En l’esforç important del Ministeri de Patrimoni de Gibraltar per recuperar la memòria històrica i cultural del penyal, ja fa un cert temps que instal·la plaques informatives sobre episodis i personatges històrics de Gibraltar (com el pare Francesc Messa) i també rètols amb els noms d’alguns carrers de la ciutat tal com són o eren coneguts per la població local. Entre aquestes últimes plaques de ceràmica col·locades en un centenar de cantonades hi ha Detrás de la Iglesia (Cannon Lane), el Qwary (Camp Bay), el Callejón de las Siete Revueltas (City Mill Lane), la Cuesta de Mr. Bourne (Flat Bastion Road), la Calle Real (Main Street) i la Fuente del Capullo (Waterport Fountain), la font de Canaletes local, a més d’un dels noms de lloc urbans que tenen un origen menorquí: el Carrera’s Passage, un passatge estret i cèntric més conegut popularment com el Patio Carreras.
A la guia de carrers publicada el 2022 per Manolo Galliano, A Rocky Labyrinth, l’autor indica que el nom de Carrera’s Passage va aparèixer per primera vegada al registre d’habitants de 1871. Tres anys abans, al cens de 1868, trobem justament un bon grapat de portadors d’aquest cognom al voltant d’on es localitza el Patio Carreras: al número 3 de Turnbull’s Lane, per exemple, hi vivia el maonès Cristòfor Carreras Bandrell (o Vendrell), de 61 anys, amb la seva segona muller, Maria Butler, nascuda al llogaret de Saint Catherine’s a la llunyana Terranova; i al número 24 del mateix carreró, hi residien no pas menys de cinc fills seus. (*)
Amb tot, segons la informació aportada a la web del mateix ministeri sobre el Patio Carreras, el nom és probable que sigui molt anterior i que provingui, de fet, d’un tabaquer, Francis [sic] Carreras, que segons el registre d’habitants de 1816 havia arribat a Gibraltar al tombant de segle i residia a Engineer Lane, 12, juntament amb la seva dona Mary i dos fills. La seva botiga i obrador de tabac sembla que era a la cantonada sud de l’actual passatge de Carrera amb Engineer Lane i la residència familiar ocupava el tercer pis. Al segon, com era habitual en aquesta activitat de subsistència molt estesa i comuna al principi del segle XIX al penyal, allotjava un magatzem on es guardaven els fardells de tabac. Les bales s’hissaven amb una grua de paret com la que, de fet, encara es pot veure a l’entrada del passatge.
Els primers Carreras
Malgrat que l’origen del nom del carreró, doncs, es pot situar al començament del segle XIX, cal dir que el llinatge Carreras es troba a Gibraltar des d’un segle abans, pràcticament coincidint amb l’ocupació austriacista de la plaça al principi de la guerra de Successió. En un document matrimonial conservat a l’arxiu de Santa Maria la Coronada, datat el 13 d’octubre de 1711, un tal Antoni Carreras, natural de Petra (Mallorca), es casa amb la mataronina Gràcia Corrons, filla de Josep Corrons, “sargento maior desta plasa”. Els dos testimonis presents són Alfonso de la Capela, “alcalde maior de esta plasa”, i fra Miguel Vallés. Si parem esment al fet que el 1711 Gibraltar encara era oficialment austriacista i només oficiosament britànic, els personatges que apareixen en aquest document demostren, d’una banda, la posició important que devia ocupar Antoni Carreras en la incipient societat gibraltarenca nascuda arran de l’èxode de l’antiga població andalusa el 1704, i, d’una altra, la seva innegable adscripció política en favor de la Casa d’Àustria en el conflicte successori.
