L’enigmàtic escultor barceloní rere el Gibraltar War Memorial

Tot i que el meu interès per l’extens i variat micromón de Gibraltar se centrava d’entrada al segle XVIII, amb el temps he anat trobant fils interessants d’investigar més acostats en el temps. Un d’aquests és el de l’escultor del British War Memorial de Gibraltar, erigit a l’esplanada de Line Wall Road just rere l’imponent edifici de l’ajuntament. Totes les referències que en trobava indicaven que un tal Jose Piquet Catoli, de Barcelona, havia estat el creador de l’escultura amb dos soldats que el corona. Però no es passava d’aquí. Després d’una llarga investigació, buidant bibliografia i consultant arxius, registres i cementiris, tot el que n’he pogut saber ho vaig aplegar en un article publicat el 19 de juliol de 2019 a VilaWeb (en català) i al Gibraltar Chronicle (en anglès).

Una versió més extensa, amb totes les dades arreplegades fins ara, la podeu trobar tot seguit.

Memorial a l’escultor desconegut

El 27 de setembre de 1923 va ser un dia assenyalat en la història de Gibraltar. El nou governador de la plaça, el general Sir Charles Monro, hi va inaugurar un monument erigit a l’esplanada de Line Wall, just al darrere del Consell Municipal i de cara a la mar, en honor als caiguts per la Gran Bretanya durant la Primera Guerra Mundial. El Gibraltar War Memorial,¹ impulsat gràcies a una subscripció popular que va arribar a recollir fins a 1.700 lliures, és coronat per una escultura de dos soldats a mida real, feta amb marbre importat expressament de Carrara, sobre els quals oneja la Union Jack. A la base de l’alt pedestal, a més del nom dels tretze gibraltarencs que van perdre la vida en aquell conflicte, hi apareix en una cantonada el de l’escultor: Piquet Catoli.

Del barceloní Josep Piquet i Catulí, el seu veritable nom, la notícia més extensa que se’n podia trobar fins ara amb una certa facilitat era el breu paràgraf que li va dedicar el Diccionario biográfico de artistas de Cataluña, desde la época romana hasta nuestros días,² de l’any 1953:

«Piquet Catulí, Josep. Escultor del siglo XIX-XX de Barcelona. Cursó en la Escuela de Bellas Artes, de donde fue discípulo de Rosendo Nobas, la cual lo pensionó. En la Exposición de Bellas Artes celebrada en Barcelona en 1891 presentó los bustos Carnaval, Manola y San Francisco y la escultura en yeso La Oración. En la Nacional de 1901 se le concedió la tercera medalla por su grupo Idilio. En la de 1904 presentó Santa Magdalena, también en yeso y el motivo decorativo San Miguel.»

Tot i ser inconcreta i incompleta, aquesta ressenya biogràfica és de fet l’ampliació de l’encara més resumida referència a l’escultor que apareix al volum 44 de l’Enciclopedia Universal Ilustrada Europeo-Americana d’Espasa Calpe, de l’any 1921. Amb aquesta escassa informació disponible com a punt de partida, i la gran curiosat generada per la vinculació d’un artista català del tombant de segle amb un dels monuments més cèntrics i homenatjats de Gibraltar, es feia necessari estirar tots els caps possibles per descobrir el màxim nombre de detalls de la seva vida. Començant per la data de naixement: al llibre de registres 3 de Barcelona, del 1869, consta amb el número 3716 José Piquet Catulí, nascut el 19 de juliol a les quatre del matí al carrer de la Creu Coberta, 161. La mateixa partida ens revela el nom dels seus pares: José Piquet y Llubañy, fuster de quaranta-tres anys i natural de Sant Just Desvern, i Maria Catulí y Vidals, barcelonina de trenta-tres anys. Així com la família materna provenia de Reus i Vinyols del Camp (al Baix Camp), la línia paterna formava part d’una nissaga santjustenca amb arrels al poble des del final del segle XVIII.³ Sis dies després del naixement, el futur escultor va ser batejat a la parròquia del Sant Àngel Custodi d’Hostafrancs amb els noms de Josep, Joan i Jaume.

