In English (translated by Google) / En castellano (traducido por Google)
Per explicar la identitat yanita cal parlar d’uns quants factors que han incidit en la formació de la societat gibraltarenca actual. D’entrada, és innegable que l’expulsió de bona part de la població original, l’estiu del 1704, durant la guerra de Successió, és un dels elements determinants. Des del mateix moment de l’ocupació anglo-neerlandesa en nom de Carles d’Àustria, al penyal comença a arribar-hi gent provinent de múltiples racons de la Mediterrània: genovesos, jueus sefardites, menorquins, maltesos, dàlmates, marroquins…, a més d’andalusos de l’altra banda de la frontera i de britànics, és clar. L’amalgama de tota aquesta barreja de comunitats distants i diverses en una àrea tan petita va ser possible, d’una banda, per la supeditació dels civils a unes normes d’ordre i lleis rígides imposades pels governadors militars britànics en un primer moment i per les autoritats colonials posteriorment; i, d’una altra, per l’experiència compartida i traumàtica de les nombroses vicissituds que ha hagut de superar la plaça al llarg dels últims tres segles. Parlem en aquest sentit de setges bèl·lics tan angoixants com el del 1779 al 1783 –el Gran Setge–, com també del tancament de la frontera decretat pel govern espanyol entre 1969 i 1986, a més de l’evacuació gairebé total de civils arran de la Segona Guerra Mundial. Tot d’episodis vitals i existencials que van forjar, cadascun en un grau i un aspecte determinat, el caràcter i la idiosincràsia dels yanitos d’ara.
En aquesta enumeració de factors, un de clau en la cohesió grupal i identitària dels gibraltarencs és sens dubte l’esmentada evacuació de civils durant l’últim conflicte mundial arran d’un previsible atac de Hitler i Franco (l’operació Fèlix) a la base militar, que no es va arribar a produir mai. El 22 de maig de 1940 sortia el primer de molts vaixells de famílies amb destinació al Marroc, aleshores encara protectorat francès, però l’ocupació nazi de França poc després va obligar el Regne Unit a recular i repatriar momentàniament els evacuats cap al penyal, abans de tornar-los a enviar cap a territoris teòricament més allunyats del conflicte. Així, al final del 1940 hi havia cap a 2.000 gibraltarencs a les illes de Madeira i de Jamaica i 11.000 més a Londres. Paradoxes de la vida, molts d’aquests últims foren traslladats al centre de la capital britànica, un indret precisament no gaire segur durant la guerra a causa de les ràtzies indiscriminades de l’aviació alemanya contra la ciutat. Això va propiciar que un bon nombre fossin traslladats més endavant al nord d’Irlanda. Per a algunes famílies, l’èxode no es va acabar definitivament fins al cap d’una dècada d’haver sortit del penyal, enyorat per tots els desplaçats tal com deixa ben clara la lletra de l’himne oficiós de l’evacuació, “Llévame donde nací” (vídeo):
Llévame donde nací,
que a tu lado quiero estar.
No hay un sitio para mí,
como mi buen Gibraltar.
Sólo donde vi la luz,
tengo puesta mi ilusión.
Llévame, quiero morir,
junto a aquél, para mi gran Peñón.
La Línea y el Campamento,
Algeciras y mucho más,
los domina por su altura,
el Peñón de Gibraltar.
Aunque América es muy grande,
y tiene mucho que ver,
yo quiero a mi peñoncito,
aquél que me dio a mí el ser.
L’èxode temporal de bona part de la població civil de Gibraltar durant la Segona Guerra Mundial, no cal dir-ho, va establir els fonaments d’alguns dels pilars que caracteritzen la identitat yanita actual, amb efectes sociolingüístics (com la britanització lingüística, educativa i cultural), polítics (amb el sorgiment d’un moviment pels drets de la població civil local) i de cohesió grupal (arran d’alguns episodis de xoc cultural i d’exclusió social viscuts lluny de casa).
Un català al penyal
Aquesta etapa fonamental de la història de Gibraltar –el desplaçament temporal forçós per motius bèl·lics–, la va viure en primera persona com a mínim un català de naixement. Parlem de Josep Antoni Brugada Klever, nascut el 2 d’octubre de 1901, a les cinc de la matinada, al carrer de l’Est, 1, 1r, de Barcelona, en ple barri del Raval. A la documentació del registre civil barceloní, no hi consten ni el pare ni els avis paterns: només hi apareix la mare, la Ramona, de dinou anys, filla dels també barcelonins Francesc Brugada i Rita Claver. A manca de pare, doncs, en Josep va heretar els dos cognoms materns, Brugada i Claver, però va quedar inscrit amb una lleugera variació vocàlica en el segon, Clever, probablement per confusió o descura del funcionari de torn.
