In English (translated by Google) / En castellano (traducido por Google)
Des de la Revolució francesa i les guerres napoleòniques, la disputa per la sobirania de Gibraltar entre Madrid i Londres va aparcar la via militar i va adoptar, amb més o menys intensitat, la via diplomàtica. El Gran Setge de 1779 a 1782, relatat des de dins de la plaça pel capellà menorquí Francesc Messa, doncs, és l’últim intent espanyol de reconquerir Gibraltar per la força de les armes.
D’aleshores ençà, les relacions es van relaxar molt, com també la frontera, fins al punt que el penyal durant el segle XIX va passar a ser fins i tot refugi de molts liberals peninsulars i, ja al segle XX, de republicans fugint del cop d’estat de Francisco Franco. La victòria feixista a Espanya, significativament, no va representar inicialment un trencament amb la política diplomàtica de perfil baix respecte a la reivindicació de Gibraltar (amb permís de l’operació Fèlix) i, de fet, els cònsols espanyols van mantenir la presència a la plaça fins al 30 d’abril de 1954, deu dies abans de l’única visita de la reina Elisabet II en aquesta plaça d’ultramar que celebrava, a més, els 250 anys de l’entrada a l’òrbita de Londres.
La inclusió a última hora de Gibraltar al tour reial per terres britàniques no va ser ben païda pel règim franquista, com tampoc la concessió d’un règim d’autonomia a la població local. La clausura del consolat general va ser el primer pas d’una escalada de la reclamació, al crit de ¡Gibraltar español!, que va arribar al súmmum amb el tancament de la frontera entre 1969 i 1985. Pel mig, també hi va haver l’intent reeixit de Madrid de portar el cas a l’ONU, en plena onada d’independències i processos de descolonització al món. L’entrada del penyal a la llista de territoris per descolonitzar va ser una victòria per al règim franquista, però algunes figures i sectors de l’independentisme català van contestar-la i fins i tot van mirar de treure’n profit per a la causa de Catalunya.
És el cas, principalment, de l’etnòleg, historiador i polític Josep Maria Batista i Roca (Barcelona, 1895-1978), introductor de l’escoltisme als Països Catalans, promotor de la Societat d’Estudis Militars, creador de l’agrupació patriòtica Palestra, impulsor de la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya i formalitzador del pacte Galeuzca entre catalans, bascos i gallecs entre els cops d’estat de Miguel Primo de Rivera i Francisco Franco. El 1938 va participar com a delegat de la Generalitat de Catalunya i personal del president Lluís Companys en una missió important de caràcter internacional a Londres, on ja establert com a exiliat dos anys després va impulsar i exercir de secretari del nou Consell Nacional de Catalunya (CNC), una entitat política creada a l’exterior arran de la dissolució del govern de la Generalitat.
El 1953, com a resultat de la Conferència Nacional Catalana que es va fer a Mèxic, fou el principal promotor d’una nova entitat d’àmbit internacional, el Consell Nacional Català (CNC), que bevia de l’experiència i el llegat del Consell Nacional de Catalunya. Des de la presidència, va establir delegacions per mig món i va incidir unes quantes vegades en favor del dret d’autodeterminació dels pobles, en general, i de Catalunya, en particular, tant a la naixent Organització de les Nacions Unides (ONU) com al Consell d’Europa i la UNESCO, a més de mantenir negociacions directes amb alguns governs i ambaixades occidentals. En aquest context, un dels temes que Batista i Roca va seguir de prop fou el cas de Gibraltar a l’ONU, per les possibles repercussions que podia tenir en la qüestió nacional catalana.
Gibraltar i Catalunya
En una data prou assenyalada com el 14 d’abril de 1965, així, el CNC va publicar des de la seu del servei d’informació de Magdala Road a Londres una nota –signada per J. Vilanova–, “en ocasió de les actuals divergències sobre Gibraltar entre els governs britànic i espanyol”, per deixar clar que “l’actitud actual del govern espanyol probablement no compta amb el suport de grans sectors de la població” i “fer constar que els catalans es desentenen de qualsevol reclamació d’Espanya sobre el penyal”.