Una «grossa afició» per l’art

De la seva infantesa i escolarització primerenca, només en sabem que «mostrá desde noy sa grossa afició [artística], que notá y feu observar á sa familia el mestre d’estudi d’en Piquet».⁴ Durant la dècada del 1880, precisament, ja va entrar al taller del reconegut orfebre i escultor Rossend Nobas (1841-1891)⁵ i va començar a signar els primers busts. En poc temps, sembla, «el deixeple’s convertí en mestre, mostrant sos coneixements [de dibuix] en l’escola que’n Joseph Badia dirigeix á Sans».⁶ I a la dècada del 1890 ja el trobem vinculat a l’Acadèmia de Belles Arts, on va seguir estudis reglats del 1894 al 1897. Prèviament a matricular-s’hi, entre els anys 1890 i 1893, sabem que ja hi havia treballat de model viu en les assignatures d’acoloriment, dibuix i escultura. Segons les dades dels llibres de matrícula d’arts aplicades de la Llotja i de l’arxiu de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi,⁷ el 1894 el jove Piquet ja s’havia matriculat als ensenyaments superiors de pintura, escultura i gravat de l’Escola de Belles Arts, i els cursos 1895-96 i 1896-97 constava com a estudiant dels ensenyaments d’arts aplicades. En tots els casos apareixia domiciliat al carrer de l’Àguila, 22, del seu Hostafrancs natal.

D’exposició a exposició

Cal destacar que, en paral·lel als estudis, durant aquest mateix tram final del segle XIX la seva producció escultòrica es va multiplicar. La consulta del Repertori d’Exposicions Col·lectives d’Art a Catalunya revela la seva participació en nombroses exposicions d’art els anys 1891, 1892, 1893, 1894 i 1898, com a mínim. A la primera Exposició General de Belles Arts de Barcelona del 1891, que va tenir lloc al Palau de Belles Arts, hi va presentar per exemple els busts Carnaval, Manola i San Francisco, a més de l’escultura de guix La oración. L’estiu següent, en ocasió de la inauguració de l’enllaç ferroviari entre Sant Feliu de Guíxols i Girona, va ser un dels artistes convidats a aportar obres per a l’Exposició de Belles Arts⁸ commemorativa que es va desenvolupar, del 3 de juliol al 15 d’agost de 1892, als jardins de les senyores Ferrer i Casas⁹ de la població costanera. «La nau, ben espaiosa, constava de dos pisos, on es van distribuir per ser exposades 474 obres d’art, segons les seccions següents: pintura i dibuix; escultura, fotografia, treballs de suro i diversos objectes, i arqueologia. Les obres de la primera secció eren pintures a l’oli i dibuixos de Barcelona i Sevilla, i de pintors afeccionats de Sant Feliu, Girona, Olot, etc. […] Quant a la segona secció, d’escultura, van ser disset els escultors que hi van exposar [55 obres].»¹⁰ Tot i que no era certament un dels artistes més notables a l’exposició,¹¹ el sol fet de ser-hi present ja indica un cert coneixement per a un escultor en alça que disposava en aquell mateix moment de catàleg i taller propis (al carrer de Borrell, 119, en ple Eixample).

El 1893 va aportar obra seva per a la primera exposició inaugurada a la sala Parés de Barcelona,¹² i l’any següent va tornar a exposar en la segona Exposició General de Belles Arts organitzada per l’ajuntament constitucional. Al catàleg il·lustrat de la quarta Exposició de Belles Arts i Indústries Artístiques de Barcelona del 1898, finalment, hi consta en l’apartat d’escultura decorativa amb el bust de fang cuit Cabeza de estudio. La revista d’art i literatura barcelonina Álbum Salón, publicada per l’editor i gravador Miquel Seguí (1858-1923), feia esment d’un targetó seu present a la mateixa mostra del Palau de Belles Arts.

Durant aquella època, amb tot, el reconeixement principal li va arribar des de dins mateix de la Llotja. El 27 de desembre de 1896, La Renaixensa publicava que se li havia concedit el premi al millor alumne d’escultura de figura:

«La Academia Provincial de Bellas Arts de Barcelona celebrará avuy sessió pública en son local de Casa Llotja. Llegirá la ressenya dels travalls executats per la Corporació ‘l secretari don Andreu de Ferrán y de Dumont, y l’Académich Rvnt. Dr. D. Joseph Torras y Bages un discurs sobre’l tema: ‘L’art en temps democrátichs: sas ventatjas, sos perills y sa eficacia’. Lo Professor numerari de la Escola Oficial de Bellas Arts, don Tiberi Avila y Rodríguez, dirigirá la paraula als alumnos premiats ab Bossas de viatje, costejadas per la Diputació de la provincia. Será també objecte especial de la sessió repartir als següents alumnos de la Escola las citadas Bossas de viatje: per esculptura, don Joseph Piquet y Catulí; per escenografía, don Anton Pous y Palau; per mobiliari, don Joan Busquets y Jané; per pintura decorativa, don Anton Mirabent y Soler; per brodats y puntas, donya Agna Martí y Llorach. Aixísmateix serán entregats als alumnos llorejats los premis de medalla de plata.»¹³

Al Llibre d’Actes de la Junta General de l’Acadèmia 1893 à 1907, de la mateixa Acadèmia de Belles Arts, es descriu amb detall una altra borsa de viatge concedida a Piquet en la sessió del 13 de juny de 1897:

«Que se conceda por mayoría de votos bolsa de viaje por cuatro meses en cantidad de mil pesetas […] a Don José Piquet y Catulí, por escultura decorativa, haciéndole las mismas advertencias y aconséjandole que visite Burgos, Zaragoza, Toledo, Ávila, Salamanca, etc, y en el extrangero [sic] centros como el Museo de Artes Decorativas de París, donde se encuentran ejemplares de su especialidad.»

