Sí, aquesta pàgina es titula Gibaltar.cat, no pas Gibraltar.cat. I no, no és fruit d’una errada tipogràfica, sinó de la reivindicació d’una forma gràfica força comuna en la documentació en català del segle XVIII i anteriors, tal com he pogut comprovar sovint fent recerca en arxius catalans i menorquins. De fet, la forma Gibaltar és etimològicament més directa i nítida respecte del topònim original en àrab d’aquest singular territori a l’extrem meridional de la península Ibèrica: Djebel Tarik. I moltes llengües de la Mediterrània occidental, en aquest sentit, presenten històricament –i algunes actualment– formes anàlogues.
Sobre les formes Gibaltar i Gibraltar, en vaig parlar per primera vegada en un article (“‘Gibraltar’ és espanyol”) publicat a la revista digital Nuvol.com el 2015, que vaig ampliar posteriorment per presentar, com a comunicació, al congrés Onomàstica romànica. Antroponímia dels expòsits i etimologia toponímica, especialment de València (publicat per Denes a València el 2017).
Tot seguit n’ofereixo una versió actualitzada amb algunes dades més que he anat descobrint o m’han anat arribant sobre la qüestió.
‘Gibraltar’ és espanyol
«Fundó esta ciudad o, por mejor decir, esta población después del diluvio universal Tubal, hijo de Japhed y nieto de Noé, que viniendo a España a sus empressas fabricó en el Monte de Gibraltar (que llamaban Calpe antiguamente) la torre blanca cotada en este plano con la llettra (a) del castillo, la que hizo para su resguardo de quien tomó el nombre de Tubaltar, que corrompió el ydioma en Gibaltar […]. El castillo lo fabricaron los moros después que por traición el conde Don Julián al rey Don Rodrigo entregó con esta plaza quasi a toda España a los moros; de donde consta ser esta plaza la llave de España, cuyo título concerva y por timbre lo demuestra en su escudo de armas lo que nos manifiesta quan custodiada y defendida ha de estar su costa; esta pérdida fue en el 784 del nacimiento de Cristo señor nuestro, que recuperó don Fernando 4 en el año de 1310: fue perdida [por] segunda vez pocos años a traición por los moros, que intentó rendir infructuosamente el rey don Alonzo II en 1350, y [por] segunda vez el año posterior de 1351 en cuyo sitio murió de contagio día Viernes Santo, y la recuperó el rey Don Enrique 4 año de 1463. Y finalmente se perdió año de 1704 sitiada por los ingleses.» Aquesta descripció de la fundació –mitològica– de Gibraltar i dels vaivens històrics del poderós penyal apareix a la llegenda d’un mapa1 de la regió datat el 18 d’agost de 1760 i signat per l’enginyer militar Segimon Font i Milans. És interessant no sols perquè resumeix en poques línies –i a la seva manera– la sort d’aquest racó de món durant els últims tretze segles, amb nombrosos canvis de dominadors, sinó també perquè amaga un detall lingüístic tan subtil com interessant, tan superficial com profund.
Tenint en compte l’escassa estimació que mostrava pels sarraïns, no és estrany que aquest servidor dels Borbons (que també va deixar dibuixos i plànols de la seva mà d’unes altres fortificacions de l’època com ara Figueres, Sant Joan dels Alfacs, Vinaròs, Mallorca i Melilla) provés de totes totes d’amagar l’origen magribí del nom de Gibraltar. Així, malgrat que hi ha consens a fer-lo derivar de Djebel Tarik, «la muntanya de Tāriq ibn Ziyād», el capitost amazic i governador de Tànger que va dirigir l’expedició musulmana de l’any 711 que va donar lloc a la dominació islàmica de la península Ibèrica, Font i Milans es decantava al seu mapa per la molt hipotètica hipòtesi –això sí, indubtablement més bíblica– que provingués de Tubal, rei d’Ibèria, «de quien tomó el nombre de Tubaltar, que corrompió el ydioma en Gibaltar». Sigui com sigui, la qüestió interessant és que més enllà de l’origen real del topònim, l’autor deixava clar que en castellà «es va corrompre en Gibaltar».
