La presència de militars i voluntaris catalans en la flota anglo-neerlandesa que va ocupar Gibraltar l’estiu de 1704 és ben documentada, encara que sovint queda desdibuixada en les cròniques i diaris militars que ens n’han arribat dels bàndols implicats. Però a la Biblioteca Nacional d’Àustria es conserva un detallat i poc conegut dietari d’aquell episodi crucial –que fa tres segles que enverina les relacions entre la Gran Bretanya i Espanya– escrit per un militar garrotxí, Francesc de Casamitjana, present en l’expedició austriacista. A les seves pàgines podem descobrir un capítol de la història més català del que podria semblar.
La narració històrica de Francesc de Casamitjana
L’1 de novembre de 1700, a trenta-vuit anys, el monarca Carles II de Castella i d’Aragó moria a Madrid sense descendència. Malgrat que al testament reconeixia com a hereu universal el net de Lluís XIV de França, Felip d’Anjou, l’emperador Leopold I d’Àustria va exigir des de Viena la continuïtat del tron hispànic en mans de la dinastia dels Habsburg. Era la guspira d’un conflicte de gran abast que, entre 1701 i 1715, va confrontar les Dues Corones borbòniques (França i Castella) amb una gran aliança forjada al voltant del pretendent austríac, l’arxiduc Carles, en camps de batalla de la península Ibèrica, del centre d’Europa i fins i tot d’Amèrica.
A la primera fase de la guerra, el maig de 1704, una flota de vaixells anglesos i neerlandesos comandada pel príncep alemany Jordi de Hessen-Darmstadt va salpar de Lisboa amb la intenció de prendre per la força Barcelona, en poder filipista. Els assetjadors comptaven amb l’ajuda d’un grapat d’austriacistes a l’interior de la ciutat, però l’intent va fracassar i el príncep Jordi, acompanyat d’alguns dels conspiradors implicats en la revolta fallida, va posar rumb cap a l’objectiu següent de la campanya peninsular: Gibraltar. L’estol anglo-neerlandès, reforçat amb entre dos-cents i quatre-cents militars i voluntaris catalans, es plantava a l’imponent penyal a la primeria d’agost. L’enorme desequilibri de forces respecte a la migrada i sorpresa guarnició de la plaça va decantar ràpidament la balança en favor dels aliats, que entraven solemnement a la ciutat a partir del 5 d’agost de 1704 i l’ocupaven en nom de Carles III.
La participació catalana en aquell episodi bèl·lic és força ben documentada, però sovint ha quedat bandejada en la bibliografia i historiografia bàsiques. Per això és interessant el diari que va escriure el secretari del príncep Jordi, el garrotxí Francesc de Casamitjana, sobre les “empresas y sucesos gloriosos que consiguieron las armas del emperador y rey nuestro señor Carlos Sexto en Alemania y terzero en España y de sus altos aliados en los Reynos de Andaluzía sobre las costas del de Granada y Corona de Aragón, desde mayo de 1704 en que se principió la guerra en aquella parte asta el de 1706”. En la trentena de capítols dedicats a Gibraltar, s’hi detalla dia a dia l’ocupació de la simbòlica i estratègica plaça i també l’aferrissada defensa de la fortalesa durant el primer setge borbònic, de l’octubre de 1704 a la primavera de 1705.
El text manuscrit, datat el 1713 i conservat a la Biblioteca Nacional d’Àustria, representa una relació precisa dels fets d’armes d’aquell període, fins al punt que un altre exiliat com Casamitjana, Francesc de Castellví, el va consultar per redactar alguns passatges de les seves voluminoses i canòniques Narracions històriques sobre la guerra de Successió. També és una font directa i clara del pes específic que van tenir els catalans en l’ocupació i el manteniment del penyal en mans de Carles III. I, alhora, és una bona crònica d’ambient de la guerra al segle XVIII, amb les seves tàctiques, codis d’honor i horrors. Us convidem a seguir, amb una selecció de fragments, el relat del “más porfiado y prolixo assedio que admiró Europa de nuestros días” amb puny –i punt de vista– català.