Idil·li amb l’escultura

La concessió d’ajudes d’estudi i la participació en mostres, sens dubte, van impulsar Josep Piquet i Catulí a fer un salt endavant important amb el canvi de segle. El 1901, a l’Exposició de Belles Arts de Madrid, va rebre la tercera medalla pel seu grup escultòric Idilio. La revista La Ilustración Artística¹⁴ en parlava en aquests termes elogiosos i més que encoratjadors:

«La concesión de esta recompensa [el tercer premi] es el mejor elogio que puede hacerse de su obra, tan simpática por el asunto y el modo de tratarlo, como correctamente ejecutada. […] Los notables comienzos de su carrera artística permiten asegurarle un brillante porvenir si continúa, como hasta ahora, perfeccionando con una labor constante sus talentos no comunes.»

Una altra publicació de l’època, Catalunya Artística, fins i tot va reproduir Idilio a la portada del número 129.¹⁵ De fet, totes les il·lustracions que apareixien a les setze pàgines de la revista d’aquella setmana eren d’obres de Piquet,¹⁶ a qui anava dedicada també la glosa més extensa que hem trobat de la seva etapa formativa:

«Honrem avuy nostras columnas publicant el retrato y varias obras d’aquest notable esculptor que jove encare, te ja’l nom ben acreditat degut unicament á son mérit y á sa laboriositat: es dir, á sí mateix. […] Encare que’n Piquet conrehuha l’art en totas las manifestacions propias del mateix, prefereix l’esculptura relligiosa y la d’adorno en quins genres ratlla á gran altura, si be es inútil fer elogis de nostre biografiat perque sas obras, que’l lector admirará segurament á n’aquestas planas, no s’estalvian de ferlos.»

Al mateix text, signat pel periodista i crític d’art Francesc Giraldos, hi ha un també interessant comentari final –just després d’apuntar que el 1898 havia rebut «una menció honorífica per la tarja barroca que un any avants fou calificada de sobressalient á l’Academia»– al voltant de l’activitat present i les perspectives de futur immediates de Piquet:

«Actualment te en son taller varias obras esculptóricas comensadas que han d’aumentar sa fama; ditas obras están destinadas á la casa que el conegut editor en Miguel Seguí fa construir baix la direcció del arquitecte senyor Audet.¹⁷ […] Son acreditat taller al que hi travallan gran número d’operaris, sos numerosos deixeples y las moltas provas que de son talent ha donat, colocan á en Joseph Piquet á una envejable altura, reunint sobrats mérits pera que Catalunya Artística li dediqui’l present número segura de que honrant al esmentat artista s’honra ella mateixa.»

El grup escultòric en guix Idilio, a més de premis, bones crítiques i una creixent anomenada, encara li havia d’aportar una última alegria, per a l’orgull i la butxaca: després de l’Exposició de Belles Arts de Madrid del 1901, l’Estat el va adquirir per mil pessetes. Dipositat inicialment al fons del Museu d’Arts Modernes de Madrid mateix, per reial ordre del 2 d’octubre de 1914 va ser traslladat al govern civil de Còrdova,¹⁸ on se’n va acabar perdent la pista.¹⁹

De Josep a José

L’excel·lent rendiment acadèmic a la Llotja i les borses de viatge obtingudes –que no hi ha dubte que devia aprofitar per visitar ciutats valuoses artísticament–, la participació en nombroses exposicions, el ressò de la seva obra en les publicacions especialitzades de l’època i l’obtenció d’algunes mencions i premis finals com el que va representar l’Idilio, van marcar un gir en la vida de Josep Piquet i Catulí. Literalment. Perquè, de sobte, el 1904 trobem José Piquet Catulí instal·lat a Sevilla.²⁰ Qui sap si per algun contacte establert gràcies a les visites d’estudi becades, qui sap si per una més gran demanda d’escultura religiosa a la capital andalusa que no pas a la catalana o qui sap si per algun altre motiu més terrenal,²¹ el cas és que els primers anys del segle XX l’escultor català va passar a residir a la ciutat de la Giralda, on sembla que es va integrar de pressa als cercles artístics i circuits comercials locals. El maig del 1907, per exemple, «expuso en los escaparates del Bazar Sevillano un busto de José Ruiz Arteaga, cuyo paradero desconocemos, y que mereció vivos elogios de la crítica contemporánea por estar modelado ‘con gran perfección y conocimiento’.»²² I ben aviat ja s’anunciava amb taller propi al carrer Pilar, 9, al barri de La Calzada: «En él realiza todo tipo de trabajos, desde esculturas de tema religioso y restauraciones a decoraciones de todo tipo.»²³

