condició de parròquia i va nomenar mossèn Gabriel Femenias primer rector de l’església. Amb la mort sobtada de Canilla, el 18 d’octubre de 1898, Femenias va passar a ser nomenat vicari apostòlic interí de Gibraltar mentre es buscava un successor a la mitra, que es va materialitzar en la figura de James Bellord. I amb aquest nou bisbe arribaria, sense saber-ho, un altre tràngol important per a Femenias i la seva església.
Víctima de les xafarderies
D’ençà de 1873, a la parròquia també hi havia una monja, sor Magdalena Lugaro, que va obtenir una dècada després, per la intercessió del bisbe Canilla, el permís especial per vestir l’hàbit del Tercer Orde de Sant Francesc i per fundar la seva pròpia fraternitat seglar. Així com ella vivia just al darrere de l’església, al número 23 de Witham’s Road, el reverend Femenias residia a la casa 1 de North Pavilion Road, juntament amb el seu pare Peter Femenias i la seva tieta Catherine Femenias. I al número 3 del mateix carrer vivien Gabriel John Femenias (botiguer de comestibles) i la seva muller Isidora Coll.
Entre moltes més tasques, Lugaro va dirigir les escoles inferiors de Sant Josep i es va encarregar de la neteja i el manteniment de l’església, al costat d’un grup de devotes, a més de responsabilitzar-se de la formació de cors i de la instrucció religiosa i dels preparatius per rebre els sagrats sagraments, la sagrada comunió i la confirmació de tots els nens catòlics. També va ser notable el seu esforç per proporcionar ajuda caritativa als feligresos més desafavorits de la parròquia.
El fet que només ella portés l’hàbit del Tercer Orde va generar friccions amb el bisbe Bellord, que veia estrany que es permetés una institució no canònica amb un sol membre. La disputa entre tots dos es va escalfar fins a arribar al punt d’enviar, el prelat, un ultimàtum als feligresos del districte sud advertint-los que dimitiria si ella continuava portant l’hàbit. I, davant la ferma negativa de Lugaro, va fer efectiva l’amenaça el 1901 i va deixar el càrrec.
En una nota del corresponsal del Camp de Gibraltar del diari La Correspondencia de España, del 4 de maig de 1901, s’explicava una altra versió de la dimissió, que oficialment es va presentar per motius de salut:
“La parroquia de San José está situada al sur de la población, en el barrio que se llama Punta Europa, y rige sus destinos un sacerdote llamado D. Gabriel Femenias. Hace unos veinticinco años, una señora entró en calidad de monja al servicio de esa iglesia, continuando en ella a pesar de que dicho templo no es convento ni hay otra monja ni más sacerdote que el P. Femenias.
La maledicencia pública esparce rumores perjudiciales a las virtudes de la monja y a la reputación del párroco. El obispo, sin dar crédito a las calumnias, pero queriendo evitar habladurías que tanto daño hacen a la causa de la religión, ordenó la salida de ella de la parroquia. La monja, sor Magdalena Lúguro, decontenta con la actitud del prelado y creyéndose con derecho a seguir habitando en la parroquia de San José, apeló a Roma, y de allí ha venido una solución contraria para los deseos del obispo.
Este, procediendo con mucha corrección, ha dimitido su cargo y aunque a nadie ha manifestado la causa legítima que le obliga a abandonar la mitra, es del dominio público que se retira porque su autoridad moral la cree lastimada, y sin la robustez de esta, le es imposible llevar con acierto las riendas del obispado.
No se puede dar una idea de la sensación que ha producido esta noticia y de los comentarios que en todas partes se hacen.”
Sigui com sigui, immutables a les xafarderies, tant Femenias com Lugaro van continuar al capdavant del temple de Sant Josep amb el canvi de segle. El juny de 1903 ell mateix va escriure uns Apuntes históricos cronológicos relativos a la parroquia e iglesia de San Jose en el llamado barrio de Europa en Gibraltar desde 1800 hasta 1899 i al cap de set anys (1910) es va celebrar una missa especial pel cinquantè aniversari de la seva ordenació sacerdotal. La salut ja no l’acompanyava i poc temps després, el 15 de febrer de 1815, es va morir a 86 anys, seixanta dels quals dedicats a la parròquia que havia ajudat a fundar de jove. Per això mateix, la seva necrològica, publicada al Gibraltar Chronicle, en deia:
“Tota la carrera del venerable difunt es va distingir pel zel envers els seus feligresos, per la seva vida santa i retirada, el seu desinterès i un caràcter irreprotxable.”
Article publicat el 28 d’abril de 2025
Comments are closed