Gibaltar? En efecte, podria ésser una errada a l’hora d’escriure el nom de la disputada i conflictiva plaça forta, sobretot si tenim en compte que el mateix Font i Milans –o algú altre més endavant– va acabar afegint una petita erra, voladora, al mig de la paraula. Però passa que també podria tractar-se, perfectament, d’una tardana aparició d’una variant que aleshores ja es devia trobar en procés de desús, derivada directament de l’original Djebel Tarik (i encara més de la pronunciació del dialecte andalusí: Gibaltarq). I és que per moltes transcripcions fonètiques del topònim àrab a l’alfabet llatí que n’hagin fet autors, investigadors i traductors europeus, no n’hi ha cap on aparegui la erra a la segona síl·laba de Gibraltar, tal com corrobora un exhaustiu apunt al complet bloc The People of Gibraltar, de Neville Chipulina: Gibeltarif (Alonso Hernández del Portillo, 1625), Gibil Tarif (Louis Ellies du Pin, 1724), Jibel Tarif (Thomas James, 1771), Jibel Tarik (James Solas Dodd, 1781), Gibel-Tarik (Ignacio López de Ayala, 1782),2 Gibel-Tarif (John Drinkwater, 1787), Jabalu-t Tarik (John Shakespear, 1816), Gibel Tarif (Robert Montgomery Martin, 1837), Gebaltarik (José Antonio Conde, 1840), Gibel-al Tarif (Rev. G. N. Wright, dècada del 1840), Gebal-Tarik (Jose Antonio Conde, 1853), Ghebal-Tarik (Francisco Montero, 1860), Djebel-Tarik (Francisco Turbino, 1863), Gebal Taric (Frederick George Stephens, 1873), Chebel Tarik (Emilio Lafuente y Alcántara, 1867), Gebel-el-Tarik (Henry M. Field, 1887), Jebel-Tariq (G.T. Garratt, 1939), Jebel Tariq (Ernle Bradford, 1971), Gibel Tarik (Dorothy Elicott, 1973), Djebel Tarik (Sir William Jackson, 1987), Gebel Tarik (Philip Dennis, 1990), Yabal Tarik (J. M. Ballesta Gómez, 2001), Jebel Tarik (Darren Fa i Clive Finlayson, 2006), Jebel-Tarik (Rene Chartrand, 2006) i Yabal Tariq (A. J. Sáez Rodríguez, 2007).
Però és que tampoc no apareix als portolans medievals, tal com es pot comprovar en l’estudi que Carlos Gozalbes Cravioto va dedicar als noms de lloc de la costa del Camp de Gibraltar: a les cartes de navegació de Petrus Vesconte (1311-1320), per exemple, s’hi parla de Mon Iubeltar; a l’Atles català de Cresques Abraham (1375) apareix Mont Gibeltar; als atles de Pinelli-Walckenaer (cap al 1384) i d’Andrea Bianco (1436), a més del portolà de Rizo (segle XV), el penyal hi és designat amb la forma Monte Zibeltar; a l’atles de Tammar-Luxoro (segle XIV), com a Monte Zuibeltar; al portolà de Giroldi (1422-1436), s’hi diu Zubeltar; al portolà de Parma (1430), Giubelterra; i Gibaltar és documentat en un portolà de la Biblioteca Imperial de París (segle XIV), al de l’Arxiu de Lucerna (final del segle XV) i a l’atles de Juan Ortiz Valero (1510).