La presència de Piquet a Sevilla va coincidir amb una època de revitalització de l’escola escultòrica local a partir, sobretot, de la influència del mediterraneisme de figures com el nord-català Aristides Maillol (1861-1944):

«Entre los escultores sevillanos de finales del siglo XIX y principios del XX existe un grupo que centra su trabajo en estilo de Maillol y el de los escultores catalanes modernistas. […] Cabe destacar que el planteamiento de los escultores en general parece abrir un nuevo capítulo en la escultura sevillana, en el que el intercambio de nuevas tendencias será la nota más destacada. Si la nota más característica hasta el momento era el aislamiento, lentamente se va a introducir una nueva plataforma de influencias foráneas, que sin grandes sorpresas y traumas para una sociedad andaluza cómodamente instalada en la tradición, propiciará mediante un lenguaje formal de fácil lectura el llamado clasicismo mediterraneísmo. ‘El clasicismo mediterráneo’ en cierto modo revitalizó la ya agonizante escultura hispalense.»²⁴

De la integració i contribució de Piquet en la societat cultural sevillana, en dóna també testimoni el fet que el 1914 va ser un dels dos únics escultors convidats, juntament amb una quinzena de pintors, a cedir obres per a una rifa benèfica, del Círculo de Bellas Artes de Sevilla, en favor dels repatriats espanyols a l’Àfrica: «Quedó inaugurada en el vestíbulo del Teatro San Fernando con el discurso del presidente del Círculo de Bellas Artes, Rico Cejudo.»²⁵ Dos anys després, l’Asociación Sevillana de Caridad va organitzar un altre sorteig de quadres i escultures a benefici dels mateixos repatriats, a les Escuelas Salesianas i el Beaterio de la Santísima Trinidad, en què tenim constància que l’artista barceloní va cedir l’obra de fang Chantecler.²⁶

Cal obrir un parèntesi, aquest mateix any 1916, per destacar fins a quin punt començava a tenir un nom José Piquet. Ens consta que la seva obra en guix Magdalena²⁷ va viatjar fins a l’Exposició Nacional de Panamà, juntament amb moltes altres escultures i pintures d’autors peninsulars seleccionades prèviament per l’Asociación de Pintores y Escultores i enviades al país centreamericà per conducte del Ministeri de Foment espanyol.²⁸

I a l’Exposició Primaveral de Sevilla, inaugurada el 29 d’abril de 1917 sota l’organització de la Secció de Belles Arts de l’Ateneo i patrocinada per l’ajuntament, hi va haver dos busts retrat seus en escaiola. Les cròniques periodístiques de l’època van deixar escrit que la mostra es va desenvolupar a la sala alta de les Casas Capitulares, «decorada exquisidament» pels artistes Eloy Zaragoza i Gustavo Bacarisas, que aleshores era president d’aquella secció.²⁹

La connexió gibraltarenca

La referència en la premsa de l’època a Gustavo Bacarisas i José Piquet en el mateix espai i temps podria ser del tot anecdòtica si no fos perquè al cap de cinc anys el nom de l’escultor català acabaria gravat als peus del monument a la Gran Guerra de Gibraltar. I és que, a manca de més dades, la hipòtesi que entre tots dos artistes hi degué haver un contacte com a mínim professional ajudaria a explicar, amb poques escletxes, l’enigmàtic vincle que va portar Piquet a treballar una temporada al Penyal, dos-cents quilòmetres al sud de Sevilla.

Gustavo Bacarisas Podestá, un dels màxims exponents de la pintura sevillana, havia nascut el 23 de setembre de 1873 justament a Gibraltar, en el si d’una família descendent dels menorquins establerts a la plaça britànica a cavall entre els segles XVIII i XIX.³⁰ Després d’obtenir una beca per estudiar belles arts a Roma i d’exercir de professor durant un temps a Buenos Aires, el 1913 es va instal·lar, com Piquet, a Sevilla. I hi va clavar arrels profundes, atès que al cap de sis anys d’haver-hi arribat ja presidia la secció de belles arts de l’influent Ateneo de Sevilla³¹ i l’ajuntament l’havia nomenat fill adoptiu de la ciutat.