La captura, pas a pas
“[…] solo escrivo aquí lo que realmente passó, no lo que en diferentes mercurios publicó sin motivo la novedad, y assí no ay para que admirar si me disconformo con ellos alguna vez. Para cumplirlo como deseo no me valgo de más noticias que de las que como testigo de vista me subministró la ocasión durante el sitio, y assí tengo bien poco que temer fiscalisen los críticos este mi modo de comensar, sinzerados una vez de la razón, que me assiste para emprender este argumento”. [capítol 4, apartat 2]
L’1 d’agost de 1704 comença l’atac aliat a Gibraltar amb el desembarcament de quasi dos milers d’homes a l’istme que separa el penyal de la comarca.
“Assí que destinaron luego hasta unos 1.800 hombres de buena calidad del cuerpo de toda la flota. Abordó con ellos el príncipe Jorge Darmstad con tal intrepidez y resolución, que saltando el primero en tierra apenas le dió tiempo al enemigo para retirar […], con que pudo el príncipe con sus tropas ocupar todo el terreno que le parezió más del caso para el intento, como lo executó a poco rato assentando el campo des de los Molinos de Viento y huertas de la ciudad comprehendiendo todo el isthmo hasta el pié de la montaña, y ciñiéndole con un medio círculo, quedó bloqueada totalmente la plaza por mar y tierra sin más prevención”. [capítol 2, apartat 4]
Entre els assaltants hi ha tres centenars d’austriacistes provinents de la Corona d’Aragó –sobretot catalans–, que s’han unit a la força expedicionària tant a Lisboa com a Barcelona tres mesos abans, arran del fracassat intent de prendre-la als borbònics.
“Las tropas, que intervinieron en esto por aquel lado fueron ingleses si no es la compañía de don Francisco de Sandoval del regimiento del general de batalla don Juan de Ahumada y Cárdenas, que se avía formado de algunos aragoneses, valencianos, castellanos y catalanes, que por afecto a su magestad se avían passado a Portugal por aquel tiempo a fin de lograr el primer servicio y sueldo del rey nuestro señor a quienes cupo la vanguardia en aquel bloqueo haviendo sido los primeros que con el príncipe Jorge pusieron el pié en tierra para el desembarco”. [capítol 2, apartat 4]
Jordi de Hessen-Darmstadt, com a general en cap de l’expedició confederada, ordena al seu secretari, Francesc de Casamitjana, redactar els punts de la capitulació adreçats al governador filipista de la plaça, Diego de Salinas. Tot i l’oposició inicial, al cap de dos dies accepta la rendició per la superioritat aliada.
“Concluida la capitulación con la formalidad que se ha dicho, y llegado el plazo de la entrega, salieron los de la guarnizión y entraron el otro día los dos príncipes hermanos [Jordi i Enric de Hessen-Darmstadt], tropas y comitiva, contándose entre otros don Antonio Pons, vicario general, el padre Félix Rovira, el general Basset y Ramos, conde Richardi, don Marcos Fulquer y otras personas de la familia de ambos príncipes”. [capítol 3, apartat 2]
Amb Diego de Salinas també abandonen la ciutat la majoria de civils, uns quatre mil. Malgrat les garanties del príncep Jordi, el temor de possibles excessos de la soldadesca protestants –amb els precedents ben recents de Cadis i Vigo– empeny una gran part dels habitants cap a l’interior de la comarca, al voltant de l’ermita de San Roque, on s’acabarà constituint un municipi que encara ara manté, a més de la bandera i l’escut gibraltarencs, un lema oficial ben explícit: “San Roque, la ciudad donde reside la de Gibraltar”.