L’escrit introduïa, de fet, una declaració no signada, però segurament escrita per Josep Maria Batista i Roca, que deia així:
UNA DECLARACIÓ DEL CONSELL NACIONAL CATALÀ
GIBRALTAR I ELS CATALANS
1. Amb motiu de les actuals discussions del govern espanyol contra el govern britànic sobre Gibraltar, el Consell Nacional Català ha declarat davant l’opinió pública britànica i gibraltarenca, i ara ho declara davant la catalana, que els catalans ens desentenem completament de tota ambició que el govern espanyol pugui tenir damunt de Gibraltar.
2. Els catalans tenim fonament per a expressar la nostra opinió referent a Gibraltar. Pel tractat d’Utrecht (1713), Gibraltar passa d’Espanya a la Gran Bretanya (art. 10) i Catalunya de la independència a la dominació de Castella (art. 13).
3. En les discussions a l’ONU sobre Gibraltar, el delegat espanyol feu constar fermament que si l’ONU apel·lava a l’exercici del dret d’autodeterminació de la població gibraltarenca per tal que fos ella qui decidís si volia pertànyer a Espanya o a la Gran Bretanya, llavors Espanya consideraria que el tractat d’Utrecht restava derogat (puix que llavors la Gran Bretanya derivaria els seus drets de la voluntat del poble de Gibraltar i no del tractat) i que Espanya ja no es tindria més per obligada pel tractat.
El Consell Nacional Català coincideix aquesta vegada amb l’argument de la diplomàcia espanyola quant al fet que aquest pot aplicar-se igualment als drets de Catalunya.
Per l’art. 13 del tractat, les lleis de Castella són imposades als catalans.
Ara bé, tota vegada que
a) el poble català ja exercí els seus drets d’autodeterminació en el referèndum de l’Estatut d’Autonomia del dia 2 d’agost del 1931
b) а conseqüència d’ell, un Parlament, un president i un Govern foren establerts a Catalunya amb poders autònoms de l’estat espanyol
c) el Parlament de Catalunya, en exercici del seu poder legislatiu, legisla per al poble català amb lleis diferents de les de Castella
d) el govern espanyol reconegué aquest règim de Catalunya incorporant el règim d’autonomies de les regions en la seva Constitució
El CONSELL NACIONAL CATALÀ declara que,
1) El tractat d’Utrecht, en tot allò que afecta els catalans, està derogat. Ni Catalunya ni Espanva ja no poden considerar-se més lligades ni obligades pel dit tractat.
2) Els “drets” d’Espanya damunt de Catalunya en el moment actual són solament els derivats de la conquesta militar de 1939 per les tropes franquistes enunciats en el preàmbul del decret del general Franco derogant l’Estatut d’Autonomia de Catalunya.
3) Els drets imprescriptibles dels catalans deriven de l’autodeterminació dels catalans.
4) Mentre que Gibraltar, geogràficament, pertany, és clar, a la Península, políticament ha pertangut més temps a la Gran Bretanya (de 1704 fins avui, o sigui 261 anys) que no pas a Castella (de 1462 a 1704, o sigui 242 anys).
5) La primitiva població andalusa de Gibraltar l’abandonà en passar a la Gran Bretanya. La població britànica actual és d’origen barrejat (britànic, genovès, maltès, àrab, jueu…). Aquesta població, que Espanya vol annexionar-se, no és, doncs, ètnicament espanyola.
6) La persecució que el govern del general Franco mena des de fa 26 anys contra les llengües i les cultures de catalans, gallecs i bascs constitueix una seriosa advertència per a la població de Gibraltar. Annexionats per Espanya, una persecució semblant a la nostra seria allò que els esperaria. El poble de Gibraltar seria una nova víctima del nacionalisme castellà del règim franquista. El poble de Gibraltar farà bé d’oposar-se des d’avui a tota ambició castellana, si vol evitar-se uns mals tractes i un genocidi cultural com el que el govern espanyol fa sofrir als catalans, als bascs i als gallecs amb la inútil ambició d’assimilar-los per la força a la nació castellana.
Barcelona i Londres
14 d’abril de 1965
34è aniversari de la proclamació de la República catalana per Francesc Macià
La nota amb la declaració fou enviada els dies següents a agències de notícies (com ara Reuters), ràdios, televisions i premsa, amb pocs resultats pràctics. Tan sols consta un esment breu al Financial Times el 6 de maig i una columna a la portada del Gibraltar Chronicle del 26 d’abril. Amb el títol “Gibraltar and Catalonia”, aquesta última peça destacava, d’una banda, que els catalans es desentenien de la reclamació espanyola del penyal i, d’una altra, subratllava l’advertència del CNC als gibraltarencs sobre la persecució i el “genocidi cultural” que els podia esperar (com ja experimentaven catalans, bascos i gallecs) si queien sota el jou franquista.
