In English (translated by Google) / En castellano (traducido por Google)
Orfila és, per mi, un dels llinatges que em remeten més directament a Menorca. Una vinculació reforçada encara més per la figura del metge i químic maonès Mateu Orfila i Rotger (1787-1853), de fama mundial com a fundador de la toxicologia moderna. A Barcelona, de fet, és recordat amb una plaça a Sant Andreu de Palomar, a París amb un carrer i al seu Maó natal, amb una gran escultura pública i amb l’hospital principal de l’illa, que porta el seu nom. Per això, qualsevol Orfila que trobem a Gibraltar, sense haver de recórrer als registres civils, militars o religiosos, el podem vincular sense por d’equivocar-nos a la Balear petita. És el cas de l’actual ministra d’Habitatge (i miss Gibraltar 1974), Pat Orfila; de l’arquitecte David Orfila, i de la cantant de country anglesa Abi Orfila, de pare gibraltarenc. Tampoc no cal una investigació genealògica, doncs, per suposar les arrels menorquines de monsenyor Louis Orfila, un capellà ben conegut a Gibraltar al llarg de bona part del segle XX.
Nascut l’1 de març de 1926, Louis Orfila va cursar els primers estudis al Line Wall College entre 1933 i 1939 i després es va traslladar a Anglaterra per continuar estudiant al St. Joseph’s College de Tunbridge Wells (Kent), al St. John’s Seminary a Guildford (Surrey) i al desaparegut Franciscan Study Centre de Canterbury. Tornat a Gibraltar, fou capellà dels convents de les Germanes de Loreto i de les Germanes Franciscanes de Mount Alvernia, a més de l’antic Hospital Colonial, situat aleshores encara a la part alta de la ciutat. El 1963, quan l’hospital va passar a mans del flamant govern local, Orfila va rebre l’encàrrec de pensar un canvi de nom, en la línia d’anar deixant enrere el passat colonial d’aquest petit territori d’ultramar britànic. Després de rumiar-hi un temps, va acabar suggerint de rebatejar-lo amb el nom de sant Bernat, patró de la ciutat. Una decisió una mica estranya, segons el parer de l’investigador local Neville Chipulina, atès que el nou nom tenia “connotacions molt espanyoles i molt catòliques per a un hospital destinat no sols a catòlics, sinó també a jueus i protestants de la plaça”. Sigui com sigui, la seva proposta fou acceptada per les noves autoritats civils i, d’aleshores ençà, el gran centre mèdic de referència de Gibraltar (ara instal·lat arran de mar, a la zona guanyada a la badia) és anomenat St Bernard’s Hospital.
Més enllà d’aquest episodi anecdòtic, el pare Orfila és conegut i especialment recordat a Gibraltar per haver estat el primer rector del santuari dedicat a la Mare de Déu d’Europa, a l’extrem sud del penyal i un dels grans símbols de la comunitat catòlica local. El 1309, quan Ferran V va conquerir la plaça als musulmans i els va expulsar a l’altra banda de l’Estret, va fer aixecar en aquest indret una ermita cristiana dedicada pel Vell Continent en conjunt a la Mare de Déu, amb el títol de Nostra Senyora d’Europa. Començava així una veneració molt important, que a poc a poc es va anar expandint per tot el Camp de Gibraltar i més enllà i tot. L’historiador George Palao, en aquest sentit, destacava que a l’edat mitjana molts navegants i mariners –especialment genovesos– li oferien regals costosos perquè la llum del santuari els era de gran ajuda molt abans de la construcció de cap far a la zona.
En unes aigües tan exposades, no és estrany que la història del santuari sigui plena de turbulències. Com ara el saqueig practicat pels turcs l’any 1540 i sobretot l’atac patit l’estiu de 1704 a mans d’alguns soldats anglesos: enmig de l’ocupació de la plaça en nom de Carles d’Àustria, hi van robar objectes valuosos i van desfigurar la imatge de Nostra Senyora d’Europa. Una llegenda diu que la van acabar tirant al mar i un pescador la va trobar surant i la va lliurar al capellà Juan Romero de Figueroa, un dels pocs habitants de Gibraltar que va decidir romandre a la plaça quan va passar a mans dels austriacistes. La va custodiar un temps a l’església de Santa Maria la Coronada fins que va poder passar-la d’amagat a l’altra banda de la frontera.
