In English (translated by Google) / En castellano (traducido por Google)
Durant el primer terç del segle XIX, els estira-i-arronses entre liberals i absolutistes a l’estat espanyol van empènyer periòdicament a l’exili centenars de partidaris del liberalisme, sota amenaça de presó o pena de mort. La ciutat de Gibraltar, per aquest motiu, es va convertir inesperadament en un refugi temporal per a polítics i militars que fugien de la persecució de Ferran VII, en el seu camí cap a Londres. En aquest article parlem de tres casos, ben significatius i nostrats, en què el penyal va tenir un paper més que destacat.
Vicent Salvà i Pérez (1786-1849), el llibreter
El polític i editor Vicent Salvà i Pérez va néixer a València el 10 d’octubre de 1786 en el si d’una família benestant de comerciants de vellut d’origen mallorquí. Criat en un ambient cultivat, doncs, ben aviat va mostrar les seves altes aptituds intel·lectuals i es va decantar pels estudis universitaris de filosofia i lletres, a més dels de teologia. A la seva ciutat natal va acabar fundant amb el cunyat Mallén, Salvá y Cía, una llibreria de gran prestigi entre els cercles liberals i, de retruc, una gran font de maldecaps per al propietari quan el 1817, amb el regnat absolutista de Ferran VII, va ser denunciat per la Inquisició pel seu compromís polític i per l’acusació de vendre-hi llibres prohibits. Es va poder salvar de la presó fugint, durant un any, a França i a Itàlia.
Amb el triomf de la revolució liberal de 1820 i el començament de l’anomenat Trienni Liberal, Salvà va ser elegit regidor a l’Ajuntament de València i fins i tot diputat a Corts. No és estrany, doncs, que amb el retorn de l’absolutisme, el 1823, hagués de tornar a fer les maletes de pressa i corrents i exiliar-se: després de passar per Sevilla i Cadis, va aconseguir d’arribar a Gibraltar. L’any següent va sortir cap a Londres, on va obrir una altra llibreria important, la Spanish and Classical Library de Regent Street, que va deixar al seu fill Pere el 1830 quan va decidir de canviar la capital anglesa per la capital francesa. A París, com no podia ser d’una altra manera, hi va obrir la Librería Hispano-Americana, juntament amb la família d’editors francesos Bossange, amb un gran èxit local i internacional. Amb l’amnistia decretada als liberals el 1834, Salvà va poder tornar a València, on havia mantingut durant tot l’exili la primera llibreria original, i va ser reelegit diputat a Corts.
Felip Bauzà i Canyes (1764-1834), el científic
Un altre cas destacat, amb giragonses vitals sorprenents, és el del mallorquí Felip Bauzà i Canyes, nascut a la cèntrica plaça del Banc de l’Oli de Palma el 17 de febrer de 1764 del matrimoni format per un manobre i una catalana. Va ingressar de ben jove a la Reial Escola de Navegació de Cartagena, des d’on amb poc més de vint anys ja va ser destinat a participar en dos episodis bèl·lics contra la Gran Bretanya: l’infructuós Gran Setge de Gibraltar (1779-1782) i la reeixida presa de Menorca (1782). En aquells anys de formació i fogueig, sota les ordres del tinent general Antoni Barceló –mallorquí com ell–, també va participar en els atacs contra els pirates algerians i en el setge i bombardament d’Alger.
Més enllà d’aquestes experiències d’armes, el pas per l’acadèmia naval de Cartagena també el va situar en l’òrbita dels oficials científics que en aquells moments començaven a destacar per les seves aportacions en cartografia. D’ençà del 1785, així, es va implicar en l’atles marítim de la península Ibèrica. I el 30 de juliol de 1789 es va embarcar a Cadis en la circumnavegació del món encapçalada per l’explorador i militar Alessandro Malaspina. Durant cinc anys, aquella expedició marítima de caràcter científic i comercial va passar per una bona part de les possessions de la monarquia hispànica a Amèrica i el Pacífic: de Montevideo a Alaska, passant per l’illa de Guam i les Filipines, les Noves Hèbrides, Nova Zelanda i Austràlia. El 23 de juliol de 1793, amb atacs d’asma i exhaust, Bauçà va decidir d’abandonar l’aventura oceànica i tornar a Cadis, on va arribar el setembre de 1794 carregat amb centenars de cartes i esborranys, perspectives de costa, dibuixos de persones i llocs, càlculs astronòmics…
Però, en compte de deixar-lo treballar en tots aquests materials, les autoritats militars li tenien preparada una altra mena de rebuda: destinar-lo a un breu servei d’armes a les costes gaditanes. Va ser així com, a bord de la fragata Mahonesa, la tardor del 1796 va entaular combat amb el vaixell britànic Terpsichore al cap de Gata i fou fet presoner a Gibraltar durant vuit mesos. A la mateixa plaça britànica on va ser empresonat, curiosament, hi tornaria al cap de vint-i-cinc anys com a refugiat. Perquè, en paral·lel a la seva important tasca cartogràfica durant les primeres i convulses dècades del segle XIX espanyol, Bauçà també es va significar políticament al costat dels corrents liberals. Per això, quan el 1823 el rei Ferran VII va recuperar el poder amb l’ajuda militar exterior de la Santa Aliança (Àustria, Prússia, Rússia i França), fou condemnat a mort i va aconseguir de refugiar-se al penyal, d’on es va embarcar el novembre del mateix any, amb els seus baguls de llibres i mapes, cap a Londres.