Malgrat uns orígens probablement humils, en Josep sembla que es va saber espavilar prou bé si tenim en compte que el novembre de 1926, amb tan sols vint-i-cinc anys acabats de fer, ja regentava una barberia i perruqueria al centre de Sitges (Garraf). En concret, es va quedar el negoci per defunció de Bonaventura Mestre, membre d’una influent família sitgetana, al carrer de les Parellades, 5, on el jove perruquer oferia “toda clase de servicios, como en parisién, corte de barba y blocas, masaje eléctrico y facial”, a més d’un saló especial per a senyoretes amb “corte a la garçone, romana, miñón, ondulación Marcel, arreglo de cejas, extracción de canas con aparato masajista, etc.” I, tot plegat, com s’acabaven sempre els seus anuncis a la premsa local com La Punta, “a preus mòdics”.
La notícia següent que en tenim és de set anys després, quan Josep Brugada ja no va protagonitzar únicament un traspàs de negoci, sinó també de país: el 1933, en plena República, es va traslladar a viure al Camp de Gibraltar. No en sabem els detalls ni les motivacions –qui sap si simplement cercava un futur millor al territori britànic o bé si hi anava per raons polítiques desconegudes o aconsellat per algú–, però sigui com sigui a trenta-dos anys s’hi va plantar i, de fet, s’hi va quedar per sempre més. Hi va tenir molt a veure, en aquesta decisió dràstica, el fet d’haver-hi conegut una noia, la gibraltarenca Mercedes Menez, amb qui es va casar el 1936: el 9 de març es va formalitzar l’enllaç civil al registre i el 14 de juny es va celebrar el matrimoni catòlic a la catedral de Santa Maria la Coronada. Just al davant, per cert, d’on va obrir el primer saló de perruqueria i estètica amb cara i ulls de Gibraltar, conegut popularment amb el seu malnom d’aleshores ençà al penyal: Pepe el Catalán. Situat a l’entrada de Bomb House Lane, amb finestrals mirant a Main Street, el local no va poder registrar-lo inicialment al seu nom, sinó al de la seva sogra, Francisca Menez, perquè aleshores els residents no britànics no tenien permís per obrir establiments en sòl gibraltarenc.
L’obertura del saló es va produir en un moment molt propici al penyal, just abans de la Segona Guerra Mundial, perquè amb l’esclat del conflicte bèl·lic el 1939 el negoci ja estava rodat i va poder absorbir el desembarcament creixent de tropes de pas o establertes a la base militar (i a l’espectacular xarxa de túnels foradats a la roca), sempre necessitades del servei de barberia i perruqueria. També va beneficiar-se força amb el proveïment de tota mena de material i productes als barbers enrolats en vaixells de guerra i mercants que atracaven a Gibraltar durant aquell període, a més de les companyies de teatre amateur integrades a les tropes que necessitaven atrezzo per a les seves funcions (perruques, mostatxos…). Aquesta vinculació directa amb soldats i oficials britànics i aliats va afavorir que les autoritats militars locals el veiessin amb bons ulls, malgrat algun episodi concret de dubtes.
Pepe el Catalán, amb coneixement de català, castellà, anglès, francès i italià, sempre va tenir un gran interès per la política i era un oient fervent del BBC World Service i un gran lector de premsa i no es va estar mai d’expressar el seu punt de vista públicament. En ple període bèl·lic, precisament, es va produir un fet una mica nebulós en la seva biografia. Un document confidencial dels serveis secrets britànics del 1941 l’implicava en activitats clandestines i d’espionatge. Però tot plegat sembla que es va produir per una curiosa confusió d’identitat amb Josep Brugada Wood, nascut dos anys abans a Barcelona mateix (18 de juliol de 1899) del matrimoni entre el representant del Barclays Bank a la capital catalana i una anglesa. Es té constància que Brugada Wood, en efecte, va ingressar el desembre del 1936 al Servei d’Informació del Nord-est d’Espanya (SIFNE), la xarxa d’espies de Franco en territori republicà. I més endavant, amb l’àlies Peppermint, va treballar d’agent doble entre l’ambaixada espanyola a Londres i la britànica a Madrid, amb vincles amb el diari Abc.
