In English (translated by Brian Porro) / En castellano (traducido por Google)
Gibraltar, com a petit territori britànic enclavat a l’extrem sud de la península Ibèrica, no és gens estrany que al llarg dels últims tres segles hagi esdevingut periòdicament refugi de persones que s’escapaven de conflictes a l’altra banda de la frontera i més enllà i tot. Amb l’esclat de la Revolució francesa, per exemple, hi van arribar uns quants membres de la noblesa, com també s’hi va desplaçar poc després gent de la comarca del Camp de Gibraltar arran de la invasió napoleònica de la Península. Les eternes lluites entre liberals i absolutistes a l’Espanya del segle XIX també va generar onades periòdiques de refugiats al penyal, com a primer pas per arribar a Anglaterra. I, ja al segle XX, la guerra del 1936-1939 va comportar l’arribada de nombroses persones compromeses políticament dels dos bàndols en lluita. Cal recordar, en aquest sentit, que durant el conflicte hi va arribar a haver al penyal dos consolats espanyols, un de republicà i un de franquista.
Una mica abans, el 1933, tenim el cas singular del banquer i contrabandista mallorquí Joan March i Ordinas, que va passar il·legalment la frontera del penyal, en la seva fugida de la presó d’Alcalá de Henares, com a primera escala abans d’exiliar-se temporalment a París. I encara més sorprenent és la història, a l’altre extrem ideològic, del metge i polític català Francesc Dalmau i Norat. March i Dalmau, cara i creu de les evasions a Gibraltar.
Nascut a Girona el 24 de juliol de 1915, Dalmau es va criar en el si d’una família compromesa culturalment i políticament amb els ideals del catalanisme: el pare, el metge i intel·lectual Laureà Dalmau i Pla, fou diputat al Parlament de Catalunya durant la Segona República; i la mare, Laura Norat i Puig, era filla dels propietaris del Cafè Norat de la Rambla de Girona. Va començar a estudiar la carrera de medicina a la Universitat Autònoma de Barcelona, època en què va cofundar la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya i va participar en els Fets del Sis d’Octubre de 1934, raó per la qual fou empresonat un temps.
Amb l’esclat de la guerra de 1936-1939 va ser, com a metge voluntari, en uns quants fronts de guerra, motiu pel qual es va haver d’exiliar a Occitània amb la derrota republicana. Però el juliol de 1940, preocupat per l’estat de la mare i la germana, va optar per tornar a Girona. Les autoritats el van detenir automàticament i fou empresonat inicialment al castell de Sant Ferran de Figueres. Més tard el van traslladar a presons de Reus, Madrid i finalment a Algesires, integrat al Batallón de Castigo de Soldados Prisioneros nº1 de Punta Carnero.
Un any després de “l’animalada”, com descrivia ell mateix l’intent de tornar a casa, va començar a témer que, a les misèries i penúries viscudes diàriament al batalló disciplinari, s’hi afegís el perill que els franquistes volguessin utilitzar els presoners com a carn de canó per al Tercer Reich. Va ser quan va començar a rumiar d’escapar-se’n. Però sortir del camp de concentració, arribar sense mitjans a Catalunya i continuar la fugida cap al nord no era gens viable. Així que va girar la vista cap al penyal que tenia a l’horitzó, a ben pocs quilòmetres d’on era, com a possible porta d’entrada a una de les democràcies més consolidades del moment.