“De los moradores apenas huvo quien quedase dentro la ciudad; salieron los más con el presidio, de forma que quedaron a lo más en su recinto unas cinquenta familias gente mísera y de ínfima calidad la mayor parte: los clérigos abandonaron la iglesia mayor, dexando en ella tan solamente tres curas. […] Túvose mucho cuydado en que no se cometiera desorden alguno, que cediera en perjuizio o de los naturales o de la verdadera religión, a este fin se echaron diferentes bandos de orden del príncipe comandante, que zeloso de la pública quietud, velava incessantemente en el sossiego y buen orden de quantos habitavan en aquella sazón a su obediencia: assique a tres ingleses porque tuvieron la ossadía de quitar a la Virgen de Europa ciertas joiuelas de plata de poca monta, se les dió sin más la horca por castigo en la plaza de la ciudad en donde se executó su justicia”. [capítol 3, apartat 3]
Ja com a governador de facto, Jordi de Hessen-Darmstadt s’aplica a establir les providències “para el resguardo, régimen y buen govierno de la plaza”. També redacta una carta, el 18 d’agost, adreçada al governador de Ceuta, el català Josep d’Agulló i Pinós, primer marquès de Gironella, perquè lliuri la ciutat de l’altre extrem de l’estret a l’arxiduc:
“[…] he tenido por conveniente enviar a vuestra excelencia (como lo hago) la persona del general de batalla don Juan Bauptista Baset y Ramos para que, conferenciando con vuestra excelencia el modo de la entrega de esse antemural de la christiandad [Ceuta], se adquiera vuestra excelencia la gloria de acto tan correspondiente a su sangre y conforme a la razón, con la seguridad de que esta heroica acción será la más apreciable de su magestad y perpetuo en su real memoria”, [capítol 3, apartat 3]
De Ceuta, els aliats no reben contesta. Però de Madrid, sí que arriben noves: Francisco del Castillo, marquès de Villadarias, es planta l’octubre de 1704 amb un poderós exèrcit hispano-francès als peus del penyal amb l’ànim de recuperar-lo. El setge té un episodi clau ben d’hora: el dia de Sant Martí s’executa una “memorable sorpresa”, amb l’ajuda d’un pastor coneixedor d’un intricat sender per l’escarpat vessant oriental de la muntanya, amb què els assetjants pretenien caure sobre la ciutat.
“Los sitiados, apenas divisaron al enemigo sobre tan ventajoso parage, dieron de ello parte a su primer gefe [el príncep Jordi], que sin aguardar más prevención dispuso que su hermano el príncipe Henrrique con las dos compañías de Sandoval y fusileros avanzase azia ellos por la parte del Salto del Lobo, que era la más arriesgada”. [capítol 6, apartat 3]
A l’hora de rebutjar el famós atac del Salto del Lobo, que en cas d’èxit hauria permès als borbònics recuperar definitivament la plaça, Casamitjana no s’està de destacar la tasca duta a terme a primera línia pels voluntaris catalans, “con singularidad don Francisco Armenter y Pujol”.
“Lo cierto es que la compañía de fusileros catalanes dió principio a la vitoria desaloxando una manga de granaderos que, ocupando lo más eminente, se iva estendiendo ya muy cerca del Salto del Lobo, y que logrando aquel parage no avía más que venzer”. [capítol 6, apartat 4]
Dels quatre-cents enemics que es calcula que van participar en l’intent d’assalt, “gente escogida y muchos de ellos graduados en la milicia”, una part van morir en la fugida desordenada muntanya avall i cap a dos centenars van acabar fets presoners.
“Rendidos ya los enemigos, les conduximos a la presencia del príncipe comandante, que los estava esperando, deseoso de ver el fruto que en aquella ocasión avía sabido coger en los campos de Marte la savia conducta de su hermano Henrrique […]. Entre los heridos tengo bien que hazer memoria del príncipe Henrrique a quién una bala lissió malamente su brazo derecho”. [capítol 6, apartat 4]
Amb el fracàs de la sorpresa pel cim, Villadarias se centra en el reforç –en ple hivern– d’un setge en tota regla a l’istme. En més d’un passatge, l’autor del dietari deixa constància de l’esforç dels assetjats per dificultar l’avenç de l’enemic cap a les fortificacions.
“[…] disparó este día el enemigo con igual si no mayor vehemencia de lo que avía echo hasta entonces, haziendo tiro con los de sus baterías en la que teníamos plantada sobre el Salto del Lobo, en cuya eminencia, como se hallasen apostados los fusileros cathalanes, dieron bien a conozer la antigua pericia de los de su nación en el arte de puntería, porque den de aquel puesto y con el continuado fuego del mosquete, le hizieron al enemigo notable daño, no dexándole habitar en todo aquel trecho sin quedar totalmente expuesto a su fuego”. [capítol 10, apartat 1]
A més del setge i els atacs imprevistos, la plaça també ha de lluitar contra espies i conspiracions a l’interior. El gener de 1705, el príncep Jordi encarrega al general Basset i a Francesc de Casamitjana, entre més, “la importante averiguación del delito de alta traición que se imputa haver cometido el coronel don Balthazar Gonzales”, per haver mantingut correspondència amb el camp borbònic.