Gibraltar per Catalunya
Un altre element a què feia referència la columna del diari gibraltarenc eren les al·lusions del CNC al tractat d’Utrecht, que a l’article X establia la cessió de la sobirania de Gibraltar a la Gran Bretanya i al XIII la integració de Catalunya a Castella. La idea d’aprofitar per a la qüestió catalana les referències del règim franquista al vell tractat del 1713 a l’hora de reivindicar el penyal sembla, doncs, que fou plantejada originalment per Batista i Roca, però posteriorment la van reprendre uns altres membres del CNC i fins i tot organitzacions germanes com ara el Front Nacional de Catalunya (FNC).
El 1977, per exemple, l’aleshores secretari de relacions exteriors del CNC Joan Lucas i Masjoan (probable autor des de Suïssa d’un misteriós comunicat de suport català al primer referèndum d’autodeterminació de Gibraltar, el 10 de setembre de 1967) va redactar unes Reflexions històrico-jurídiques sobre el Tractat d’Utrecht (reeditades el 1992), on deixava clar que si Espanya argumentava als organismes internacionals la restitució de Gibraltar perquè el tractat s’havia signat sota unes circumstàncies que havien canviat radicalment i ja no tenia valor jurídic, aquella mateixa tesi de denúncia d’Utrecht podia ésser aplicada, amb la mateixa validesa jurídica, pels catalans per exigir a l’estat espanyol “la restitució de la constitució i les llibertats nacionals brutalment abolides pel primer rei Borbó Felip V durant la guerra de Successió, atès que l’annexió de Catalunya a l’estat espanyol fou consumada per l’article 13 de l’esmentat tractat”.
Al mateix opuscle, Lucas reproduïa una carta que havia enviat al president dels EUA, Jimmy Carter, com també un article del periodista anglès Mark-Arnold Forster, publicat amb el títol “Catalonians independence call” al diari The Guardian el 20 d’abril de 1977 (i reproduït en català, “Un crit dels catalans”, a l’Avui el dia 30), fent-se ressò de les seves tesis.
Poc temps després, el Front Nacional de Catalunya –una entitat íntimament vinculada amb el CNC de Batista i Roca– va enviar al govern de la Gran Bretanya i al secretari general de l’ONU una altra carta arran de l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya el 1979. El text, una de les reclamacions més serioses, per part catalana, de revisió del tractat d’Utrecht, començava situant el debat: “Davant de la reinsistència del govern de l’estat espanyol per tal que li sigui retornat Gibraltar, el Front Nacional de Catalunya es permet recordar-vos que el contenciós sobre Gibraltar és el resultat del tractat d’Utrecht.” I, tot seguit, recordava que l’acord entre monarquies del 1713 va comportar, per a Catalunya, la pèrdua dels seus privilegis i constitucions i la imposició del Decret de Nova Planta (1716), de matriu castellana i “simple legalització del ‘dret de conquesta’”.
“És per això –afirmava el FNC– que cal considerar Gibraltar, tal com va dir l’ambaixador britànic a l’ONU, ‘el preu d’una traïció’, car amb aquest tractat es trenca per part dels aliats de l’arxiduc d’Àustria l’aliança amb el Principat de Catalunya, deixant-lo a mans de les tropes castellano-franceses de Felip V i del seu avi Lluís XIV.” I la conclusió era clara: “Per tant, demanem al govern de sa majestat britànica que, quan negociï aital retorn, insti el govern de l’estat espanyol que reintegri tots els privilegis arrabassats pel dret de conquesta l’11 de setembre de 1714, tot fent ús del tractat d’Utrecht al Principat de Catalunya i amb ell tots els Països Catalans.”
