In English (translated by Google) / En castellano (traducido por Google)
Tan sols vint-i-cinc dies després de la mort de la periodista i escriptora Amalia Soro Serra (1965-2025) a La Línea de la Concepción, que va treballar durant molts anys a les emissores de Ràdio Nacional d’Espanya tant al Camp de Gibraltar com a l’Aragó, he rebut del Registre Civil de Barcelona una carta que feia molts mesos que esperava i que crec, sincerament, que l’hauria feta feliç. Dins del sobre hi ha el certificat de naixement de María de las Mercedes, Irene, Rosa Serra Pérez, la seva estimada mare, que va veure la llum a Barcelona el 20 de desembre de 1913.
L’hauria feta feliç perquè la data exacta del naixement de la concertista de piano Maria Serra Pérez (1913-1990), com es podia comprovar fins ara a l’entrada de la Viquipèdia o en qualsevol article que en parli, no se sabia. I a mi, de fet, em va costar un parell d’intents, revisant any a any els esborranys del Registre Civil barceloní, de poder-la localitzar i datar amb precisió. La mateixa Amalia Soro, que el 2021 va publicar un llibre en memòria i reconeixement dels seus pares, Sol, 7, no va poder incloure-hi aquest detall important en la vida de tot biografiat. Per això li hauria agradat llegir, n’estic segur, la carta que vaig rebre quasi un mes després de la seva desaparició.
A Sol, 7. Francisco Soro y María Serra, dos vidas para la música, la seva filla hi explica “amb tot l’amor i la sinceritat”, per mitjà de records, anècdotes i imatges mentals i gràfiques, la història d’una parella, els seus pares, que provinents de Barcelona van anar a parar, tots dos per atzar, a La Línea de la Concepción. I s’hi van quedar.
La mare, la Maria, va néixer al carrer Consell de Cent, 209, principal, el domicili del matrimoni format per l’escriptor i corrector de Taradell Ramon Serra i Toneu (1880-1943) i Amalia Pérez, filla d’una família ben posicionada socialment de la comarca castellana de Tierra de Campos. La vena musical li va aparèixer de ben jove i va estudiar harmonia, composició i virtuosisme pianístic al Conservatori del Liceu amb professors de renom com ara Frank Marshall King, Alfred Cortot, Joan Lamote de Grignon i Josep Barberà i Humbert. No és estrany, doncs, que a dinou anys acabés la formació musical amb molt bona nota i fins als vint-i-un, l’edat en què podia accedir legalment a la plaça de catedràtica que havia guanyat, el conservatori la va enviar per França, Luxemburg i Mònaco com a ambaixadora musical.
Quan va tornar de la ronda europea es va incorporar com a professora al conservatori i, en paral·lel, va continuar fent temporades de concerts a l’estranger. Així, a la dècada del 1930 va passar per Itàlia, França, Portugal, el Marroc i també per Gibraltar. Va ser precisament en una estada llarga a l’Hotel Iberia de La Línea, acompanyada de la seva mare, que totes dues es van enamorar de la comarca del Camp de Gibraltar i, al cap de poc temps, es van traslladar a viure a una cèntrica casa del carrer Sol, número 7, com a base dels concerts per la zona de l’Estret. Més renuent a canviar d’aires es va mostrar Ramon Serra, acostumat a la vida intel·lectual barcelonina i a les possibilitats professionals a Catalunya, on havia començat a treballar com a col·laborador de premsa local, després va aconseguir una plaça de corrector al rotatiu La Veu de Catalunya i va acabar essent un membre destacat de l’oficina de correcció de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, sota les ordres del mateix Pompeu Fabra, a més d’autor intermitent d’obres de poesia i teatre, novel·la i assaig.
La fi traumàtica de la República i la impossibilitat de reprendre la vida cultural i professional anterior el van empènyer, de grat o per força, a reunir-se amb la dona i la filla a La Línea, una ciutat a la qual no es va acabar d’adaptar mai, tal com descrivia Amalia Soro: “Un home erudit, liberal, amb una mentalitat europea, necessitava el contacte freqüent amb l’ambient cultural i a La Línea no n’hi havia.” Una diabetis se’l va endur el 1943 i fou soterrat al cementiri de San José, molt lluny del seu Taradell natal.
