El portal d’Europa: la insòlita relació de Sabadell amb Gibraltar

In English (translated by Google) / En castellano (traducido por Google)

La veneració de la Mare de Déu d’Europa a Gibraltar clava les arrels al principi del segle XIV, quan se li va dedicar un primer santuari a l’extrem sud del penyal. El 1704, tant aquella ermita com la imatge de la marededéu que s’hi venerava van adquirir, involuntàriament, una importància capital en el relat de l’ocupació angloneerlandesa de la plaça, perquè al temple es va refugiar una part de la població i la imatge fou desfigurada per soldats protestants. I encara més: amb la fugida de la majoria dels antics habitants de la ciutat cap al camp de Gibraltar, la devoció va arrelar amb força a la renascuda Algesires, on des de mitjan segle XVIII hi ha també una capella de Nostra Senyora d’Europa.

Fora de l’àrea compresa entre Algesires i Gibraltar, aquesta advocació mariana és més aviat escassa i testimonial. I, justament per això, un bon grapat d’historiadors i erudits de Sabadell, a més de mil quilòmetres al nord del penyal, han anat de corcoll des del segle XIX intentant de comprendre per què l’antic portal de Manresa, en un moment determinat, va passar a ser anomenat d’Europa, tal com recorda una placa instal·lada al carrer de la Mare de Déu de les Neus, al barri del Centre, el 5 de maig de 1990: “En aquest indret estigué ubicat en el segle XVIII el portal d’Europa.”

Placa que recorda el portal d’Europa de Sabadell, al carrer de la Mare de Déu de les Neus.

De fet, no va ser fins que l’estudiós Jaume Busqué i Marcet (Sabadell, 1911-1994), després de regirar cel i terra en arxius eclesiàstics sabadellencs i barcelonins, que no es va encarrilar la resolució d’aquell enigma local, tal com deixa clar a les primeres pàgines d’un llibre que va publicar el 1991 amb el resultat de la seva recerca: “He investigat dos-cents anys de visites pastorals a Sant Fèlix de Sabadell i he aprofundit en les biografies de cada un dels bisbes que ocuparen la seu barcelonina des del 1546 al 1801, i la seva relació amb la vila de Sabadell, i em plau presentar, per deducció històrica documentada, el qui podria ser el bisbe que va donar el nom de la Mare de Déu d’Europa a aquesta imatge sabadellenca que venerem, en un lloc antic i històric de la vila de Sabadell, amb el nom de Mare de Déu de les Neus.”

De la llarga llista de bisbes que va analitzar a La Mare de Déu d’Europa i el bisbe que li donà el nom, li va captar poderosament l’atenció el nom de Diego de Astorga y Céspedes (1663-1734), que abans de ser cardenal arquebisbe de Toledo i primat de l’Església a Espanya, a més de vicari general de Cadis i inquisidor general de Múrcia, va ser nomenat per Felip V bisbe de Barcelona el 30 de març de 1716. El primer bisbe arribat a la capital de Catalunya poc després de la desfeta de l’11 de setembre de 1714 i la fi de la guerra de Successió havia nascut, ni més ni menys, a Gibraltar, tal com consta a la seva partida de bateig:

“En la ciudad de Gibraltar, a diez y nueve dias del mes de octubre de mil seiscientos sesenta y tres años, yo don Francisco Frías y Molina cura de esta ciudad bapticé a Diego, hijo legítimo de Diego de Astorga y de Juana de Espinosa, su muger, fue su padrino don Luís de Muriente, veedor de esta ciudad, al qual advertí el parentesco espiritual y obligaciones.”

El bisbe gibraltarenc Diego de Astorga y Céspedes (1663-1734).