Establert com a exiliat i amb ben pocs recursos al districte de Somers Town, Bauçà ben aviat va començar a col·laborar amb reconeguts cartògrafs i institucions de la Gran Bretanya, com ara la Hydrographical Office i la Royal Geographical Society. No va ser fins a la fi del 1833 que la reina governadora no li va permetre de tornar a casa, un desig que no va poder complir perquè el 3 de març de 1834 una hemorràgia cerebral se’l va endur.
Gabriel Císcar i Císcar (1760-1829), l’intel·lectual
Si les ironies de la vida van fer que Felip Bauzà participés en el Gran Setge contra Gibraltar, més tard hi fos empresonat uns quants mesos i el 1823 s’hi acabés refugiant per salvar la pell, el cas del valencià Gabriel Císcar i Císcar, nascut quatre anys abans que el científic mallorquí a Oliva (la Safor) en el si d’una família reputada, és força paral·lel fins al tram final de la vida. Com Bauzà, va formar part de l’Acadèmia de Guardamarines de Cartagena i també va participar en el setge de Gibraltar del 1782 i en l’atac a Alger de Barceló.
Nebot de l’intel·lectual Gregori Mayans i Císcar i germà d’un altre oficial brillant, Francesc Císcar, en Gabriel es va destacar pel valor que atorgava a la cultura i a la ciència com a factor de desenvolupament dels pobles. A mitjan dècada de 1780 ja era catedràtic de navegació i matemàtiques a la mateixa acadèmia de Cartagena i el 1788 va passar a ser-ne el director. En paral·lel, va escriure nombrosos llibres de matemàtiques, astronomia i àlgebra, com ara Tratado de aritmética, Memoria de los nuevos pesos y medidas fundados en la naturaleza i Métodos para hallar las longitudes en el mar. Va mantenir contacte amb membres d’acadèmies científiques alemanyes, angleses i franceses i, de fet, va ser comissionat per assistir a París a les reunions que van fixar el sistema mètric decimal com a mesura universal.
Simpatitzant del liberalisme naixent, fou designat vocal de la Junta de Defensa de Cartagena i posteriorment governador civil o militar de la localitat entre 1809 i 1810. Després d’ocupar la secretaria d’estat i la del Consell de Guerra i Marina, el gener d’aquell any fou nomenat ministre de Marina. Amb l’absència de Ferran VII arran de la invasió napoleònica de la Península, l’octubre de 1810 les Corts el van designar membre de la regència al costat d’un grup de mariners il·lustrats més. Tot aquell compromís polític actiu va comportar que el 1814, amb la tornada de Ferran VII, fos engarjolat immediatament. Més tard, durant el Trienni Constitucional, fou elegit diputat a les Corts (1820-1821) i el juny de 1823 fou nomenat un altre cop membre de la regència provisional de Sevilla. Però la tornada del rei va tallar de soca-rel tota aquesta activitat política frenètica. Paradoxes de la vida, els anglesos contra qui havia lluitat al principi de la seva carrera militar el van alertar de la intenció de Ferran VII de condemnar-lo a mort. Per això alguns oficials britànics el van ajudar, tot passant per Sevilla i Cadis, a refugiar-se a Gibraltar. L’exili va durar sis anys llarguíssims, durant els quals va enviar un memorial al rei demanant-li de tornar sense càrrecs: l’única resposta va arribar de l’Audiència de Sevilla, que el 20 d’abril de 1825 el va condemnar “a la pena ordinària de mort”. Amb tots els béns confiscats, Císcar va poder sobreviure gràcies a l’amistat amb el duc de Wellington (Arthur Wellesley), que li va concedir una pensió vitalícia. Amb tot el temps del món, a desgrat seu, a Gibraltar va escriure el seu últim llibre, el Poema físico-astronómico en siete cantos, publicat per la Garrison Library el 1828. Un any després la mort el va sorprendre als peus del penyal, tal com consta als registres de la catedral de Santa Maria la Coronada:
“En la ciudad de Gibraltar, en 13 de agosto de 1829, yo, don Juan Baptista Zino, vicario general apóstólico de esta iglesia, di sepultura eclesiástica en el cementerio de los católicos al excelentísimo señor don Gabriel Ciscar, de edad de 70 años, su enfermedad consuncion [sic], natural de Oliva, Reyno de Valencia, teniente general de marina, casado que era con doña Teresa Oliva, natural de ídem, el cual murió ayer, habiendo recibido los santos sacramentos.”
Gabriel Císcar no va poder tornar en vida a casa seva, doncs, però la seva biografia encara havia de viure una última peripècia. El 1860, després de moltes gestions i fins a tres intents, es van exhumar les seves restes del cementiri catòlic de Gibraltar i foren traslladades, per mar i amb tots els honors, fins al flamant Panteó de Mariners Il·lustres de San Fernando, on d’aleshores ençà reposa en un mausoleu encarregat per les seves filles.
Comments are closed