La erra de la discòrdia continua essent inexistent en els primers esments escrits del penyal en castellà. A Estoria de España, patrocinada pel rei Alfons X el Savi el darrer terç del segle XIII, n’hi ha una referència (amb aspectes etimològics inclosos) a l’apartat on s’explica «como los moros entraron en España la segunda vez»: «E Muça fue alla, et dexo en tierra de Affrica por sennor en su logar a Tarif Abenciet, que era tuerto del un oio, e mandol Muça que ayudasse al cuende Julian yl mostrasse amiztad. Este Tarif dio al cuende Julian doze mill omnes pora todo fecho; e el cuende passo los aquend mar ascondudamientre en naues de mercaderos pocos a pocos, por tal que ge lo non entendiessen; e pues que fueron todos passados a Espanna, ayuntaron se en un mont que oy dia lieua nombre daquel moro et dizen en arauigo Gebaltarif, et los cristianos Gibaltar, ca gebel en arauigo tanto quiere dezir como “monte”.» Dos segles més tard, Alonso de Jaén escrivia a El espejo del mundo: «[…] con quatro mill hombres de cavallo e con veynte mill de pié, aparejados contra las naciones bárbaras, las quales de todo en todo destruyrá. Contra los quales el papa dará con indulgencia plenaria la cruzada, y estonces los cristianos todos la recebirán. E irán con gozo fasta el estrecho de Gibaltar. E aquí avrán con los moros, assí en la mar como en la tierra, una gran batalla, tanto grande, que la sangre que se derramará tenyirá’l aygua de la mar por dos millas y media.» No hi ha dubte que era prou habitual, en el període de les croades cristianes pel control del sud peninsular, l’ús d’aquesta forma patrimonial en la primerenca documentació castellana.
Com s’explicaria, doncs, el procés pel qual va evolucionar cap a Gibraltar, el nom que s’ha acabat imposant en castellà i, de retruc, en la majoria de llengües? Doncs no és clar, perquè trobem topònims a la península amb l’element Gibal- sense erra intercalada com la serra de Gibalto, al nord de Màlaga, i en l’àmbit lingüístic català Gibalcolla (prop de Morella), que al magne Onomasticon Cataloniae Joan Coromines indicava que només es trobava a les fonts amb aquesta forma (o Gibalquolla). L’explicació més possible –i plausible– és que Gibaltar, ben documentat i derivat sense interferències de Djebel Tarik, podria haver introduït una erra rere la consonant bilabial per influència d’uns altres topònims d’origen àrab a Andalusia que contenen l’element “muntanya” amb l’afegiment d’aquest so vibrant alveolar sonor, com Gibraleón (de Gibal al-Uyun: en documentació medieval, Gevolaleyon o Giblaleon) i Gibralfaro (de Gibal al-Faruh).3 I hi ha el cas especial de la serra de Gibalbín, al terme gadità de Jerez de la Frontera, que fins al segle XVIII va conviure amb la variant també documentada i ara arcaïtzant Gibralbir.4
En un procés invers al de Gibalbín, i justament fins a mitjan segle XVIII, s’arrosseguen les últimes aparicions de Gibaltar en mapes i textos en castellà. Són les reminiscències d’una forma antiga probablement eclipsada ja des de la centúria anterior per una altra de “corrompuda”, Gibraltar, que s’hauria acabat de consolidar a partir del 1704 arran d’un fet històric que marcaria per sempre més el penyal: l’ocupació anglesa de la plaça i la cessió de la seva sobirania, oficialitzada el 1713, a la Gran Bretanya. De sobte, enmig de la guerra de Successió al tron hispànic, la petita ciutat i fortalesa va adquirir una importància política i econòmica de primer ordre, i un topònim menor fins aleshores a l’extrem sud de la península Ibèrica va entrar de ple en les discussions, la paperassa i la cartografia de l’alta diplomàcia europea i mundial. L’ús pràcticament únic de la forma Gibraltar en anglès5 empeny a pensar que, en aquell començament del XVIII, ja devia ésser la manera més corrent de designar l’indret en llengua castellana. I els esdeveniments bèl·lics i històrics no haurien fet sinó reforçar-la més, tant en castellà com en anglès i, a través seu, en la resta de grans idiomes de l’època. Enrere va quedar l’antiga denominació Gibaltar, malgrat que durant tot aquell segle encara trauria el nas esporàdicament: és el cas d’un mapa del 1742 sobre «el sitio de la plaza de Gibaltar por mar», de l’obra Historia civil de España y sucesos de la guerra y tratados de la paz desde el año mil setecientos hasta el de mil setecientos treinta y tres (1740-1744), de l’alacantí Fra Nicolás de Jesús Belando, on fa servir aquesta forma sistemàticament, i de la descripció d’un dels nombrosos plans d’infiltració fallits de les tropes hispanofranceses «en la plaza de Gibaltar», datada a Higiberaltar [sic] el 23 d’agost de 1763.