“Executose este día [23] a las 10 de la mañana la sentencia que resultó de la gémina que se avía formado contra la persona del coronel don Balthazar Gonzales como a concurrente en las traiciones de la ciudad. Pasosse por las armas en la plaza pública en presencia de toda la guarnizión, que esquadronada se hallava en aquel puesto”. [capítol 19, apartat 1]
Gràcies a la seva energia i habilitat, el príncep també aconsegueix frenar, el 7 de febrer de 1705, la internada més profunda executada mai per les forces borbòniques en les defenses de Gibraltar.
“Hallávase el príncipe comandante al despuntar del día reconoziendo, según costumbre, los puestos de la montaña, y oiendo el repentino disparo de la artillería de la plaza, se asomó por la parte que descubría las líneas del enemigo y visto que subían ya sus esquadrones a assaltar la Redondela ya mencionada, dió de rienda al cavallo y baxando a toda brida para la plaza tocó a rebato […]. No hallo términos como ponderar el grande fuego que se hizo de ambas partes. Los catalanes des del Salto del Lobo con muy gruesos cantos y fusilazos, y la artillería de la cortina y Muelle Viejo causaron notable daño a los sitiadores, cuya pérdida llegó a número de 300 hombres entre muertos y malamente heridos […]. Concluido este avanze pidió el Villadaries suspención de armas para enterrar sus muertos”. [capítol 20, apartat 4]
A més de controlar l’enemic, com a governador i comandant de la fortalesa Jordi de Hessen-Darmstadt fa reconstruir constantment les defenses i ordena construir noves bateries, com l’estrenada el primer de març de 1705.
“Eran las 3 de la tarde quando, echa la señal a nuestros botafuegos, comenzó la gran batería con el estruendo, ruido y furor que puede pensarse, a darle a entender al enemigo el brío, ardimiento y corage con que renovavan los de la plaza el marcial aliento que hasta allí avían mostrado en la larga y prolixa resistencia que le avían echo. Esta funcción, que fué para los sitiados una de las célebres que durante el sitio se ofrezieron, la acompañaron los oficiales del presidio con assistencia del príncipe en repetidos brindis de bevida de Ponch, que dirigieron a sus magestades cathólica y británica, y fue intitulada la Gran Batería de la reina Ana de Inglaterra”. [capítol 22, apartat 4]
Malgrat el bloqueig per terra i mar, la plaça rep puntualment provisions d’aliments (i vi) i de tropes (sobretot angleses), a més de missatgers en petites embarcacions (com la de Macià Cateura) que informen el príncep de la situació en uns altres fronts.
“Vinieron [7 de març de 1705] a nuestro campo del Principado de la Cataluña don Felipe Armengol de Fox y don Juan Nebot, embarcados en una saetía catalana, que nos dieron cabal noticia del estado de aquel país y quan violentos se hallavan los ánimos baxo el intruso dominio del de Anjou”. [capítol 32, apartat 2]
Des del relleu el març de 1705 del marquès de Villadarias pel comte de Tessé al camp borbònic, l’infructuós setge es va relaxant. Un desertor català del bàndol filipista dona detalls de reductes de soldats amagats a l’istme i encén el desig d’alguns voluntaris de les companyies catalana i espanyola de fer una sortida de la plaça, força temerària, el 2 de maig.
“Algunos soldados de los de la compañía de Sandoval hermanados con otros de la de fusileros catalanes pidieron al príncipe comandante les franqueara el permisso para irse a escaramuzear con el enemigo, y aviéndolo conseguido salieron 15 con tan buen orden, que travándose la pelea de una y otra parte con bastante calor, no solo desalojaron las primeras sentinelas, pero aún lograron el poner a huida a todo aquel cuerpo que se hallava apostado tras aquel monte de arena […]. Perdimos en esta funcción el capitán de fusileros [Jaume Borguny], hombre de más valor que pericia militar, a quien un balazo quitó la vida avanzando más de lo que era menester”. [capítol 29, apartat 3]
El príncep Jordi decideix celebrar, durant el mes de maig, l’aixecament definitiu del setge amb algunes iniciatives peculiars.