Ja sota domini britànic, el santuari es va utilitzar únicament amb finalitats militars i es va convertir en un lloc de guàrdia per defensar la part sud del penyal. Com bona part de la ciutat, l’edifici va quedar molt malmès pel Gran Setge de 1779-1783 i les autoritats militars, de fet, van optar posteriorment per enderrocar-lo i aixecar-ne un de nou utilitzat, al llarg del segle XIX, com a magatzem. El 1928 es té constància que es va reconvertir en biblioteca de la guarnició, però amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial es va tornar a transformar en magatzem. Aquesta funció es va mantenir fins al 1959, quan l’exèrcit va començar a retirar moltes instal·lacions militars a Gibraltar i va decidir enderrocar-lo de nou. Però, gràcies a l’esforç del bisbe John Farmer Healy, l’enderroc no va tirar endavant i l’espai fou declarat monument nacional i cedit (1961) a l’Església per poder-lo restaurar. El pare Louis Orfila, de fet, es va convertir en el primer rector del santuari, al capdavant del qual es va estar més de quaranta anys i va poder comprovar en primera persona com ressorgia de les cendres i acollia el 1968, amb tota solemnitat, la imatge de la Mare de Déu d’Europa després d’un llarguíssim periple de més de dos-cents seixanta anys per mig Camp de Gibraltar.
La imatge, en efecte, havia estat custodiada des del segle XVIII a la capella de Nostra Senyora d’Europa d’Algesires i el 1864, arran de la insistència del vicari apostòlic gibraltarenc Joan Baptista Scandella, es va acordar que tornés al penyal. En un primer moment es va col·locar al convent de les Germanes de Loreto; el 1866 es va traslladar en processó a la nova capella del convent de Sant Bernat de les Germanetes dels Pobres (Mount Alvernia); durant la Segona Guerra Mundial fou portada a la catedral de Santa Maria la Coronada (on, per cert, des del segle XVIII n’hi havia una reproducció, coneguda com la Mare de Déu dels Genovesos, que va ser salvada del foc durant el Gran Setge pel capellà menorquí Francesc Messa…) i el 15 d’agost de 1954 va ser duta amb processó de torxes fins a l’església de Sant Josep, en aquell moment el lloc de culte més meridional del penyal i regit per un capellà també d’arrels menorquines: Gabriel Femenias.
El llarg viatge de la històrica estàtua es va tancar el 7 d’octubre de 1968 quan soldats del regiment de Gibraltar la van traslladar definitivament fins al santuari originari, que el pare Orfila havia estat preparant pacientment. L’abril de 1976, el Ministeri de Defensa va cedir oficialment al govern gibraltarenc l’esglesieta i el bisbe Edward Rapallo va consagrar-la el 5 d’octubre de 1980. També va sol·licitar a Roma, amb èxit, que s’instituís la Mare de Déu d’Europa com a patrona principal de Gibraltar i que tingués la festa el 5 de maig. L’any 2002, el nou bisbe Charles Caruana, acompanyat de mossèn Orfila i un gran nombre de pelegrins gibraltarencs, va portar l’estàtua de la Mare de Déu d’Europa fins al Vaticà, on el papa Joan Pau II va coronar-la i beneir-la. I l’any 2009, Caruana i Orfila (com a vicari general de Gibraltar des de 1998) van encapçalar la celebració jubilar del 700 aniversari de la devoció de Nostra Senyora d’Europa, amb la instal·lació d’una còpia de l’estàtua a l’església de la Immaculada Concepció de La Línea inclosa.
Poc després, el 16 de gener de 2010, Louis Orfila es va morir a 83 anys. Arribava a la fi una vida dedicada en cos i ànima al Santuari de Nostra Senyora d’Europa: en fou el primer rector i, també, el primer sacerdot gibraltarenc a ser-hi enterrat, a la cripta del pati interior. Al cap de pocs mesos, qui se n’anava era Charles Caruana, incansable divulgador de Nostra Senyora d’Europa i expert en la història de l’Església de Gibraltar durant els primers temps de la presència britànica, al segle XVIII, en què una gran part dels capellans de la plaça van ésser menorquins, com els avantpassats d’Orfila.
Article publicat el 5 de maig de 2025
Comments are closed