Dels tres centenars de militars i voluntaris austriacistes catalans que van participar activament en l’ocupació i la defensa de Gibraltar des de l’estiu del 1704 fins a l’estiu del 1705, només n’hi ha un que és habitualment esmentat als llibres i articles que parlen d’aquest episodi crucial de la història del penyal dels últims tres segles. Es tracta del mariner Josep Corrons, un dels pocs catalans que, després d’haver ocupat Gibraltar en nom de Carles d’Àustria l’agost del 1704, no va tornar al Principat al cap d’un any per anar a alliberar també Barcelona del jou borbònic. El príncep Jordi de Hessen-Darmstadt, cap dels expedicionaris, abans de salpar cap al nord va deixar el poder civil de la plaça en mans de dos catalans: Alonso de la Capela, com a governador polític i jutge de casos civils i criminals de la ciutat, i Josep Corrons, com a “alcaide de mar” de la fortalesa. És a dir, l’encarregat de controlar-ne el port. En la bibliografia també se sol destacar, de Corrons, que més endavant, quan Gibraltar ja havia passat a l’òrbita de Londres arran del tractat d’Utrecht (1713), va ocupar el càrrec de sergent major de la ciutat, un cos de guàrdia que controlava la frontera terrestre (i especialment les desercions). Va exercir aquestes gens negligibles funcions fins al 1719, quan per desavinences amb les autoritats militars britàniques fou expulsat del penyal.
Això és, més o menys, el que se’n sol dir a la majoria d’obres de referència sobre el primer període del Gibraltar britànic. Però, gratant una mica per aquí i per allà, es poden trobar moltes més peces del seu trencaclosques vital que ens ajuden a recompondre el periple que va seguir Josep Corrons.
Caldes de Montbui i Mataró
Del període previ a l’anada a Gibraltar, en tenim força informació gràcies a la recerca duta a terme per l’investigador Gustau Erill i Pinyot. Per ell sabem que Josep Corrons va néixer entre 1660 i 1665 a Caldes de Montbui, fill del blanquer Pelagi Corrons i d’Elisabet. Malauradament, tal com vaig poder comprovar als arxius del Bisbat de Barcelona, els documents parroquials del final del segle XVII d’aquest municipi del Vallès Oriental es van destruir i no es pot, doncs, concretar més la data de naixement. Com el seu pare, en Josep va treballar de blanquer fins que el 1689 es va traslladar a viure a Mataró i es va casar –el 8 de setembre– amb l’aragonesa Gràcia Natal (el seu pare era d’Osca i la mare de Palència), amb qui va tenir com a mínim cinc fills fins al canvi de segle, segons que consta a l’arxiu parroquial de Santa Maria de Mataró: en Joan Josep Llorenç Magí Jaume Desideri (12 de juny del 1690), en Rafael Josep Esteve Jaume Antoni Desideri (18 de gener del 1692), l’Elisabet Maria Engràcia (3 d’abril del 1695), en Joan Isidre Josep Desideri (23 de juliol del 1696) i en Josep Jaume Tomàs (11 de març del 1700).
Per les professions dels padrins dels fills, podem deduir que pels volts del 1696 devia deixar l’ofici de blanquer per passar a treballar en negocis comercials i mariners, tal com ja consta al bateig de l’últim fill. El 1698, de fet, va viure una transició professional aportant puntes de coixí a una companyia comercial terrestre constituïda amb el pagès vilassarenc Joan Verívol i Mandri i el negociant igualadí Gerònim Sendra. Abocat als negocis i a la mar, doncs, no és estrany que al començament del 1704, passant l’estol angloneerlandès del príncep Jordi per davant de Mataró, decidís formar part del grup de mariners del Maresme que s’hi van embarcar, rumb a Gibraltar.