És significativa també la Historia de las cuevas de Salamanca, escrita en castellà per l’humanista i poeta portuguès Francisco Botelho de Morais e Vasconcelos el 1737, on comentava amb estupor l’afegiment d’una erra de més a Gibraltar, «en contra de la seva etimologia»: «Vencedor (ahunque puercamente) dexó aquellos parages el gran Czar Marcos Ballena. I se encaminó con todos los navíos a Gibaltar. Tuvo este puerto antiguamente (como he dicho en otra ocasión) el nombre de Heracléa, i su montaña el de Calpe. Llamóse después Gibaltar, por Tarif Abenzárca el tuerto, que venció a Rodrigo en Guadalete. Para decir monte, en lengua arábiga se dice Gibal; i porque Tarif vino por el pie del monte Calpe, le llamó Gibel Tarif, que quiere decir monte de Tarif. Convirtióse luego en Gibaltar. I no sé con qué motivo los hespañoles conservan al Calpe este nombre injurioso. En lo que se vengan algunos es en añadirle otra r contra su etymología, i decir Gibraltar.»
No hauria de sorprendre gens, l’estranyesa expressada per aquest escriptor amb forts vincles amb Espanya (i membre, per cert, de l’austriacista Acadèmia dels Desconfiats de Barcelona), si tenim en compte que en la documentació portuguesa es va fer servir sovint Gibaltar fins ben entrat el segle XVIII. I en la toponímia de Portugal, trobem al terme municipal de Covilhã, situat al centre del país, ben viva la forma Gibaltar en un topònim local. Tot i que també hi ha un Gibraltar a Ponte do Rol, una forma documentada com a mínim des del 8 de març de 1497.
Es pot dir pràcticament el mateix de la llengua parlada a l’altre extrem de la península Ibèrica. En documents de la cancelleria d’Alfons III del segle XIV i en dues obres capitals de la novel·la cavalleresca catalana del XV, Tirant lo Blanc6 i Curial e Güelfa,7 es fa servir Gibaltar invariablement. També n’hi ha esments al Dotzè del Crestià (València, 1484), l’enciclopèdia impulsada per Pere el Cerimoniós i redactada per Francesc Eiximenis entre 1379 i 1392, i a Sumari d’Espanya, una crònica escrita el darrer terç del XV. I a l’únic mapamundi medieval que es conserva actualment als Països Catalans, la carta nàutica del jueu Gabriel de Vallseca del 1439, es fa referència al penyal com a Mon Gibelta,8 una forma que amb grafies semblants es manté en uns quants escrits fins ben entrat el XVIII: en plena guerra de Successió, els comerciants austriacistes Salvador Feliu de la Penya, Joan Verívol, Josep Grases i Gralla, Josep Boïgues i Josep Valls van constituir a Barcelona «la compañya nova de Gibaltar»,9 amb l’objectiu de trencar l’hegemonia comercial de Cadis a l’Atlàntic, a través d’un pont entre aquests dos ports sota control dels aliats antifilipistes.
De resultes del tractat d’Utrecht del 1713 que va posar fi a aquell conflicte dinàstic, el penyal de Gibraltar i l’illa de Menorca van passar a l’òrbita de Londres, cosa que va afavorir un flux constant de persones, soldats i mercaderies entre les dues places mediterrànies al llarg d’aquell segle. En la documentació administrativa i eclesiàstica menorquina de l’època, valuosa des del punt de vista històric i també lingüístic (cal recordar que fou l’únic territori de l’anorreada Corona d’Aragó on no es va decretar cap Nova Planta ni la castellanització administrativa), els exemples de la conservació espontània de Gibaltar són molt habituals. Als papers dels arxius diocesà de Ciutadella i municipal de Maó, l’aparició d’aquesta denominació durant tot el segle XVIII hi és molt recurrent.
