In English (translated by Google) / En castellano (traducido por Google)
Des del començament del conflicte ja tricentenari entre Espanya i la Gran Bretanya per Gibraltar, el contraban ha ocupat, amb més o menys raó i amb més o menys intensitat, un lloc important en la disputa diplomàtica. Sense anar més lluny, al mateix article X del tractat d’Utrecht (1713) pel qual la monarquia hispànica cedia “per sempre” el penyal a la reina d’Anglaterra, ja hi ha un esment específic a “la introducció fraudulenta de mercaderies per la via de terra”. D’aleshores ençà, el contraban, la pirateria, l’estraperlo i la lluita per controlar el tràfic de productes a les duanes ha estat incessant i motiu, sovint, de queixa en la retòrica espanyola. Per tot plegat, no resulta gens estrany que un dels grans contrabandistes del segle XX es fixés en la comarca del Camp de Gibraltar.
Parlem, és clar, del polític i financer mallorquí Joan March i Ordinas (Santa Margalida, 4 d’octubre de 1880 – Madrid, 10 de març de 1962), conegut com el banquer de Franco i batejat per alguns com l’últim pirata de la Mediterrània. A Joan March li va tocar viure l’època més convulsa i difícil del segle XX: la Primera Guerra Mundial, la guerra de l’Àfrica, la del 1936-1939, la Segona Guerra Mundial… Però, de totes aquestes desgràcies, ell va tenir la gràcia de treure’n el màxim profit i multiplicar exponencialment amb cada conflicte la seva fortuna i patrimoni personals: el 1916 va crear la companyia naviliera Trasmediterránea, que controlava les comunicacions entre les Balears, el Marroc i el llevant peninsular; el 1923 va ser elegit diputat a les Corts per Mallorca, adscrit a l’esquerra liberal de Santiago Alba; propietari d’El Día de Mallorca, entre 1924 i 1926 va comprar també els diaris madrilenys Informaciones i La Libertad; el 1925 va organitzar Petróleos de Porto Pi, integrats dos anys després a Campsa; el 1926 va fundar la Banca March per finançar les seves empreses comercials; el 1927 va estendre el monopoli del tabac a Ceuta i Melilla; el 1933 va passar a controlar els diaris madrilenys Luz, El Sol i La Voz; i el 1955 va constituir la Fundació March amb un important múscul financer.
Al costat de les operacions comercials més tradicionals, una altra de les activitats habituals de March fou la compra de grans propietats a gent de la noblesa ofegada econòmicament, amb la intenció de dividir-les en petites parcel·les que revenia a pagesos. Es calcula que va actuar així amb més de quaranta mil finques no sols a Mallorca, sinó també a la Manxa i fins i tot a l’extrem meridional de la Península. És en aquest context que cal situar la compra el 1928 als Larios, una família de Logronyo instal·lada al sud d’Andalusia al començament del segle XIX, d’una immensa propietat que, amb el nom del Tesorillo, s’estenia per la vall que formen el riu Guadiaro i els seus afluents Genal i Hozgarganta. L’enorme latifundi ocupava terres de sis termes municipals (Jimena, San Roque i Los Barrios, pertanyents a la província de Cadis, i Gaucín, Casares i Manilva, a la de Màlaga) i, d’un cap a l’altre, feia més de cinquanta quilòmetres.
Les 329 propietats (17.065 hectàrees en total) que la família Larios havia anat acumulant entre els anys 1869 i 1887 eren gestionades per la Sociedad Industrial y Agrícola de Guadiaro (SIAG), que March va comprar íntegrament la tardor del 1928 amb la intenció primera de reparcel·lar la finca i vendre’n bocins de terra a pagesos locals. Adquirida la SIAG, el financer va actuar de la mateixa manera que a les finques de Mallorca: va posar-hi al capdavant illencs del seu entorn més proper i de la seva màxima confiança. Raimundo Burguera Verdera, de sa Barrala, n’era el representant i l’administrador; Antoni Burguera Verdera –cosí de l’anterior– i el seu cunyat, Miquel Veny Bennasar, n’eren els administradors de camp o capatassos… Quasi tots aquests mallorquins trasplantats al sud de la Península eren de la zona de Campos i de ses Salines i la majoria ja havien fet feina abans en alguna de les propietats de March.