Deu anys després de les reflexions històrico-jurídiques de Joan Lucas, l’editor Jordi Romaguera i Cubedo (Hospitalet de Llobregat, 1955) va publicar a l’editorial El Llamp de Barcelona el llibret Gibraltar i els catalans (1987), a tall de resum de la qüestió. Com explicava al principi, era la transcripció de la ponència que va pronunciar ell mateix el 27 de setembre de 1986 a la trobada anual a Southampton de The Anglo-Catalan Society (ACS), la prestigiosa entitat catalanística creada el 1948 a Oxford precisament per Batista i Roca. De fet, l’autor li dedicava el text perquè “com a president del CNC havia explicat, quan l’ocasió era propícia, els fets i la situació del problema dit de Gibraltar que, gairebé ningú més com l’insigne mestre, coneixia aleshores”. “Com a deixeble del professor Josep M. Batista i Roca –afegia–, em sento obligat d’agafar la torxa per informar de la qüestió, en la part que ens afecta.”
I als primers paràgrafs, ja deixava les coses clares: “Espanya i Anglaterra poden negociar lliurement la sobirania d’aquella terra, si és que ho consideren oportú, però els catalans estem abocats a dir-hi la nostra, si s’invoca el tractat d’Utrecht, en el qual la roca coneguda com a Gibraltar fou cedida a perpetuïtat als anglesos a canvi de renunciar el pacte d’ajuda mútua que hi havia entre catalans i anglesos, signat anteriorment, el 20 de juny de 1705.”
El volum de Romaguera funciona com un resum històric des de l’esclat de la guerra de Successió (1702) i l’ocupació angloneerlandesa de Gibraltar (1704) amb el príncep Jordi de Hessen-Darmstadt al capdavant (acompanyat per dos centenars llargs d’austriacistes catalans), el pacte de Gènova (1705) d’ajuda mútua entre els partidaris catalans de Carles d’Àustria i Anglaterra i el tractat d’Utrecht (1713) que va posar fi al conflicte internacional amb el lliurament del penyal i de Menorca a la Gran Bretanya i, de retruc, l’abandonament dels catalans a la seva sort. També hi esmenta les diverses negociacions sobre la sobirania del territori britànic a partir de l’any 1956, quan “el franquisme planteja davant l’assemblea general de l’ONU l’afer de Gibraltar i el porta al comitè de descolonització”, fins a arribar a la situació actual (1986).
La clau de volta, Romaguera l’exposa a la resolució final: “Si Gibraltar és considerat vàlid per aplicar aquest dret de descolonització […], no ho poden ser menys aquelles nacions que posseeixen un bagatge històric molt més antic que aquells qui no paren de reclamar la paternitat de Gibraltar. Fins que el dret a la descolonització no s’apliqui a totes les nacions que existeixen i no són reconegudes, i mentre que en contrapartida es reconegui l’estat que militarment les ha ocupades, tal com s’escau a Catalunya, no vindrà la veritable estabilitat d’Europa. Per això, deduïm que els interessos dels espanyols no són els mateixos que els dels catalans. I totes les raons que invoquin ells per rescabalar Gibraltar, els catalans les tenim per a recuperar la nostra sobirania. A més, però, amb diferència al nostre favor. Mentre els espanyols renunciaven a Gibraltar en virtut del tractat d’Utrecht, nosaltres perdíem la independència per un acte de violència. En aquests actes, als catalans ens ha tocat jugar el paper de víctimes i ja és hora que pensem a abandonar aquest trist paper en els episodis històrics que ens afecten.”
Aquesta cronologia al voltant del posicionament d’algunes personalitats i entitats catalanes sobre la reivindicació espanyola de Gibraltar a l’ONU i les possibles derivades del tractat d’Utrecht en el cas de Catalunya no es pot tancar sense esmentar l’enginyer químic i activista Enric Garriga i Trullols (Barcelona, 1926-2011), que en col·laboració amb Joan Amorós i Pla i el mateix Josep Maria Batista i Roca va posar en marxa l’11 de juliol de 1977 el Cercle d’Agermanament Occitano-Català (CAOC). Com a president també de l’Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana (IPECC), Garriga i Trullols va tenir sempre ben presents els vincles dels Països Catalans amb el Gibraltar britànic i per això va anar impulsant iniciatives d’agermanament com per exemple les dues jornades catalanes al penyal el 2002 (l’any del segon referèndum d’autodeterminació) i el 2004 (en plena celebració del tricentenari), a més del lliurament solemne d’una placa en record del príncep Jordi i els voluntaris catalans que van participar en l’ocupació de Gibraltar el 1704.
Article publicat el 30 de juliol de 2024
Comments are closed