No seria forassenyat pensar, doncs, que Bacarisas i Piquet, a més de coincidir en edat, ser nouvinguts a la capital andalusa i moure’s en el mateix ambient cultural, devien mantenir una mínima relació personal. Com tampoc no seria gens estrany pensar, partint d’aquest més que raonable lligam, que quan a Gibraltar es van començar a moure fils per erigir un monument als caiguts en la Gran Guerra³² es demanés en un moment o un altreconsell al seu pintor més famós, i Bacarisas acabés donant la referència de Piquet.

Sabem, això sí, que no va ser l’únic escultor contactat per la comissió de prohoms de la societat gibraltarenca entestats a aixecar un gran monument als soldats britànics morts en el conflicte mundial. Abans que Piquet, entre el final del 1919 i el començament del 1920 es van arribar a demanar projectes a cinc artistes britànics.³³ Però al cap de dos anys, el juliol del 1922, la comissió impulsora va anunciar que descartava totes les propostes i que «es tornava a cercar nous dissenys allà on fos».³⁴ Amb la més que possible intervenció de Bacarisas, el cas és que Piquet va ser l’elegit³⁵ finalment per tirar endavant l’obra i al principi dels anys vint es va traslladar al Penyal, on el consell municipal va posar a disposició seva un estudi temporal. Allà mateix va realitzar el modelatge en fang del monument i després el va tallar en marbre. I també allà mateix va disposar de dos models per elaborar les figures que el coronen: un mariner del vaixell de guerra HMS Cormorant³⁶ i un soldat de la guarnició.³⁷

Cognoms catalans sobre pedra de Catalan Bay

El 27 de setembre de 1923 a la tarda, amb la presència de l’escultor català, es va dur a terme la cerimònia d’inauguració del War Memorial, qualificat pel Gibraltar Chronicle³⁸ com «a fine virile example of sculpture in marble». El bicentenari diari local en destacava: «The modelling of the soldier is in particular full of life and the arrangement of the drapery skilful.» I afegia que el monument, de 5,5 metres d’altura des de la sòlida base fins a la punta de la bandera, reposava sobre un gran pedestal quadrilàter de pedra tallada curiosament de la zona de Catalan Bay, un llogaret de pescadors de misterioses reminiscències catalanes al vessant de llevant de l’imponent Penyal.³⁹ Tot seguit, el mateix diari descrivia les inscripcions a les quatre cares de la base:

–a la de l’est hi ha gravats els noms dels tretze gibraltarencs morts en el conflicte del 1914 al 1918: Solomon Benzecry, Leopoldo Bossano, Joseph Gustavino, Lionel Joseph Briggs Harrison, Albert Jones, Edward Oliveri, Francis Daniel Piri, Michael Albany Wallace Pitman, Harry Reading, Alfred J. Ruggier, Andrew Ryan, Thomas M.C. Stewart i John Undery;⁴⁰

–a la del nord, «To the Memory of all officers and Seamen of the Gibraltar Straits Patrol who gave their lives for their King & Empire in the Great War»;

–a la del sud, «To the Memory of the Officers & Men of all Services who gave their lives in the Great War and are interred in the North Front Cemetery where their names are recorded»;

–i a la de l’oest, sobre els cognoms Piquet Catoli [sic.] i l’escut de Gibraltar, «This Memorial was erected by The People of Gibraltar to commemorate The Great War».

Abans que el flamant governador de la plaça, Charles Monro,⁴¹ retirés la bandera que cobria el monument, el president del comitè impulsor, el capità M. H. Anderson, va explicar-ne la raó de ser:

«This Memorial will stand through the ages facing out to sea, the visible symbol that Gibraltar is proud to commemorate the valour of her own sons, but also that of all those who from wherever they came helped to perpetuate and to preserve the freedom of our great Empire of which every Gibraltarian is proud to be a member.»

Tornada «a casa»

Amb l’encàrrec enllestit i convertit des del mateix dia de la inauguració en un dels monuments de referència en la societat gibraltarenca, Piquet va tornar a Sevilla per continuar desenvolupant escultura religiosa i decorativa en un moment de gran demanda arran de l’Exposició Iberoamericana del 1929. No va ser la seva única experiència treballant per a una expo internacional: se sap que l’any següent, el 1930, va rebre encàrrecs per a l’Exposition internationale coloniale, maritime et d’art flamand d’Anvers i per a l’Exposition internationale de la grande industrie, sciences et applications, art wallon ancien de Lieja.⁴²