Evacuació a Anglaterra
Durant la Segona Guerra Mundial, la dona i el primer fill de Pepe el Catalán, en Joseph (nascut el 1939), van ser evacuats com la majoria de la població civil. En el seu cas van salpar cap a Londres el 19 de juliol de 1940, amb 1.699 persones més, a bord del vaixell Athlone Castle. Van desembarcar a Southampton i foren traslladats al Grafton Hotel de Tottenham Court Road, de Londres. Josep Brugada, d’entrada, va restar al penyal al costat de dos milers de civils més indispensables per al funcionament del petit territori, però el 1942 es va unir a la família a Londres i va aconseguir un allotjament propi a Tottenham Court Road mateix, entre Grafton i Oxford Street. Allà va néixer l’Albert (1942), el seu segon fill amb Mercedes Menez. També va aconseguir feina a Topper, un saló estilístic de dones situat al cèntric edifici de Western House (Oxford Street, 237-239).
Amb la repatriació a Gibraltar després de la guerra, la família va recuperar casa seva, a Castle Road, 38, i Pepe el Catalán va poder reobrir el Ladies Hairdressing Salon de Bomb House Lane, 2. En aquesta segona etapa laboral al penyal, va establir una relació sòlida amb l’empresa de productes de perruqueria Henry Colomer, fundada el 1943 pel també perruquer català Josep Colomer i Ametller (Vidreres, 1905 – Barcelona, 1998), a través principalment de la sucursal sevillana. És ben possible, per edat i trajectòria, que tots dos s’haguessin conegut durant els anys de joventut i formació a Catalunya, el mateix període en què probablement Josep Brugada va modificar lleugerament el seu segon cognom –de Clever a Klever– per aportar-hi un aire més exòtic o internacional.
De Pepe el Catalán a Joe el Catalán Jr.
Josep Brugada va regentar la cèntrica i icònica perruqueria de dones just al davant de la catedral de Gibraltar fins que es va morir, el 23 d’octubre de 1961. L’Albert, el fill petit, va ser l’encarregat de continuar el negoci, atès que s’havia format en perruqueria, fins i tot a l’escola que Henry Colomer tenia a Barcelona a mitjan dècada de 1960. En Joseph, l’altre fill de Pepe el Catalán, va viure i treballar molts anys a Anglaterra abans de tornar al seu estimat Gibraltar natal. Des d’aleshores, és un dels molts ciutadans que exerceix ben orgullós la seva identitat gibraltarenca i la nacionalitat britànica, a les quals va dedicar fins i tot un disc, Stand Firm, amb cançons seves de to patriòtic i interpretades per la banda del Royal Gibraltar Regiment. I, emulant l’escultor barceloní Josep Piquet i Catulí, autor fa un segle just del Gibraltar War Memorial de Line Wall Road, Joe el Catalán Jr. va impulsar fa pocs anys un monument als gibraltarencs caiguts per la Gran Bretanya. La idea li va venir, explica, passejant el 2014 pel National Memorial Arboretum, un espai a Alrewas (Anglaterra) ple de monuments als caiguts de Malta, Xipre, Algèria, les illes Malvines i uns quants territoris i nacions més de la Commonwealth. Com que no hi va trobar cap rastre del penyal, de tornada a casa no li va costar gens de convèncer el primer ministre Fabian Picardo de la necessitat d’erigir a l’Arboretum un memorial yanito, que finalment es va inaugurar el 13 d’octubre de 2015 amb tots els honors civils, militars i eclesiàstics.
El monument és un bloc de pedra de tres tones, extret de la zona de Catalan Bay i aerotransportat fins a Anglaterra, en el qual dos artistes britànics van esculpir un penyal a escala seguint un model del dissenyador yanito Anselmo Torres. A la part frontal del pedestal hi ha l’escut d’armes del govern de Gibraltar; al darrere, el nom dels gibraltarencs que van servir la pàtria i van caure en les dues guerres mundials; a una banda s’explica “la història del vell penyal” i, a una altra, “el paper clau de Gibraltar en la Segona Guerra Mundial”.
En Joe tampoc no s’està de seguir amb atenció l’actualitat política de Catalunya i l’evolució esportiva del Barça, el seu club de futbol, i s’ha convertit des de fa anys en un gran ambaixador de Catalunya i amfitrió de catalans al penyal.
Una bona part de la informació d’aquesta entrada prové del reportatge entrevista que la periodista Alice Mascarenhas va fer a Joe Brugada sobre la vida de Pepe el Catalán i que es va publicar al diari Gibraltar Chronicle el maig de 2020.
Article publicat el 27 de novembre de 2023
Comments are closed