“Prosiguiose al 15 aquella ocupación [de l’istme] con la circunstancia de aver salido el príncipe comandante a un espléndido banquete que celebró sobre aquel terreno con assistencia de todos los cabos mayores de la guarnizión, y con los brindis y salvas, que se dexa considerar”. [capítol 30, apartat 1]
“Mandó el príncipe el 29 recoger los cascos de las bombas y piezas de yerro que quedavan de las muchas que o bien se avían reventado o se hizieron trozos, para coadjuvar con lo que se sacaría de su venta al gasto de un refresco de vacas y carneros, que dió a todo el presidio en demonstración de lo garboso y intrépido que se portó en la expugnación tan porfiada del enemigo”. [capítol 32, apartat 2]
Arriben notícies al penyal de l’efervescència austriacista al Principat i al Regne de València, just abans del pacte de Gènova entre el plenipotenciari de la reina Anna d’Anglaterra i representants catalans per sumar-se a la gran aliança contra Felip d’Anjou.
“Por una saetía que llegó de Cataluña cargada de vino se tuvo la noticia positiva de quedar aquel Principado notablemente irritado contra los ministros reales, que a la sazón le governavan, creziendo cada día los desabrimientos generalmente en todos los pueblos sin distinción. Otra tartana que llegó al 22 con un buen cargo de vino y aguardiente de Denia dió parte de quedar aquel reyno con la viva impaziencia de ver quanto antes sobre sus costas nuestra armada, motivados sus ánimos del maltrato que experimentavan del intruso govierno del de Anjou”. [capítol 32, apartat 2]
A la primeria de juny, el príncep és cridat a consultes a Lisboa per debatre amb Carles d’Àustria i les forces confederades si la campanya ha de progressar per Gibraltar, com a porta d’entrada a la Península, o bé per Catalunya, com s’acaba optant. Deixa la plaça temporalment en mans del brigadier anglès John Shrimpton.
“El día 3, que fué el último en que el príncipe Jorge hizo mansión en nuestra plaza, depositó el mando de ella en manos del brigadier Stírimpton, y dispidiéndose de lo restante del presidio con aquel agrado que se puede pensar de su afabilidad, se embarcó por la tarde en dicho navío aviéndole acompañado hasta el Muelle Viejo todos los cabos de la guarnizión a cavallo. Apeó el príncipe, y al tomar la lancha disparó el cañón de la plaza de sentimiento por su partida aunque esperanzado avía de retornar en breve tiempo”. [capítol 33, article 3]
El 25 de juliol ja torna a ser a Gibraltar i aprofita la breu estada per nomenar dos catalans, Alonso de la Capela i Josep Corrons, per als càrrecs civils més importants de la ciutat: governador polític i jutge, el primer, i capità del port, el segon.
“A impulsos de vuestro amor y constante fidelidad a la augustíssima Casa de Austria [que] avéis contraído en Cataluña vuestra patria, aderiendo a la justicia de la justa causa de su magestad en el dominio de la Corona de España […], hemos tenido a bien de eligiros y nombraros por juez y governador político de la ciudad de Gibraltar y sus dependencias”. [capítol 32, article 4]
També s’encarrega de concedir cases abandonades entre els nous habitants de la ciutat. Uns títols de propietat, val a dir, que quatre dècades després del pas de Gibraltar a sobirania britànica pel tractat d’Utrecht de 1713, alguns civils encara esgrimiran com a vàlids a les autoritats locals.
“Con motivo de averse incorporado al real patrimonio las casas y demás raízes de los vezinos, que inobedientes las abandonaron y desertaron quando las reales armas de su magestad y de sus aliados entraron a la ciudad, deseando el real ánimo premiar a los vezinos que cumpliendo como leales vassallos se quedaron en ella, y que en el penoso sitio mostraron su fidelidad en la defensa de la plaza, experimentando del cañón y bombas del enemigo demoliciones y ruinas en sus proprias casas, hizo el príncipe en el real nombre de su magestad diferentes mercedes a estos de las de aquellos que se fueron de la ciudad y no le reconozieron por su legítimo rey y soberano a nuestro rey Carlos 3º”, [capítol 33, article 4]
Al final de juliol, Jordi de Hessen-Darmstadt ordena l’enèsima construcció defensiva de la fortalesa: un profund fossat, a la part de l’istme on havia desembarcat feia un any, amb què “podía comunicarse con fazilidad el occéano con el Mediterráneo”.