Busqué i Marcet, al seu volum, va remarcar un element interessant d’aquell nomenament: “Si l’avantguerra i la guerra en si foren terribles per a Catalunya i per a Barcelona en particular, també ho fou la postguerra. Pel tractat d’Utrecht (11 d’abril de 1713) els gibraltarencs perdien la seva sobirania, els catalans foren deixats a la venjança de Felip V i en el Decret de Nova Planta (16 de febrer de 1716) es va dictar la manera com havia d’ésser regida. Malgrat que la ideologia política del bisbe Astorga era molt distinta de la d’aquells catalans que havien lluitat per les seves llibertats, l’havia d’unir amb els seus diocesans una idea comuna. El bisbe havia perdut la seva terra, el lloc on havia nascut i viscut en la seva infància, i els catalans havien perdut els seus furs i els seus drets.”

La hipòtesi de Busqué era que al flamant bisbe Diego de Astorga, que va exercir a la diòcesi de Barcelona entre 1716 i 1720, en una visita pastoral –no documentada– a Sabadell o de passada per la població del Vallès, li devia cridar l’atenció aquella marededeu sense nom, trobada més d’un segle abans en un reguerot, que presidia el portal de Manresa. I encara més, s’hi devia fixar, quan es va adonar de la similitud més que notable que presentava respecte a la iconografia de Nostra Senyora d’Europa al seu Gibraltar natal: l’infant Jesús assegut a la falda de Maria, amb un ram de flors a la mà.

Imatge de la Mare de Déu de les Neus de Sabadell.

És fàcil pensar, doncs, que el bisbe, empès per un rampell de nostàlgia (quan “encara era fresca la tinta del tractat d’Utrecht”, segons les paraules del sacerdot i historiador d’Algesires Martín Bueno Lozano), plantegés el desig de vincular aquella imatge a la veneració gibraltarenca. I d’aquella anècdota, de retruc, el portal de Manresa –també anomenat en alguns períodes del segle XVII de la Mare de Déu o d’en Salt–, va passar a denominar-se d’Europa. Tot plegat, calcula Busqué a partir d’evidències indirectes, devia ser pels volts de 1717. Aquest relat exacte, per cert, és el que va assumir, fil per randa, el bisbe de Gibraltar Charles Caruana al seu llibre History of Our Lady of Europe (2009) a l’hora d’explicar la curiosa arribada de la devoció de Nostra Senyora d’Europa al costat de Barcelona.

Cobertes dels llibres de Jaume Busqué i Charles Caruana.

La història sobre l’origen de la presència de Nostra Senyora d’Europa a Sabadell podria acabar aquí, però no la seva veneració, atès que ha arribat ben bé fins als nostres dies. Cap a mitjan segle XIX, desaparegut el portal i les velles muralles de la ciutat, la imatge enclavada a la façana d’una casa coneguda com Can Salt va passar a ser venerada com a Mare de Déu de les Neus. I, d’ençà de 1922, quan la família Salvó va comprar la finca i va passar a ser propietària també de la capelleta incrustada a la paret exterior, la devoció entre el veïnat va augmentar força, malgrat les vicissituds viscudes durant la República i la guerra: el 1933 la imatge va ser atacada (i posteriorment restaurada) i a partir de 1936 els propietaris van decidir retirar-la de la fornícula i protegir-la a casa seva.

La fornícula de la Mare de Déu de les Neus a Sabadell.

No en va sortir, de fet, fins al 3 d’agost de 1941, quan fou portada a la parròquia de la Puríssima Concepció per tornar-la a beneir. Un any després, veient la veneració creixent, les autoritats franquistes van optar per rebatejar el carrer Viladot, on es trobava, amb el nom de Mare de Déu de les Neus. I fins i tot quan l’antic Can Salt fou enderrocat a mitjan segle XX i la família Salvó-Roma va aixecar-hi un nou edifici, es va tenir en compte de reproduir a la part alta de la façana la capelleta, ocupada normalment per una reproducció en marbre de la imatge mariana.

Cada any, el 5 d’agost, els devots sabadellencs li dediquen una missa al matí a la parròquia de la Puríssima Concepció i a la tarda canten davant la figura original, portada expressament per al seu dia, el goig que l’escriptora i professora Maria Antònia Barceló i Fau (Sabadell, 1919-2012), muller de Jaume Busqué, va dedicar el 1954 a la lloança de la Mare de Déu de les Neus:

Dels Ravals de Sabadell
sou patrona molt amada.