In English (translated by Google) / En castellano (traducido por Google)
En un article publicat ara fa just un any, coincidint amb el Bloomsday 2025, em vaig fixar en la història d’un monjo català del monestir de Montserrat que, al principi del segle XX, va ser destinat a Gibraltar i, per atzar, el seu nom va quedar imprès en una de les novel·les més universals de la literatura: l’Ulisses de James Joyce (1882-1941). En efecte, al monòleg final en què Molly Bloom rememora la seva infantesa a Gibraltar, hi apareix esmentat el pare Ildefons Vilaplana, que va restar lligat literàriament al penyal per sempre més malgrat que, físicament, s’hi va estar poc temps.
Molt més arrelada a Gibraltar, en canvi, és la nissaga comercial dels Abrines, que també apareix esmentada de passada –juntament amb la dels Benady– a les pàgines finals del llibre de l’escriptor irlandès. A The real people of Joyce’s Ulysses : a biographical guide (2016), l’investigador Vivien Igoe en deia això: “The Abrines family came originally from Minorca and settled in Gibraltar […]. Richard and John had a bakery, R. and J. Abrines, Ltd, The Aix Bakery, 292 Main Street, Gibraltar.” L’autor també detallava que el negoci l’havia obert John Abrines, a mitjan segle XIX, i que després l’havien heretat els seus fills, Luis Richard Abrines (1870-1950) i John L. Abrines (1868-1924), amb domicili a Church Street, 25-26. De The Aix Bakery, denominada així perquè probablement els germans Abrines van guanyar un premi a Ais de Provença, en va sortir fins a la dècada del 1960 una bona part del pa consumit diàriament a Gibraltar.
Cal afegir que, a més de la fleca, amb la marca R. & J. Abrines la família també es va dedicar durant molts anys a la distribució de queviures, vins i productes de consum, amb local a Waterport Street, 27. En un dels primers anuncis que en trobem, del 1863, es diu que venien vins, xampanys i licors, carn envasada, llard, formatge i mantega, sopes, cigars i havans. En un altre, del 1879, anunciaven que eren importadors i distribuïdors de vins, queviures i provisions, a més d’agents a Gibraltar de la marca de sabons assequibles i de qualitat creada el 1865 a Anglaterra per William Gossage. I encara en un altre anunci, del 1899, deien que distribuïen conserves de tota mena de la casa Crosse & Blackwell de Londres, galetes angleses de Huntley and Palmers i productes colonials i ultramarins. També destacaven, amb lletra ben grossa, que eren proveïdors del duc d’Edimburg.
El 1920, amb magatzem a Main Street, 76, van assolir el cim dels negocis com a distribuïdors de queviures i comerciants de subministraments a l’engròs i al detall, importadors de delicadeses de l’Índia i la Xina i proveïdors a “l’almirallat, el Ministeri de Guerra britànic i el govern colonial”, a més de ser els principals elaboradors de pa de Gibraltar. I el 1985, ja amb el nom comercial de Louis J Abrines Limited i establiment a Engineer Lane (cantonada amb el passatge Carreras), l’empresa va passar a formar part del grup Saccone & Speed, un gegant de la distribució més enllà dels límits gibraltarencs i tot.
Com bé deia Vivien Igoe al seu llibre, l’origen d’aquesta destacada nissaga comercial va ser John Abrines i, cal afegir-hi, el seu germà gran Richard. Havien nascut el 1832 i el 1829, respectivament, a Gibraltar, com també el seu pare, Miguel Abrines, i el seu avi, igualment anomenat Miguel Abrines. Però si estirem més el seu arbre genealògic, anem a parar a Menorca gràcies al seu besavi, Josep Abrines, nascut al Raval de Sant Felip, a la boca del port de Maó, durant la primera dominació britànica de l’illa. Gràcies al cens del 1777 podem saber que aquest menorquí que aleshores tenia 47 anys en feia 43 que residia a Gibraltar, com també el seu germà gran Gregori Abrines, de 50. Fent la resta, haurien arribat a la plaça de ben petits, pels volts del 1734. Amb aquestes dades, l’historiador Tito Benady especulava amb la possibilitat que els Abrines fossin una de les primeres famílies menorquines que es van començar a establir al penyal britànic en el segle en què l’illa també va ser, durant tres etapes, sota control de Londres.
En Gregori i en Josep, doncs, van néixer al Raval de Sant Felip de Menorca, fills del mallorquí Josep Abrines, de Palma (mort el 1760), i de la tarragonina Maria Àngela Rogé (morta el 1769). Aquest mateix matrimoni, un cop instal·lat a Gibraltar poc després del setge hispanofrancès del 1727, va continuar tenint descendència. Als arxius de la catedral de Santa Maria la Coronada hi ha apuntats, per exemple, els bateigs de l’Antonio, el 1735 (amb Joseph Porter i Maria Porta de padrins), i de la Teresa, el 1739 (amb Antonio Carreras i Ysabel Vallés de padrins).