“Esta fortificación tan importante delineó el príncipe comandante días atrás, y otras que la reyna de la Gran Bretaña le avía encargado a fin de poner la plaza en el total estado de su defensa y perfección de sus obras, quando le pidió la planta y descripción de ella […], con que venía a ser aquel antemural impenetrable por mar y tierra”. [capítol 33 bis, apartat 1]
El 2 d’agost de 1705 arriba de Lisboa una gran força expedicionària aliada, amb l’arxiduc Carles al capdavant, de camí cap a Barcelona.
“Llegó el feliz día en que Gibraltar logró el cumplimiento de sus glorias y triunfos que merezió su inimitable resistencia en la expugnación tan porfiada e impertinente del enemigo. Eran las 10 del día dos de agosto quando, mirando los de la ciudad con cuydado el estrecho, se vió desambocarle nuestra flota puesto a su testa el navío la Gran Bretaña, en que iva embarcado nuestro rey don Carlos 3º, que tomando su chalupa y puesto pié en tierra halló en la orilla de la bahía al príncipe comandante, su hermano Henrrique, todos los cabos del presidio y la mayor parte del pueblo, que alborozados y llenos de contento por tan especial dicha se avían anticipado a la lengua del agua para recivir su real persona”. [capítol 33 bis, apartat 2]
Acabada la visita reial, el príncep Jordi i el seu germà Enric, juntament amb la majoria de fusellers catalans que els havien seguit un any abans, s’embarquen també rumb al Regne de València i el Principat, on tot està preparat per a l’alçament austriacista. El control de Gibraltar queda en mans principalment de regiments de la Gran Bretanya, que al final de la guerra obtindrà la sobirania d’aquest disputat tros de terra.
“El príncipe Jorge comenzó a exerzitar los cargos de vicario general de la Corona de Aragón en los mares de su dependencia, que fué en la bahía de Altea, enviando pliegos y cartas circulares en el real nombre de su magestad a sus correspondientes y afectos a la augustíssima Casa de Austria en los reynos de Aragón y Valencia, escriviendo a comunes y particulares, como y también a la nobleza, que le conservava la amistad del tiempo que residía en España en guerra viva, encargándoles el que coadjuvasen por su parte al logro de la empresa que su magestad havía resuelto en Cataluña, pues de su feliz éxito se seguía su quietud y perpetua libertad”. [capítol 33 bis, apartat 2]
L’autor, Francesc de Casamitjana
De detalls biogràfics de Francesc de Casamitjana, ens n’han arribat amb comptagotes, fins al punt que no se’n sap ni la data de naixement ni la de mort. Francesc de Castellví, a les Narracions històriques, ens diu que era d’Olot, però una llista d’exiliats catalans a Viena l’esmentava com a natural de Besalú. Pels seus fets, això sí, queda clara la seva implicació plena en la causa austriacista al Principat on, de fet, fou un dels primers militars catalans a prendre les armes en favor de l’arxiduc Carles.
Ja el trobem, per exemple, entre els conspiradors perseguits pel virrei borbònic Velasco de Barcelona arran del fracassat intent d’assalt aliat de final de maig de 1704. Alguns dels austriacistes represaliats, com el mateix Casamitjana, es van poder escapar de la ciutat i es van embarcar amb l’esquadra que comandava Jordi de Hessen-Darmstadt, que tot seguit s’encaminaria cap a Gibraltar. Narcís Feliu de la Peña, als Anales de Cataluña, ho resumia així: “Embarcosse también en la Armada Inglesa, siguiendo al Príncipe y las armas de los aliados, el capitán Francisco de Casamitjana, que se halló en el assedio de Gibraltar, sirviendo con grande satisfación en quanto fué comandado, y en el exercicio de secretario del príncipe, viniendo después con el rey a Barcelona, donde está continuando sus servicios”.