L’evasió no admetia improvisacions perquè un error podria costar-li la mort. Per això, aprofitant els seus permisos freqüents per desplaçar-se a la farmàcia d’Algesires, es va començar a fixar en el terreny i fins i tot va entrar en contacte, d’amagat, amb les autoritats de l’oficina britànica, en funcions de consolat, que hi havia a la ciutat. Els agents britànics li van assegurar que, si aconseguia arribar a Gibraltar, no el repatriarien a Espanya i obtindria protecció. Amb un carnet de quan estudiava medicina a Montpeller –just després de la retirada– com a únic document d’identitat, el 27 de setembre de 1941 va arribar el moment. Aprofitant un nou permís per anar a Algesires, va aconseguir desfer-se temporalment del vigilant que l’acompanyava i es va desplaçar caminant fins a Los Barrios, on es va esperar a la posta del sol per entrar a l’aigua calmada de la badia. Ho descrivia així a la biografia Francesc Dalmau. De Normandia a Palamós (2016), escrita per l’historiador Francesc Marco i Palau: “Em vaig treure la roba i, guardant tan sols la documentació relligada amb una goma, vaig començar a nedar a poc a poc, fins que em vaig trobar prou lluny i vaig nedar cada cop més de pressa, desesperadament, fins al límit de les meves forces.”
Braçada a braçada, sigil·losament, Dalmau es va anar acostant al penyal sense ser detectat per les patrulles costaneres de la Guàrdia Civil. Tenia vint-i-sis anys, era fort i estava avesat a nedar des de l’adolescència a la platja de la Fosca de Palamós, on més d’una vegada havia arribat fins a les illes Formigues i n’havia tornat practicant crol. Ell mateix ho explicava en aquest àudio: “Amb molta precaució vaig anar nedant, però més aviat sota aigua que sobre aigua, perquè em semblava que els esquitxos els havia de veure tothom, fins que vaig arribar bastant enfora i llavors, nedant a poc a poc, suau suau, vaig veure que ja era en aigües jurisdiccionals britàniques. Havia aconseguit el meu objectiu militar. Una victòria.”
Després d’hores d’avançar per l’aigua, va descobrir un vaixell a tocar de Gibraltar i s’hi va enfilar per la corda d’amarratge. Es tractava d’un vell vaixell de guerra abandonat i sense ningú a bord. En un moment donat, va observar una patrullera que passava pel costat i, tot i fer-los senyals, no es va aturar. Va ser de tornada, una vegada finalitzada la missió que tenia encomanada, quan l’embarcació se li va acostar i el va traslladar a terra ferma, lliure de dictadura. Era la fi d’un any i gairebé tres mesos de reclusió als camps concentracionaris espanyols gràcies a una evasió de pel·lícula, després d’una travessa de vuit quilòmetres per la badia. “S’ha de pensar que vaig arribar allà en banyador, sense saber gairebé anglès en aquell temps i sense ni cinc cèntims.”
Les autoritats locals el van enviar al calabós, on va rebre visites del departament d’immigració i interrogatoris dels serveis d’espionatge per comprovar-ne la identitat i els antecedents: “Els vaig dir que desitjava allistar-me a l’exèrcit britànic perquè lluitar contra Hitler era la manera de continuar combatent Franco, puix que en aquell moment només la Gran Bretanya s’enfrontava al nazisme.” I, una vegada obtinguda la llibertat, va demanar d’embarcar-se cap a les Illes Britàniques seguint el mateix trajecte amb escala a Gibraltar que, en unes altres circumstàncies, havien seguit més catalans com un tal Jornet, J. Llonchs i Josep Vaquer, segons que explica Daniel Arasa a Els catalans de Churchill (1990). El desembarcament al port de Liverpool es va fer esperar una mica, perquè primerament el vaixell on anava va fer escala al Canadà per unir-se a un comboi. Tan bon punt va trepitjar Anglaterra, atacada en aquells moments durament pels nazis, Dalmau va tenir el convenciment d’allistar-se a l’exèrcit britànic. El 27 d’octubre de 1941, hi ingressava no com a metge, sinó com a soldat ras, i l’endemà va ser incorporat al Pioneer Corps, un cos auxiliar de suport que també feia de cos d’enginyers. Dins aquesta unitat hi havia la Number One Spanish Company (NOSC), una companyia integrada majoritàriament per republicans provinents de la Legió estrangera francesa que ja havia lluitat al front de Noruega i amb la qual va participar, el dia D a l’hora H (6 de juny de 1944), en el decisiu desembarcament aliat de Normandia.