De factura seva també és el conjunt escultòric que presideix la façana de l’edifici principal de l’antic Quarter de Sapadors de la capital andalusa: d’estil clàssic, al marge dret de les escultures és ben visible encara ara el seu nom gravat. I el 1932 va participar en l’Exposició de Belles Arts de Sevilla amb dos dibuixos: Madrugada de Viernes Santo i Campanario de las Brujas.⁴³

També rebia comandes de fora de la ciutat. Als petits municipis de Cazalla de la Sierra i Constantina, al nord de Sevilla, va deixar el seu estil acadèmic⁴⁴ en els monuments dedicats als Màrtirs de la Pàtria. I com anota el sacerdot i investigador Narciso Climent Buzón al vuitè volum de la seva Historia social de Sanlúcar de Barrameda:⁴⁵

«En 1928 se ejecutaron en sus instalaciones [Antiguo Casino y en el Círculo de Artesanos] unas obras de reformas. Intervino en ellas como pintor Alfonso López y como escultor en yeso José Piquet, ambos premiados en diversas exposiciones. Se pintó un techo de estilo barroco con alegorías de bellas artes y agricultura, al tiempo que se colocaron en la decoración del alumbrado dos aparatos estilo Carlos III, obra de Manuel Romero.»

El llunyà 1943, quan ja devia tenir setanta-quatre anys, encara estava plenament actiu per rebre encàrrecs, com ho demostra l’intent de la Insigne y Real Congregación del Santo Sepulcro de Cristo y Siervos de la Orden Tercera de Nuestra Señora de los Dolores, de Jaén, de fer-li arribar a Sevilla l’urna del Sant Sepulcre per restaurar-la. Però «al final no se llegó a un acuerdo para ello» amb «el dorador José Piqué Catuli»,⁴⁶ amb domicili a Ciudad Jardín.⁴⁷ La seva activitat es va truncar, inesperadament, l’estiu del 1949, quan va ingressar a l’Hospital Central⁴⁸ per una fractura a la volta del crani de la qual no es va recuperar.

Amb vuitanta-un anys acabats de fer, el 12 d’agost de 1949 se certificava⁴⁹ la seva mort. I dos dies després la seva dona, Teresa Ramis Figuerola,⁵⁰ i la seva filla María el van enterrar al Cementiri de San Fernando de Sevilla,⁵¹ a la sepultura de tercera classe núm. 56 del carrer San Pedro (esquerra). Segons que consta als registres del mateix cementiri, el 8 de novembre de 1959 les seves restes es van exhumar i traslladar a la sepultura 101 de l’ossari 47 (esquerra). I en una data posterior, sense concretar, els seus ossos es devien cremar sense deixar-ne cap més rastre.⁵² La progressiva desaparició del seu nom al recinte funerari de San Fernando és, de fet, una bona metàfora del gradual desconeixement col·lectiu de la seva obra als tres llocs que, personalment i professionalment, més el van marcar en vida: Barcelona, Sevilla i Gibraltar.

Notes:

1^ També conegut com a British War Memorial.

2^ J. F. RÀFOLS, Diccionario biográfico de artistas de Cataluña, desde la época romana hasta nuestros días, Barcelona, Editorial Millà, 1953, tom segon H-R.

3^ Raimon MASDÉU i TÉRMENS, «Els santjustencs del 1900», Miscel·lània del Centre d’Estudis Santjustencs IX, 1998, p. 111-112.

4^ Catalunya Artística. Setmanari Il·lustrat d’Arts y Literatura, núm. 129, any III, Barcelona, 1902.

5^ Mort inesperadament el 1891, abans de complir els cinquanta anys, com es detallava en aquesta nota obituària publicada a La Vanguardia el 8 de febrer de 1891: «Rosendo Nobas acaba de morir, víctima de una pulmonía que contrajo cuidando á su madre enferma, à quien quería con delirio, y á la cual, pocos días después de verla padecer, ha seguido en el camino del sepulcro.»

6^ Catalunya Artística. Setmanari Il·lustrat d’Arts y Literatura, núm. 129, any III, Barcelona, 1902.

7^ Agraïm la inestimable ajuda prestada per localitzar informació sobre l’artista als arxius de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi a la bibliotecària i arxivera Begoña Forteza Casas.

8^ Un detall interessant de l’exposició és que es va establir «que la llengua oficial fos la catalana, empleantse nostre idioma en tots sos actes y redactantse aixís mateix en nostre parla lo Catálech del concurs. ¡Exemple digne de seguirse y ensenyansa que deuhen de continuar los que s’interessan per l’explendor de Catalunya!», tal com s’exclamaven a les pàgines del Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya (any II, núm. 6, 1892).