Però també hi havia un segon interès pel latifundi, inconfessable. La proximitat de Gibraltar –el perfil del penyal és omnipresent a la llunyania– i de les costes del nord de l’Àfrica, on ja tenia interessos comercials preferents i hi feia molts dels seus negocis més lucratius, van ser motius clau per adquirir el Tesorillo, tal com també havia comprat anteriorment, pel seu “valor estratègic”, algunes de les finques més emblemàtiques a Mallorca, com sa Vall (ses Salines) i Ternelles (Pollença). Els quinze quilòmetres de costa verge i platges despoblades que posseïa al nord del penyal eren un lloc ideal per a la seva especialitat: el contraban de tabac, armes, queviures, petroli, municions, medecines…
Quatre anys després de l’adquisició de la SIAG, de fet, el nou govern republicà va posar el focus en els negocis fraudulents de March i va decidir empresonar-lo. Del juny de 1932 al 3 de novembre de 1933 va estar entre reixes, disset mesos de reclusió que ell mateix va decidir posar-hi fi amb una fugida digna del seu perfil: va subornar el cap de torn de nit i alguns guàrdies de la presó d’Alcalá de Henares i, amagat a la part del darrere d’un cotxe, va sortir-ne tranquil·lament i se’n va anar cap al Tesorillo, on l’esperaven Antoni Burguera i els seus homes. El cosí de Burguera, en Raimundo de sa Barrala, es va encarregar tot seguit d’introduir-lo d’amagat a Gibraltar. Cal dir que mesos abans de la sonada fuga, en Raimundo havia anat cada dia al penyal amb el seu cotxe –amb matrícula de Palma, PM-4129–, amb la finalitat que els guàrdies fronterers s’acostumessin a veure’l passar la frontera. Així el dia assenyalat, amb March tapat amb una manta al darrere, els guàrdies no van prestar-li gens d’atenció ni el van fer aturar. Tot l’engranatge va funcionar a la perfecció i March es va poder escapar de la justícia espanyola i refugiar-se en un territori britànic que ja coneixia prou bé: a més de tenir un 50% de la SIAG radicada a Gibraltar, els seus vaixells dedicats al contraban eren registrats a la colònia, on duia a terme molts dels seus negocis il·lícits.
En un primer moment es va fer córrer que March havia fugit a Portugal i que s’allotjava en un hotel d’Estoril, però en realitat havia travessat sense problemes la frontera del penyal i es va estar uns quants dies a The Rock Hotel, abans d’embarcar-se cap a Marsella a bord del transatlàntic anglès Scrachard i ordir, ja des de París, un pla per tornar ben ràpidament a la península Ibèrica sense temor de ser arrestat. Disset dies després de la fugida de la presó madrilenya, en efecte, es va presentar des de l’exili a les eleccions espanyoles, guanyades per la CEDA de Gil Robles, i com que va tornar a obtenir acta de diputat se li van retirar tots els càrrecs. No seria fins al 1936, amb la victòria del Front Popular a les eleccions següents, que no va tornar a exiliar-se momentàniament, aquesta vegada a Biarritz, des d’on va subvencionar generosament amb més de 600 milions de pessetes el cop d’estat de Francisco Franco. Convertit en el banquer dels militars alçats en armes contra el govern legítim, va oferir al caudillo l’avió que el va transportar des de les Canàries fins al Marroc –el Dragon Rapide–, li va proporcionar petroli, li va gestionar i finançar la compra d’armament i li va concedir crèdits a dojo. No perdonava als dirigents republicans la persecució a què havia estat sotmès ni tampoc la llei de reforma agrària marxista que disparava directament contra la línia de flotació de la política de parcel·lacions marchista que aplicava als seus grans latifundis.
Malgrat que les terres de la SIAG no van estar gaire temps en mans dels milicians lleials a la República, sí que quan les tropes franquistes van tornar-les als administradors mallorquins de March moltes instal·lacions havien estat saquejades, els magatzems buidats i molts ramats havien estat robats o morts. Fins i tot el mitger de la finca de La Herradura, Miquel Perelló, havia estat assassinat per incontrolats. El final de la guerra i la victòria feixista, amb tot, no van dur la tranquil·litat al Camp de Gibraltar, atès que fins al 1950 hi van actuar grups de guerrillers antifranquistes que atacaven la gent més pudent i els latifundistes. Una d’aquestes partides de maquis, la de Casares, va assassinar el 18 de maig de 1943 els majorals Antoni Burguera i el seu cunyat Miquel Veny. Al lloc on foren abatuts, al terme actual de San Martín del Tesorillo, es va aixecar un monòlit de pedra per mantenir-ne el record.
Les turbulències polítiques desencadenades amb la República i sobretot la guerra havien alentit molt el pla de venda de parcel·les al Tesorillo, moltes de les quals foren explotades momentàniament per noves famílies arribades de Mallorca –Miquel Perelló i Maria Bonet eren mitgers d’algunes finques de la societat, els Ginard també eren administradors d’una part del latifundi…– per fer-les més productives i rendibles. Però aquell doble assassinat va accelerar les coses perquè Raimundo Burguera de sa Barrala, com a administrador principal de la SIAG, i Raimundo Burguera de sa Vall –germà de l’Antoni–, van quedar com a encarregats de continuar la tasca de parcel·lació del latifundi i van pressionar molt March perquè es desfés de totes les terres com més aviat millor. Del 1944 al 1950, arran del desinterès de la població local, es va optar per oferir avantatges a compradors de llocs més allunyats d’Andalusia i fins i tot del País Valencià, que van passar a ser-ne els nous propietaris i van contribuir a modernitzar i desenvolupar les terres fèrtils de la vall del Guadiaro per convertir San Martín del Tesorillo i San Pablo de Buceite en dos pobles encara ara ben pròspers. El pla ideat per March amb la SIAG s’havia allargat més del compte, del 1928 al 1950, però com sempre va saber treure’n rèdit igualment: la situació estratègica de l’indret, al costat de Gibraltar i davant les costes africanes, li va reportar segurament molts més guanys durant aquells anys que no pas la venda específica de les parcel·les comprades als Larios.