Acabada la guerra, amb quatre medalles al pit, Dalmau va tornar a Montpeller per acabar el doctorat en medicina i va mantenir contactes amb el govern de la Generalitat a l’exili. I a mitjan dècada de 1950, ja sense por de represàlies, va tornar a Catalunya i es va casar amb Rosa Maria i Oriol. Va exercir de metge de família a Breda, Palafrugell i Palamós, on va viure la resta de la seva vida i es va implicar activament en la lluita antifranquista clandestina. Després de la mort de Franco, fou elegit –com el seu pare mig segle abans– diputat al Parlament de Catalunya per ERC a les eleccions de 1980. I de 1983 a 1985 també va ser batlle de Palamós, que el va nomenar fill adoptiu el 2001 i on una plaça (amb placa) porta el seu nom. Francesc Dalmau es va morir poc després, el 30 de desembre de 2003.
Article publicat el 23 de gener de 2024
Fotografies extretes de la biografia Francesc Dalmau. De Normandia a Palamós
A Amèrica via Gibraltar
A banda els republicans catalans que van aprofitar Gibraltar per fugir del franquisme, el llibre El somni americà contra el caciquisme i la fil·loxera (2021), del periodista Juli Esteve, esmenta també alguns casos de valencians emigrats el primer terç del segle XX al Canadà o als EUA que, a la dècada del 1940, ja tornats a casa, van intentar tornar clandestinament cap a l’Amèrica del Nord fent servir també aquest petit territori britànic al sud de la península Ibèrica. Un cas curiós, per la semblança amb el de Francesc Dalmau, fou el d’Àngel Baixauli, de Dénia (Marina Alta).
Al final de setembre o principi d’octubre de 1946 va arribar a Algesires en companyia de son pare amb la intenció de passar a Gibraltar i, d’allà, arribar fins a Tànger, on els vaixells italians Vulcania i Saturnia feien escala camí de Nova York. La idea era travessar la frontera confosos entre els treballadors de La Línea de la Concepción que cada dia hi entraven i en sortien per guanyar-se el jornal. “Però jo no vaig tindre eixa fortuna –explicava Baixauli– perquè, només arribar, l’amic que mon pare tenia a Algesires, mos va avisar que em llevarien el passaport si intentava passar la frontera. Vam estar dos dies pensant què fer i al final, per a eixir d’Espanya, una nit em vaig tirar a l’auia a Algesires i vaig tindre que anar nadant a Gibraltar.”
Aquella gran aventura tenia els seus riscos, explica Esteve, perquè Baixauli li va dir que la Guàrdia Civil patrullava per la zona i disparava quan veia alguna cosa sospitosa. “De nit, quan un nada, fa llumaes. I la barca de la policia sempre estava disparant a les llumaes. Per això, jo quan veia la barca, me n’anava cap avall, sense fer roïdo, i eixia per a respirar sense menejar l’aigua.” Després de quatre hores, va arribar a la costa del penyal: “Hi havia molt de tros i a lo millor també tiburons, però jo no pensava en això, perquè érem joves i féem eixes coses. Dèsset anys! I ademés jo vinc de Dénia. M’he criat dins la mar i sempre estàvem a vore qui aguantava més baix l’auia, sense respirar. Això sí, quan vaig eixir d’Algesires, la pena més gran del món va ser vore a mon pare… No són bons records.”
Baixauli nedava vestit, amb camisa i pantaló, i duia dins la roba un paquet amb diners i documents. Quan va arribar a Gibraltar topà enmig de la foscor amb un policia que li parlava en anglès. “Però jo no sabia què deia i li vaig donar el paquet sencer. Va vore el passaport, que no estava molt banyat i em va dur a dormir a un quarto d’un cabaret que ell coneixia”. L’endemà, ja amb la roba eixuta, l’acompanyaren al consolat americà, que li va facilitar un passatge en l’avió a Larache. De Larache vaig a anar a Casablanca i d’allí a Tànger, a vore els amics. Al cap d’un mes, vingué el barco i mo n’anàrem a Nova York.”
Comments are closed