Gibraltar
A la “Relación de la Compañía de Españoles en Gibraltar año 1704 y de los Catalanes voluntarios” que l’advocat i historiador austriacista Narcís Feliu de la Penya va deixar escrita al llibre XXII, capítol XIII dels Anales de Cataluña (1709), ens esmenta explícitament la presència de Corrons a l’expedició: “Joseph Corrons alcayde de Mar de Gibraltar, nombrado por su magestad en Lisboa, después capitán del Mar y sargento mayor de dicha plaza por sus servicios.” Per tant, va participar directament en l’ocupació del penyal el 4 d’agost de 1704 i en la defensa posterior de la plaça quan al setembre les tropes hispanofranceses van començar a assetjar-la. Al diari del setge de Francesc de Casamitjana, a l’entrada del 7 de desembre de 1704, podem llegir una de les missions que li van encomanar específicament: “Este día se despachó un barcolongo con cartas al Faro, que se entregaron a don Joseph Corrons a fin de noticiar a su magestad (que Dios guarde) del estado en que se hallava la plaza, en razón de no aver recivido ningunas de Lisboa des del 26 del antecedente.”
Al final del juliol del 1705, amb el setge ja aixecat i amb la majoria de soldats i voluntaris catalans a punt de tornar-se a embarcar per prendre Barcelona, el príncep Jordi el va nomenar capità del port. Sobre el càrrec, l’investigador gibraltarenc Neville Chipulina ens en diu: “It was an important and lucrative post in the sense that it lent itself to all sorts of financial shenanigans which Corrons almost certainly made more than good use of long after both Charles III and Hesse had disappeared from the scene. He was still there after the Treaty Utrecht had been signed in 1713 by which time he had managed to make himself an unpopular figure with the rest of the local population.” I detalla que, a més d’alcaid de mar, Corrons també exercia de prattick master, cosa que significava que tenia l’última paraula sobre l’entrada i la descàrrega dels vaixells al port i decidia sobre l’aplicació de quarantenes o l’expulsió de naus si algun membre de la tripulació presentava malalties contagioses.
Les seves funcions eren força lucratives i això, segons Chipulina, devia atraure l’atenció d’alguns governants britànics de la plaça, àvids de diners. En concret, esmenta el brigadier Thomas Stanwix, nomenat governador el 1711, i el coronel Stanhope Cotton, tinent de governador des del 1716: “No doubt they were upset that he was making money from managing the port – money that they would have preferred to pocket for themselves.” Sigui com sigui, Corrons va continuar exercint els seus càrrecs i ampliant la família, atès que la seva dona Gràcia (o Engràcia), amb alguns dels seus fills nascuts a Mataró, la trobem al penyal com a mínim des del desembre del 1707. A la fortalesa tenim constància que hi van néixer la Isabel Teresa (batejada el 16 de desembre de 1707), en Pedro Joseph (22 de gener de 1709), la Thomasa Josepha (21 de desembre de 1709), en Thomas (3 de juny de 1711), la Maria Inés (14 d’agost de 1716) i la Juana María (primeria d’agost de 1718).
Els esments de Corrons als llibres sacramentals de l’església de Gibraltar ens aporten algunes dades valuoses sobre la família. Per exemple, que a partir del gener del 1709 als càrrecs d’“alcaide de la mar en esta plasa” i prattick master, el capità Josep Corrons també consta com a sargento mayor, “suggesting responsibility within the Spanish Guard, a volunteer body which had responsibility for guarding the land frontier with Spain”, en paraules de l’historiador Richard Garcia. La coneguda com a guàrdia espanyola, després anomenada guàrdia genovesa, va ser l’embrió de l’actual cos de policia de Gibraltar. L’agost del 1716, tres anys després de la signatura d’Utrecht, en la documentació local Corrons encara era esmentat com a sergent major.