Un cop enllestida l’empresa del Tesorillo a mitjan segle XX, en Raimundo de sa Barrala va continuar treballant per a March fins a arribar a ser-ne el secretari particular i home de confiança absoluta. Potser per això a la mort de l’amo, el 25 de febrer de 1962, les desavinences amb els fills i la nora del setè home més ric del món segons el New Yorker van aflorar ràpidament i es van obrir judicis econòmics amb els quals es va embutxacar bones picossades. Raimundo Burguera Verdera, definit per alguns com l’alter ego de March, es va morir a Madrid el 1977. Un carrer de San Luis de Sabinillas, al costat de San Martín del Tesorillo, encara porta el seu nom. I el seu cosí homònim, Raimundo de sa Vall, va quedar-se una de les finques, a la zona de Guadalquitón, que ja abans de la seva mort, el 1993, va veure grans canvis amb la construcció, a la finca Paniagua del costat, d’una de les urbanitzacions més luxoses del Mediterrani, Sotogrande, amb camps de golf, de polo i ports esportius sobre les antigues terres de jornalers i maquis. La finca inclou la zona més ben conservada d’aquest sector meridional de la Costa del Sol, amb espais naturals i quilòmetres de platges verges protegides per la legislació. Els seus fills en són els hereus.
Aquest apunt es basa íntegrament en el llibre El Tesorillo. Mallorquins rere les passes de March, escrit pels mestres Honorat Bauçà Roig i Margalida Juan Taberner i publicat per Roig Editors el 2012. Tal com descriu l’historiador Pere Ferrer al pròleg, “el llibre és un estudi minuciós i molt ben documentat sobre uns quants mallorquins que emigraren cap al Tesorillo”: “En primer lloc, ho feren els que a Mallorca ja treballaven per a March a la seva finca de sa Vall. En canvi, el cas de Raimundo Burguera de sa Barrala fou diferent, ja que March el va anar a cercar perquè es convertís en l’administrador de la societat, donat el seu esperit emprenedor, la seva formació i la seva vivor. Tots ells foren qui assumirien la responsabilitat de tirar endavant el cobdiciós projecte. Darrere ells, altres homes i dones hi anaren animats pels primers amb la perspectiva de millorar les condicions laborals que tenien a l’illa, la majoria dels quals estaven units per llaços de sang.”
I els autors, al prefaci, afegeixen: “Pel camí hem topat amb assassinats, intents de segrest, enveges, amors, odis, estraperlo, ambició… Tots aquests elements, propis d’una novel·la negra, molts de cops han superat el que la nostra imaginació hauria pogut pressuposar, però són històries reals, esdeveniments viscuts per aquestes persones que hem intentat documentar de la manera més fidel possible.”
El Tesorillo. Mallorquins rere les passes de March rescata, doncs, la història d’unes quantes famílies mallorquines que, per ordre de Joan March, van viure durant tres dècades amb Gibraltar a l’horitzó. Una història que, tret d’un carrer prop de mar i un monòlit enmig dels camps, ha quedat sepultada pels anys passats. Sense anar més lluny, a la web del flamant Ajuntament de San Martín del Tesorillo –un nucli de població independitzat de Jimena de la Frontera el 2 d’octubre de 2018–, només s’hi esmenta el terrateniente andaluz [sic] Joan March. Cap referència als mallorquins que s’hi van establir al llarg de la dècada del 1930 i van tornar majoritàriament cap a l’illa a mitjan segle XX. Sí que s’hi parla dels seus substituts, petits propietaris andalusos i especialment valencians, que van introduir-hi primer el cultiu de l’arròs i després el de la taronja, fins al punt que s’hi posava el segell de València i tot. Al llogaret d’El Acebuchal, a uns tres quilòmetres i mig de San Martín del Tesorillo, hi van arribar a viure més de cent persones que treballaven, majoritàriament, per a l’Agrupación de Arroceros Valencianos local, impulsora també de les Festes de l’Arròs del Tesorilo des dels anys 1970. Un germà de Manuel Ferrer, que durant molts anys va treballar d’administratiu i comptable de l’agrupació, va perdre la vida en un accident de tractor el 16 de juliol de 1951 molt a prop del monòlit dedicat als dos capatassos mallorquins assassinats pels maquis vuit anys abans. Al lloc de la tragèdia es va aixecar un altre monument que encara recorda el jove Francesc Ferrer Vizcaino.
Article publicat el 18 de gener de 2024
Comments are closed