La Garrison Library és un imponent edifici d’estil gregorià al cor de la ciutat de Gibraltar que durant quasi dos segles ha estat el cor, també, de l’elit militar i colonial del penyal. Com a biblioteca privada dels oficials britànics, des que es va inaugurar el 1804 ha estat un espai reservat i vedat a la població civil. Però el setembre del 2011 la propietat fou transferida al govern de Gibraltar i d’aleshores ençà s’ha obert a tothom com una biblioteca especialitzada en la rica història militar i civil del penyal. Parlant d’història: la biblioteca de la guarnició n’amaga justament una de vinculada amb Catalunya, atès que durant el segle XVIII, si consultem mapes i alguns textos de l’època, la zona on s’aixeca l’edifici colonial rebia un nom de ressonàncies ben nostrades: la huerta Riera.
La història de la família Riera de Gibraltar comença una mica lluny, a Sabadell, al final del segle XVII. D’aquell període històric, a la cocapital del Vallès Occidental, malauradament en queden poquíssims arxius parroquials a causa dels estralls de la Setmana Tràgica i de la guerra del 1936-1939. Segons Jordi Torruella, de l’Arxiu Històric de Sabadell, només ens n’han arribat els de la parròquia de Sant Julià d’Altura (en mans d’un particular) i una ínfima part dels de la parròquia de Sant Fèlix. Sobre aquests últims, em detallava per escrit el 2018: “De la crema, en va sobreviure només una part d’un volum que aplega de finals del segle XVII a principis del XVIII i que es conserva a l’Arxiu Diocesà de Barcelona”. Però, casualitats de la vida, en aquest únic llibre de baptismes conservat al bisbat de Barcelona i que va del 1689 al 1706 apareixen els naixements d’un grapat de fills de la parella formada pels sabadellencs Joan Riera, sastre de professió, i la seva muller Maria.
Un d’aquests fills, batejat a les fonts baptismals de Sant Fèlix el 25 de setembre de 1694, fou Miquel Joan Bartomeu Riera, el qual desapareix del mapa i no reapareix fins al 1729 a Gibraltar, just després del segon setge hispanofrancès a la plaça ja britànica. El 5 d’octubre d’aquell any, al llibre de baptismes de l’Arxiu Diocesà de Santa Maria la Coronada, s’hi inscriu el bateig d’Andrés Miguel Joseph, fill de Miquel Riera, “natural de Sabadel en el Principado de Cataluña”, i de Tecla Portes, “natural de San Phelipe en Maon”. És un dels molts fills que tindrà aquest matrimoni catalano-menorquí que van apareixent als papers de la catedral gibraltarenca, com en Patricio Jorge (18 de març de 1731), la Juana Maria Paula (21 de desembre de 1732), en Miguel Benedicto (27 de març de 1735), en Pedro Antonio (15 de gener de 1737), en Juan Pedro (27 de novembre de 1738), en Miguel Joseph (29 de setembre de 1740) i la Paula Francisca Riera (24 de gener de 1744). Aquesta última, es dona la circumstància que es va morir en el part mateix i la mare, Tecla Portes, tres dies després, el 27 de gener, a tan sols trenta-tres anys.
Tecla Portes, val a dir, va ser una de les primeres menorquines documentades a Gibraltar ja sota administració britànica, al final de la dècada del 1720. A partir d’aleshores, i fins ben entrat el segle XIX, aniran apareixent ací i allà, en la documentació del penyal, centenars i centenars de menorquins provinents, majoritàriament, del Raval de Sant Felip (com ella) i de Maó, en una emigració més que significativa. El seu marit, el sabadellenc Miquel Riera, és plausible que també arribés al penyal posteriorment al setge del 1727, al costat del seu germà Domènec), i li va sobreviure onze anys: fou enterrat el 23 de gener de 1757.
Els horts dels Riera
En una plaça tan petita i comprimida com Gibraltar, sovint amb la frontera de terra tancada i les rutes marítimes interceptades, obtenir verdura fresca i fruita era una necessitat per a la població civil i militar i, també, una gran dificultat. Per això molta gent, a mitjan segle XVIII, mirava de cultivar-ne per al seu propi ús en petites parcel·les adjacents a les seves cases. El governador, fins i tot, tenia un hort propi on ara s’aixeca la Garrison Library. I, just al costat seu, en tenien llogat un altre Miquel Riera i el seu fill Patrici, a l’espai que segons l’historiador local Tito Benady correspondria aproximadament al jardí actual de la biblioteca. Per les dimensions de la huerta Riera, com s’esmenta sovint la zona on era emplaçat l’hort, pare i fill disposaven d’una petita verdureria oberta al públic per vendre-hi els excedents a la part baixa de Whirlgig Lane (ara City Mill Lane), a tocar Main Street. Sabem, en aquest sentit, que el governador William Hargrave (en el càrrec entre 1740 i 1749) va donar permís al pare per obrir “a small shop for the selling of greens”, tal com és descrit l’establiment a l’informe oficial sobre títols de propietat a Gibraltar que va fer redactar el general Humphrey Bland l’any 1749.