En la vida de Maria Serra, La Línea va quedar marcada per la mort, és cert, però quasi simultàniament també per l’amor. Francisco Soro Soler, nascut al municipi murcià de Fortuna, es va establir de ben jove amb la família a Barcelona, on es va formar musicalment al Conservatori Municipal de Música en l’especialitat de trompetista i direcció d’orquestra sota la batuta de mestres prestigiosos com ara Pierre Monteux. En un moment donat, com que no trobava feina en una orquestra simfònica, va crear a Barcelona mateix una Orquestra de Senyoretes, amb la qual va voltar per Espanya, França, el Marroc… i també Gibraltar. Amalia Soro, al llibre de memòries familiars, confessa no recordar si els seus pares ja es coneixien anteriorment de l’ambient musical barceloní o si van coincidir casualment a l’Hotel Iberia de La Línea. Sigui com sigui, el cas és que es van enamorar i es van casar, “en una cerimònia senzilla”, a la catedral de Santa Maria la Coronada de Gibraltar.
Instal·lat al centre de La Línea, el matrimoni es va integrar de seguida a la vida social local, molt diferent de la barcelonina, i casa seva es va convertir ben aviat en un lloc de reunió obert a les nombroses amistats que van fer al Camp de Gibraltar, la majoria artistes o gent amb inquietuds intel·lectuals. Amalia Soro en repassava alguns noms: el doctor Juan José García Cabreros (molt afeccionat a la poesia), Pepe Gómez Cañizares, el polític i arquitecte gibraltarenc Abraham Serfaty i membres de les famílies Cortés, Viñales, Gache o Seruya de Gibraltar, l’escriptor, periodista i bon amic Gabriel Baldrich i fins i tot el cantant cubà Antonio Machín, vell conegut durant la joventut barcelonina.
En paral·lel a les seves tertúlies i a l’activitat concertística incessant, tant Soro com Serra van copsar de seguida el potencial artístic de La Línea i no van dubtar a invertir temps i diners a fomentar la cultura musical de la ciutat i comarca. Francisco Soro, per exemple, va fundar la nova Banda Municipal de La Línea i posteriorment la Banda de la Creu Roja, la tercera d’aquestes característiques a la Península rere les de Madrid i Barcelona. I amb la seva dona, es van treure de la màniga l’Agrupación Artística Linense.
Per expressar l’amor per la seva nova terra, l’any 1948 Soro va presentar a l’ajuntament el primer himne a La Línea, en forma de marxa i pasdoble. I més endavant va compondre encara més partitures dedicades a la ciutat d’acollida, com ara “Viva La Línea”, “Rinconcito entre dos mares”, “Atunara” i un tema a propòsit de la Real Balompédica Linense, la seva estimada Balona.
Maria Serra tampoc no es va quedar enrere. A més de col·laborar en moltes de les iniciatives anteriors i de formar musicalment criatures i adults, l’any 1962 va impulsar el Quartet Muñoz Molleda, en el qual tocava el piano. El 1980, vuit anys després de la mort del seu marit, va fundar la coral de la Sociedad Algecireña de Fomento i el 1982, la Coral Polifónica del Campo de Gibraltar, composta per veus procedents de La Línea, Algesires, Los Barrios i fins i tot de Gibraltar. “Ni al quartet ni a les corals no rebia cap mena de remuneració com a directora: ensenyava gratis a tots els components”, emfasitzava la seva filla a Sol, 7. També la trobem al darrere de la fundació de la Sociedad Musical Linense, una entitat que encara ara organitza cursos exclusius de piano a La Línea amb professorat seleccionat de molts racons de la Península.
El llegat d’aquesta parella singular d’artistes barcelonins que van dedicar bona part de la seva vida a fomentar desinteressadament l’art musical al Camp de Gibraltar es pot valorar també amb les més de dues mil composicions que van registrar a la Societat General d’Autors d’Espanya. Per tot plegat, d’ençà del gener de 2024 un racó al cor de La Línea de la Concepción porta el nom de Vial Maestro Francisco Soro – Maria Serra de Soro, en la inauguració del qual va poder participar amb orgull la seva filla poc abans que la malaltia se l’endugués.
Article publicat el 28 de setembre de 2025
Comments are closed