Vaig començar a fer viatges a Gibraltar per a la meva recerca sobre els menorquins al penyal al principi dels anys 2000, just quan Londres i Madrid –amb Tony Blair i José María Aznar al capdavant, i Jack Straw i Josep Piqué com a ministres d’Afers Estrangers–, posaven damunt la taula la qüestió d’una possible cosobirania d’aquest petit territori, a l’estil de Hong Kong, per mirar de desencallar el conflicte obert des de fa tres segles. La resposta dels implicats directes, els gibraltarencs, va ser implacable i inapel·lable amb el segon referèndum d’autodeterminació del 7 de novembre de 2022: 98,48% en contra de la sobirania compartida i un 1,03% a favor. La cosobirania, doncs, va quedar bandejada, com també els governs de Blair i d’Aznar poc després. Però la recerca de nous models per sortir de l’statu quo no es va aturar aquí.
En una de les freqüents visites que vaig fer a l’Arxiu Nacional de Gibraltar, l’agost del 2008, recordo que l’arxiver d’aleshores, Dennis Beiso, em va acabar demanant algunes precisions i detalls sobre l’estatus polític i jurídic d’Andorra, que li vaig traslladar posteriorment per correu electrònic des de Barcelona. Un mes i mig després, el 19 de setembre, vam tornar a coincidir a la conferència internacional Calpe de Gibraltar, dedicada aquell 2008 a l’evolució de les identitats i les petites comunitats. Una de les ponències del programa, el 19 de setembre a la tarda, era justament de Beiso i portava per títol “Small nations, big neighbours: identity and politics in Gibraltar and Andorra.”
I sembla que les seves paraules i reflexions no van passar per alt al govern gibraltarenc, perquè el primer ministre Peter Caruana (entre 1996 i 2011) va sorprendre tothom al cap de dos anys justos amb una proposta inaudita fins aleshores en l’enrocadíssim conflicte diplomàtic de Gibraltar: explorar la via andorrana. En efecte, en una conferència organitzada per Fórum Europa a Sevilla el novembre del 2010, va assumir públicament que l’estatus actual del penyal no seria el definitiu i, per tant, que calia buscar opcions acceptables per al poble gibraltarenc. I la més acceptable, creia, era aconseguir una posició internacional semblant a la d’Andorra. I quina era, aquesta posició? Amb la constitució aprovada el 1993, Andorra va poder entrar com a 184è “estat independent, de dret, democràtic i social” a l’ONU. El text consagrava la sobirania en el poble andorrà, però establia també la figura dels coprínceps –el bisbe d’Urgell i el president de la República Francesa– com a caps d’estat de manera conjunta i indivisible i amb certs poders, tot i que en la majoria dels casos requereixen l’aval del cap del govern o del Síndic General.
La proposta, més enllà d’encendre momentàniament el debat i obligar els mitjans gibraltarencs a analitzar amb lupa tots els punts de la constitució andorrana referents als coprínceps, va quedar també aparcada pocs mesos després quan, a les eleccions del 2011, Fabian Picardo va apartar del poder Caruana. Però, en tot cas, la via andorrana ja havia entrat a formar part d’aquest llarg serial en què s’ha convertit la disputa per la sobirania del penyal i, de fet, podria reaparèixer en qualsevol moment si es mou alguna de les peces que mantenen l’statu quo actual.
PS: La via, d’alguna manera, va treure el nas tímidament entre el 2013 i el 2016 quan Gibraltar va fer una maniobra esportiva a la UEFA i la FIFA com la d’Andorra a l’ONU: la Gibraltar Football Association (amb l’antic arxiver Dennis Beiso ocupant-ne ara un dels càrrecs directius) va aconseguir, malgrat l’oposició inútil d’Espanya, el reconeixement internacional de les seves seleccions de futbol. I, gràcies a això, el juny del 2021 Andorra i Gibraltar van poder disputar el primer partit oficial, amb un empat a zero satisfactori per a dos equips acostumats a lluitar per no rebre golejades a Europa.
Article publicat el 20 de febrer de 2023
Comments are closed