Gregori Brines [sic] es va casar el 23 de febrer de 1759 amb una filla de Lorenzo Picardo i de Ventura Mayor, d’Alacant, amb qui va tenir força fills, i es va morir l’abril del 1795. En Josep, per la seva banda, es va casar amb Beatriz Infante, d’Estepona, amb qui va tenir no pas menys de cinc criatures entre les dècades del 1760 i el 1780. És per això que al cens del 1777 consten, amb el llinatge Abrines, una quinzena ben bona de persones de totes les edats. En Josep, per cert, encara hi apareixia com a mestre d’obra (mason), però l’historiador Richard Garcia destacava que en realitat fou conegut sobretot per una altra ocupació: la d’escombriaire. Per evitar l’exposició dels soldats de la guarnició a les nombroses malalties que afectaven els ports mediterranis, explica Garcia a Ordinary life in peace and war (1749-1783), les autoritats militars de Gibraltar van intentar de convertir la plaça en un indret més net i higiènic introduint-hi mesures com ara l’establiment d’un servei de recollida d’escombraries i runa. I com a escombriaire, afegeix Garcia, Josep Abrines va haver de perseguir una vintena d’habitants perquè no li pagaven la quantitat que els corresponia per la retirada de la brutícia de casa seva.
Va començar a gaudir de molt més respecte dels seus conciutadans quan, després d’haver deixat la feina a 57 anys –ja acabat el Gran Setge del 1779 al 1783, en plena reconstrucció de la ciutat i amb grans quantitats de runa i deixalles als carrers–, es va emparentar per mitjà d’un dels seus nombrosos fills amb la família del cònsol a Gibraltar “de sa majestat Imperial i Reial [Sacre Imperi Romanogermànic] i de la Sereníssima República de Gènova”, el gadità Joseph Gazzo. La seva filla, Juana Gazzo, es va comprometre en efecte amb Miguel Abrines el 23 de març de 1788, amb la presència al casament de testimonis d’excepció com ara el Sr. Juan Morrison, “jutge de la plaça i ciutat de Gibraltar”, i el seu oncle Antonio Abrines, el pràctic del port.
Amb aquell enllaç, doncs, la família Abrines pujava automàticament de categoria i adquiria distinció en la creixent societat civil de la plaça. El cònsol Gazzo, per cert, va enviduar al tombant de segle i es va tornar a casar, el 10 d’octubre de 1802, amb la maonesa Maria Cardona, filla de Gabriel Cardona i de Teresa Abrines: Beatriz Infante, la dona d’en Josep (que probablement ja era mort), hi va exercir de padrina de noces.
El lligam dels Abrines amb l’activitat consular no s’atura aquí, sinó que encara es va afermar més al cap d’un segle. Al començament de la dècada del 1880, per exemple, descobrim al Gibraltar Directory (en què James Joyce es va inspirar per trobar noms a personatges secundaris de l’Ulisses) el primer comerciant de la família, en John, compaginava la feina de venedor de vins i botiguer a Waterport Street amb el càrrec de cònsol de Xile a la plaça britànica, que encara exercia al final de segle.
Pel mig, podem trobar més vinculacions d’aquesta mena, en llocs distints i més distants. En una amonestació matrimonial del 1804 redactada a Reus, un dels centres de distribució de vins i licors més potents de Catalunya al segle XIX, el gibraltarenc Josep Abrines Picardó [sic] va manifestar la intenció de voler-se casar amb una dona local, Teresa Gallissà Combelles: al text s’especificava clarament que era vicecònsol de Dinamarca. I, amb el matrimoni consumat, la relació comercial entre Reus i Gibraltar va ser directa i fluida tant amb ell com amb un fill seu, Francesc Abrines Gallissà, amb un peu al penyal i un altre a la capital del Baix Camp, on es va enllaçar el 1835 amb una noia de casa bona, Juliana Giol i Baldric.
Els tentacles de la gran família gibraltarenca dels Abrines es van estendre cap al nord de la península Ibèrica, però també van saltar cap al sud, a l’altra banda de l’Estret. Gregorio Trinidad Abrines, batejat el 1844 a l’església de Santa Maria la Coronada, va obrir la primera impremta de Tànger i hi va fundar el 28 de gener de 1883 també el primer diari local, El Magreb al-Aqsa, al costat de José Nogales Nogales, de Huelva. La publicació, que sortia cada diumenge, era finançada per la Delegació Espanyola a Tànger amb el suport d’un industrial anglès i, per això, fou considerada un instrument en defensa dels interessos britànics al Marroc. Centrada en l’actualitat local i internacional, era escrita inicialment en castellà i, a partir del 1892, va passar a l’anglès amb el títol de The Times of Morocco. El 1923, Gregorio Abrines va vendre tant la impremta com la capçalera a Lord Bute i Ernest Waller per poder crear el setmanari Tangier Gazette (1923-1962). Tan sols tres anys després, ara fa just un segle, desapareixia aquell portador d’un llinatge mallorquí, passat per Menorca i Gibraltar, que James Joyce (segurament cercant l’exotisme del penyal) va decidir d’immortalitzar a la seva obra magna.
Article publicat el 16 de juny de 2026
Comments are closed