9^ On després hi va haver les fàbriques d’en Rosselló (més tard Illeco) i La Suberina. Extret del butlletí Sant Feliu de Guíxols, núm. 12, 1992, de l’Arxiu i Museu d’Història de la Ciutat, en record del centenari de l’Exposició de Belles Arts del 1892.

10^ Ibíd.

11^ A l’auca commemorativa que es va imprimir per a l’exposició no apareix el seu nom, eclipsat per figures de més renom a l’època: «Com à escultor de gran fama, hi veureu en Vallmitjana.»

12^ El 30 de novembre de 1893.

13^ La Renaixensa. Diari de Catalunya, núm. 7468, any XXVI. Barcelona, 1896.

14^ La Ilustración Artística, núm. 1021, any XX. Barcelona, 1901.

15^ Catalunya Artística. Setmanari Il·lustrat d’Arts y Literatura, núm. 129, any III, Barcelona, 1902.

16^ A les pàgines del número 129 de Catalunya Artística es reprodueixen, per ordre, les escultures titulades Idili, Targetó, Sant Joan Evangelista, El fill pródich, Tapa de sepulcre, Frontal d’estar, El Sagrat cor de María i Figura decorativa.

17^ Fa referència a l’edifici de l’antiga Editorial Seguí, una obra modernista de l’arquitecte Andreu Audet i Puig (1868-1938) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, a la cantonada de Torrent de l’Olla i el carrer de Bonavista, a Gràcia. Es va acabar de construir el 1912.

18^ Mercedes ORIHUELA MAESO i Elena CENALMOR (2002): «’El Prado Disperso’ – I. Córdoba – II. Sevilla – III. Écija (Sevilla)», Boletín del Museo del Prado, tom 20. Madrid, p. 158.

19^ L’escultor Fausto Blázquez assegura que es trobava al Museu de Còrdova. Amb tot, des del mateix Museu de Belles Arts cordovès admeten «en origen s’hi va dipositar Idilio, però que des del 1914 seria a l’Excel·lentíssima Diputació Provincial de Còrdova». A l’inventari de patrimoni de la Diputació de Còrdova, per la seva banda, no apareix actualment l’obra esmentada. Vegeu: Fausto BLÁZQUEZ, La escultura sevillana en la época de la Exposición Ibero-Americana de 1929 (1900-1930), Ávila, Diario de Ávila, 1989, p. 129.

20^ Ibíd.

21^ A la pàgina 3 del diari La Vanguardia del 30 de setembre de 1905 es pot llegir: «Llamamientos judiciales: El (juez de instrucción) de la Universidad (cita) a José Piquet y Catuli, José Cuñat y Boix y José Lucién Aubert.»

22^ José RODA PEÑA, «Panorama escultórico en la Sevilla de 1907», Juan Miguel GONZÁLEZ GÓMEZ i María Jesús MEJÍAS ÁLVAREZ (coord.), Estudios de historia del arte: centenario del Laboratorio de Arte (1907-2007), vol. 2, Sevilla, Universitat de Sevilla, 2009, p. 294.

23^ F. BLÁZQUEZ, La escultura sevillana…, p. 129.

24^ Sebastián SANTOS CALERO, «Escultores renovadores del clasicismo mediterráneo sevillano de la primera mitad del siglo XX», Temas de estética y arte, núm. 18, Sevilla, Real Academia de Bellas Artes de Santa Isabel de Hungría, 2004, p. 194 i 196.

25^ «Exposición de cuadros», El Noticiero Sevillano, 22 de setembre de 1914; i «Círculo de Bellas Artes. Para los repatriados», El Liberal, 28 d’agost de 1914.

26^ Inmaculada Concepción RODRÍGUEZ AGUILAR, Arte y cultura en la prensa: la pintura sevillana (1900-1936), Sevilla, Universitat de Sevilla, 2000, p. 316.

27^ Deu ser amb tota probabilitat la mateixa que havia presentat a l’Exposició Nacional de Belles Arts de Madrid el 1904.

28^ Maria Isabel MARÍN SILVESTRE, «La col·laboració d’escultors catalans en diverses exposicions internacionals entre 1890 i 1915», Cristina RODRÍGUEZ-SAMANIEGO i Irene GRAS VALERO (ed.), Modern Sculpture and the Question of Status, Barcelona, GRACMON-Universitat de Barcelona Edicions, 2000.

29^ I. C. RODRÍGUEZ AGUILAR, Arte y cultura en la prensa…, p. 153.

30^ Vegeu: Martí CRESPO, Els ‘minorkeens’ de Gibraltar, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2018.

31^ Fundat el 1870 pel filòsof i sociòleg català Manuel Sales i Ferré (1843-1910).