Els expedients de viduïtat conservats d’aquella època en són un magnífic exemple: el 24 de juliol de 1741 el picapedrer ciutadellenc Martí Serra testimonia que «arribà ab un vaixell de guerra inglés, que era la Almiranta Blava, en la ciutat de Gibeltar»; el 9 de setembre de 1743 Francesc Netto, del Raval del Castell de Sant Felip, assegura que «essent en Gibeltar io dit testimoni vaig veurer el cos mort del reverend doctor Francesc Ignasi Ximenes prevere»; el 30 de desembre de 1759 Magí Vives, de Ciutadella, diu que «va oïr dir en Gibaltar que el dit Servera era mort»; i, per la seva banda, el 2 de desembre de 1766 el sicilià Thomàs Pavia afirma «haver partit de Gibaltar yo declarant y Rafel Quintana com a patrons de bandera de nostros respectius bastiments […] a fi i efecte de pescar coral». I en unes dates més acostades, eI 1780 i el 1782, trobem Gibaltar tant en una carta signada pel vicari general de de Menorca Gabriel Roig com en una llista de religiosos agustins difunts, on apareix inscrita la mort del reverend santfeliper Rafel Messa al penyal. Fins i tot en la documentació de l’illa en castellà de vegades s’escriu el topònim sense la erra estranya: «Como después de algun tiempo se tuviesse noticia que Flaquer vivia en Gibaltrar se remitieron procuraciones a dicha plaza para impedir qualquier matrimonio…» El 1825, encara se’n documenta un cas amb alternança, dins el mateix text, de Gibraltar/Gibaltar.
Tot fa pensar, doncs, que la preponderància i fortalesa adquirida paral·lelament per la variant evolucionada castellana Gibraltar, potenciada enormement per la ràpida adopció en anglès, va acabar tallant de soca-rel i escombrant del portuguès i el català la fins aleshores prou vital forma Gibaltar (de la qual, val a dir, queda actualment un curiós rastre en la nostra llengua al nomenclàtor de Vic).10
No així en occità, llengua veïna i germana, que ha aconseguit de mantenir fins a l’actualitat Gibartar, molt més acostat etimològicament a l’origen àrab del topònim i recollit al magne Lou Tresor dóu Felibrige11 de Frederic Mistral (1878-1886). I el conserva fins i tot en la microtoponímia: Gibarta, com diu el mateix Mistral, és una roca costanera prop de Toló; i Chiberta12 és un indret del municipi d’Anglet, a Euskadi Nord, tradicionalment de parla occitana… i ara amb el francès quasi omnipresent.
Justament el francès, que fa servir invariablement Gibraltar, fins al final del segle XVII i el començament del XVIII utilitzava també la forma Gibaltar, com en deixa constància un mapa de «le fameux detroit de Gibaltar» de Nicolas de Fer (París, ca 1705), un «plan de la ville de Gibaltar» signat per Nicolaus Visscher (Amsterdam, 1706) i la descripció de l’estret de Gibaltar [sic] de Robert Vaugondy (1749).
A la península Itàlica, com en occità, totes les llengües romàniques abocades a la mar Mediterrània mantenen encara avui la forma sense erra intermèdia. En maltès és Gibiltà; en italià és Gibilterra; en sicilià, Gibbilterra; en llombard i vènet, Gibiltera, i en piemontès, Gibiltèra. Quant a Gènova, el territori d’on és originària una part gens negligible de la població gibraltarenca actual, en lígur es refereixen al penyal amb el terme Gibiltæra.13 Sense deixar la Ligúria, al llibre Viaggio di circumnavigazione della regia corvetta Caracciolo, del 1886, podem llegir: “I liguri una volta chiamavano Gibertalini questi loro concittadini residenti nella cittadella inglese e nei dintorni.”