A causa de la inesperada mort en combat del príncep Jordi a Montjuïc, el 14 de setembre de 1705, el rei Carles va destinar Casamitjana a la Secretaria del Despatx d’Estat i Guerra, primer, i des del 1711 a la Secretaria del Despatx Universal, amb Ramon de Vilana Perles al capdavant. A les acaballes de la guerra va formar part de la llarga llista de catalans que van haver d’emprendre el camí de l’exili a Viena, amb pensió vitalícia atorgada per l’emperador i un càrrec d’oficial a la Secretaria del Segell Reial i Registre. Entre la paperassa imperial, unes notes del 1725 diuen: “Don Francisco Casamitjana fue official de Estado en Barcelona. Declara que en agosto de 1705 formó en título de coronel de infantería con exercicio a favor suyo, el qual dice este official que ha perdido. Llegó a esta corte el año 1716 y al presente está en Génova”.
Sembla que no gaire lluny de Gènova, a la ciutat llombarda de Màntua, va escriure el 1713 les Empresas y sucesos gloriosos que consiguieron las armas del emperador…. Això posa, si més no, a les primeres pàgines del manuscrit conservat a Viena, malgrat que la inscripció del lloc i la data és barrat i, més endavant en el text, apareix una altra localització i datació: Viena, 7 de maig de 1713. Sigui com sigui, aquest volum escrit a mà de 511 pàgines representa una font de primer ordre dels primers compassos de la guerra de Successió: la formació de l’aliança de la Gran Bretanya, els Estats Generals dels Països Baixos, Portugal i Savoia per ajudar l’arxiduc Carles d’Àustria a assolir el tron hispànic; la captura i defensa de Gibraltar; el setge i l’ocupació de Barcelona el 1705, juntament amb l’aixecament del Regne de València i el Principat; la defensa de la capital catalana amb el rei Carles III al capdavant, i la seva proclamació final.
Qui és qui?
Jordi de Hessen-Darmstadt (1669-1705). El príncep Jordi, com era més conegut entre els catalans, formava part d’una família noble alemanya i va fer carrera militar a l’exèrcit austríac. Carles II el va nomenar virrei de Catalunya entre 1698 i 1700 i va ser, de fet, un dels principals impulsors del partit austriacista al nostre país quan va esclatar el conflicte successori. Amb el títol de vicari general de la Corona d’Aragó concedit per l’arxiduc Carles, va encapçalar tant la presa de Gibraltar de l’agost de 1704 com l’atac reeixit contra Barcelona del setembre de 1705, durant el qual va perdre la vida. Fou enterrat a l’església dels Josepets de Gràcia i el seu cor embalsamat reposa a la cripta familiar a Darmstadt.
Francisco de Sandoval (ca. 1664-1739). Capità de la companyiaconcedida pel rei Carles al príncep Jordi amb militars i voluntaris catalans, valencians, aragonesos i castellans. El 1704 es va integrar a la flota anglo-neerlandesa que va ocupar Gibraltar. Segons els Anales de Cataluña, de Narcís Feliu de la Peña, era natural d’El Pobo de Dueñas (Castella). Després de la guerra es va exiliar a Nàpols.
Diego de Salinas (1649-1720). Fill d’aristòcrates de la petita noblesa castellana, va ingressar de ben jove a l’exèrcit. El 1697, com a general de batalla, va ser enviat a Barcelona per mirar d’aturar l’avanç de les tropes franceses del duc de Vendôme i hi va lluitar braç a braç amb el príncep Jordi, aleshores lloctinent de Catalunya. El 1700 va ser designat governador de Gibraltar fins que en fou expulsat pel seu antic company d’armes.
Antoni Pons (s. XVII-1712). Rector de Vilabella del Camp i germà del rector d’Albesa, Felip Pons, penjat pels filipistes. Partidari des del primer moment de la casa d’Habsburg, el 1704 fou nomenat vicari general de l’exèrcit de Carles III i va participar en la captura de Gibraltar, on va resultar ferit. El 1705, ja al Principat, va rebre la confirmació reial de capellà major de l’exèrcit.
Fèlix Rovira. Segons Feliu de la Penya, aquest pare agustí era natural de Barcelona. I Castellví, a les seves Narracions històriques, afegeix un detall: “Pasó a Gibraltar por disgusto particular con la religión”.
