In English (translated by Google) / En castellano (traducido por Google)
Després de la magna trilogia sobre la història social de Gibraltar del 1704 al 1805, el prolífic historiador Richard J.M. Garcia va publicar el 2024 un nou llibre, Not just a matter of time, centrat en la història de la coneguda família de rellotgers i òptics Gache, amb local al carrer major de la ciutat des de fa gairebé dos segles. Com en els tres volums de In the shadow of the British fortress of Gibraltar, el nou text conté nombroses referències i referents vinculats amb els Països Catalans, començant pel mateix protagonista de la nissaga familiar: Vicente Gache.
Segons el primer document que ens parla de Vicente Gache a Gibraltar, el registre de permisos de residència del 1817, podem deduir que devia arribar-hi pels volts del 1811 amb divuit o dinou anys. El mateix registre també ens indica el lloc de naixement del noi, Barcelona. Amb tot, la tradició familiar –sense documentació que ho corrobori al darrere– afirma que va desembarcar a Gibraltar després d’una estada indeterminada a Maó, a l’illa de Menorca, sota sobirania britànica (amb intermitències) fins al 1802. Sigui com sigui, el 1812 –quan Catalunya era annexionada per Napoleó–, ell ja vivia a Rodger’s Ramp, al districte de Blue Barracks, on va començar a treballar d’empleat domèstic.
En una època en què Gibraltar va passar de ser una fortalesa militar important a un pol d’atracció de població per la seva posició geoestratègica i comercial, el jove Gache és probable que s’acabés formant al costat d’algun rellotger (una professió, per cert, força comuna entre els menorquins que van anar cap al penyal els segles XVIII i XIX), fins al punt que el 1830, ja amb prou confiança en l’ofici, es va establir per si sol. Set anys abans, el 15 de febrer de 1823, s’havia casat a l’església de Santa Maria la Coronada amb una noia genovesa, Maria Pancetti. Els papers del casament confirmen que Vicente Gach [sic], com els seus pares Vicente i Josepha Rius, era barceloní. També ens deixen ben clar, amb el suport dels censos, que era força faldiller, atès que a la dècada del 1830, ja exercint de rellotger, va tenir tres criatures amb una altra dona, Leonor del Corral: la Vicenta (nascuda el 1832), l’Agustín Francisco (1834) i en José (probablement nascut el 1836). I més endavant, amb més de seixanta anys, encara es va embolicar extramatrimonialment amb una dona jueva, Enrica Benatar, amb qui va tenir dos fills il·legítims més: la Patricia Eufemia (1856) i l’Ángela Adela (1860).
Els dos fills que va tenir amb Leonor del Corral, Francisco i José, van aprendre l’ofici al costat seu, però els afers de faldilles van enrarir l’ambient a dins de casa. Tant és així que el primer, amb tan sols vint anys, va decidir d’establir-se pel seu compte amb botiga pròpia a l’extrem nord de Main Street, el carrer major de Gibraltar. I cap a l’estiu de 1857, fins i tot, va decidir canviar d’aires i anar a viure una temporada a Alacant amb la seva dona, Maria Guillem, de pare menorquí i mare malaguenya. També es va acabar traslladant a Alacant la seva germana gran, Vicenta, i la seva mare, Leonor del Corral. Així com en Francisco i la Maria, amb les tres criatures que havien tingut a Alacant, van tornar a Gibraltar entre el 1861 i 1862, la Vicenta i la Leonor van emigrar posteriorment als EUA i s’hi van quedar.
Quan va tornar al penyal, en Francisco va reprendre la feina de rellotger, però allunyat del pare i del seu germà José. I poc després, el 1863, va veure com se li moria la dona i es quedava sol amb tres criatures a càrrec. No és estrany, doncs, que vuit mesos després tornés a passar per l’altar per casar-se amb la germana de la Maria, Concepció Guillem. Poques setmanes abans s’havia mort també el seu pare, Vicente Gache (22 de juny de 1864), a setanta-un any, havent deixat escrites les últimes voluntats en l’únic document manuscrit seu que s’ha conservat: sense esmentar en cap línia ni la Vicenta ni en Francisco –cosa que alimentaria la hipòtesi del trencament familiar–, hi llegava tots els instruments de rellotgeria al seu fill petit, en José.
És així com, el 1864, José Gache va heretar del seu pare un negoci familiar conegut i respectat per tothom i, alhora, un nom consolidat dins la classe mercantil gibraltarenca. Val a dir que tres anys abans, el 6 de juny de 1861, s’havia casat ell també a Santa Maria la Coronada amb una altra filla de maonesos, Antònia Llufrio. Al capdavant de la botiga i el taller familiar, situat aleshores a Main Street, 241, no sols va expandir el negoci més enllà de la fabricació i reparació de rellotges (amb la incorporació d’una branca d’òptica i una altra de joieria), sinó que també va mirar d’eixamplar la clientela anglicitzant-se el nom (Joseph) per atraure els oficials i la població britànica establerta al penyal. I sembla que li va anar prou bé, el moviment, perquè un rellotge seu presideix d’aleshores ençà una de les parets de la sala de lectura principal de l’exclusiva i exclusivista Garrison Library.
El seu germà, que també s’havia canviat el nom per Francis, va continuar en el sector de la rellotgeria amb força èxit, tal com demostra l’encàrrec que va rebre el 1874 d’instal·lar un rellotge de la casa francesa Niot al campanar de l’església de Santa Maria la Coronada, al cor de la ciutat. Al costat seu van començar a treballar dos dels nombrosos fills que va tenir, en Francisco Jr i l’Antonio, que en l’apartat de professió al cens del 1878 ja constaven també com a rellotgers. En aquesta tercera generació del negoci familiar, amb tot, es va destacar un fill d’en Joseph, Albert Gache, que al principi del segle XX va fabricar un altre rellotge per a la Garrison Library, instal·lat en aquest cas a l’habitació adjacent a la sala on hi ha encara el del seu pare.