Com a capità del port, Corrons amb tota seguretat va tenir contacte amb els vaixells noliejats per la Companyia Nova de Gibraltar, una societat comercial constituïda l’1 de juliol de 1709 a Barcelona pel comerciant i ciutadà honrat Salvador Feliu de la Penya (l’administrador), el pagès de Vilassar Joan Verívol, el comerciant de Reus i ciutadà honrat de Barcelona Josep Grasses i Gralla, el botiguer de teles barceloní Josep Boïgues i el teianenc Josep Valls (el representant a Gibraltar). L’objectiu d’aquell grup d’accionistes catalans era convertir Gibraltar –aprofitant l’avinentesa que, com el Principat, era aleshores en mans de l’arxiduc Carles d’Àustria– en un punt d’arrencada del comerç amb Amèrica, que fins aleshores els era vedat. Cal recordar que Corrons, de jove, ja havia constituït una companyia terrestre amb Verívol.
A banda els guanys que li reportava el control del port, Corrons també va fer negoci amb les cases que tenia, una necessitat creixent en un espai tan limitat com la ciutat de Gibraltar. El príncep Jordi de Hessen-Darmstadt, abans de marxar de Gibraltar l’estiu del 1705, va concedir vint-i-sis títols de propietat de cases abandonades pels antics habitants de la ciutat a uns quants residents nous, en reconeixement dels seus serveis a Carles d’Àustria. A Corrons, li’n va concedir tres, totes a la Calle Real: la principal, situada just davant l’antic convent de Santa Clara, una altra prop de l’actual John Mackintosh Square i la tercera per Cannon Lane. Tret de la primera, la llar familiar, les altres les tenia llogades. Així com els primers governadors militars britànics no van interferir en les seves activitats personals i professionals, a partir del tractat d’Utrecht del 1713 les coses es van girar com un mitjó. En un litigi que mantenia per una de les cases, sembla que Corrons va voler elevar la seva protesta fins al rei d’Anglaterra, cosa que no va agradar gens a un dels dos governadors locals (Stanwix o Cotton). I com que sembla que tampoc no tenia gaires simpaties entre els habitants (Pedro de Salas declarava el 1749 que “in general he was ill beloved by the inhabitants and accused of laying them under hardship and doing them ill offices with the Governor unless they made him some present or gratuity“), Corrons va acabar essent expulsat de la plaça el 1719, quinze anys després d’haver-hi arribat i, en certa manera, haver-hi arrelat.
En Josep se’n va haver d’anar, sí, però el gros de la família va restar al penyal, inclosa la seva muller, que hi fou enterrada el 4 d’agost de 1727 “en la capilla de los Fierros de esta parroquia”. A l’acta de defunció d’Engràcia Corrons es detalla que era natural de Calanda, a l’Aragó, i que “no hiso testamento“. L’expulsió del pare, primer, i la mort de la mare, just després del segon setge hispanofrancès del 1727, les va fer passar magres a la família, sense ingressos i al caire de la misèria. Ho explica Richard Garcia: “Their only asset was their house on Main Street, opposite Tuckey’s Lane, which was then in a ruinous condition because it had not been well maintained for many years and it had suffered damage during the siege. The small part of the house that was habitable was used as billets by troops.” El seu principal suport econòmic va ser el mallorquí Antoni Carreras, que el 13 d’octubre de 1711 s’havia casat amb una de les filles grans, la mataronina Gracia, amb Alfonso de la Capela (“alcalde maior de esta plasa”) i fra Miguel Vallés (“religioso franciscano”) de testimonis. Curiosament, una altra filla, la gibraltarenca Isabel, es va casar el 12 de setembre de 1726 amb Francesc Vallés, natural d’Oliva “en el Reyno de Valencia”, i la més petita, l’Esperanza, es va casar amb el català Lluís Vallès el març del 1739.
Als arxius parroquials, el cognom Corrons va apareixent fins al tercer quart del segle XVIII. El 10 de maig de 1761, per exemple, una neta seva es va casar amb Gabriel Coll, fill de Miquel Coll de Cardona i de Margarida de Ciutadella de Menorca. I la mare de la núvia, Josepha Corrones [sic], fou enterrada el 3 de novembre de 1776. Al cens de l’any següent, el primer amb cara i ulls de la població civil de Gibraltar, ja no hi apareixia cap Corrons. Havien desaparegut del mapa, com el patriarca el 1719.