Joan Baptista Basset i Ramos (ca. 1654-1728). Militar austriacista valencià, fou coronel d’enginyers dels regiments imperials que dirigia el príncep Jordi, amb qui també va participar en la presa de Gibraltar. Un any després, el 1705, va encapçalar l’aixecament del Regne de València contra Felip V, i el 1713 es va implicar en la defensa a ultrança de Barcelona com a general i cap de l’artilleria. Amb la caiguda de la ciutat, l’11 de setembre de 1714, fou engarjolat per les autoritats borbòniques i va morir malalt i pobre el 15 de gener de 1728 a Segòvia, on va ser enterrat a l’església de Santa Eulàlia.
Josep d’Agulló i Pinós, marquès de Gironella (ca. 1646-1704). Militar i noble català fidel a Felip d’Anjou. Va ser nomenat governador de Ceuta i va rebutjar l’estiu de 1704 les peticions de Jordi de Hessen-Darmstadt de lliurar la plaça a les forces austriacistes. Hi va morir pocs dies després de l’última negativa, el 4 d’octubre, a conseqüència d’una malaltia.
Francisco del Castillo, marquès de Villadarias (1642-1716). Militar i noble espanyol al servei de Felip V durant la guerra de Successió. L’octubre de 1704, com a capità general a Andalusia, va rebre l’encàrrec d’intentar recapturar Gibraltar amb un intens setge que no va reeixir. El 1710 va agafar les regnes de l’exèrcit borbònic a Catalunya, però amb la derrota a la batalla d’Almenar en va ser apartat fulminantment. El 1713 fou nomenat capità general de València i poc després capità general dels Reials Exèrcits.
Francesc Armenter i Pujol. Capità de cavalleria i austriacista de primeríssima hora. Francesc de Casamitjana en diu: “Haviendo venido a principios del sitio del Reyno de Portugal a fin de passar a Cataluña enviado por orden de su magestad a alentar aquel país, [a Gibraltar] se esmeró en aquella ocasión y manifestó su ardiente espíritu en ella y en las demás que se ofrezieron durante la defensa de la plaza.”
Macià Cateura. Natural de Sant Feliu de Guíxols (o Mataró, segons Castellví), tenia una barca anomenada Santa Eulàlia amb què feia servei de cabotatge per la costa. El 1704 fou empresonat per les seves simpaties austriacistes. Recuperada la llibertat poc després, va passar amb la seva embarcació a Gibraltar per portar-hi queviures del Marroc i dur correspondència secreta al príncep Jordi. Al final de la guerra, com a armador, va participar en l’evacuació del Principat.
Jaume Borguny (ca. 1675-1705). No era militar, però va esdevenir capità de les milícies voluntàries catalanes del príncep Jordi a Gibraltar. Al llibre de defuncions de la parròquia gibraltarenca hi ha l’anotació següent: “Jaime Vorgoi [sic], capitán de los migueletes de esta plasa de edad como de treinta años, murió peleando con la gente del campo enemigo el dia quinze de maio de 1705”.
Alonso de la Capela (1662-1712). “Dotor en ambos derechos”, el 1702 consta que era advocat dels Reials Consells de Catalunya i, com a partidari de Carles d’Àustria, es va veure obligat a deixar la seva terra per passar a Portugal “con bastantes peligros y evidentes trabaxos”, segons Casamitjana. El príncep Jordi el va nomenar jutge i alcayde mayor de Gibraltar el 27 de juliol de 1705, càrrecs que va exercir fins a la seva mort, el 26 d’agost de 1712.
Josep Corrons. Nascut a Caldes de Montbui l’últim terç del segle XVII, però establert ben aviat a Mataró. Va participar en la defensa de Gibraltar i el príncep Jordi, abans d’abandonar definitivament el penyal el 1705, el va nomenar alcayde de mar (capità del port). El 1709, amb la plaça ja governada de facto pels britànics, també va obtenir la patent de sergent major (cap de la guàrdia civil i fronterera). Va ocupar els càrrecs fins al 1719, quan arran d’una disputa amb el tinent de governador Stanhope Cotton fou expulsat de Gibraltar. Es va exiliar a Viena i probablement va morir a Hongria.
Podeu consultar el diari sencer de Francesc de Casamitjana ací.
Article publicat el 8 d’abril de 2024
Comments are closed