El calderí Josep Corrons, el pare de la núvia, va participar en efecte en l’ocupació del penyal al costat del príncep Jordi de Hessen-Darmstadt, comandant en cap de l’expedició angloneerlandesa de l’agost de 1704. Superat el primer setge hispanofrancès, al cap d’un any el príncep Jordi i els tres centenars de voluntaris catalans que l’havien acompanyat van deixar Gibraltar per encendre la guspira austriacista tant al Regne de València com al Principat de Catalunya. Amb tot, com a representant de l’arxiduc Carles al penyal, el príncep va deixar alguns homes de confiança en càrrecs clau de la nova administració civil (o política) de la ciutat, tal com confirma l’historiador local Richard Garcia: “Els catalans van tenir un paper important durant els anys immediatament posteriors a la presa en un intent d’omplir el buit que havia deixat l’èxode. Se n’havien anat l’alcalde, els regidors, tothom… Calia tornar a començar.” Corrons, en aquest sentit, va ser el primer capità del port de Gibraltar, del 1705 fins força més enllà de la signatura del tractat d’Utrecht de 1713, quan el territori va passar oficialment a la Gran Bretanya. I el també català Alfonso de la Capela, per la seva banda, va rebre l’encàrrec reial d’impartir justícia a la població. A més d’aquests dos pesos pesants de l’administració establerta pel príncep Jordi abans de la seva marxa, l’aparició al document matrimonial de fra Miquel Vallés, un franciscà probablement arribat de terres valencianes –com alguns exiliats més– arran de la caiguda del Regne la primavera de 1707, acaba de deixar ben clar el posicionament austriacista de Carreras.
Des de 1711, per tant, les aparicions del prohom mallorquí en la variada documentació local no fan sinó confirmar el pes específic que va arribar a adquirir en la creixent població civil gibraltarenca al llarg del segle XVIII. El 1733, en el matrimoni de la seva filla Francisca amb un mallorquí com ell, Joan Canales [sic], entre els testimonis es destaca Pedro de Salas, que ocupava l’important càrrec de sergent espanyol. I el 1746, una altra filla seva, Maria Gracia Carreras, es casava directament amb Pedro Juan de Salas, el seu fill. Tres anys abans, Beatriz Carreras s’havia compromès a tan sols catorze anys amb el genovès Nicolas Quartin, cridat a ser un membre destacat de la comunitat catòlica local. I el 21 de maig de 1756, en el casament de Maria Blanca Carreras amb un altre genovès, hi va fer de testimoni ni més ni menys que Bartolomé Danino, cònsol de Gènova a la ciutat.
Remenant els llibres eclesiàstics, en concret, sorprèn enormement comprovar la gran quantitat de contactes i lligams que va establir Antoni Carreras al penyal. Resseguint els noms que apareixen com a testimonis en tota mena de bateigs i casaments de la seva família podem descobrir que, a més de relacionar-se amb persones influents de la ciutat, aquest hàbil negociant de Mallorca va tenir relació directa amb la gran majoria de catalans i valencians presents durant el segle XVIII a Gibraltar. Així, saltant de document a document entre 1722 i 1761, se’l pot vincular amb Damià Capsir de la Pobla del Duc; Francesc Vallés d’Oliva (segurament emparentat amb el ja esmentat fra Miquel Vallés); el matrimoni format per Josep Gatell i Joana Canals; l’alacantí d’origen genovès Thomas Porro (pare del futur bisbe Francisco Porro); Josep Oliu i Isabel Vallés; el sabadellenc Miquel Riera i la seva dona Tecla Porta, de Maó; Francesc Mayor de Polop i la seva muller menorquina, Margarida Trémol; el cerverí Lluís del Valle [sic]; Josep Portas de Bràfim; el menorquí Esteve Vacarisas; Jaume Joan Lluís Socias de Bonastre, i Gabriel Coll, fill de cardoní i de ciudatellenca, a més d’un tal Joan Taules, probablement també català.
Els llaços de sang i el contacte estret amb les personalitats més prominents de la microsocietat gibraltarenca en les primeres dècades de domini britànic, sens dubte, van ajudar a consolidar Antoni Carreras com a home de negocis destacat en una plaça mancada sovint de proveïments. El lligam via matrimoni amb Corrons, l’alcaid del port de Gibraltar de 1705 a 1719 i amb orígens familiars a Mataró, ens empeny a pensar que va participar poc o molt en l’activitat comercial de la plaça, precisament en un moment en què algunes grans famílies austriacistes de la comarca del Maresme havien posat en marxa la Companyia Nova de Gibaltar amb la intenció de trencar el monopoli de Cadis i poder comerciar amb els ports a banda i banda de l’Atlàntic a través del penyal. L’empresa, activa entre 1707 i 1714, tenia fins i tot un agent permanent a Gibraltar, el teianenc Josep Valls.