Àustria i Hongria
Malgrat que n’hi ha ben poques dades, podem afirmar que Josep Corrons, després d’haver estat expulsat de Gibraltar, no va tornar a Mataró ni a Catalunya, ja sota els Borbons, sinó que va preferir establir-se a Viena, amb el gros de l’exili austriacista català, probablement amb la intercessió de l’influent marquès de Rialp, Ramon de Vilana-Perles. A la “Relación de todos los militares y demás sujetos que gozan diario. Sus grados, tiempo ha que siguen a S. M. C.C. y que llegaron a esta corte”, un document probablement del 1725 inclòs per l’historiador Agustí Alcoberro al segon volum de L’exili austriacista (1713-1747) (2002), Josep Corrons apareix a la llista de sergents majors que rebien 22 florins i mig mensuals: “Don Joseph Corrons es catalán, y hallándose alcayde de mar de Gibraltar quando los enemigos sitiaron la plaza obró muy bien, según certifica el príncipe de Darmstad y otros, por agosto de 1705. Y en el año 1709 obtuvo de S. M. real patente de sargento mayor de la dicha plaza, en la qual sirvió hasta el año 1719, que los ingleses lo quitaron y se vino aquí. Y oy se halla en Ungría.”
També ens en donen detalls breument Josep Maria Solé i Sabaté i Eduard Puigventós López a Els catalans a les guerres del món (2014). Parlant de la Pau de Viena del 1725, expliquen: “Tot i que alguns dels exiliats s’acolliren a l’indult de Felip V, que els garantia que no serien molestats i se’ls restituirien els béns si tornaven a la Península, la majoria decidiren quedar-se a Viena o a la península Itàlica.” I com que molts dels refugiats eren pobres i l’administració imperial no sabia ben bé què fer-ne, “alguns foren expulsats de Viena i enviats com a repobladors a les terres acabades de conquerir als turcs, a Hongria, juntament amb oficials que no havien pogut demostrar la seva trajectòria militar o que per algun motiu havien estat expulsats de la seva unitat”: “Seria el cas, per exemple, de Francesc Llanes, Esteve Maimà i Josep Corrons (qui havia estat sergent a Gibraltar del 1709 al 1719).”
És en aquells anys i amb aquells refugiats, precisament, que va sorgir la idea de fundar una ciutat per als exiliats en un dels nous territoris hongaresos arrabassats durant la Tercera Guerra Turca. No sabem si Corrons va participar en el projecte de la Nova Barcelona a la Voivodina, que es va saldar en un fracàs, però en tot cas el principal expert en la matèria, Agustí Alcoberro, li va dedicar una ratlla al llibre La ‘Nova Barcelona’ del Danubi (1735-1738) (2011): “Altres residents al Regne d’Hongria havien seguit carreres militars més o menys irregulars o excèntriques, com el català Josep Corrons, que va ser sergent major de la plaça de Gibraltar des de 1709 fins a 1719, quan va ser cessat pels britànics; o el caporal furrier Diego Sanz, que va ser acomiadat del regiment Córdoba el 1718, segons es diu «por no saber la lengua alemana» –fet que ens sembla si més no sorprenent–. D’alguna manera, també podríem incloure en aquest col·lectiu el coronel Pere Joan Barceló, Carrasquet, i alguns dels seus oficials, que havien arribat a Viena el 1721.”
Però, de fet, potser no hi va ser a temps, si donem per bo un detall que apareix a l’acta de casament d’una de les seves filles, la Thomasa Corrones [sic], del juny del 1734: s’hi especifica que tant la seva mare com el seu pare ja eren “difuntos“.
Article publicat l’1 de març de 2023
Comments are closed