Cal dir que no tots els productes que hi venien provenien de l’hort del centre de la ciutat. Per proveir de fruita i verdura la botigueta, els Riera també conreaven un tros a l’istme, més enllà de les muralles i de la porta de terra, al nord de la ciutat. Juan Baptista Viale, Philip Ouze i Miquel Riera, de fet, eren a mitjan segle XVIII els únics residents a Gibraltar que tenien horts en aquesta zona neutral i, com que una bona part de la producció anava destinada a la guarnició “a preus raonables”, les autoritats militars van acceptar que continuessin conreant-hi sense haver de pagar res per l’ús de les terres del rei.
Amb la mort de Miquel Riera, el 1757, el negoci familiar ni es va perdre ni tampoc no va decaure. El pes dels horts va recaure en la seva mà dreta fins aleshores, el seu fill Patrici, que al cens del 1777, el primer amb cara i ulls del domini britànic, constava com a “master gardener”. Per sota seu, tres germans més, en Pere, en Joan i en Miquel també feien d’hortolans. I podem deduir que les coses els anaven prou bé, abans del trasbals del Gran Setge del 1779-1783: al mateix cens, a més de llogater de l’hort al centre d’un acre de grandària (és a dir, poc més de 4.000 metres quadrats), en Patrici apareix com a titular de dues cases a “Governour’s Garden Street” i una altra al sector d’Irish Town.
Els Riera-Portes, propietaris d’horts, botigues i cases, exemplifiquen perfectament la forta implantació d’algunes famílies del nostre país al penyal, amb un cert pes en la societat local i tot. En Patrici, a la segona meitat del segle XVIII, era un dels membres principals de la comunitat catòlica: formava part del patronat de l’església de Santa Maria la Coronada, en aquell temps dirigida pel capellà menorquí Francesc Messa, del Raval de Sant Felip (com la seva mare Tecla). El 1789 va participar en la compra d’ornaments i robes per guarnir el temple. Tant Messa com Riera, per cert, van ser uns dels pocs civils privilegiats amb permisos del governador per passejar fora dels murs de la ciutat, fins a la Punta d’Europa o la part alta del penyal.
El relatiu estatus adquirit pels Riera també es pot comprovar, indirectament, amb els enterraments d’alguns dels membres de la família, sobretot durant l’últim terç del segle: el 1780 se celebra un enterrament major per a un Riera a la “bóveda de medio la iglesia”; el 1788, un altre és enterrat “en el simenterio de los católicos romanos […] con honras mayores”, i el 1797 una altra membre de la família rep un enterrament major.
La família Riera també és un bon exemple d’un altre fenomen que es va repetint al llarg del XVIII entre la població civil: la relació quasi endogàmica que sovint establien les comunitats nacionals i lingüístiques presents en la incipient societat gibraltarenca. El 1746, Maria Paula Juana Riera es va casar amb Jaime Juan Luis Socias “de Bonastra en Cataluña obispado de Barcelona”; el 1759, Martin Riera, “natural de Savadell obispado de Barcelona“, va contraure matrimoni amb Isabel Funoy, “hija de Sevastian Funoy y de Antonia Servera (defuntos) naturales de Mallorca”; el 1762, Pedro Riera es va casar amb Maria Gracia Vallés, filla de “Francisco Vallés de Denia Reyno de Valencia” i d’Isabel Corrons, filla del català Josep Corrons; i Andrés Riera, per aquella mateixa època, es va casar amb Cecilia Maspoch, “de la isla de Menorca”. Ja a la darreria del segle, el 12 de setembre de 1799, encara trobem un fill d’en Patrici, Miquel Riera, casant-se amb Francisca Valls, “hija de Pedro Valls i Marques, médico, y de Antonia Valls Castell y Caimari, todos naturales de la isla de Minorca” [sic].
Dos anys després d’aquesta última data, l’abril del 1801, un Patrici Riera segurament ja del tot retirat va rebre l’ordre de cedir una part de l’hort que ocupava al solar de l’antic jardí del governador per a la construcció de la biblioteca de la guarnició, en canvi d’un contracte d’arrendament de cinquanta-un any sobre la part de l’hort que se li va permetre de conservar, que mesurava 260 metres quadrats. Amb el tombant de segle, doncs, la huerta Riera anava desapareixent gradualment del nomenclàtor de Gibraltar per deixar pas a la Garrison Library, una de les icones de la història de la colònia des de fa més de dos segles.
Article publicat el 21 de juny de 2023
Comments are closed