Tenim més pistes de les activitats comercials en què estava implicat Carreras. Gràcies a les investigacions de l’historiador català Ricard Cantano i Carballo sabem que el 1730, ja superat el segon gran setge hispanofrancès a la plaça, s’havia inscrit com a carregador d’Índies a la matrícula del Consolat de Cadis per comerciar amb Amèrica i havia encarregat, juntament amb l’esmentat Thomas Porro, la construcció d’un pinc de 2.500 quintars al mestre d’aixa Josep Cullera d’Arenys. Segons el mateix investigador, probablement seria el pinc Sant Antoni de Pàdua, comandat primer per Felicià Carnesoltes i després per Gabriel Catà i Clausell, tots dos de Canet. De fet, una germana d’aquest últim patró, Francesca Catà, es va casar el 1738 amb un dels fills d’Antoni Carreras. La intensa relació del nostre comerciant mallorquí amb Canet empeny Cantano a plantejar-se que podria estar emparentat amb la nissaga de patrons i negociants Carreras d’aquest municipi costaner del Maresme, alguns membres de la qual havien estat implicats precisament en la Companyia Nova de Gibaltar.
Richard Garcia, per la seva banda, esmenta a Forging a civilian community (1704-1749) que el novembre de 1735 va comprar conjuntament amb el valencià Francesc Mayor un vaixell francès que s’havia enfonsat just davant del moll sud de Gibraltar. “El vaixell no es va poder rescatar –explica Garcia– i es va valorar en 550 $, incloent-hi les vergues, l’eixàrcia, els pals i la fusta.” El governador de la plaça, el general Sabine, va ordenar que es vengués en subhasta a l’actual plaça de John Mackintosh (la Piazza), durant aquella època coneguda popularment com el Martillo, en referència al mall dels subhastadors. I encara un altre indici de la seva bona posició econòmica és que quan el també mallorquí Joan Canals, casat amb una filla seva i propietari d’un vaixell de mercaderies, es va morir de sobte el 1736, va deixar un deute amb el sogre de 153 $.
En paral·lel a l’expansió de negocis, Antoni Carreras també va anar acumulant immobles en propietat a Gibraltar, una ciutat assetjada militarment des de l’exterior i demogràficament des de l’interior, atès el poc espai vital disponible per a una població en augment. En una llista de residents de 1736, el seu nom apareix vinculat a quatre cases. I al famós informe sobre propietats elaborat pel general Humphrey Bland de 1749, Carreras va defensar la possessió d’uns quants habitatges concedits pel mateix príncep Jordi el 1705 al pare de la seva dona, Josep Corrons, com ara un al costat muntanya de Main Street, davant l’antic convent de Santa Clara, i un altre entre la caserna d’oficials núm. 41 i la caserna de soldats núm. 17.
De Mallorca a Menorca… i Catalunya?
Malgrat que Antoni Carreras i Gràcia Corrons van tenir com a mínim disset fills (entre 1712 i 1739), quan es van morir amb ben pocs dies de diferència l’hivern de 1767 i 1768 el cognom es va anar difuminant a Gibraltar. Un motiu clau és que van tenir més filles que no pas fills i, per tant, un cop casades perdien el nom de família. Al cens de 1777 apareixen com a mínim tres descendents seus: en Gabriel, mariner de 53 anys; l’Antonio, de 43, i la Magdalena, de 39. I en els tres casos, el funcionari del registre va apuntar que van formar part dels civils evacuats el juny de 1779 arran de la imminència del Gran Setge (1779-1783). Entre els territoris que van acollir bona part de la població gibraltarenca embarcada amb combois hi havia Menorca, aleshores també sota domini britànic. És ben plausible imaginar, doncs, que una part dels Carreras s’hi refugiessin sense ensumar-se que els Borbons, davant la dificultat de fer caure Gibraltar, optarien poc després per assetjar l’illa entre l’estiu de 1781 i el 5 de febrer de 1782, data de la capitulació.