32^ El 7 de març de 1919 es va plantejar la idea de crear un comitè específic i el 25 de juliol del mateix any ja va fer la primera reunió, segons l’article inèdit The First World War Commemoration and Remembrance (2018),d’Anthony Pitaluga, cap dels Arxius Nacionals de Gibraltar.

33^ Al mateix text, Pitaluga detalla:

«The Crown Agents procured designs and quotations from five British sculptors:

1. Mr. O. Ramsden.

2. Mr. J. A. Stevenson.

3. Messrs. Farmer Brinley & Co.

4. Messrs. Gilbert Seale & Son.

5. Mr. G. Bayes.

On July 1920, the Crown Agents received quotesfrom Farmer, Brindley & Co. and J. A. Stevenson. Both sculptors agreed the cost of executing the monument required, in Portland Stone, packed ready for export should be about £2,700. J. A. Stevenson included a sketch of his design with his quote.»

34^ Ibíd.

35^ Seguint el relat de Pitaluga: «On 25 August 1922, the Committee informed the Governor that the sculptor had completed a preliminary clay model and that this was ready for inspection. The Governor approved and Señor Jose Piquet Catoli, the sculptor from Barcelona, took about a year to complete the Carrara marble monument and commemorative tablets.»

36^ Es tractava d’un vaixell de vela avarat a Chatham (Anglaterra) el 12 de setembre de 1877 que des del 1889 va quedar atracat al moll de Gibraltar, fins al seu desballestament a Màlaga el 1949.

37^ En aquest sentit, l’historiador local Neville Chipulina es fa ressò, a l’entrada «1915 – El Bulevá Hebreo – El Bulevá de Las Palmeras» del seu interessant bloc The People of Gibraltar, d’una broma que suposadament circulava per Gibraltar a l’època: per la posició que adopta el cos d’un dels dos soldats del monument, es deia sorneguerament que el sevillà Piquet devia haver fet servir un torero de model.

38^ Gibraltar Chronicle, 28 de setembre de 1923. Cal donar les gràcies a Anthony Pitaluga per la localització i reproducció d’aquest exemplar.

39^ Martí CRESPO, «Quan a Gibraltar es parlava català», L’Avenç, núm. 393, 2013, p. 32.

40^ Els seus cognoms són un magnífic exemple més del gresol d’orígens i de cultures que formen la societat yanita.

41^ El general Sir Charles Carmichael Monro, nascut premonitòriament en un vaixell a alta mar el 1860, va participar en els principals conflictes oberts en aquell temps al vast Imperi britànic (Segona Guerra Bòer, Primera Guerra Mundial, l’Índia…). El 26 de maig de 1923, quatre mesos abans de la inauguració del British War Memorial, va ser nomenat governador de Gibraltar, càrrec que va ocupar fins al 13 d’agost de 1928. Un any després moria a Londres.

42^ F. BLÁZQUEZ, La escultura sevillana…, p. 129.

43^ I. C. RODRÍGUEZ AGUILAR, Arte y cultura en la prensa…, p. 290.

44^ I amb una certa tendència al realisme naturalista, segons el criteri de l’escultor Fausto Blázquez.

45^ Narciso CLIMENT BUZÓN, En busca de nuestro pasado. Historia social de Sanlúcar de Barrameda. En la dictadura de Primo de Rivera, vol. 8, Sanlúcar de Barrameda, A.S.E.H.A., 2014, p. 254.

46^ Informació obtinguda del bloc de la Insigne y Real Congregación del Santo Sepulcro de Cristo y Siervos de la Orden Tercera de Nuestra Señora de los Dolores, de Jaén.

47^ En concret, a l’illa 46, carrer 60, d’aquest barri residencial de cases barates construït inicialment per acollir visitants de l’Exposició Iberoamericana del 1929.

48^ En funcionament fins al 1972. Actualment és la seu del Parlament d’Andalusia.

49^ Inscripció de defunció número 1242, del districte de San Román, al Registre Civil de Sevilla.

50^ Al registre d’enterraments del cementiri sevillà apareixen amb errors tant el primer cognom de la dona (Teresa Ramos) com l’edat del difunt (setanta-set anys).

Amb els mateixos cognoms hem localitzat el mallorquí Nicolas Ramis Figuerola, nascut el 1877 a Inca i mort el 2 de gener de 1944 a Nova Orleans.

51^ Cal agrair enormement l’ajuda d’Albert Balanzà a l’hora de consultar els arxius del cementiri sevillà i localitzar-hi l’escultor català.

52^ Segons comunicació personal dels tècnics del cementiri, se solen incinerar els ossos dels enterrats la família dels quals deixa de pagar la sepultura al cap de cinc anys.

Article publicat l’11 de novembre de 2021