I encara més significatiu: en llanito, la llengua popular de molts habitants de Gibraltar (basada en la variant local de l’andalús amb influències del genovès, l’hebreu i sobretot de l’anglès), el terme per designar l’estimadíssim bocí de terra on viuen és, ves per on, Hivertà.
Notes:
1 Vegeu-ne el mapa aquí: https://goo.gl/qIpoef
2 «El monte Calpe es el que hoy es llamado Gibraltar, y sobre la etimología de esta voz son muchas las opiniones, como sobre la de Calpe. Los más son de parecer que se llamó así después que el caudillo Tarik se apoyó en él con su ejército árabe o sarraceno y le dió el nombre de Gebal-Tarik, que vale tanto como monte de Tarik. Ayala dice que se pudo llamar Gebalthar, que vale tanto como monte cortado, o Gebaltor, monte alto; pero que su verdadera etimología es monte de Tarik. El citado Gottofrido en sus notas a Philostrato dice que viene del hebreo Gebel Al o Aali, que quiere decir mons altus. Plinio le califica del último monte de la tierra; Silio extrema antra: extimus mons, Herculis meta, y esta idea en hebreo se explicaría con las voces Gebularetz, de las que con mayor facilidad se ha podido formar la de Gebaltar, y querrá decir el término de la tierra: por esto sin duda se le ha llamado por los antiguos non plus ultra.» (Cortés y López 1836: 280)
3 També contenen l’element “muntanya”, sense erra, els topònims més septentrionals Jabaloyas (a Terol) i Javalí (una pedania de Múrcia).
4 Vegeu: https://goo.gl/y8tHLi
5 Malgrat excepcions com l’ús de Gibaltar en la descripció de la captura del penyal del tinent anglès Streynsham Master (Gibraltar Heritage Journal, núm. 21, 1995).
6 «E recitant davant lo rey los combats grans que en lo estret de Gibaltar havien aguts ab moros e ab genovesos, no recordant-se en aquell cars del manament que Tirant los havia fet, digueren com allí venia Phelip, fill del rey de França, en companyia de Tirant lo Blanch.»
7 «Desperta’t, donchs, e sie comoguda la mar; e totes les tempestats que sols mostrar en les mars occeanes, e axí mateix en tot aquell stret de Gibaltar, véngan tost; e los mugits d’aquell leó fer e brau qui habita entre les illes de Mallorca e de Cerdenya pleguen ací; e, no oblidades les tempestats del Far de Mecina e les dels golfs de Satalies e de Creta, junten-se totes e firen aquesta galera.»
8 Entre el miler i mig de topònims esmentats en aquesta rica carta nàutica també hi ha Giber Ame per Jebel Goufi, al litoral mediterrani de l’Àfrica, i significativament [Gi]blaleon per Gibraleón (Pujades i Bataller 2009: 155, 168 i 169).
9 La comptabilitat i el funcionament de la companyia fou objecte d’un aprofundit estudi de l’historiador Pierre Vilar (1990). En tota la documentació original de l’empresa, del 1709 al 1714, es fa servir exclusivament el terme Gibaltar.
10 Un cas peculiar és el de l’actual carrer de Gibaltar a la capital d’Osona, d’etimologia no del tot aclarida (De Rocafiguera i Garcia 2012).
11 «Gibarta, Gibraltar (rom. Gibaltar, Gilbathar, Gibetar, cat. Gibraltà, esp. Gibraltar), n. de l. Gibraltar, ville d’Espagne. Destré de Gibarta, détroit de Gibraltar; lou pichun Gibarta, le petit Gibraltar, rocher près de Toulon; manda quaucun à Gibarta, envoyer quelqu’un au diable.»
12 En èuscar hi ha també la forma tradicional Xibaltarre.
13 En alguna documentació eclesiàstica gibraltarenca de la darreria del segle XVIII, escrita per un capellà d’origen genovès, apareix sovint la forma Giberaltar.
