In English (translated by Google) / En castellano (traducido por Google)
Una de les mesures més esperades –i cridaneres– amb l’entrada en vigor del tractat de Gibraltar posterior al Brexit és sens dubte la desaparició física de la famosíssima frontera entre aquest territori vinculat a la Gran Bretanya d’ençà fa més de tres segles i La Línea de la Concepción. El 15 de juliol de 2026, doncs, és una data que pot marcar un abans i un després al Camp de Gibraltar, amb la desaparició física de les barreres i els controls al pas de persones i vehicles.
En un moment històric com aquest, és imprescindible de recordar un home que, en el moment en què la frontera era més alta que mai, arran del tancament per terra, mar i aire de Gibraltar decretat per Madrid del 8 de juny de 1969 –amb Franco al capdavant de l’estat– fins al 14 de desembre de 1982 –amb Felipe González de cap de govern–, va lluitar amb tots els recursos a l’abast per denunciar la situació que sofrien els civils a banda i banda.
Parlem de Gonzalo Arias Bonet, un activista nascut a Valladolid ara fa justament cent anys del matrimoni format pel catedràtic de dret romà i magistrat del Tribunal Suprem espanyol José Arias Ramos i Ascensión Bonet Guilayn. Tot i que va mirar de seguir els passos del pare estudiant dret a Valladolid, qui de debò en va agafar el relleu va ser el seu germà gran, Juan Antonio Arias Bonet, catedràtic de dret romà. En Gonzalo va fer intents d’ingressar a l’escola diplomàtica i no va ser fins al 1956 que, acabat de casar amb Hilde Dietrich, va aconseguir plaça de traductor a la seu de la UNESCO a París.
L’estada a la capital francesa li va permetre d’entrar en contacte amb les idees de la no-violència i va concloure que podia ser la millor via, pacífica, per deixar en evidència la dictadura franquista. Amb 48 anys i sis fills, l’octubre del 1968 va passar de les paraules als fets tornant a l’estat espanyol per protagonitzar la primera acció pràctica: es va plantar a la Gran Via de Madrid per demanar públicament eleccions democràtiques, tal com havia planejat al primer capítol de la seva novel·la programàtica Los encartelados (Ruedo Ibérico, abril del 1968). Fou condemnat per un delicte contra les lleis fonamentals. I el 1971 va participar en l’anomenada Marxa a la Presó, que havia d’anar de Ginebra a València en suport al primer objector de consciència a l’estat, el valencià Pepe Beúnza.
Gonzalo Arias Bonet, que el 1973 va publicar dos títols importants sobre el seu pensament (La No-violencia:¿tentación o reto? i El proyecto político de la no-violencia), té com a mínim un altre punt de contacte –llunyà– amb els Països Catalans. Ens referim al segon cognom, que d’entrada ens podria fer pensar en un possible origen català de la branca materna. Però, si tirem enrere en la genealogia anem a parar a Osca, on va néixer el 1802 un avantpassat seu: Manuel Boned [sic]. Ara, si estirem el fil del segon cognom de la mare, Ascensión Bonet Guilayn, sí que hi trobem un vincle directe: l’àvia, Lucía Guilayn Corredor, va néixer a Girona l’1 de novembre de 1868 i, de fet, es va casar en aquesta mateixa ciutat amb l’aragonès Cándido Bonet Navarro el 12 de desembre de 1890. Sobre aquest segon cognom tan curiós, Guilayn, hem descobert que prové de la família flamenca Gielen, establerta a Catalunya al segle XVIII.
La qüestió de Gibraltar
Del 1973 al 1982 –amb el parèntesi d’una denúncia pública, el 1976, d’un tema tabú a l’Espanya franquista com les tortures policíaques–, Arias Bonet va protagonitzar probablement les accions més mediàtiques i que més el van marcar vitalment: els salts periòdics a la tanca que segellava Gibraltar des de La Línea de la Concepción, “per reclamar la rectificació de la política errònia i inhumana d’assetjament contra els gibraltarencs”. L’interès per la qüestió de Gibraltar, amb una perspectiva molt allunyada del discurs hegemònic (i decimonònic) sobre el penyal mantingut tradicionalment per Madrid d’ençà del 1713, el va convèncer fins i tot de traslladar la família i els seus ideals pacifistes i no violents d’El Escorial a La Línea de la Concepción, entre el 1980 i el 1997. I fruit de la reflexió, l’experiència i la pràctica d’aquesta etapa va escriure llibres com ara Gibraltareños y gibraltarófagos (1975), Operación Antiverja-79. Informe de una acción noviolenta (1979) i Gibraltarofagia y otros cuentos noviolentos (1984), a més d’El Antigolpe (1982), un manual de resistència a cops d’estat com el que va intentar el tinent coronel Antonio Tejero el 23 de febrer de 1982.
Poques veus van criticar i denunciar, durant el franquisme i la transició, l’intent cruel d’Espanya d’ofegar Gibraltar i els gibraltarencs. Per això Arias Bonet, amb les seves accions directes a la frontera (malgrat les multes i detencions), fou sovint difamat per les autoritats de l’època, amb acusacions de traïdor a la pàtria. I a Gibraltar, malgrat el suport incondicional de l’activista local Henry Pinna, les suspicàcies respecte d’aquell activista espanyol contrari al tancament de la frontera van ser habituals. N’és un bon exemple l’anomenada operació Ocellet de Paper, que va engegar el 1984 –dos anys després de l’obertura parcial de la frontera– amb la intenció de portar llibres de literatura espanyola a les escoles del penyal, on pràcticament havien desaparegut durant els quinze anys de tancament. Les autoritats gibraltarenques no van acceptar els milers de volums i es van haver de dipositar a una col·lecció privada.
El 1997, la família Arias-Dietrich va tornar a canviar de domicili: va abandonar La Línea de la Concepción i es va establir a Cortes de la Frontera, a la vall del Guadiaro, on es va morir l’11 de gener de 2008, a 81 any, aquest etern “aprenent de no violent”, com es va definir tota la vida.
Article publicat el 8 de juliol de 2026
Comments are closed