Albert Gache va tenir botiga a Main Street, 213, i més endavant es va traslladar al número 266, no gaire lluny del famós saló de perruqueria d’un altre barceloní, Josep Brugada, més conegut al penyal per Pepe el Catalán. La primavera del 1947 va rebre un encàrrec molt especial per a la família: tornar a instal·lar el nou rellotge a dalt de tot del campanar de la catedral, en aquest cas de la casa anglesa Gillett and Johnson LTD. Sense intuir-ho, fou el seu últim treball, atès que es va morir el 21 d’abril de 1947 a setanta-quatre anys. La mort d’Albert Gache “va marcar la fi d’una era per a l’empresa”, com assegura Garcia, perquè a mitjan segle XX el món havia canviat molt amb la fabricació de productes en sèrie i a gran escala. Els seus fills Alberto i Arturo, de fet, havien après a reparar i mantenir rellotges, però ja no a fabricar-los manualment com ell.
Com a Gache & Co, la quarta generació va viure moments complicats i també episodis de joia, com ara les visites de la reina Elisabet II (1954) i de Winston Churchill (1958) al penyal, en les quals es van implicar molt amb la creació de presents únics. També van sortir dels seus tallers alguns elements decoratius del guardó Freemen of the City, instituït pel batlle Joshua Hassan el 1961 i lliurat per primera vegada l’any següent al pintor Gustavo Bacarisas, tots dos amb avantpassats menorquins. I la cinquena generació de Gache & Co, des de la botiga de la Calle Real, continua ja ben entrat el segle XXI la història d’èxit i arrelament a Gibraltar d’una nissaga que va inaugurar, ja fa quasi dos-cents anys, un jove emigrant barceloní.
Gache, Gaiche, Gach… o Gaig?
En la documentació religiosa, civil, militar i comercial que es pot consultar a Gibraltar amb referències als Gache, el cognom de la coneguda família de rellotgers adopta formes múltiples i variades segons les èpoques: Gach, Gaiche, Gache… La consolidació de la forma Ga(i)che podria fer pensar en un origen familiar, més o menys remot, a França o fins i tot a Gènova, tal com apunta el mateix Richard J.M. Garcia al seu llibre, amb un pas posterior per Catalunya (i qui sap si Menorca) abans d’arribar al penyal. Però, certament, potser no cal anar tan lluny, a l’hora de cercar-ne les arrels, si ens plantegem que el cognom podria ser perfectament català. Per reforçar aquesta hipòtesi, hi ha uns quants factors que cal tenir presents.
El primer de tots, és clar, és l’origen català del primer Gache que es va instal·lar a Gibraltar. En tots els documents on consta el seu lloc de naixement, que en són uns quants, apareix invariablement la ciutat de Barcelona, inclòs el testament manuscrit en primera persona que va redactar poc abans de morir-se. Igualment, en alguns d’aquests textos també es fa referència clara a l’origen barceloní dels seus pares, Vicent i Josefa Rius.
El segon element que cal tenir en compte és la forma en què apareix el cognom als primers documents que l’esmenten a Gibraltar. Al registre de permisos de residència de 1817, per exemple, se’ns parla de Vicente Gach, com també a l’acta de casament del jove barceloní amb la genovesa Maria Pancetti del 1823. En aquest últim cas, un aspecte que crida molt l’atenció és que la núvia, segons la transcripció del capellà, és anomenada Panchetti. Això ens indica, sens dubte, que la CH dels cognoms del marit i la muller era pronunciada amb el so sord [tʃ]. Per tot plegat, és totalment versemblant pensar que en Vicente, tant davant les autoritats militars com també les eclesiàstiques –molt poc avesades al seu cognom, que els devia sonar clarament estrany–, pronunciava una cosa així com Gaig, en grafia normativa catalana. I Gaig, no cal dir-ho, és un cognom ben tradicional català i prou present a la Barcelona del segle XVIII: només cal recordar la dinastia de fusters i imatgers iniciada per Bonaventura Gaig o la dels famosos restauradors Gaig.
Si partim, doncs, que Gach podria ser una adaptació gràfica de Gaig, com expliquem l’evolució i la consolidació de la forma Gache a Gibraltar? Doncs una possible explicació ens la pot aportar la tendència del castellà a convertir sovint els cognoms catalans acabats en -ig en -che. Entre Gaig i Gache hi hauria el mateix camí que es pot observar entre Puig i Puche (molt comú a Múrcia, segons que sembla) i fins i tot entre Reig i Reche (o Recha). Aquest trànsit fonètic es dona fins i tot en italià, un idioma present també a Gibraltar gràcies a la gran emigració genovesa dels segles XVIII i XIX: a Sicília, el cognom català Despuig, arribat a l’edat mitjana a l’illa, es va adaptar localment a De Spuches.
Això permetria explicar que els fills d’en Vicente, ja nascuts i socialitzats a Gibraltar, optessin per la forma adaptada més pròpia del castellà (i l’italià), Gache, i l’acabessin consolidant fins al dia d’avui. Curiosament, el seu pare sembla que va optar, en vida, per una variant més pròxima a Gaig, Gaiche, pronunciada segurament sense la E final i amb el so de CH sord [tʃ]. És justament així, com a Vicente Gaiche, que va signar el testament en vida que va redactar al final dels seus dies amb unes quantes interferències lingüístiques, per cert, que es podrien ben bé atribuir a la influència del català.
Article publicat el 19 de febrer de 2025
Comments are closed