Amb el fracàs del tercer setge hispanofrancès a Gibraltar, molts dels evacuats van tornar-hi provinents d’uns quants ports d’Anglaterra i sobretot de la Mediterrània. Tenim constància de com a mínim dos fills seus presents al penyal posteriorment al Gran Setge: Maria Magdalena Carreras, que es va morir al penyal el 1786, i Gabriel Carreras, antic mariner de 70 anys, l’únic portador del cognom al cens de 1791. Però gràcies a una acta de defunció de 1811 sabem que el seu germà Francis, casat el 16 de gener de 1761 amb Luisa Wyth (filla d’un irlandès i una local), es va morir també a Gibraltar, a 76 anys, a causa d’una gangrena.
Amb el canvi de segle, per tant, podem dir que el cognom Carreras també va experimentar un canvi de cicle: la línia mallorquina present i predominant des del principi del XVIII va passar el relleu a la branca provinent de Menorca, representada pel matrimoni format per Simon Carreras i Magdalena Cardona i, sobretot, pel matrimoni format pel maonès Sebastià Carreras, “patron of a ferry boat” –fill de Francesc Carreras i de Joana Seguí– i d’Àgueda Bonet –filla dels maonesos Pere Bonet i Magdalena Soler–. D’aquesta última parella, resident com a mínim d’ençà de 1793 a la plaça britànica i unida en matrimoni a l’altar de Santa Maria la Coronada el 13 de febrer de 1798, en van néixer un bon grapat de fills, com ara en Francisco (1800), la Maria Magdalena Catalina (1802), la Teresa Juana Luisa (1804), el Sebastián (1806), en Pedro (1808) o l’Anna (1812).
Llavors, el tabaquer considerat a l’origen del Patio Carreras, de quina branca provindria? Doncs, curiosament, sembla que ni de la de Mallorca ni tampoc la de Menorca! Al cens de 1816 ja esmentat al principi, crida l’atenció que a la columna sobre la nacionalitat de Francis Carreras i de la seva dona Mary, el funcionari corresponent hi apuntés “Spain” i no pas “Minorca” o fins i tot “Majorca”, com sol passar amb els nombrosos menorquins i els pocs mallorquins esmentats en aquell mateix registre. Aquest detall adquireix tota la importància quan comprovem que als arxius eclesiàstics coetanis, quan apareixen Francisco Carreras i Maria (Dolores) Gómez, es fa constar invariablement que l’un és “natural de la villa de Reus” i l’altra, de Ronda. Així consta al bateig d’alguns dels seus fills (com el Juan el 1812, el Domingo el 1814 i la Maria de la Concepcion el 1815), com també en la seva mateixa defunció el 18 de febrer de 1830, a tan sols cinquanta anys, d’“henfermedad del pecho”.
I, per acabar-ho d’adobar, un altre Francisco Carreras, “merchant and broker”, residia cap al 1834 a Road to the Lines i “és possible que també hagués estat propietari d’un dels edificis d’aquest petit carreró”, segons l’expert Manolo Galliano. Podria ser un fill seu o potser també d’alguns dels matimonis de maonesos esmentats anteriorment, cosa que deixa ben clara la intervenció de diferents generacions i branques dels Carreras en la forja d’aquest passatge de la ciutat ple de vivències menorquines, mallorquines i catalanes.
(*) Un dels fills, nascut el 17 de febrer de 1862, es va traslladar a la Gran Bretanya i va exercir de clerk. Cap al final de segle fou detingut per robatori i jutjat a l’Old Bailey (Londres) el 14 de setembre de 1897. Fou sentenciat a una pena de tres anys de presó, que va complir quasi íntegrament al penal de Parkhurst, a l’illa de Wight.
Article publicat el 16 de juliol de 2025
Comments are closed